Després de la meva etapa musicalment més italiana, vaig fruir de valent amb la cançó, de la ma, sobretot, d’en Lluís Llach i la Maria del Mar Bonet. També és clar, d’en Raimon, en Francesc Pi de la Serra, l’Enric Barbat, l’Ovidi Montllor, el Toti Soler… però els meus cantants de capçalera eren en Llach i la Bonet, especialment en Lluís Llach.
Les diverses etapes del de Veges també les vaig anat visquent de maner diferent. Adolescent encara, m’embalava el “Cal que neixin flors a cada instant”; però després em van interessar especialment les seves cançons més íntimes o melòdiques. És clar que “L’estaca” l’he cantada moltes vegades, però a tall militant; ara bé, no ha estat aquesta vessant la que més m’ha atret d’en Llach (i per descomptat, de “La gallineta”, gens…). Tampoc vaig estar gaire amatent als seus darrers treballs, que els he trobat sempre massa ‘ennuvolats’…
Ai… ‘El jorn dels miserables’, quina força! Per mi, potser la millor d’en Llach:
Evidentment, les cançons que tenien un vincle dialèctic amb l’època, m’embalaven, ja fos ran de la revolució dels clavells portuguesa…
o la revolta contra els coronels grecs… ‘Vaixell de Grècia’!
El mar (i els ressons de la mitologia grega) sempre ha estat important en les lletres i músiques llaquistes, però per mi l’excel·lència és ‘Maremar’
Al mític concert del Camp Nou jo hi era, emocionant-me especialment entre tant i tant milers amb aquell ‘Cant de l’enyor’ entonat amb la Maria del Mar i la Marina…
‘Cançó a Mahalta’
El tema dedicat a l’enyorada Laura Almerich…
‘Un núvol blanc’
‘Amor particular’
‘A força de nits’
Les nits fosques d’en Lluís Llach i la promesa de l’alba… ‘Despertar’
Aquell Llach dels primers anys, amb missatges que, de ben jove, t’enganxaven i empenyien..:
Impacients com estàvem per arribar a la llibertat…
I el somni, res d’abaratir-lo!
Tanmateix, si arribeu…
Hi ha un Lluís Llach molt arrelat a la gent de la seva terra…
al seu país…
Em seria impossible fer una antologia completa del de Verges, però per acabar-ne aquest ‘resum’:
Ja hem tombat el 20 de desembre. Avui entrem a l’hivern. Deixem enrere una tardor que ha estat molt plujosa i amb la desgràcia de la DANA. Esperem que aquest hivern segueixi esmorteint-nos la sequera (sense malvestats, tanmateix) i alhora (per demanar, que no quedi!) que ens faci aquells meravellosos dies de fred (suportable) i solet que escalfi.
I anem cap a la claror. Ho torno a dir (com cada any): visca la claror!
Ho celebro, amb alegria, escoltant aquesta meravellosa versió, en napolità, de l’O sole mio, cantada per Massimo Ranieri:
Un bon amic, en veure el meu apunt sobre la ‘canzone’ melòdica me n’ha passat una gran llista de temes d’Spotify, en el que ha estat un magnífic, esplèndid, anticipat regal de Nadal, que m’està fent molt feliç. I m’ha permès retrobar-me amb més cantants i cançons que em commovien i m’emocionen…
Ai, la gran Iva Zanicchi (malgrat la seva deriva política berlusconiana)!
Quina bellesa de veu! Quina melodia! Em fa surar l’ànima! Com m’agrada escoltar-la!
I, a la llista de Spotify no paro de fer retrobaments amb temes i cantants, com aquesta LONTANANZA i l’immens DOMENICO MODUGNO:
Arran d’una mudança, fa uns quants anys em vaig desfer de tots els discos que tenia. Em va saber greu, perquè formaven part de la meva memòria; però no hi havia remei: no tenia ja reproductor de discos i, per altra banda, destraler com he estat sempre amb les agulles dels tocadiscos i amb els mateixos LP i singles, estaven ben picats, si no ratllats.
Un dels discos més gastats que tenia a casa era el ‘Canto general’, de Pablo Neruda, per Mikis Theodorakis: m’embalava. Aquí podem escoltar-lo sencer:
Musicalment, jo soc un desastre, em sembla que a les orelles tinc pedres… l’ovella negra de la meva família, en aquest sentit, amb un pare i un tiet molt amants del jazz, amb una mare que havia tocat el piano i es delia quan escoltava alguns temes, amb un cosina especialment melòmana, etc. Però, abans que m’agradessin i seguís els de la cançó catalana, quan era ben jovenet, ves per on, fruïa de valent amb la ‘canzone italiana’, que seguia nocturnament per la ràdio de la RAI, i durant molt de temps vaig seguir (amb tanta o més passió que ara faig amb els festivals de cinema) el mític Festival de Sanremo i encara més tard aquell programa anomenat Canzonissima. És a dir que, mentre els meus amics xalaven amb The Beatles, Rolling Stones, Credence Clearwalter…, Jethro Tull, The Who, Electric Light Orchestra, etc., etc., jo em quedava amb la Mina, la Milva, la Patti Pravo, en Domenico Modugno, el Pino Donaggio, la Gigliola Cinquetti, en Jimmy Fontana, en Nicola Di Bari… Massimo Ranieri (de qui en comprava els discos a can Puig, de Malgrat)… Fins i tot alguns em deien ‘Salvatore’…
MINA:
la MINA és que no te l’acabes mai:
MILVA:
i que n’era de gran, la MILVA (aquí cantant Theodorakis), quina veu!:
PATTY PRAVO:
DOMENICO MODUGNO:
PINO DONAGGIO:
GIGLIOLA CINQUETTI:
JIMMY FONTANA:
NICOLA DI BARI:
més NICOLA DI BARI:
i encara una altra d’en NICOLA DI BARI:
MASSIMO RANIERI (jo, com si fos napolità, el seguia ferventment):
va, una altra d’en MASSIMO RANIERI:
i no me’n puc estar d’afegir-ne una altra d’en MASSIMO RANIERI:
Quantes vegades hauré cantat allò de ‘Come un vecchio ritornello che nessuno canta più…” és ‘Sempre’, Gabriella Ferri:
I m’hi passaria hores evocant aquelles (i moltes altres) cançons!
Tinc l’honor que Maria Fenoll, coneguda a Palafolls com la Maria Sabatera i per a qui el mestre Soms va compondre “La Maria de Palafolls”, sigui la meva sogra. Com que sóc el seu únic gendre, no em cal fer-li la pilota… de manera que és amb tota l’estimació, reconeixement i emoció que vull evocar un dels millors moments de l’Aplec Maria Sabatera que va tenir lloc a Palafolls el dia 13 d’octubre de 2013, quan les cobles Palafolls i Santa Maria de Blanes, conjuntament, van tocar “La Maria de Palafolls”:
