Des d'aquí

A molts joves d’ara mateix segurament els pot semblar increïble, però aquell 10 de setembre de 1983, la colla d’amics vam viure l’arrancada d’emissions de TV3 com si es tractés d’una final de Copa d’Europa de futbol. Ens vam trobar al bar del poble on solíem reunir-nos -el del Centre Parroquial- i fins i tot crec recordar que hi havíem penjat un cartell amb què anunciàvem l’esdeveniment. Amb expectació, miràvem el televisor que, enlairat, presidia tot un cantó de l’establiment. Entre nosaltres, altra gent que s’hi va apuntar i clients habituals del bar, n’érem forces: el local, sobretot aquell racó, feia patxoca. Amb aquestes que comença l’emissió i de seguida, paf, un anunci de Coca-Cola en català: l’esclat! Com si el crac futbolístic del Barça hagués marcat un gol decisiu, ens vam aixecar de les cadires celebrant-ho, amb gran alegria. Un anunci de Coca-Cola en català! Valga’m Déu, qui ens havia de dir que acabríem veient-ho fet realitat: l’anunci i que, per fi, tinguéssim una cadena televisiva en la nostra llengua!

Afortunadament, ara ningú no ha de celebrar com un fet excepcional que una marca s’anunciï en la nostra llengua i el nombre de telespectadors, de tota classe i condició, que una estona o altra mira TV3 és infinitament superior als que aquell 10 de setembre de 1983 vam anar a rebre-la com qui va a veure el naixement d’un nadó.

Aquest nit tanmateix, no participaré en la celebració dels 25 anys de TV3, perquè tinc prevista una altra cosa millor: ser al primer dels sopars populars de festa major que, com cada any, s’organitza a Palafolls, poble de la meva dona. Segurament és un positiu signe de normalitat, però no deixa de reflectir una certa desafecció cap a TV3, per com estan anant les coses. Dit d’una altra manera, em sento com davant d’aquell aniversari d’algú que, en el fons celebres, però no tens ànims de ser a cap festa que se’n faci.

Just quan acabi aquest apunt me’n vaig al camp d’uns bons amics, on s’està fent “la paelleta de cada agost”. És una trobada entranyable de vells amics (i els fills), presidida per la magnificient obra d’art culinària que és la paella que ens cou en Jordi, d’Onda. Res de “l’arròs caldós” que fem per aquí (el Principat): un bé de Déu de grans torradets, gustosament torradets, amb aquelles bajoques… Cuit lentament, amb aquella litúrgia, en què el cuiner, drap al cap, va fent, amatent a la força del foc, al punt de torrat, a què hi siguem tots per a posar-hi l’aigua… I quan acaba… el moment de perill: no m’aixeca la paella es pot dir dreta, per comprovar (i lluir, sí, senyor!) que l’arròs no cau?! Tot seguit, el plaer de veure fer la paella i anar xerrant dóna pas al de paladejar… i seguir fent-la petar. Sent sempre molts, hi ha anys que en som més i d’altres menys. Sembla que aquest 2008 farem gairebé el ple. Hi faltarà, si més no, l’amic bomber, que està de servei. Pel que m’han dit, hi recupararem l’amic polític. La canalla es va fent gran i nosaltres, també. La vida avança, al cap d’un any, vulgues que no, ens n’arriben a passar força de coses. Moltes. La trobada anual al voltant de la paella és doncs, prodigiosa. Una càlida celebració de l’amistat i de la vida mateixa. I quina millor manera tindríem per fer-ho, si no és al voltant, precisament, d’una saborosa, vigorosa, esplèndida paella valenciana?

Fa dies que tinc pendent d’escriure un apunt sobre les declaracions de Xavi Hernández ran del seu eloqüent “Viva España” i encara un altre, aquest: “Elogi del cabàs”. Avui, però, he llegit la notícia sobre l’anunci espanyolista de Pau Gasol i, sense sorprendre’m, m’han agafat en un moment d’aquells que dius… n’hi ha per llançar el barret al foc! O sigui que deixo per d’aquí a una estona —o uns dies—l’apunt del Xavi —a veure si el replantejo amb la nova botiflerada de Gasol—, i ara em poso a parlar del cabàs.

Sí: elogi del cabàs. M’explico. Vaig anar a comprar a la botiga de la cantonada, es pot dir fins que la van tancar. Aleshores em vaig convertir en un client de Caprabo. Per què Caprabo? Doncs perquè tenien productes etiquetats en català. Me’n vaig fer la targeta client. I n’he estat, de client habitual, fins fa ben pocs mesos. Després d’anys de queixes perquè m’anaven reduint els productes en català i de fer mans i mànigues per intentar aconseguir-hi el que encara etiquetaven en la nostra llengua, quan els directors generals nefastos de l’empresa la van descatalanitzar gairebé del tot —algun dels quals, per cert, ha vist recompensada la seva ineptitud econòmica i la seva eficàcia castellanitzadora, sent fitxat per Planeta—, m’anava plantejant un cop sí i un altre també, que canviaria. Però sóc molt inercial. Home de costums. I no volia fer el pas en fals —no tinc a l’abast totes les cadenes d’alimentació i havia de trobar-ne una que, a Blanes o Malgrat, mantingués la política d’etiquetatge en català (tenia una mala experiència del Condis al polígon blanenc)—. Quan Eroski s’ha quedat Caprabo i ens ha vexat lingüísticament —ha retirat l’etiquetatge en català i l’ha substituít per un fals polilingüisme, en què el nom genèric i destacat és en castellà i després hi ha, diguem-ne, el nom de l’article en quatre llengües, arraconant la catalana al tercer lloc—, en aquestes circumstàncies, he deixat de ser client habitual de Caprabo. A les properes setmanes tinc previst de retornar-los les targetes client i, amb ells, només vull la relació de client accidental i per pura necessitat, com menys vegades millor.

I el cabàs? Ara ve: Vull llegir la resta de l’article.

Elogi del cabàs

Quan comprava a la botiga de la cantonada, gastava bosses de les seves de plàstic. I veia un veí meu, un home que aleshores devia tenir l’edat que ara tinc jo —uns cinquanta anys—, pare de família, forçudot, dinàmic, modern… que gastava cabàs. Francament, me’l mirava gairebé com un excèntric: de l’Empordà hauria de ser, deia jo. Estúpidament, ho considerava com un anacronisme. I jo, vinga gastar bosses!

En passar al Caprabo, em vaig convertir en un comprador amb cotxe.  I amb bosses, passant aquell estrés de quan ets a la caixa, s’ha d’embossar el que has comprat i ja et diuen “lo que vale”—la falta de respecte lingüístic al client ha estat una constant—.

Fa uns quan mesos, però, a casa vam sentir la notícia que a Londres potenciaven que es deixessin de fer servir les bosses. I a casa nostra, alguna cadena ha encetat fins i tot una campanya. Aleshores, amb la dona vam decidir que compràvem un altre cabàs (ella ja en tenia un, per quan anava a la botiga de la pagesia a comprar verduram i fruita, en matineres hores de dissabte que jo encara clapo) i que aniríem al Caprabo amb els dos cabassos. Oli en un llum. Quina tranquil·litat: quan et passaven el producte per la caixa, l’agafaves i directe al carretó. Pagaves al final de tot i de seguida, amb el carretó cap al cotxe. Allà, còmodament, al teu aire, anaves repartint els articles entre els dos cabassos. I, arribat a casa, un cabàs a cada mà i no pas una mà de bosses: molt més fàcil de portar.

Em va venir a la memòria que una amiga m’havia parlat d’un Condis al bell mig del poble, en què Déu n’hi do el que tenien etiquetat en català. El primer dia m’hi vaig atansar sense cabàs. És petitoi i no tenen ben bé de tot, ni tot ho tenen en català; però em permet comprar molts més productes i bons en la nostra llengua. O sigui que, des de fa ja unes quantes setmanes, agafo els cabassos i, a peu, en cosa de pocs minuts sóc al Condis. Els deixo en uns penjadors que tenen, em moc per l’establiment amb un dels seus carretonets i, tot seguit, a la caixa, faig aquella operació: article comptat, producte al cabàs. Pago i, xino xano, a peu, tragino còmodament el que he comprat.

No gastem bosses, ens comportem en termes ecològics, fem cames, anem tranquils… Reivindico el cabàs!

Esclar, la cosa genera alguns efectes col·laterals. Com ara, que abans utilitzàvem aquell bossam per a recollir els envasos, el vidre i el paper que llancem als contenidors de reciclatge i ara… anem curts de bosses! Però sempre en corre alguna o altra per casa…

I, per cert, aquest dia vaig trobar el veí del cabàs a l’ascensor de casa… ara sense cabàs, amb bosses!

Estic content, pels meus amics i amigues. Ja passen aquestes coses: de cop, reps notícies d’un mateix signe de la gent que més t’estimes. A vegades, van mal dades; en altres ocasions, com ara mateix, són noves positives. I m’agrada compartir-ho. Tot. Els bons i els mals moments, que per això ens uneix l’amistat.

Un que és científic, és en ple remolí mediàtic mundial pel resultat d’una investigació. Un que és periodista, viu aquella il·lusió única de la propera paternitat. Un company de carrera m’escriu des de la plujosa frescor de Noruega, xalant de l’aigua que per aquí ens va prou justeta i, evidentment, d’una temperatura que, justament aquests dies, envegem sanament. Una parella amb qui compartim no pocs sopars, xerrades i sortides, acaben com qui diu d’arribar d’una bona estada als Estats Units i cada conversa d’aquests dies és un plaer especial. El poeta ha estat pare i a la seva filla li han dedicat un text bellíssim. Em truca un amic d’Onda i m’anuncia que ben aviat puja cap al poble i son germà ho arrodoneix convocant aquella anual, esperada, suculenta, paella valenciana —res a veure amb el nostre “arròs caldós”—. Aquella família solidària i ecologista que l’any passat a penes van poder anar-se’n uns quants dies, em diuen que han començat l’agost marxant…

Mireu, com que sembla que escriure en un bloc és perquè ens posem pedres al fetge, m’ha abellit fer aquest apunt especialment positiu, de celebració. Ja sé que econòmicament, políticament i socialment pinten bastos i no es tracta d’emmascarar res. Ben al contrari, per malament que vagin tot, sempre és bo que, sense deixar de tocar de peus a terra, sapiguem celebrar les nostres petites (que són grans) coses.

La Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya van força de bracet amb el tema del finançament. Els empresaris del País Valencià i els de Catalunya fan pinya. El que ara es diu sempre ha estat i és de calaix. Què està passant?

Jo diria que alguna cosa hi té a veure la fi o l’afebliment polític de l’aznarisme, dins del PP. Encara en Rajoy no havia fet els canvis —mal siguin més aparents que pregons— i ja es van començar a sentir empresaris valencians que reclamaven el corredor del Mediterrani. I de mica en mica, s’ha anat abandonant tota aquella submissió suïcida a l’Espanya radial. S’han perdut molts anys, s’han malgastat molts diners públics en contra del sentit comú econòmic de les nostres terres. Però més val tard que mai. Més val adonar-se que ni “oferir glòries a Espanya” no pot anar en contra del propis país, el real, el de la gent i les empreses, els comerciants i els treballadors que cada dia s’escarrassen a casa nostra per una vida millor.

Quan, a la Generalitat, manava Convergència i Unió i si no estic mal informat, en Joan Barril va haver de deixar de ser col·laborador d’ “El Matí de Catalunya Ràdio”, per decisió de càrrecs polítics de l’emissora. Afortunadament, des de fa unes temporades al tenim a “El cafè de la República”. A la ràdio nacional del nostre país, hi haurien de ser els Antoni Bassas i els Joan Barril. Deixeu-me dir que, si em féssiu triar, jo em quedaria amb en Bassas; però és que no hem de prescindir de ningú. L’un més nacionalista, l’altre més àcrata, tots dos catalans, intel·ligents, lúcids, professionals, rigorosos, seriosos (sense renunciar a l’humor, que una cosa no té res a veure amb l’altra). L’un i l’altre ens han donat la complementària diversitat de punts de vista, la pluralitat de matisos, sempre des d’una perspectiva de país, que, al capdavall, és des d’aquesta part de la nostra civilització que parlen, amb consciència clara del que fan.

A mi, el Barril que escriu a El Periódico i el que diu segons què per Catalunya Ràdio, no m’agrada: vull dir que jo no penso com ell i em pot arribar a molestar. La grandesa de la llibertat d’expressió és que ell segueixi escrivint i dient el que pensa i jo pugui celebrar l’aportació d’idees altres a les meves, tingui l’oportunitat de percebre, a casa, la coexistència de sensibilitats altres a les meves. Sempre des de la professionalitat i la perspectiva de país amb què es fa —per entendre’ns, mai, ni per morbositat, no me’n vaig a escoltar massoquistament les COPE, ni les SER, ni les RNE, ni cap d’aquestes emissores forasteres o colonials, protofeixistes o no—.

A la ràdio nacional del nostre país, hi haurien de ser els Antoni Bassas i els Joan Barril. I fins els Joan Ollé. Dissortadament, ara ens han deixat sense en Bassas, per descarada decisió política i l’equilibri s’ha trencat. Jo em pregunto, si al PSC no li agradaven les editorials d’en Bassas, li han dit res, li han tallat les ales a Barril? Si el PSC —i vés a saber si a ERC i/o ICV— no podia aguantar “Alguna pregunta més”, poden, em pregunto, resistir les esbiaixadíssimes intervencions de Joan Ollé? Si no se’ls han carregat, he de suposar que sí, que ja els va bé. D’això se’n diu desviar sectàriament la ràdio nacional. I, com a efecte secundari, carrega un injust pes de col·laboracionisme polític a Joan Barril i el seu equip, perquè ara, si els segueixo escoltant, sabré que ells poden sortir per l’entena de Catalunya Ràdio perquè agraden als sectaris que manen. Ara, si segueixo sentint l’inefable Ollé, sabré que, mentre als que pensen com ell els deixen parlar, als que pensen com jo els fan callar. L’equilibri l’han trencat, la professionalitat queda esquitxada, instrumentalitzada pels poders polítics.

Prescindir d’Antoni Bassas ara, com al seu dia ho va ser foragitar Joan Barril, va contra el país, contra l’esperit (i no sé si també contra el text) de la llei catalana per uns mitjans de comunicació públics, independents i de qualitat. Els responsables que això passi, si no dimiteixen, que no dimitiran, haurien de ser cessats, que no els cessaran. I per tant, els ciutadans, els oients, que també som electors n’hem de prendre nota, per responsabilitat de país.

Si la classe política no aguanta aquest programa, tenim una democràcia molt justeta (Antoni Bassas, “El matí de Catalunya Ràdio”)

Efectivament, tenim una democràcia molt justeta!

L’estiu de l’any passat, a Malgrat, ens vam revoltar contra la destrucció definitiva del Racó de Can Feliciano. S’aconseguí l’aturada de les obres, una feixistada de l’Ajuntament acabà en un ridícul procés judicial, el pacte PSC-PP feu que la Casa de la Vila demanés a l’ACA que la destrucció continués (amb un acord de Ple, políticament legítim, però que cap país civilitzat tol·leraria, per la vergonyosa manca d’una mínima coherència racional dels (no)arguments en què el pretenen fonamentar), l’ACA no ha executat encara el que se li demanava en aquell insostenible acord de Ple, un jutjat ha admès un recurs (que raonablement hauria de comportar la suspensió de cap actuació irreversible)… i així ens anem acostant a l’aniversari de la mobilització popular que començà amb aquell home gran de Malgrat que, en passar per davant dels arbres que començaven a tallar, s’hi va agafar, per evitar que poguessin seguir.

En un moment de la mobilització de l’any passat, se’ns va fer present a la memòria les vegades que havíem vist els pintors locals i foranis plantar les teles en aquell indret i esplaiar-s’hi a pleret. En una de les concentracions diàries al davant de l’Ajuntament, fins vam enlairar alguns d’aquells quadres, cedits pels propietaris, que els tenen habitualment als seus menjadors, evocant el patrimoni paisatgístic i històric del poble. Parlant amb un d’aquells pintors, ens comentava com eren les llargues i sovintejades estones de pintura i repte artístic, cadascun amb el seu estil, davant la prolífica natura que tenien al davant, amb els seus colors, jocs de llums i ombra, tonalitats, esponeres… canviants al llarg de l’any.

Des de fa unes quantes setmanes, m’han fet arribar la reproducció fotogràfica d’alguns d’aquells quadres, que ens permeten evocar com era el Racó quan era sencer. El que ara volem que se’n salvi no és això que veieu en aquestes reproduccions, perquè una part ja fa anys que la van malmetre; sinó que reclamem que no es destrueixi el que en queda, dipòsit de records, testimoni patrimonial col·lectiu i encara zona natural a preservar dins del nucli urbà. La fotografia que veieu aquí és d’un quadre del gran Cerdà. Anant als arxius, adjunts, en trobareu del pintor Joan Viladevall i m’he permès d’afegir-hi uan instantània de la mobilització, en què, entre d’altres, divisareu una tela del pintor Joan Farré.

FOTO Quadre “Camí d’en Feliciano”, de Cerdà

Quina grisor! Encara me’n recordo de com n’eren d’anodines les tardes de Catalunya Ràdio en mans del programa que feia Neus Bonet. Molt m’hauria de sorprendre perquè aportès una mica de brillantor als Matins de Catalunya Ràdio. La correcció vol que li donem l’oportunitat de demostrar el que pot aportar la seva vàlua professional; però els antecedents que tragina no em conviden gaire a concedir-la-hi, l’oportunitat.

Escric aquest petit article quan fa ben poc que me n’he assabentat, que Neus Bonet serà qui rellevarà Antoni Bassas. I aquesta mena de notícies volen estar amatents als comentaris que poden fer-ne els que hi entenen, en temes de la comunicació a casa nostra. Tanmateix, no em puc estar de deixar plantejats alguns aspectes que em ronden pel cap des que he sabut la notícia:

Primer.- És lleig que un càrrec directiu de l’emissora, com ella, passi a ocupar el lloc del professional a qui, de fet, han fet fora (posant-li les condicions perquè no pogués acceptar la renovació, amb una metodologia similar a la que Minobis va fer servir per treure’s de sobre  Jordi Basté). És lleig perquè sembla allò de “tu fora, que m’hi poso jo”.

Segon.- Si no ha estat un abús de poder, què passa, que no han trobat qui volgués “rellevar” Bassas?

Tercer.- Atès que ella atresora una contrastada grisor, Albert Sáez va camí de fer el més gran ridícul professional, a més d’haver comès un gravíssim error polític (no partidari, dic “polític”, com a gestor de la cosa pública); ja que si prescindeix de Bassas per millorar l’audiència de Catalunya Ràdio i les diversitats…

Quart.- Ha estat nomenada, Neus Bonet, per “quota femenina”?

FINALMENT I AL MARGE DE LA QÜESTIÓ NEUS BONET, deixeu-me exposar el següent:

Jo em pregunto si quan es van desencallar els temes de la Corporació, em pregunto si no hi hagué un pacte concret entre ERC i PSC, de la mena: acceptem la Terribas a TV3, a canvi del coll d’en Bassas a Catalunya Ràdio. És a dir, en Carod i companyia, s’han venut en Bassas? Em semblaria greu i lamentable, perquè demostrarien un cop més una absoluta ineptitud política; de manera que em resisteixo a creure-ho. Però me’n reforça el dubte, la mena de reacció que han tingut els dirigents d’ERC davant l’actuació d’Oleguer Sarsanedas i Cia, de caràcter exclusivament polític (partidari), ja que no hi ha cap criteri professional ni empresarial, ni de cultura democràtica, que la justifiqui.

Que els del PP tanquin repetidors de TV3 al País Valencià, em violenta. Que el PP doni suport al “Manifiesto”, em violenta. Que, alhora, el PP deixi alumnes valencians sense línia escolar en la seva llengua, em violenta. Que, alhora, el PP reclami la tercera hora de castellà a l’escola de Catalunya, em violenta. Que maldin per ofegar qualsevol possibilitat de vida normal a la meva llengua, em violenta.

Quanta, quanta prepotència castellanitzadora! Quanta, quanta política que em (ens) violenta! A la nostra terra de pau, els votants del PP voten pels que ens violenten. Amb tot el respecte personal, defensant-los pregonament el dret a votar el que creguin oportú, els hem de recordar que votar segons qui comporta segons què. Votar PP a Catalunya, al País Valencià, a les Illes, a la Franja o des de l’exterior és també donar suport polític als que persegueixen la nostra llengua, tancant repetidors, impedint l’escolarització en la pròpia parla, volent aixafar-la encara més sota el jou del seu castellà.

La convivència i la unitat com a poble són una valors que hem de defensar a totes. Com que això no pot ser a costa d’una part, bregar per aquests valors exigeix també ser responsables i exigir responsabilitat: a un mateix, a la parella, a la família, als amics, als companys de feina, als coneguts i als saludats.

Finalment, deixeu-me dir que això va pel PP i per a qualsevol que tiri pel cantó de la imposició, del joc brut o del fariseisme

Aquest apunt reprodueix el que inicialment havia penjat al bloc “Club 7 Cinema” el 4 de juliol de 2008.

Des d’aquesta setmana, a casa hem decantat la cadena de televisió Tele5. Ens sap greu perdre ofertes que ens han pogut entretenir, com per exemple la sèrie CSI; però no podem seguir sent consumidors d’una emissora que ens ofèn pregonament.

Avui mateix, els ho he fet saber, aprofitant el correu electrònic que he rebut i en el qual se’m diu:

La cadena de televisió Telecinco s’ha adherit al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d’intel·lectuals a Madrid.

La cadena comparteix les exigències d’aquest grup d’intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l’única ‘que pot ser-li suposada’ als seus ciutadans’. Telecinco és la primera televisió que s’adhereix a aquest manifest.

A més, Telecinco ha dit, a l’informatiu del migdia, que ‘posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte’.
Si ells s’adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix a no mirar telecinco. Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem! Telecinco mai més!

Digue’ls que has deixat de mirar la cadena:

http://www.telecinco.es/contacta

Senyors,

He deixat de mirar la vostra cadena i ho he fet saber a tots els meus contactes. El menyspreu cap a la llengua catalana, la meva, la pròpia de Catalunya, parlada per més de 7 milions de persones, és el factor decisius que ha provocat que ja no vulgui saber res més de vosaltres i de les vostres actituds feixistes. Desgraciats de vosaltres si teniu por que la meva llengua pugui fer mal a la que “suposadament” defenseu… ¿parlada per 300 milions? El castellà és una llengua massa bonica per sentir-la per la vostra veu enverinada. Apa, a pastar fang!

[Aparentment us semblarà que no podeu enviar el formulari perquè no hi ha cap botó visible d’enviament, però ho podreu fer si passeu el ratolí per sota del requadre del missatge fins que us aparegui una mà i a la barra d’estat hi digui javascript:setEmailDestination();]

Perquè sóc tafaner de mena, m’agrada especialment mirar -ni que sigui fent zapping- el que emeten les televisions d’arreu, les millors i les pitjors. El que moralemnt no em puc permetre és ser consumidor, ni per dècimes de segon, d’una emissora que m’agredeix com a catalanoparlant.

Dit això, permeteu que encara plantegi una altra qüestió, de caràcter legalista. Tele5, com totes les cadenes privades, emeten per una concessió de l’Estat i, per tant, estan subjectes als principis de la Constitució de l’Estat. Atesa la demostrada influència del fenomen televisiu en la llengua dels ciutadans, és obvi que les cadenes (tan públiques com privades) tenen en el seu conjunt i alhora individualment el deure d’acatar el mandat de l’esmentada Constitució, segons el qual les llengües que considera espanyoles i diferents al castellà han de ser “objecte d’especial respecte i protecció”. Per tant, atès que Tele5 atempta contra el que estableix la Constitució, en no contemplar en la programació aquest “respecte i protecció” i atès que, amb l’adhesió activa a aquest “Manifiesto”, deixa clara la voluntat justament d’aixafar les esmentades llengües, s’imposa l’inici d’accions contra la concessió mateixa de la cadena. Tan se val si els jutges espanyols (probablement de llengua castellana) ho acaben tombant: el camí judicial va més enllà.

I proposo que els directius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals prenguin mesures per acollir els professionals catalans que, treballant actualment a Tele5, vulguin abandonar l’empresa, per dignitat i consciència.

Obro aquest bloc per a escriure de tot allò sobre el que tingui alguna cosa a dir-ne, llevat del cinema, que per això ja disposo de l’altre bloc: Club 7 Cinema.

Els que coneixeu el Club 7 Cinema, sabeu que m’hi dedico força. Lògicament, no tinc pas previst esmerçar tants esforços en aquest, perquè no disposo de tant de temps i perquè inicialment el concebeixo com un complement, per dir-hi allò que no escau a un bloc especialitzat en cinema com és aquell cas.

Tot just acabo d’obrir aquest “Des d’aquí” i per això he volgut saludar-vos. Ben aviat hi traslladaré un apunt que vaig haver de posar al Club 7 i ja no tocava.

Com podeu veure, inicialment no l’obro a poder rebre comentaris, però, com vaig fer amb l’altre bloc, no descarto gens canviar-ho aviat. Quant al correu electrònic, ben aviat li posaré, un cop hagi resolt un petit problema.

Espero que el contingut d’aquest “Des d’aquí” us vagi interessant.

Una encaixada,

Vador Montalt