Des d'aquí

Poc em podia arribar a imaginar, ara fa un any, que aquests dotze mesos serien tan intensos i excepcionals. No vull ni pensar què m’espera en els dotze que ve. Ara el que m’abelleix és fer uns dies de vacances.

A començament de juliol tinc previst de tornar plenament a l’activitat.

Fins ara, doncs!

Vador Montalt

A l’article Aquest sobtat atac de realisme, Vicent Partal comenta -a més del rebuig a la iniciativa per l’autodeterminació- el fet que s’estigui invocant el respecte a la legalitat per deixar les Illes sense TV3.

Jo em pregunto perquè el PSC, ERC, CiU, ICV, des de les variables forces polítiques que, al decurs de tots aquests anys han tingut, no han fet respectar la més alta legalitat espanyola, en defensa de la llengua a la televisió. Posats a respectar la legalitat, s’hauria d’haver respectat escrupolosament la Constitució -i clamorosament no s’ha fet, ni es fa, ni es té cap intenció que es faci- en les concessions de televisió privada i qualsevol mena d’acte administratiu vinculat al fet que algú, autoritzat per l’Estat o per les Comunitats Autònomes emeti senyal televisiu -i/o radiofònic!-.

Entre els articles principals del text constitucional espanyol vigent, s’estableix que les llengües han de ser objecte d’especial respecte i protecció. I, havent-se àmpliament demostrat l’impacte lingüístic que la televisió ha tingut i té, resulta d’una obvietat absoluta que les concessions de canals televisius privats, com a actes administratius de l’Estat, i les televisions públiques, perquè són de les mateixes institucions totalment subjectes a la norma, havien d’haver respectat aquest principi constitucional. I no s’ha fet. Ni cap dels que invoquen ara el respecte a la legalitat no ha promogut cap recurs d’inconstitucionalitat.

Al seu dia, Jordi Pujol va treure’s de la màniga l’alegal -eufemisme d’il·legal-Canal 33, aprofitant clarament que el poder espanyol sabia que estaven en fals, constitucionalment parlant i, no interessant-los que se’ls compliqués l’atenció als grups mediàtics, van fer la vista grossa. Una gosadia del president, tanmateix discutible, pel que té de peix al cove, de renúncia als drets en tota la seva extensió: el pragmatisme donava un petit fruit, però ens deixava sense l’arbre fruiter.

I ara què? Convé dir-ho clar: José Montilla i Joan Puigcercós són els primers responsables que TV3 no es pugui veure al País Valencià. En contra de la voluntat dels valencians i les valencianes que van pagar-se de la seva butxaca els repetidors per a veure TV3, el que aleshores era ministre d’Indústria i el que llavora era cap del grup parlamentari d’ERC al Congrés de Diputats espanyol van pactar que tirés endavant la legislació que permetia més cadenes de televisió -que tampoc respectaven el mandat lingüístic constitucional-, a canvi d’un quimèric ‘multiplex’ -crec recordar que aquest era el terme tècnic-, que garantiria la continuïtat de recepció de TV3 al País Valencià. Esclar, la cosa no va pas anar a l’inrevés, no s’instal·là la infraestructura i després s’aprovà la llegislació, no. I? Doncs que d’aquella infraestructura, ni gall, ni gallina. Ni amb Montilla, ni amb el seu succesor Joan Clos: perquè sabien perfectament els del PSC que això era un enguany. I el babau -o no tant- de Puigcercós, que s’ho empassà -o simplement s’hi avingué i ja està, que total…-

Deconnectada TV3 del País Valencià i de les Illes, en aquells territoris es fa evident el que, a Catalunya, queda ‘tapat’ per l’existència mateixa de TV3 i el Canal 33: les televisions, ni les públiques, ni les privades, no respecten el mandant constitucional de protecció i respecte lingüístic. I és obvi que, en aquest terreny, l’argument de les audiències no hi escau, perquè la desprotecció i la manca de respecte van lligades als hàbits creats des de la il·legal potencia mediàtica televisiva en castellà a casa nostra mateix.

I el PSC, ERC, CiU i ICV en són part activa i passiva que no s’hagi respectat la legalitat per garantir televisions en català.

Acabo de rebre un correu electrònic d’un bon amic, lletraferit, sensible a la bellesa de les paraules i dels paisatges, amb dues úniques frases: SALVEM PINYA DE ROSA DE LA MÀFIA RUSSA! i Pinya de Rosa és terra i és llibre. I m’hi afegeix aquest enllaç, amb un article de Diari de Girona: [L´entitat Pinya de Rosa farà un acte al teatre de Blanes en què criticarà l´actuació a la zona]. Quan l’he llegit, a part d’afegir més indignació a la que ja em mou el que està passant amb Pinya de Rosa, no he pogut deixar de pensar que, a molta distància -no pas física, sinó de característiques-, aquest cas em recorda el del Racó de Can Feliciano, de Malgrat. En un i altre cas, queda tristament en evidència el nostre govern i, en particular, la ineficiència ecològista de debò del conseller Baltasar i de la gent d’ICV.

També els de Blanes pensen en Raül Romeva: Coincidint ahir amb el Dia Mundial del Medi Ambient, el socioecòleg i membre de l’associació Pinya de Rosa, Rafael Sardà, va instar el candidat d’ICV a les eleccions europees, Raül Romeva, a sumar-se a l’acte per descobrir de primera mà les polítiques mediambientalistes que s’han permès en aquest PNIN, llegeixo a l’article enllaçat

FOTO Cartell de l’acte reivindicatiu de Blanes.

Ho publica avui El Punt:

L’ACA tanca finalment un calendari per desencallar els trams que queden per canalitzar a la riera de Malgrat.

Mala notícia, pel que fa al Racó de Can Feliciano. Mala notícia pel valor patrimonial del paisatge. Mala notícia per a Raül Romeva: aquesta obra, ara, Europa no l’acceptaria de cap manera i, vés per on, a tocar de les eleccions europees, una conselleria governada per la gent del seu partit, amb tot ple d’opcions per fer que la cosa se solucionés de manera correcta, avinent als criteris mediambientals vigents, una conselleria en mans d’ICV va i pacta la destrucció del Racó de Can Feliciano i una canalització de la Riera que el mateix Romeva no podria beneir de cap manera. Europa no és només allà, Europa també és aquí. Els discursos volen coherència i jo me l’aprecio, Romeva; però la incoherència política de la seva gent li aigualeix la feina. Llàstima!

Tinc ganes d’agafar la càmera i anar a gravar noves imatges del Racó, abans que ho perdem definitivament (si és que alguna altra via no ho impedeix!). De moment i gairebé a tall d’urgència, recupero una gravació que vaig fer l’any passat, amb tots els seus defectes i que està dividida en dues parts: