Des d'aquí

Durant molt de temps vaig acabar els correus electrònics dient “Una encaixada”. Això generava algunes bromes del tipus “Una queixalada, dius?”; però a mi m’agradava acabar encaixant (la mà) en acabar els textos. Després, la funció pública en què treballava em va acostumar a fer servir la fórmula “Cordialment” i vaig deixar estar les encaixades. Més cap aquí, sobretot des de que m’he jubilat, he començat a escriure “Una abraçada” i de debò que ja gairebé sempre és el que empro.

Ve’t aquí però que aquest dia vaig fer un correu a un conegut i em va sortir l’encaixada, talment reviscolada. I així ha estat com m’hi he retrobat i he sigut conscient del canvi de la fórmula al llarg dels anys.

Em sembla que em quedo amb l’encaixada…

Diu que el govern ha decidit millorar el llenguatge administratiu, per fer-lo més directe, més clar, més entenedor. I això està molt bé. Tot i que em temo que hi inocularan la doctrina desastrosa de l’anomenat llenguatge inclusiu.

Passa però, que l’administratiu té unes peculiaritats de llenguatge que són inevitables i a això no s’hi podrà renunciar. El procediment administratiu que tenim és molt garantista i fa necessari que, a gairebé tots els documents, hi hagin de constar els fonaments legals del que et diuen, les vies de recurs a què pots acollir-te… És a dir que, a més de paraules d’argot, de termes jurídics, hi apareixen uns formulismes que, pràcticament, són coses de gestors o advocats, difícilment assequibles per al ciutadà normal i corrent.

Per això, sempre he pensat que el canvi de debò als documents administratius passaria per capgirar l’ordre dels paràgrafs en els textos i començar per una explicació planera de què va la cosa, en llenguatge universalment entenedor, i després seguir amb els paràgrafs destinats als especialistes en dret. Podem estar segurs, però, que el canvi no anirà per aquí. Que es limitaran a fer construccions sintàctiques actives i no passives -això fa dècades que es diu que s’ha de fer-, a introduir-hi ideologia LGTBI, etc. En definitiva, de “llenguatge administratiu millor”, al meu entendre, res de res.

Fa setmanes, l’actriu Mercè Martínez va cridar l’atenció perquè el públic no omplia les funcions de l’obra teatral musical en català “Golfus de Roma” i hi va haver resposta positiva de seguida, fins al punt que em sembla que no m’equivoco si dic que ha estat un èxit de taquilla. És com si els catalans necessitéssim que ens facin un SOS perquè ens mobilitzem, com si no hi hagués dinàmica natural i espontània d’estar amatents a l’oferta en la nostra llengua.

A començament de desembre, des del compte de Twitter DoblatgeEnCatalà es va començar a fer campanya perquè la gent anéssim a veure la versió doblada al català de la pel·lícula “Avatar: el sentit de l’aigua”, els mitjans de comunicació se’n va fer ressó i la Generalitat tot seguit engegà una propaganda amb el lema “El teu gest compta”. El resultat, molt bo, malgrat que són poques les sessions en la nostra llengua i en pocs cines, menys n’hi ha en el format 3D i les ofereixen en horaris no gens pràctics, en general: allà on hi ha hagut català i 3D, malgrat els horaris, el públic ha respost. Novament però sembla que ha calgut una empenta important per a poder parlar-ne en positiu, malgrat les condicions difícils.

La pel·lícula “Alcarràs” va ser un èxit de taquilla a tot el mercat espanyol, però molt remarcadament a Catalunya, on esdevingué un fenomen d’ençà el seu triom a la Berlinale. Quan s’estrenà comercialment a final d’abril de 2022, hi hagué cues als cines per a veure-la i hi va estar en cartellera durant diverses setmanes; però amb un flux decreixent d’espectadors, com si l’empenta que se li donà d’entrada fos superior al paper del boca-orella posterior.

Cas contrari ha estat el del film “Suro”, del qual no hi ha hagut prou promoció prèvia com a pel·lícula en català i comercialment ha punxat a casa nostra igual que ha fet a la resta del mercat espanyol: només ha tirat bé al Cine Verdi de Barcelona, al Truffaut de Girona i a un cine basc. En aquest cas, el comportament ha estat més avinent el normal d’una pel·lícula d’autor que fa vida a les sales de VO. Però hem d’esmentar l’excepcionalitat del Truffaut gironí: allà hi hagué bona promoció prèvia, el públic de la ciutat l’ha identificada com a pel·lícula en català i “seva”, que interessa, i n’han hagut d’allargar encara una setmana més la seva exhibició.

Aquest 2022 ha quedat clar que hi ha gent sensible a la llengua que, mobilitzada, respon; però si no hi ha empenta… la cosa no acaba de funcionar. El desig fóra la normalització, que el públic “per se” trobéssim les coses en català i així les consumíssim; però, en no estar normalitzats, depenem molt del factor “interès pel català” perquè les taquilles vagin bé. I això s’ha d’estimular, cada vegada, i mirar d’arribar fins i tot als que no hi són tan sensibles!

També hi ha, sobretot per les xarxes, la campanya “Mantinc el català” perquè els catalans no canviem de llengua en trobar-nos un castellanoparlant i perquè fem servir d’entrada el català en relacionar-nos amb serveis, comerços, institucions, etc. Una altra empenta, que també està obtenint força ressò, i que sembla igualment necessària.