Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

La llibreria Montalt celebra els seus 90 anys

0

La Llibreria Montalt, de Malgrat, celebra els seus 90 anys. Va obrir les portes per Sant Nicolau del 1933 i segueix ben activa. Una alegria i un honor.

La va fundar l’avi, en Sebastià Montalt Fontrodona, la va continuar el seu fill (i oncle meu), Sebastià Montalt Bunyol, i actualment la porten Caterina Montalt Matas i Sebastià Montalt Matas (els meus cosins). Especialment per a ells, el record, l’enhorabona i l’agraïment!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Trencadís mudèjar”: Fernando Malo fusiona les seves rajoles mudèjars amb el trencadís gaudinià

0

L’amic Fernando Malo, ceramista aragonès molt vinculat al meu poble, Malgrat (familiarment i també hi va passar temporades, sobretot estiuenques a la joventut, on té força amis), exposa obra a Barcelona amb el títol “Trencadís Mudèjar” (sala de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, c/ Dr. Dou, 7, de dilluns a divendres 9.30-13.30h i 17.00-20.30h, fins al 19 d’octubre).

Escriu Fernando Malo:

Després de grans temporades realitzant còpies de rajoles mudèjars per a la restauració, un dia va arribar el moment de jugar, de desconstruir, de descobrir un cop més la màgia de la ceràmica. La rajola plana es va adaptar a les superfícies corbes, igual que feien Gaudí i Jujol amb el banc del Parc Güell, tota una meravella, pel fet de transformar allò més oníric en una realitat de formes, color i vida.

No fa gaire, redescobrint a Gaudí, vaig poder emocionar-me, un cop més, amb la senzillesa de la rajola, “el azulejo y la baldosa” … Quina millor manera que fusionar les meves rajoles mudèjars amb el trencadís! Dues expressions amb gran personalitat pròpia, la ceràmica mudèjar de la meva terra natal, on visc i treballo i el trencadís de la meva segona terra, on vaig jugar, tot creixent, estudiar i aprendre l’ofici.

La ceràmica, el seu llenguatge i la seva història, tornen a unir cultures, espais i moments per compartir.

Per la seva banda, Montserrat Altet, comissària de l’exposició, ens explica:

Fernando Malo (Saragossa 1957) és considerat com un dels grans ceramistes aragonesos. Trencadís Mudèjar és el títol de la seva exposició, que tindrà lloc a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el pròxim mes de setembre.

La ceràmica tradicional ha estat el seu punt de partida a l’hora de treballar. Saber mirar la tradició des d’un punt de vista contemporani, sempre ha estat font d’inspiració per als artistes.

En Fernando Malo va començar fent rajoles amb decoracions mudèjars -per restauracions ceràmiques- fins que un dia se li va acudir fusionar-les amb el trencadís -que el va fascinar- de Gaudí i de Jujol, sobretot el del banc del Parc Güell, i adaptar-ho, aplicar-ho a formes de revolució, a formes volumètriques o planes.

L’obra de Fernando Malo és una obra que intenta vertebrar passat i present, tradició i contemporaneïtat amb tècniques tradicionals i formes actuals.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Diumenge 27 d’agost, a Malgrat Vila del Llibre

0
Publicat el 27 d'agost de 2023

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

(Nota: els actes previstos a les Peixateries Velles es faran a la Biblioteca o a l’Arxiu, si plou)

18.00h. Peixateries Velles. Presentació. Al Portal, una revista de l’Alguer. Des de l’Alguer, ens visita Carlo Sechi per presentar-nos “Al Portal, veus de l’Alguer” una revista de cultura i actualitat algueresa en català que surt tres cops l’any i que va veure la llum durant el Sant Jordi 2022. Una iniciativa que no només posa en valor el català a l’Alguer, sinó que és una nova eina per als joves i les escoles i un nou estímul per recuperar tant com es pugui l’ús de l’alguerès en forma oral i escrita. Carlo Sechi, polític i activista alguerès, forma part del consell de redacció de la revista. Aquest acte ha comptat amb la col·laboració de Plataforma per la Llengua de l’Alguer.

19.00h. Peixateries Velles. Xerrada. L’Alguer, el gran desconegut de la cultura catalana. Si el grau de coneixement d’un poble és proporcional a les vegades que la gent l’esmenta, l’Alguer seria més conegut que moltes viles del Principat. Malauradament, no és així. Més enllà de saber que s’hi parla català, o això diuen, i que és a l’illa de Sardenya, en sabem ben poques coses. La distància geogràfica, el temps i altres motius que no podem escatir aquí han afavorit aquest desconeixement. L’historiador alguerès Marcel A. Farinelli ens ajudarà a omplir part d’aquest buit amb la xerrada L’Alguer, passat i present de la ciutat catalanoparlant de Sardenya en la qual, a més, ens introduirà a la part més literària de l’Alguer.

20.00h. Peixateries Velles. Diàleg. Jaume Aubanell: El gust és meu. Escriptor, gastrònom, gurmet, diletant i malgratenc, Jaume Aubanell es va proclamar l’any passat vencedor del Premi RECVLL de narrativa Joaquim Ruyra de la veïna vila de Blanes. I ho va fer amb un títol que el defineix a la perfecció: ‘El gust és meu’, un aplec de narracions breus marcades per les passions humanes que tenen relació, en major o menor mesura i com no podia ser d’una altra manera, amb la cuina. Presentarà el llibre l’editora de Vibop i periodista Montse Serra.

21.00h. Arxiu Municipal. Espectacle musical. Carles Belda viatja pel cançoner. Mestre de l’acordió diatònic, Carles Belda ens convida, com a tancament d’aquesta segona edició de Malgrat de Mar Vila del Llibre a fer un viatge pel cançoner popular dels Països Catalans. Una actuació que convida a cantar i a ballar al ritme de cançons que potser fa anys que no visitem però que de ben segur no hem oblidat.

A més a més: literatura al carrer, tallers, espectacle, exposicions

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Dissabte, 26 d’agost, a Malgrat Vila del Llibre

0
Publicat el 26 d'agost de 2023

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

19.30h. Peixateries Velles. Xerrada. Foc, llengua i ficció. Una aventura dels orígens per Joan-Lluís Lluís. L’arqueologia, la panteologia, l’antropologia i moltes altres ciències expliquen de manera racional, i creïble, l’origen de les llengües i el naixement de la literatura. D’acord. Però què n’hem de fer de les versions nascudes de la tradició oral, de les llegendes o de la imaginació d’un escriptor? L’escriptor Joan-Lluís Lluís ens parla de l’origen de les llengües i el naixement de la literatura.

19.30h. Arxiu Municipal. Taller. Com es fa un llibre? Què és una “tripa” o unes “guardes”? Què són els plecs? Què és una “pàgina mestra”? Què en sabem de les parts d’un llibre? O de com es construeix, físicament? El malgratenc Josep Carrasco, que es mou des de ben petit entre llibres, impremtes i dissenyadors, ens explicarà pas a pas, el camí d’un llibre il·lustrat, des que algú el pensa fins que es recolza en la lleixa d’una biblioteca. I no només ho explicarà sinó que farà una classe pràctica perquè tothom s’endugui un llibre a casa

21.00h. El Rovell Ateneu Popular. Xerrada. El projecte ‘Garbells de llengua’ obre fronteres. Des de la CAL, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, sempre s’ha fet una feina ingent per ampliar els horitzons del català. El seu projecte “Garbells de llengua” que malda per no perdre la riquesa de la nostra llengua i evitar-ne el deteriorament entre els propis parlants, és un projecte d’excel·lència que està ben implantant al Principat i que ara vol arribar a totes les terres de parla catalana. Ens en parlaran els seus responsables.

22.30h. Arxiu Municipal. Espectacle musical. Llegendes de Sant Julià de Lòria. Des de les valls d’Andorra, concretament des de la parròquia de de Sant Julià de Lòria, ens arriba aquesta proposta del departament de Turisme del Comú de Sant Julià de Lòria, amb interpretació d’Assumpta Mercader, que ens parla de llegendes de bruixes i misteris andorrans. Al costat de l’Assumpta, Carles Sanz a l’acordió i Marc Figuerola a la guitarra ens traslladaran musicalment als Pirineus.

De 10 a 14h i de 18.00h a 22.00h, Mercat editorial pels carrers del centre de Malgrat.

A més a més: activitats infantils, literatura al carrer, tallers, espectacle, exposicions

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Divendres 25 d’agost, a Malgrat Vila del Llibre

0
Publicat el 25 d'agost de 2023

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

18.00h. Peixateries Velles. Inauguració. Inauguració oficial de la segona edició de Malgrat de Mar Vila del Llibre. Parlaments protocol·laris i presentació del programa del festival. Els parlaments es traduiran simultàniament a la llengua de signes catalana per part de la intèrpret Andrea Lamela.

18.45h. Biblioteca La Cooperativa. Espectacle infantil ‘Cagadubtes’. Us heu aturat mai a pensar en les paraules que dieu cada dia? Assumpta Mercader ens en parla al ‘Cagadubtes’, un recull de contes amens i divertits per atansar la canalla (i els adults també) a la riquesa lingüística del català. Com traduiríem cagadubtes? I rauxa? Veniu a aprendre noves paraules d’una manera lúdica i enriquiu el vostre vocabulari.

19.00h. Peixateries Velles. Recital poètic. Del País Valencià a Malgrat de Mar: Josep Piera i Josep Lluís Roig. Recital poètic a dues veus. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, Josep Piera, recitarà versos de la seva obra completa. Al costat del poeta de Beniopa, Josep Lluís Roig, d’Oliva, llegirà poemes dels seus llibres ‘La llum del curtcircuit’ i ‘La fam tendra’, publicats a Bromera. Acte patrocinat per Òmnium Cultural.

20.00h. Peixateries Velles. Taula del Llibre. L’Enciclopèdia Catalana: una obra de país. L’historiador Josep Lluís Martín Berbois ha escrit ‘La Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país’ (Editorial Base), una història del projecte d’aquesta obra de consulta magna, símbol de catalanitat a les cases on es trobava. Una baula en la lluita per la llengua que es va fer realitat, després de moltes dificultats, per la voluntat i la convicció d’uns quants. En parlarà amb l’escriptor Sebastià Bennasar.

21.00h. El Rovell Ateneu Popular. Xerrada. Català a les Illes Balears: resistir als vells i als nous atacs. El compromís d’en Tomeu Martí amb la llengua i la cultura catalanes és fora de tot dubte. Des del periodisme, essent com és director del Diari de Balears i d’Ona Mediterrània; des de la poesia i l’escriptura; i des de l’activisme, els seus posicionaments són clars. Serà a Malgrat per parlar-nos de la situació actual del català a les Balears, especialment després del retorn del feixisme més arnat i caspós.

22.30h. El Rovell Ateneu Popular. Espectacle.  Concert de ‘Tel·lúriques’. ‘Tel·lúriques’, duet musical de Mallorca format per la malgratenca Maria Roger i Manena Duel. Dues cantautores residents a l’illa que decideixen fusionar les seves veus per arribar amb una proposta molt personal, on la música de cançó d’autora és la protagonista. L’estil mediterrani i ritmes tradicionals ibèrics són part del seu espectacle, així com les harmonies vocals que es creen entre elles, la guitarra i el pandero quadrat.

De 18.00h a 22.00h, Mercat editorial pels carrers del centre de Malgrat.

A més a més: activitats infantils, tallers, exposicions

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Català / Valencià?

1
Publicat el 23 d'agost de 2023

Hi ha veus al País Valencià que defensen que, aprofitant la proposta que es puguin parlar la nostra llengua a les Corts espanyoles, se la denomini català/valencià. I fins i tot el PSOE valencià sembla que ho ha negociat amb la presidenta del Congrés, Francina Armengol.

A mi m’havien entrat dubtes, d’entrada. D’una banda, mentre no es qüestionés la unitat de la llengua catalana en tot el seu àmbit territorial, potser fóra una manera d’acabar amb la tradicional divisió que l’Estat i algunes (força) empreses fan, amb opcions lingüístiques diferenciades pel català i pel valencià. A més a més, sota una mateixa denominació, potser s’evitaria la bestiesa que ja corre per les xarxes, de posar al Congrés traductors i intèrprets específics per a cada varietat, en lloc de buscar-los competents en totes les varietats (no només la Central i la Valenciana). Per altra banda, però, no ho veia gens clar, perquè acceptar aquest canvi de denominació per factors territorials podria portar a haver-hi d’afegir, aviat, aquella ximpleria dels de Sumar de les Illes, que proposen dir-li Balear a la seva variant i així anar afegint (Català/Valencià/Balear) i potser acabaríem amb allò tan ridícul i acientífic de Català/Valencià/Balear/Franjolí/Alguerès…

Aquest matí, però, una autoritat acadèmica de Filologia m’ho ha deixat clar: “No pot haver-hi doble denominació de la llengua. Valencià ha estat sempre una denominació local del català.” -ha escrit a Facebook-. “És una denominació legítima, però local; e. g. un alguerès o un eivissenc etc no diran mai que parlen valencià. Aquest és el nom que rep el català a València.“- ha remarcat-. Li he comentat: “De totes maneres hi ha valencians que estan per la unitat de la llengua que defensen la doble denominació, com per exemple, Vicent Branchat, que n’està fent intensa campanya a Twitter, on fa poc ha escrit: “En el segle XV Joanot Martorell va escriure “Tirant li Blanc” i ho va fer, segons ell mateixa, en llengua valenciana. Cinc segles després els valencians encara tenim la “mania” d’anomenar així la llengua que parlem.”” i m’ha contestat que “No feien servir mai el nom valencià fora de València. He llegit moltíssims exemples de valencians que diuen sempre català fora de València almenys al segle XV i, quant al Tirant, la dedicatòria fou reescrita a la impremta, i la immensa majoria d’aquestes declaracions de “en llengua valenciana” es deuen als impressors locals.”. I hi ha afegit: “Aquesta llengua es coneixia internacionalment amb el nom de català, i una vegada que els jurats de la ciutat de València escriviren a la vila i aldees de Moya i de qualssevol llocs del regne de Castella per reclamar «un catiu de llinyatge de tartres, emperò batejat e apellat Joan, d’edat de vint anys poc més o menys», especifiquen que parla molt bon català: «e paladí en son parlar català, com de poquea a ençà se sia nodrit» [Rubio Vela, Epistolari de la València medieval, I, p. 28 ] (Lola Badia & Jaume Torró, El Curial e Güelfa i el “comun llenguatge català”, Cultura Neolatina)”. I, després d’una sèrie de consideracions, ho ha reblat: “(..) no és el mateix dir “català, el qual a l’antic Regne de València rep el nom de valencià” o una doble denominació “català/valencià”. Això darrer no ho acceptaria de cap manera, o algú s’imagina “holandès/flamenc/africans”, “portuguès/brasiler” etc? Als polítics ni la sal, amb els diners compren els filòlegs, els historadors i els filòsofs.”

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

3CAT: la qüestió, amagar Catalunya

0

Radio France, France Televisions, Radiotelevisión Española (Radio Nacional de España, Televisión Española), British Broadcasting Corporation (BBC), Rádio e Televisão de Portugal, Raidió Teilifís Éireann, Radiotelevisione Italiana/ Radio Audizioni Italiana, Nederlandse Publieke Omroep… Tots els mitjans públics conserven el nom del país a les seves emissores de ràdio i televisió. Ara va la CCMA i decideix que Catalunya Ràdio passi a dir-se CatRàdio com a pas intermedi a la denominació definitiva 3CAT, nom que també adoptarà TV3-Televisió de Catalunya. El cas és treure la paraula Catalunya dels noms.

Publicat dins de País | Deixa un comentari

No podem dividir la societat, però els catalans hem de reaccionar!

0
Publicat el 29 de juny de 2023

No podem dividir la societat per cap motiu. Tampoc per la llengua. Però els catalans hem de reaccionar amb eficàcia i contundència i fer de la nostra llengua, el català, una eina útil, un parlar ric, un valor preuat de la nostra societat. S’ha d’acabar (mal que ens costi) amb el vici de passar-nos al castellà quan l’interlocutor el parla o no sabem si ens entenen: que s’espavilin! El sector més dur del castellanisme està atacant els fonaments més sòlids de la nostra parla, ja al País Valencià i a les Illes, i, via judicial, també a Catalunya (on faran tot el que podran perquè reculem). Això sense comptar la catalanofòbia social de molts castellans residents a Catalunya que està sobreeixint, especialment a través dels seus fills, que supuren i vomiten el rebuig al català que mamen a casa. Si no ens fem valer, res valdrem i la llengua, que en serà la primera víctima, només en serà un aspecte. Amb respecte, però amb seguretat amb nosaltres mateixos i estima pel país i la llengua, fem-nos valer!

Publicat dins de País | Deixa un comentari

Vicent Partal, hi ha immigració necessitada que esdevé colonitzadora

1
Publicat el 11 de juny de 2023

Fa uns dies, Vicent Partal va publicar un editorial de VilaWeb especialment interessant i d’agrair titulat ‘Doncs, va, parlem de l’extrema dreta i de periodisme‘. Escrits com aquest ajuden a separar el gra de la palla, és a dir, a saber diferenciar els raonaments fonamentats de la remor eixelebrada de Twitter (per exemple), en una qüestió, com la del racisme, l’extrema dreta i els mitjans de comunicació, en què convé tenir les coses clares, en un moment especialment delicat (per l’avenç electoral de l’extrema dreta) i alhora carregat d’acusacions i retrets carregats de superficial llenguatge ‘woke’ per part de les formacions que es vanten de ser esquerranoses o democràtiques.

Hi ha un punt de l’article de Partal, però, que m’ha deixat preocupat. Diu ell: No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest “gran reemplaçament”, aquesta teoria conspirativa l’origen de la qual tenim ben documentat a França, sota la direcció d’un conegut escriptor xenòfob. Hi ha una cosa molt més senzilla, que és la necessitat. No solament la necessitat de trobar dignitat per part dels qui vénen, sinó la necessitat de trobar treballadors per part dels qui ja hi érem. L’extrema dreta catalana repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és veritat, però és molt alt. Ara, per què? Perquè calen treballadors per a fer funcionar el país i perquè la natalitat dels catalans és, aquesta sí, la més baixa del continent. Si els emigrants troben feina, que en troben, com és ben evident, és perquè calen. Perquè ens calen. Perquè els necessitem.

Seré molt obvi en el que diré ara, però no me’n sé estar de dir el que en penso.

Certament, la gent que deixa el seu país i fa cap al nostre ho fa perquè està necessitada (parlant en general). Així ha sigut amb els andalusos, els extremenys, els marroquins… No vénen a colonitzar, no; sinó moguts individualment, familiarment, socialment… pel delit d’un futur com el que no poden assolir al lloc d’origen. Ara bé, quan són aquí (a Catalunya, si més no), la Història ens ensenya que, a partir que ja en són molts i especialment si viuen força agrupats entre ells, tendeixen a reviscolar senyals de pertinença al món que han deixat enrere. No tan sols hi ha la celebració de la pròpia cultura, sinó ‘importació’ d’hàbits, costums, maneres de fer, de vestir… d’aquells indrets. I, en molts casos, resistència a la més mínima integració al país d’acollida. Nosaltres coneixem gent d’arrels andaluses que parlen en català i que, si els abelleix, van a la Feria d’Abril catalana; però també en sabem de força que no volen parlar el català, que no s’interessen per res que sigui català, que freqüenten penyes andalusistes o bètiques (no entraré en les seves aficions futbolístiques i en quan enlairen coets per celebrar victòries esportives), que abonen pràctiques i formes religioses pròpies de la seva terra, que voten partits espanyolistes, unionistes… Per ells, som Espanya, volen que ens governin polítics espanyols, castellans i castellanitzadors. I el mateix podem dir dels d’orígens extremenys, etc. No siguem innocents: han vingut (ells o els pares o avis) per necessitat, però es queden (amb tot el dret del món), si bé amb voluntat que Catalunya sigui com un tros més del que era el seu país. I fan valer el nombre que en són perquè així sigui. I això té un nom, encara que soni políticament incorrecte: colonització. També els europeus que van anar a Nord-amèrica hi van arribar necessitats, però en van ser colons, van acabar ‘envaint’ la terra on vivien els indígenes i, quan van ser més en nombre i més forts, els van exterminar o arraconar. El procés i el moment de la immigració al nostre país és històricament i socialment diferent, però sembla que anem cap al mateix resultat.

Per als ianquis, no és problema que els conciutadans d’origen irlandès o italià (per esmentar uns exemples) celebrin festes irlandeses o italianes, però és que aquests conciutadans parlen tots l’anglès i se senten pregonament nord-americans. Per nosaltres, òbviament, no hi ha cap problema que els andalusos celebrin la Feria de Abril, però que n’hi hagi tants que es neguin a parlar en català i que rebutgin la catalanitat, això sí és problemàtic. I, pitjor encara, els polítics i els mitjans nostrats ho mistifiquen en nom del que en diuen ‘multiculturalitat’. Ja sé que, sense tenir un estat català i amb l’estat espanyol (i les seves comunitats autònomes invasives i el seus mitjans de comunicació plenipotenciaris) jugant a l’espanyolització permanent, ho tenim magre. Però no s’hi val a amagar el cap sota l’ala: el que és una colonització, és una colonització.

I anem als magrebins / marroquins / musulmans. Si parles amb la gent que fa dècades els rebia, els ajudava a establir-se a la nostra societat, aviat surt el lament de la vinguda dels imams (aquests, destinats i no sé si precisament ‘necessitats’): la introducció dels senyals salafistes, el manteniment de costums familiars retrògrads… Tot i que hi ha molt jovent d’origen marroquí que sap el català i que, quan el parla, el parlen amb molt bon accent, no és menys cert que la majoria d’immigrants africans han fet del castellà la seva ‘lingua franca’ i la llengua d”integració’ al país on viuen. Això si no són dones tiranitzades pel marit, arraconades a casa sense a penes fer-se amb ningú de fora de la seva comunitat. Certament, aquí s’ha fallat molt per part dels que els havien d’acollir i fer-los entendre on han anat a raure. El cas és que, per a molts, això és Espanya i no els vinguis amb romanços. Però no tot s’acaba aquí. A mesura que són nombrosos, es fan més ostensibles socialment, especialment amb les seves pràctiques religioses (a les quals, no cal dir-ho, tenen tot el dret -malgrat que al seu país no passa el mateix amb les altres confessions religioses-), hi ha polítics que se’ls adrecen específicament com a comunitat ran de les eleccions i fins hi ha regidors, alcaldes, diputats electes que ho són remarcadament com a ‘musulmans’. I es veu com a signe d’integració: ja pot ser, ja; sobretot si el càrrec electe se sent català, parla també la nostra llengua… Ara bé, n’hi ha hagut algun que, eufòric, no s’ha estat de dir que algun dia hi haurà un musulmà que serà president de la Generalitat: cap problema, si passa, essent el molt honorable un ciutadà del país i no pas el representant d’una comunitat al marge. N’estem molt lluny d’això; però no voldria que ni remotament ningú mai pensés a introduir la xaria a casa nostra, de la mateixa manera que molts ciutadans d’origen andalús volen ara una Catalunya (més?) andalusa i sobretot espanyola, etc.

No he parlat dels de Valladolid, les Castelles, Lleó, etc. perquè aquí hi solen haver molts funcionaris desplaçats que, conjuntament amb els seus ‘paisans’, porten la tasca expansiva de la colonització com qui diu a la sang.

Quan gent immigrada esdevé colonitzadora, és normal que gent del país hi reaccioni, gairebé en defensa pròpia, i això no és racisme, si es fa respectant la identitat dels altres i per igual amb tothom que ha vingut de fora. És una actitud perillosa, perquè voreja el rebuig als forans pel fet de ser-ho i això fóra xenofòbia. Estic d’acord que ho és, de racisme, quan la reacció es té envers una comunitat / religió concretes.

De totes maneres, més que jugar a la defensiva i de manera reactiva, millor apostar pel futur del país, de la nostra cultura i llengua, amb força, tirant i mirant endavant, comptant amb tothom que viu i treballa aquí.

PS: Me n’adono que he parlat de la immigració necessitada, però no de com els necessitem nosaltres. De ben segur que si troben feina a casa, és perquè ens calen. Però en això hi ha un mite, també, perquè els països és normal que funcionin amb el seu capital humà i no estirant més el braç que la màniga: per exemple, quants immigrats han vingut al nostre país com a mà d’obra barata de la construcció en ple boom urbanístic fruit de l’especulació i la dèria pel creixement a costa del que sigui (paisatge, serveis, etc.)? Està bé que si la nostra societat pot oferir feina a gent de fora ho fem; però això és discutible quan és de resultes d’operacions capitalistes estrafetes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Laura Borràs

0

M’agradava veure com Laura Borràs parava els peus als feixistes al Parlament. M’agradava veure com anava recorrent el país, duent pels pobles i ciutats la senyera de la institució, trepitjant país, oimés quan fa temps que els líders (sic) polítics han deixat de fer-ho (i mal tingués tot plegat cert regust populista).

Però van aparèixer uns quants assumptes delicats (imputació Juvillà, permisos molt cars a funcionaris del Parlament…) i es va mostrar matussera políticament i administrativament. Les situacions eren complexes, però d’una alta responsable política cal esperar-ne alçada política, finor, que no va demostrar. I, des del punt de vista administratiu, va passar per certs embolics amb els subordinats, que feren patir. Diria, a més a més, que el seu entorn no hi va ajudar gens, perquè se’n pogués sortir millor (recordem l’esbombat cas Dalmases).

És evident que, a mesura que anava guanyant popularitat, l’oposició i ERC s’anaven neguitejant i que van anar segant-li l’herba, amb el lideratge mediàtic del nostre Goebbels, Sergi Sol, i el dictat polític marcat per les subvencions escandalosament esbiaixades del Govern nostrat.

Però va venir el judici que, objectivament, va tenir un procediment previ i un desenvolupament molt polititzats, de caire unionista i amb cara vocació de cacera del personatge públic Laura Borràs. Del que en va transcendir, tanmateix, es pogué arribar a la conclusió que ella, quan era al capdavant de la ILC va ser (ultra els mèrits pel que hi féu) prou matussera amb els procediments administratius que tenen a veure amb el cas, fins al punt de donar munició a l’acusació i al tribunal per a sortir-se’n amb el que pretenien, que tampoc era fer justícia justa.

I s’ha emès la sentència, que confirmant totes les sospites prèvies mal pensadores, ha estat desproporcionada, injusta, d’acarnissament.

La situació, doncs, em resulta paradoxal. D’una banda, crec que Laura Borràs ha de deixar la política, perquè, com he dit, no té el tarannà avinent a les greus necessitats que requereix un càrrec públic oimés si és del màxim nivell. Però per altre cantó, em sento totalment solidari amb ella davant el que li han fet els col·legues polítics, els mitjans públics o privats subvencions, la podridura unionista, fiscalia i jutges. Entenc que s’ha de defensar, via recursos, fins al final, buscant justícia de debò, i que m’hi he d’estar al seu costat, des del convenciment que hi ha hagut conxorxa, aprofitament de circumstàncies i febleses, per a carregar-se-la com a MHP i com a presidenta de Junts, mal fos arruïnant-li també la carrera professional.

Per mi, doncs, el millor fóra que plegués de la política (si s’ho pot permetre econòmicament, mentre no pugui exercir professionalment, tot sigui dit) i que bregués de valent perquè la veritat pregona s’imposi, mal serveixi per a restituir-li drets personals que ara se li volen treure i mal sigui també per deixar en evidència que tot plegat no ha pretès altra cosa que fer-la fora, decantar-la, aixafar-la com a líder política. Però les males intencions dels altres, no li haurien d’impedir de fer el que ha de fer, retirar-se. No s’hauria d’aferrar al clau roent de la injustícia per seguir amb la seva vocació pública fracassada, derrotada.

Publicat dins de País | Deixa un comentari

Demanar “hora” i no pas “cita prèvia”

0
Publicat el 2 de març de 2023

D’un temps ençà el sistema d’atendre’t a les administracions, a les entitats bancàries, etc. és demanant prèviament “cita”. Per això s’ha estès el costum de “demanar cita”; però nosaltres teníem de tota la vida una manera diferent de dir-ho. Per anar al metge, si calia, “demanaves hora”; per anar al barber, si calia, “demanaves hora”… I encara, en molts àmbits, inconscientment, se segueix “demanant hora”. Són les institucions que ens han fet tirar cap a la fòrmula més semblant al castellà, de “cita prèvia”, perquè nosaltres, quan ha calgut, de totat la vida que hem “demanat hora”. així doncs, potser que comencem a exigir les institucions que canviïn això de “demanar cita prèvia” per “demanar hora”.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Em retrobo amb “l’encaixada”

0

Durant molt de temps vaig acabar els correus electrònics dient “Una encaixada”. Això generava algunes bromes del tipus “Una queixalada, dius?”; però a mi m’agradava acabar encaixant (la mà) en acabar els textos. Després, la funció pública en què treballava em va acostumar a fer servir la fórmula “Cordialment” i vaig deixar estar les encaixades. Més cap aquí, sobretot des de que m’he jubilat, he començat a escriure “Una abraçada” i de debò que ja gairebé sempre és el que empro.

Ve’t aquí però que aquest dia vaig fer un correu a un conegut i em va sortir l’encaixada, talment reviscolada. I així ha estat com m’hi he retrobat i he sigut conscient del canvi de la fórmula al llarg dels anys.

Em sembla que em quedo amb l’encaixada…

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Per un llenguatge administratiu millor

0
Publicat el 4 de gener de 2023

Diu que el govern ha decidit millorar el llenguatge administratiu, per fer-lo més directe, més clar, més entenedor. I això està molt bé. Tot i que em temo que hi inocularan la doctrina desastrosa de l’anomenat llenguatge inclusiu.

Passa però, que l’administratiu té unes peculiaritats de llenguatge que són inevitables i a això no s’hi podrà renunciar. El procediment administratiu que tenim és molt garantista i fa necessari que, a gairebé tots els documents, hi hagin de constar els fonaments legals del que et diuen, les vies de recurs a què pots acollir-te… És a dir que, a més de paraules d’argot, de termes jurídics, hi apareixen uns formulismes que, pràcticament, són coses de gestors o advocats, difícilment assequibles per al ciutadà normal i corrent.

Per això, sempre he pensat que el canvi de debò als documents administratius passaria per capgirar l’ordre dels paràgrafs en els textos i començar per una explicació planera de què va la cosa, en llenguatge universalment entenedor, i després seguir amb els paràgrafs destinats als especialistes en dret. Podem estar segurs, però, que el canvi no anirà per aquí. Que es limitaran a fer construccions sintàctiques actives i no passives -això fa dècades que es diu que s’ha de fer-, a introduir-hi ideologia LGTBI, etc. En definitiva, de “llenguatge administratiu millor”, al meu entendre, res de res.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

L’empenta que es veu que necessita el català

0
Publicat el 1 de gener de 2023

Fa setmanes, l’actriu Mercè Martínez va cridar l’atenció perquè el públic no omplia les funcions de l’obra teatral musical en català “Golfus de Roma” i hi va haver resposta positiva de seguida, fins al punt que em sembla que no m’equivoco si dic que ha estat un èxit de taquilla. És com si els catalans necessitéssim que ens facin un SOS perquè ens mobilitzem, com si no hi hagués dinàmica natural i espontània d’estar amatents a l’oferta en la nostra llengua.

 

A començament de desembre, des del compte de Twitter DoblatgeEnCatalà es va començar a fer campanya perquè la gent anéssim a veure la versió doblada al català de la pel·lícula “Avatar: el sentit de l’aigua”, els mitjans de comunicació se’n va fer ressó i la Generalitat tot seguit engegà una propaganda amb el lema “El teu gest compta”. El resultat, molt bo, malgrat que són poques les sessions en la nostra llengua i en pocs cines, menys n’hi ha en el format 3D i les ofereixen en horaris no gens pràctics, en general: allà on hi ha hagut català i 3D, malgrat els horaris, el públic ha respost. Novament però sembla que ha calgut una empenta important per a poder parlar-ne en positiu, malgrat les condicions difícils.

 

La pel·lícula “Alcarràs” va ser un èxit de taquilla a tot el mercat espanyol, però molt remarcadament a Catalunya, on esdevingué un fenomen d’ençà el seu triom a la Berlinale. Quan s’estrenà comercialment a final d’abril de 2022, hi hagué cues als cines per a veure-la i hi va estar en cartellera durant diverses setmanes; però amb un flux decreixent d’espectadors, com si l’empenta que se li donà d’entrada fos superior al paper del boca-orella posterior.

 

Cas contrari ha estat el del film “Suro”, del qual no hi ha hagut prou promoció prèvia com a pel·lícula en català i comercialment ha punxat a casa nostra igual que ha fet a la resta del mercat espanyol: només ha tirat bé al Cine Verdi de Barcelona, al Truffaut de Girona i a un cine basc. En aquest cas, el comportament ha estat més avinent el normal d’una pel·lícula d’autor que fa vida a les sales de VO. Però hem d’esmentar l’excepcionalitat del Truffaut gironí: allà hi hagué bona promoció prèvia, el públic de la ciutat l’ha identificada com a pel·lícula en català i “seva”, que interessa, i n’han hagut d’allargar encara una setmana més la seva exhibició.

Aquest 2022 ha quedat clar que hi ha gent sensible a la llengua que, mobilitzada, respon; però si no hi ha empenta… la cosa no acaba de funcionar. El desig fóra la normalització, que el públic “per se” trobéssim les coses en català i així les consumíssim; però, en no estar normalitzats, depenem molt del factor “interès pel català” perquè les taquilles vagin bé. I això s’ha d’estimular, cada vegada, i mirar d’arribar fins i tot als que no hi són tan sensibles!

 

També hi ha, sobretot per les xarxes, la campanya “Mantinc el català” perquè els catalans no canviem de llengua en trobar-nos un castellanoparlant i perquè fem servir d’entrada el català en relacionar-nos amb serveis, comerços, institucions, etc. Una altra empenta, que també està obtenint força ressò, i que sembla igualment necessària.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari