Totxanes, totxos i maons

No falla, tu. Cada vegada que afrontem un període de crisi econòmica no passen gaires dies sense que algun membre de la classe política comenci a parlar d’implantar mesures de xoc. És a dir, pensades només de cara a la galeria ja que, si s’analitzen amb calma, no tenen la més mínima eficàcia. La xocolata del lloro, vaja.

És un procés que sol començar amb una solemne declaració d’austeritat del manaire de torn i que, amb lleus variants segons les circumstàncies, sol consistir en l’aplicació de quatre punts: la reducció dels cotxes oficials, el control de les targetes Visa Or dels directius, la disminució de la publicitat institucional i -l’apoteosi- la congelació dels sous dels alts càrrecs.

Sobre l’ús i abús de cotxes oficials i targetes de crèdit només se m’acut exclamar un “només faltaria” -tant ara com en temps de vaques grasses- que em surt del més profund del cor.   (n’hi ha més)

Pel que fa a la publicitat institucional els seguidors d’aquest Bloc ja coneixen amb detall la meva opinió sobre el tema: la majoria de les vegades la trobo innecessària. I ho deixo aquí, remetent-me al que cantava l’Ovidi: no diré noms.

Quant a la congelació dels sous dels alts càrrecs em sembla, senzillament, una burla més contra la bona fe de la gent. He dit moltes vegades que l’ofici de polític està mal pagat. A les feines de direcció d’una empresa se solen seleccionar els candidats millors i més preparats. I la seva remuneració està a l’alçada de les responsabilitats que hauran d’afrontar. En canvi en l’administració dels cabals públics -una feina amb una incidència directa sobre molts milers de ciutadans- els sous dels nivells directius estan notablement per sota d’allò que es diu “el mercat”.

Critiquem la nostra classe política perquè és curta de gambals i estreta de pit. Declarem sense embuts que la gestió pública és l’imperi dels mediocres però potser la relació qualitat-preu que tenim a casa nostra no dóna per a gaire més.

La direcció d’un país -d’un ajuntament, d’una comarca, d’una diputació…- requereix bones persones que estiguin convençudes de les seves idees i que siguin, a més a més, bons professionals (i ho remarco perquè no sempre una cosa comporta l’altra). Els qui tenen més responsabilitats, els qui gestionen els diners de tothom han de ser els millors. I, per tant, els més ben pagats. Sembla lògic però no és la tònica habitual.

I d’aquí plora la criatura. És a dir, tots, a fi de comptes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!