D’arbres i princeses
Deixa un comentariAixò era i no era, una princesa amb sis anyets recent complerts i amb la il·lusió de començar a recitar poemes al col·le. Enjogassada, però, i amb ganes d’abocar-se al temps de lleure que no acaba mai per als menuts, va encomanar-li la recerca d’una bona peça poètica a la cosina de Barcelona, que allà hi deu haver de tot… I, mira com és la intuïció infantil, va resultar que la cosina, amb un temps que sí que acaba i no és mai prou, s’hi va bolcar a l’assumpte i va gaudir de valent. Va ser també princesa per unes hores, i va viatjar a aules de primària, quan la mestra contava la història d’un arbre que se sabia el darrer i els alumnes ens l’escoltàvem amb ànsia de pati i amb un interès difús en saber per què el vegetal de la foto lluïa un esguard tan llastimós…
Temps després, quan els anys van despullar-nos dels vestigis reials de la infància, vaig anar a parar a un llibre de Marc Granell. Fullejant-lo, vaig topar amb uns versos que em parlaven d’aquell arbre de mirada trista… De sobte, una punxada. La punxada d’indignació per haver tingut aquells fets tan a la vora i per no haver-los entès com calia des d’un primer moment.
L’ARBRE VELL
I
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l’arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n’hi havia molts altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s’apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta,
que el seu verd
trenca l’estètica pura dels edificis
que té voltant-lo,
voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s’arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell…
II
En la ciutat –algú conta-
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l’hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol,
entraves en el cercle tou i fresc
del seu regne
que assetjaven
cotxes, finques, fum… diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure, mai més.
(Marc Granell)