Companyia
Deixa un comentariRecorde lleugerament com va caure a les meues mans un matí de primavera, estiu, etc. Era un matí d’estudi per als exàmens de juny, mentre fèiem un break al pati de la facultat de Psicologia. Un matí de mareig, dels de volta al marcador. No sé si la marató d’estudi havia estat nocturna i vivíem el moment de la seua fi o era diürna i just l’encetàvem. El cas és que era un moment de pausa, i el poc vent d’aquella hora em va apropar, tot d’una ventada suau però vehement, un diari gratuït de la universitat amb el poema Y uno aprende de Borges a la contraportada. L’evasió oportuna en el moment oportú, això ho recorde ben bé. I em va captivar tant, que el vaig guardar i el vaig portar a casa per penjar-lo a l’habitació, com un premi que l’atzar m’havia ofert en uns dies amarats d’escasses concessions. Darrerament l’he desenganxat i enganxat de nou al que ja és el cinquè moble que el vesteix (comptant els de Guàrdia Civil i el carrer Bèlgica a València, el de Via Mascarella a Bolonya i els de Casanova i Creu de Molers a Barcelona).
Cada dia el repasse en diagonal, cosa que han fet possible els mecanismes de la memòria i els anys. I així, aquesta espècie de rés, aporta un afegitó d’energia als dies bons alhora que afluixa el desànim dels dies dolents. M’hi fa confiar en el dia rere dia. Perquè l’endemà és un terreny massa insegur per desar-hi plans. I els futurs tenen l’enutjosa mania de caure a mitjan camí. D’altra banda, també m’hi fa confiar en les pròpies capacitats d’acarar les alegries i els drames que la vida ens dedica. Perquè és agradós observar com fruita el propi jardí, en comptes d’esperar algú amb un impecable ramell de flors.
I amb tot, és curiós que aquest ritual viciós em recorde que una companyia no significa seguretat mentre em fa una estranya i segura companyia.
Cada dia el repasse en diagonal, cosa que han fet possible els mecanismes de la memòria i els anys. I així, aquesta espècie de rés, aporta un afegitó d’energia als dies bons alhora que afluixa el desànim dels dies dolents. M’hi fa confiar en el dia rere dia. Perquè l’endemà és un terreny massa insegur per desar-hi plans. I els futurs tenen l’enutjosa mania de caure a mitjan camí. D’altra banda, també m’hi fa confiar en les pròpies capacitats d’acarar les alegries i els drames que la vida ens dedica. Perquè és agradós observar com fruita el propi jardí, en comptes d’esperar algú amb un impecable ramell de flors.
I amb tot, és curiós que aquest ritual viciós em recorde que una companyia no significa seguretat mentre em fa una estranya i segura companyia.
Y UNO APRENDE Después de un tiempo,
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma…
Y uno aprende que el amor no significa acostarse
y una compañía no significa seguridad
y uno empieza a aprender…
Que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas
y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos…
y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes…
y los futuros tienen una forma de
caerse a la mitad.
Y después de un tiempo
uno aprende que si es demasiado,
hasta el calorcito del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende…
y con cada día uno aprende.
(J. L. Borges)