Totxanes, totxos i maons

Convivim amb els nostres morts i la majoria de vegades no ens n’adonem.

Ahir, a la rehabilitació, va aparèixer una senyora gran que em va recordar enormement ma mare morta aquest agost farà deu anys. La recordo sovint, a la mare. Se’m fa difícil explicar-ho, però diria que la recordo d’una manera especial. Com de passada (per dir-ho d’alguna manera).

Vull dir que és un record que m’acompanya sense torbar-me ni destorbar-me. Amb naturalitat. Així ha estat almenys durant tots aquests anys, però diria que ara és una mica diferent perquè és la primera vegada que em trobo cara a cara amb una persona tan assemblada a ella. Sobretot a com era els darrers dos o tres anys que va viure: el mateix color de cabell, el mateix pentinat, les bosses pronunciades a sota dels ulls, els pòmuls encara prominents malgrat la flacciditat del rostre, la mateixa brusa vermella, els pantalons negres… I les mans, la part on es concentra precisament la rehabilitació que fa. Unes mans esquitxades de taques fosques, amb les venes molt marcades i els artells deformats pel reuma.

Amb mon pare, mort fa sis anys, el record és, en canvi, més sovintejat… No. No és exacte això que acabo d’escriure. El recordo, no cal dir-ho, però el que realment em passa és que m’hi reconec moltes vegades. En algun gest que faig i que m’adono que és igual al que ell feia, en alguna expressió… I sobretot en una cosa que sembla que també li passa a l’altra gent: com més gran em faig, més em sembla veure’l quan em planto davant del mirall. No és una similitud fotogràfica, però sí que és un aire de família inequívoc que augmenta amb els anys.

No passa res, ben mirat. Deu ser allò de la “llei de vida” que sempre hem sentit a dir. Ens emmirallem en els pares de la mateixa manera que els fills s’emmirallaran en nosaltres quan arribi el moment. Un moment que, ai las, en la majoria de les ocasions s’esdevé quan falta algun dels dos components de la semblança.

D’aquí a una estona aniré a la rehabilitació i segurament em tornaré a trobar amb aquella senyora. És molt possible que avui, amb unes altres circumstàncies, la semblança amb ma mare no la trobi tan evident. O sí. Cap problema, però. Si més no, l’anècdota m’haurà servit per escriure aquestes quatre ratlles que m’han ajudat a formular sense abstraccions que sí, que convivim amb els nostres morts. I que molt sovint ni ens n’adonem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!