(La sèrie comença aquí) Com ja he comentat en l’apunt anterior la potència evocadora d’una imatge recuperada de l’oblit ens porta a encadenar records i a reconstruir episodis del passat que, d’una altra manera, hauríem perdut irremissiblement. Sé que mon germà està concentrat des de fa uns mesos en l’estudi de tots els papers que
Ja he explicat en altres ocasions (i properament hi tornaré de manera més extensa) com arran de la mort del nostre pare, ara ha fet cinc anys, mon germà (vegeu aquí) va accelerar una feina que ja havia posat en marxa un temps abans en el sentit de reconstruir la història de la família Isern
Estimadíssima Mila, Ets una noia afortunada perquè has pogut conèixer la teva besàvia Montserrat, la mare de la teva àvia Anna. De fet, comptant els que tens a la Bretanya. són quatre els besavis i besàvies que hauràs conegut i que, de retruc, hauran tingut l’alegria de conèixer-te. Per això et dic que, als teus
Avui, 21 de març, és el Dia Mundial de la Poesia i, com ja és costum a les Totxanes, en faig referència. Enguany, però, la data coincideix amb un aniversari familiar molt especial: avui fa 100 anys que es varen casar, a l’església dels Àngels, l’avi Domingo i l’àvia Juanita. En altres ocasions ja he parlat dels meus avis.
Quarts de set. Com cada matí consulto el Calendari dels Pagesos: som al dimecres 22 de setembre, sant Cosme i sant Damià, germans i màrtirs. L’A. -que encara matina més que jo- repassa la premsa a l’ordinador. Encara no és el torn de posar-m’hi jo. Trio les pastilles que toquen i passo a la cuina on m’espera el cafè amb llet i les
De vegades el cervell s’embranca amb unes associacions d’idees que n’hi hauria per matar-lo, ja ho sé, però reconec que em costa molt posar-li fre quan s’hi posa. Què hi farem… Avui, dia 25 de juny, la nostra néta ja té vint-i-nou dies. Exactament els mateixos que portava jo al món quan es va morir l’avi Domingo, el
De vegades les millors coses passen per pura casualitat, fora de tota previsió, com un encadenat de coincidències tocades per la fortuna. Ahir vàrem celebrar tota la família els 88 anys de la mare de l’A., una vella coneguda dels lectors veterans d’aquestes Totxanes ja que vaig parlar d’ella quan va complir-ne 82 (vegeu aquí) i en
Ahir vaig llegir en el diari Ara un reportatge de Jaume Clotet sobre l’Estatut de 1931 i el fet que en el referèndum del 2 d’agost d’aquell any -ara en fa, doncs, vuitanta- es recollissin més de 400.000 signatures de dones que demanaven el canvi de la legislació espanyola que no permetia el sufragi femení. En el
L’home és al meu despatx. Ha vingut per explicar-me el funcionament d’un aparell que hauré de fer servir més tard a casa. L’escolto amb atenció, pregunto pels detalls i em faig repetir les coses que no acabo d’entendre. Tot d’una em descobreixo a mi mateix reproduint un gest que li havia vist fer un munt de vegades a ma
Com ahir, l’1 de maig de l’any 1949 va caure també en diumenge. Un diumenge que, segons La Vanguardia, s’anunciava inestable i plujós, en continuïtat amb el temps que havia fet els dos o tres dies anteriors. El Barça dels germans Gonzalvo, Basora, César, Velasco i Nicolau jugava per la tarda amb el Granada -a Los Cármenes- el partit d’anada dels quarts
El dijous 4 d’agost de 1910, avui fa cent anys , probablement feia tanta calor a Barcelona com la que aquests dies patim i encara eren ben vius en la memòria de tothom els greus avalots que dotze mesos abans, gairebé dia per dia, la ciutat havia viscut al llarg d’una setmana que molta gent començava ja a denominar amb el qualificatiu de “tràgica”. (n’hi ha més) Cap a mig
El dijous de la setmana que ve es complirà mig any de la mort del pare i pocs dies després -el 18, més concretament- farà quatre anys que ens va deixar la mare. Em sembla que ara, un cop transcorregut tot aquest temps, sí que puc parlar sobre què vol dir sentir-se orfe. Ja vaig explicar mesos enrere (vegeu aquí) quin va
(La sèrie comença aquí) Com explicava en l’anterior apunt aquests dies ens agafen a mon germà i a mi especialment sensibilitzats per tot allò que té relació amb la preservació de la memòria familiar i amb l’enorme sensació d’impotència, pèrdua i abandó que tens quan, gràcies als vells papers, descobreixes ara coses que mai podràs entendre del tot perquè
La mort del pare, el febrer passat, i el desmantellament del pis on havia viscut els últims cinquanta anys ens ha permès a mon germà i a mi accedir a una enorme quantitat de documents, fotografies, escrits, blocs de notes, cartes i objectes de record d’unes quantes generacions d’Iserns -per la banda de la mare i els
El final de la vida de les persones té sempre data fixa. Una data concreta, desconeguda i inexorable contra la qual no s’hi pot fer res. És la mort física. Hi ha, però, una altra mort molt més lenta i refinada que es desencadena poc després del traspàs i que es va desenvolupant per fases. És la que jo denomino “mort