Avui, 21 de març, és el Dia Mundial de la Poesia i, com ja és costum a les Totxanes, en faig referència. Enguany, però, la data coincideix amb un aniversari familiar molt especial: avui fa 100 anys que es varen casar, a l’església dels Àngels, l’avi Domingo i l’àvia Juanita. En altres ocasions ja he parlat dels meus avis.
Quarts de set. Com cada matí consulto el Calendari dels Pagesos: som al dimecres 22 de setembre, sant Cosme i sant Damià, germans i màrtirs. L’A. -que encara matina més que jo- repassa la premsa a l’ordinador. Encara no és el torn de posar-m’hi jo. Trio les pastilles que toquen i passo a la cuina on m’espera el cafè amb llet i les
De vegades el cervell s’embranca amb unes associacions d’idees que n’hi hauria per matar-lo, ja ho sé, però reconec que em costa molt posar-li fre quan s’hi posa. Què hi farem… Avui, dia 25 de juny, la nostra néta ja té vint-i-nou dies. Exactament els mateixos que portava jo al món quan es va morir l’avi Domingo, el
De vegades les millors coses passen per pura casualitat, fora de tota previsió, com un encadenat de coincidències tocades per la fortuna. Ahir vàrem celebrar tota la família els 88 anys de la mare de l’A., una vella coneguda dels lectors veterans d’aquestes Totxanes ja que vaig parlar d’ella quan va complir-ne 82 (vegeu aquí) i en
Ahir vaig llegir en el diari Ara un reportatge de Jaume Clotet sobre l’Estatut de 1931 i el fet que en el referèndum del 2 d’agost d’aquell any -ara en fa, doncs, vuitanta- es recollissin més de 400.000 signatures de dones que demanaven el canvi de la legislació espanyola que no permetia el sufragi femení. En el
L’home és al meu despatx. Ha vingut per explicar-me el funcionament d’un aparell que hauré de fer servir més tard a casa. L’escolto amb atenció, pregunto pels detalls i em faig repetir les coses que no acabo d’entendre. Tot d’una em descobreixo a mi mateix reproduint un gest que li havia vist fer un munt de vegades a ma
Com ahir, l’1 de maig de l’any 1949 va caure també en diumenge. Un diumenge que, segons La Vanguardia, s’anunciava inestable i plujós, en continuïtat amb el temps que havia fet els dos o tres dies anteriors. El Barça dels germans Gonzalvo, Basora, César, Velasco i Nicolau jugava per la tarda amb el Granada -a Los Cármenes- el partit d’anada dels quarts
El dijous 4 d’agost de 1910, avui fa cent anys , probablement feia tanta calor a Barcelona com la que aquests dies patim i encara eren ben vius en la memòria de tothom els greus avalots que dotze mesos abans, gairebé dia per dia, la ciutat havia viscut al llarg d’una setmana que molta gent començava ja a denominar amb el qualificatiu de “tràgica”. (n’hi ha més) Cap a mig
El dijous de la setmana que ve es complirà mig any de la mort del pare i pocs dies després -el 18, més concretament- farà quatre anys que ens va deixar la mare. Em sembla que ara, un cop transcorregut tot aquest temps, sí que puc parlar sobre què vol dir sentir-se orfe. Ja vaig explicar mesos enrere (vegeu aquí) quin va
(La sèrie comença aquí) Com explicava en l’anterior apunt aquests dies ens agafen a mon germà i a mi especialment sensibilitzats per tot allò que té relació amb la preservació de la memòria familiar i amb l’enorme sensació d’impotència, pèrdua i abandó que tens quan, gràcies als vells papers, descobreixes ara coses que mai podràs entendre del tot perquè
La mort del pare, el febrer passat, i el desmantellament del pis on havia viscut els últims cinquanta anys ens ha permès a mon germà i a mi accedir a una enorme quantitat de documents, fotografies, escrits, blocs de notes, cartes i objectes de record d’unes quantes generacions d’Iserns -per la banda de la mare i els
El final de la vida de les persones té sempre data fixa. Una data concreta, desconeguda i inexorable contra la qual no s’hi pot fer res. És la mort física. Hi ha, però, una altra mort molt més lenta i refinada que es desencadena poc després del traspàs i que es va desenvolupant per fases. És la que jo denomino “mort
Diumenge familiar a Garraf. Els expedicionaris de Barcelona som quatre: mon germà, la seva muller, l’A. i jo. La plana major del que després de la mort del pare queda dels Isern. Una família que no s’ha destacat per ser gaire nombrosa, tot i que mai fins als reduïts límits d’ara. (n’hi ha més) Allí ens espera en Raimon i la
Les celebracions barcelonistes d’aquest dies m’han fet recordar la història que el Doctor R. ens va explicar l’últim dia que ell i la seva muller varen sopar a casa. Em va semblar tan singular que li vaig demanar permís per reproduir-la en aquestes Totxanes, cosa que faig tot seguit manllevant amb la màxima fidelitat de què sóc capaç
Sopar amb dos bons i vells amics: el doctor R. i la seva muller G., els padrins de bateig del noi petit de casa. Comentem que el pare d’ella va morir de manera sobtada el passat 19 d’octubre, just l’endemà de l’atac cerebral de mon pare que tres mesos i mig després també se’l va acabar emportant cap al