Totxanes, totxos i maons

Fent el tafaner per la FNAC de la plaça de Catalunya retrobo el J.M. ‘No ens véiem des de fa un any’, em diu. Té bona memòria: va ser just el dia de Sant Jordi de l’any passat a la Rambla, davant de la Boqueria. Recordo que em va preguntar quin llibre podria comprar i que li vaig recomanar el de Francesc Canosa sobre Sixena (aquells dies el recomanava a tort i a dret; avui encara ho faig).

Li pregunto si em va fer cas i em confessa que encara no. ‘Però sàpigues que llegeixo tot el que publiques al Bloc’, em diu amb to compensatori. ‘Precisament aquest cap de setmana m’ha vingut a la memòria allò que en varies ocasions has escrit sobre tenir un fill: que és com subscriure una pòlissa vitalícia d’angúnies i maldecaps. Quanta raó que tens!’ (m’imagino que es refereix a aquest apunt de fa catorze anys, o a aquest altre i aquest, de més cap aquí).

En J.M. i jo som quasi de la mateixa edat i ell ja vivia amb la R., la seva dona, al Guinardó quan ens vàrem conèixer. Van començar a tenir fills  –un noi, primer i després tres noies–  per la mateixa època que l’A. i jo, i ens anàvem veient pel barri fins que es van traslladar a un poble del Maresme on encara hi viuen. Li dic, afalagat, que no sabia que fos tan fidel a aquest Bloc i, per demostrar-m’ho, m’explica això:

‘Fa dues nits, a les 4 i 10 de la matinada, sona el mòbil. Veig que és el número del meu fill i, naturalment, m’hi poso de seguida. A l’altra banda de la línia m’arriba un so llunyà i repetitiu. Ofegat com un gemec, o com una respiració intensa. ‘Què passa?’ Silenci. ‘Em sents? Què vols?’ Més silenci. Penjo i li truco. Em surt la bústia de veu. Hi torno, i el mateix. La R., desperta i molt alarmada, li truca des del seu mòbil amb idèntic resultat. Envio un Whatsapp: ‘Et passa res? Has trucat’. Tan bon punt surt el missatge el meu mòbil torna a sonar. És el seu número. Despenjo i tornem-hi: cap reacció.

De seguida a la R. li ve al cap una situació similar d’anys enrere quan el seu germà va patir un ictus i només va tenir esma de trucar-li a ella. La seva gestió va ser providencial en aquella ocasió. I ara, com un flaix, li ve a la memòria aquell dia. Li envio un segon Whatsapp mentre decidim vestir-nos i anar ràpidament a casa del noi. Entremig ens arriben fins a vuit trucades seves més. Sempre amb aquella remor llunyana i repetitiva que identifiquem amb la seva veu intentant dir-nos qui sap què. Crido pel telèfon, xiulo per si amb el soroll reacciona, però debades. Quan som al cotxe m’arriben quatre Whatsapps seus l’un darrere de l’altre: ‘Ostres’, ‘Perdona’, ‘Tinc el mòbil al llit’ i ‘Bona nit’. Immediatament li truco i li pregunto què passa, que ja som al cotxe camí de casa seva per si ens necessita. ‘Estic bé, sembla que dormint he tocat alguna cosa del mòbil i ha començat a telefonar-vos. Em sap greu’. Falsa alarma, doncs.

Miro el rellotge: les cinc. No fa encara una hora dormíem plàcidament. Ara, de retorn a casa, ja sabem que no cal que ho provem: estem definitivament desvetllats. Poques hores després, ja de dia, ens dirà que no hem estat els únics damnificats pel seu mòbil: un amic de la feina també ha tingut trucada nocturna seva. Una sola, en el seu cas. Afortunat.

O no, perquè encara que només haguéssim rebut una sola trucada aquell so de fons que sentíem  –ara sabem que eren mitjos roncs–  ens abocava cap a les hipòtesis més tremebundes que una imaginació pot fabricar. I a fe de Déu que un pare i una mare disposen d’un repertori amplíssim de desgràcies i incerteses per incorporar a una escena com aquesta…

Ja ho veus: encara que el noi ha superat fa temps la frontera dels quaranta, aquella pòlissa d’angúnies i patiments que vàrem subscriure el dia que vàrem decidir portar-lo al món continua en plena vigència. I no caducarà fins el dia que sa mare i jo ens anem cap a l’altre barri.’

Em quedo de pedra perquè m’imagino la situació fil per randa, com si l’hagués viscuda jo. Li demano permís per explicar aquesta història en el Bloc i em diu que sí, és clar. Tornant cap a casa em ve a la memòria el Joaquim, l’enyorat ‘Tiet’ que vaig conèixer a la feina cap a finals dels setanta (en vaig parlar en aquest apunt de 2005 i en els dos que el segueixen: aquest i aquest) i que va viure fins a una avançada edat en un estat físic envejable (almenys en aparença). Des d’aleshores sempre m’ha servit d’exemple de com, per regla general, la gent que no ha tingut fills envelleix (almenys en aparença, hi torno) amb unes quantes xacres menys que els que sí que n’hem tingut.

Recordo que quan l’A. i jo li ho comentàvem, el Joaquim somreia amb murrieria i no deia res. Era la Nuri, la seva muller (que el va sobreviure dos anys), qui automàticament ens responia que d’acord, que Déu pot no donar-te’n, de fills… però de nebots i de cosins no te n’estalvia ni un!

Uf, els fills…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!