(La sèrie comença aquí) El primer dia que es van obrir les taquilles per comprar les entrades per l’actuació dels Beatles a la Monumental -parlo de juny de 1965- ma mare se n’hi va anar a fer cua. Les cròniques del concert parlen d’una plaça amb només tres quarts d’entrada cosa que em fa pensar que la seva
Això dels records funciona com les cireres: n’agafes un i de seguida t’adones que és impossible atrapar-lo en solitari ja que se t’hi enganxen dos o tres més que et poden portar a distàncies siderals -en el temps o en la geografia- del record inicial que havia desencadenat el procés. Una de les feines més tristes que comporta el desmantellament
“El nuevo nacido, 1er Nieto, nació hoy día de San José a las 11h. 30m. de la noche. Madre e hijo siguen bien el curso natural del caso.” Aquesta és la frase que clou la crònica del meu naixement -demà farà 60 anys- escrita pel meu avi en el “Dietario El Siglo 1950” que he trobat entre
Després del lògic trasbals que va significar la defunció del pare ara ens toca afrontar la trista ressaca del desmuntatge del seu pis. És a dir, irrompre per tots els racons d’una intimitat que s’ha anat generant a través de quasi seixanta anys viscuts al costat de la mare més tres anys de vida en solitari. Desmuntar armaris, separar la roba, obrir carpetes, seleccionar fotografies, revisar documents,
Finalment, gràcies a la gran perseverança de mon germà que no ha parat fins que no ha obtingut còpia dels papers de l’ingrés del pare al Clínic, hem pogut reconstruir el trajecte a peu -la seva darrera passejada- que va fer aquella tarda del diumenge 18 d’octubre (vegeu aquí) entre casa seva -a la plaça de Goya- i el punt del
L’escena s’esdevingué un dissabte, com avui, de fa tres o quatre setmanes. Com d’habitud la mare de l’A. va venir a dinar a casa. En temps normals els dissabtes els aprofitàvem també per convidar mon pare però el dia que ara evoco ja estava molt malalt i no li quedava gaire temps de vida. Mentre parava taula em va semblar que
Ahir, com cada segon diumenge de febrer (vegeu aquí), es va celebrar al cementiri de Sant Gervasi l’homenatge al poeta Joan Maragall. Enguany amb una mica més de prosopopeia ja que la trobada va servir de punt d’arrencada de l’Any Maragall, un període que s’obre ara i es clourà a finals de l’any vinent en el transcurs del qual
(El que trobareu a continuació és el text que aquest migdia he llegit al final de la cerimònia religiosa de comiat de mon pare al Tanatori de Sancho de Ávila. Us confesso que tenia alguns dubtes sobre l’oportunitat de penjar-lo aquí atès el seu caràcter íntim i familiar. Tanmateix, els seguidors d’aquestes Totxanes -i molt especialment els que han
Una bona amiga m’envia un correu de condol per la mort de mon pare i em demana una cosa que no se m’havia acudit i que em sembla que és una excel·lent idea. Em proposa que aplegui tots els apunts dels darrers mesos en els que he anat parlant de la malaltia de mon pare sota
Aquesta nit, pocs minuts després de la una de la matinada, mon pare finalment ha abandonat la lluita i ens ha deixat. En el moment d’escriure aquest apunt d’urgència l’únic que sé és que a partir de demà, dissabte, a la tarda el tindrem en el tanatori de Sancho de Ávila i que estic trist i una mica
Tarda de pluja. Poca llum que m’arriba a través de la finestra. Horaris canviats i poques ganes d’escriure. Els rituals de l’inusual (anava a escriure “de l’inesperat”, però, per desgràcia, no és el cas) i el pas lent de les hores. Des de fa una setmana la salut de mon pare s’ha agreujat. Des de fa unes hores
(La sèrie comença aquí) Damunt del llit, plegats amb cura, encara hi ha la jaqueta del pijama i el pantaló que mon pare portava habitualment per casa. A terra, les sabatilles en perfecta formació, a la tauleta de nit la ràdio, el despertador i la llanterna i a la taula del despatx la capseta de plàstic de color blanc amb tres compartiments per
Mon pare ja no tornarà al pis de Sepúlveda. No és una novetat d’avui. Dissortadament, des que a mitjans d’octubre va patir l’accident cerebral que li està liquidant les darreres forces semblava bastant clar que el seu retorn a la casa on ha viscut des de 1954 era un desig de difícil compliment. D’ençà que està hospitalitzat, mon germà i jo ens
Des que està malalt és un dels pocs rituals que puc mantenir amb mon pare… quan hi ha sort. Obro l’armari de davant del seu llit i amb una certa solemnitat trec l’ampolla de colònia “Heno de Pravia” que li vàrem comprar quan era a punt de sortir del Clínic per anar a la residència on és ara. La planto davant dels
Miro les fotografies que vàrem fer el dia de Nadal de l’any passat (vegeu aquí) al menjador de casa. Una desena de persones al voltant de la taula. I tothom amb el llibre de poemes nadalencs per ser recitats damunt d’una cadira a la mà. Fem goig (fan goig, vaja; que jo -el fotògraf- no hi surto). Enguany també hem sigut