Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

Pares

La cadira (última visita a Sepúlveda).

28 d'abril de 2010

Pujo al pis dels pares per última vegada. Sé perfectament el que hi trobaré: les quatre parets nues i poca cosa més. Cap moble, ni làmpades, ni cortines, ni plantes… Ni un sol indici que remeti a les persones que hi han viscut durant més de mig segle. A terra i a les parets, això sí, es poden veure amb claredat

Llegir més

Fent cua per anar a veure els Beatles… (i 2)

6 d'abril de 2010

(La sèrie comença aquí) El primer dia que es van obrir les taquilles per comprar les entrades per l’actuació dels Beatles a la Monumental -parlo de juny de 1965- ma mare se n’hi va anar a fer cua. Les cròniques del concert parlen d’una plaça amb només tres quarts d’entrada cosa que em fa pensar que la seva

Llegir més

Fent cua per anar a veure els Beatles… (1)

5 d'abril de 2010

Això dels records funciona com les cireres: n’agafes un i de seguida t’adones que és impossible atrapar-lo en solitari ja que se t’hi enganxen dos o tres més que et poden portar a distàncies siderals -en el temps o en la geografia- del record inicial que havia desencadenat el procés. Una de les feines més tristes que comporta el desmantellament

Llegir més

“Dietario El Siglo 1950”.

18 de març de 2010

“El nuevo nacido, 1er Nieto, nació hoy día de San José a las 11h. 30m. de la noche. Madre e hijo siguen bien el curso natural del caso.” Aquesta és la frase que clou la crònica del meu naixement -demà farà 60 anys- escrita pel meu avi en el “Dietario El Siglo 1950” que he trobat

Llegir més

Petites, involuntàries injustícies…

8 de març de 2010

Després del lògic trasbals que va significar la defunció del pare ara ens toca afrontar la trista ressaca del desmuntatge del seu pis. És a dir, irrompre per tots els racons d’una intimitat que s’ha anat generant a través de quasi seixanta anys viscuts al costat de la mare més tres anys de vida en solitari. Desmuntar armaris, separar la roba, obrir carpetes, seleccionar fotografies, revisar documents,

Llegir més

Balada del passeig de Colom.

6 de març de 2010

Finalment, gràcies a la gran perseverança de mon germà que no ha parat fins que no ha obtingut còpia dels papers de l’ingrés del pare al Clínic, hem pogut reconstruir el trajecte a peu -la seva darrera passejada- que va fer aquella tarda del diumenge 18 d’octubre (vegeu aquí) entre casa seva -a la plaça de Goya- i el punt del

Llegir més

L’enigma de les flors.

20 de febrer de 2010

L’escena s’esdevingué un dissabte, com avui, de fa tres o quatre setmanes. Com d’habitud la mare de l’A. va venir a dinar a casa. En temps normals els dissabtes els aprofitàvem també per convidar mon pare però el dia que ara evoco ja estava molt malalt i no li quedava gaire temps de vida. Mentre parava taula em va semblar que

Llegir més

Nadal al Tanatori.

7 de febrer de 2010

(El que trobareu a continuació és el text que aquest migdia he llegit al final de la cerimònia religiosa de comiat de mon pare al Tanatori de Sancho de Ávila. Us confesso que tenia alguns dubtes sobre l’oportunitat de penjar-lo aquí atès el seu caràcter íntim i familiar. Tanmateix, els seguidors d’aquestes Totxanes -i molt especialment els que han

Llegir més

“Pares”, a la columna de la dreta.

6 de febrer de 2010

Una bona amiga m’envia un correu de condol per la mort de mon pare i em demana una cosa que no se m’havia acudit i que em sembla que és una excel·lent idea. Em proposa que aplegui tots els apunts dels darrers mesos en els que he anat parlant de la malaltia de mon pare sota

Llegir més

Dol.

5 de febrer de 2010

Aquesta nit, pocs minuts després de la una de la matinada, mon pare finalment ha abandonat la lluita i ens ha deixat. En el moment d’escriure aquest apunt d’urgència l’únic que sé és que a partir de demà, dissabte, a la tarda el tindrem en el tanatori de Sancho de Ávila i que estic trist i una mica

Llegir més

Dies estranys.

4 de febrer de 2010

Tarda de pluja. Poca llum que m’arriba a través de la finestra. Horaris canviats i poques ganes d’escriure. Els rituals de l’inusual (anava a escriure “de l’inesperat”, però, per desgràcia, no és el cas) i el pas lent de les hores. Des de fa una setmana la salut de mon pare s’ha agreujat. Des de fa unes hores

Llegir més

El pis de Sepúlveda (i II).

27 de gener de 2010

(La sèrie comença aquí) Damunt del llit, plegats amb cura, encara hi ha la jaqueta del pijama i el pantaló que mon pare portava habitualment per casa. A terra, les sabatilles en perfecta formació, a la tauleta de nit la ràdio, el despertador i la llanterna i a la taula del despatx la capseta de plàstic de color blanc amb tres compartiments per

Llegir més

El pis de Sepúlveda (I).

22 de gener de 2010

Mon pare ja no tornarà al pis de Sepúlveda. No és una novetat d’avui. Dissortadament, des que a mitjans d’octubre va patir l’accident cerebral que li està liquidant les darreres forces semblava bastant clar que el seu retorn a la casa on ha viscut des de 1954 era un desig de difícil compliment. D’ençà que està hospitalitzat, mon germà i jo ens

Llegir més

“Heno de Pravia”.

11 de gener de 2010

Des que està malalt és un dels pocs rituals que puc mantenir amb mon pare… quan hi ha sort. Obro l’armari de davant del seu llit i amb una certa solemnitat trec l’ampolla de colònia “Heno de Pravia” que li vàrem comprar quan era a punt de sortir del Clínic per anar a la residència on és ara. La planto davant dels

Llegir més