Avui hagués fet vuitanta-tres anys Pilar Miró, directora de cinema i realitzadora de televisió. Justament, avui també fa cent trenta anys que nasqué un altre Miró, Joan, el pintor de Son Abrines que despenjà les constel·lacions perquè les poguéssim veure de prop i amb tota vivesa. De Pilar Miró en record una pel·lícula de 1979
“El primer home o la primera dona de tots, de tots, de tots, qui va inventar les paraules i els colors i tot això que veim ja deu haver mort. Si encara visqués seria molt vell, molt vell, tendria més de cent mil anys. O més! Seria fins i tot més vell que la jaia
Avui fa 80 anys de la primera edició d’”El petit príncep”, en francès i en anglès. Va ser a Nova York, on també va ser escrit. Antoine de Saint-Exupéry, qui el va escriure, era de casa bona però mal estudiant. Acabà de pilot, fent de correu postal, escrivint i fent reportatges periodístics fins que va
En el dia de la poesia –malhaja el dies que no ho són!- un poema d’Antònia Vicens del seu recull “Tots els cavalls”, LaBreu Edicions, 2017: De joveneta volia ser amazona la culpa un anunci de Martini en què una dona amb vestit de tul recorria la retxa infinita de la mar muntana en una
Avui fa vint-i-vuit anys que partí n’Ovidi Montllor. Esperava tant de la vida que esperant anava morint per ella, diu «A la vida”. “Espere tant i tant de tu / que no mato el meu cos / segueixo amb tots”. Cantant o dient, sempre de negre, els seus versos o els que manllevava, amb una
Sebastià Mesquida i Sureda (Artà, Mallorca, 1933) és un savi modest que mai no s’ha cansat d’analitzar, d’interrogar i d’interrogar-se, de debanar les troques que més concerneixen l’ésser humà i de proposar sortides a tots els atzucacs a què ens porta l’existència. Als 88 anys i plantant cara a la ceguesa, segueix cercant la solidesa
Sovint diem això és la fi, cap música ja no controla les nostres esperances. Però hi ha ulls que no coneixem que escruten l’horitzó, llavis que xiuxiuegen. Orelles que perceben, que amatents escolten allà al fons de la nit. Aquesta és la força que busquem, l’amor que aprenem a sostenir contra el caire del temps.
El general i regidor de l’Ajuntament de Palma va dir que Antònia Font només canten en català i a penes se’ls coneix, raó per la qual considerava poc menys que un disbarat la contractació del grup com a plat fort de les festes de Sant Sebastià, patró de Ciutat. Ho va dir en castellà i
“El dia de Nadal a la tarda mon pare em solia dur a les títeres. Una vegada em vaig engrescar amb una trapezista rodoneta i musculada que semblava tenir ales. El temps de sopar em va abellir comentar-ho: –A mi la que me ha gustado ha sido la del pelo azul. Em digueren que no
Per ventura n’hauria d’estar empegueït, però fins avui no havia sentit mai el mot “quetsémper”. Ho he descobert en un llibre extraordinari: “Llengua i territori. Estudis de lèxic mariner, romanç andalusí, geolingüística i toponímia”, del doctor santanyiner Cosme Aguiló, que el 2019 edità Lleonard Muntaner, en el treball “Solatges mariners en el parlar de Santanyí”.
“… perquè les ganes d’escriure congrien ganes de viure… ». Ho va dir Blai Bonet el 30 d’abril de 1987 en el parlament amb el que agraí que es posàs el seu nom a la que fins aleshores era l’Escola Graduada de Santanyí. Tota una declaració de vitalitat que rebla en cloure així la intervenció: “Voldria
Els Reis ja fa hores que reparteixen regals i la innocència s’esforça per fer-los llum. Per poc que t’hi esforcis, pots veure torxes i altres punts de llum màgica que segueixen el camí que marca el dringueig els manats de claus que obren totes les cases de la vila. I tanmateix res no distreu que
Avui fa vint-i-quatre anys que decidí partir per sempre Joan Brossa. Des d’aleshores ens toca viure’l. Serveixi aquest “Nocturnàlia” per xitar-lo: Pura contra la nit la meva mà, Riquesa i força em tiraré a l’espatlla; Busco la calma en el que puc pensar I on recompença el plany traço una ratlla. L’home i el seu
Avui fa 89 anys que morí Francesc Macià. I 74 que ho va fer Pompeu Fabra. I 39 que perdérem Joan Miró. Tres excepcionalitats el legat de les quals hauria de ser servat molt millor –amb molt més mirament i prospecció- del que ho és ara mateix. El primer, l’abril de 1931, proclamà la República
Anant a la vetlla de Lola, la mare dels meus germans de causa i d’ànima (a causa de l’ànima), Miquel Àngel i Cati, del pendrive amb la música que més m’agrada, no sé si atzarosament o per intercessió de Lola, ha sonat el sonet “Desolació”, de Joan Alcover, cantat per Maria del Mar Bonet. I