marginàlies

Avui hagués fet vuitanta-tres anys Pilar Miró, directora de cinema i realitzadora de televisió. Justament, avui també fa cent trenta anys que nasqué un altre Miró, Joan, el pintor de Son Abrines que despenjà les constel·lacions perquè les poguéssim veure de prop i amb tota vivesa.

De Pilar Miró en record una pel·lícula de 1979 que, en el seu moment, va ser escandalosa per molts motius: “El crimen de Cuenca”. La pel·lícula està basada en uns fets reals que passaren a la província de Conca en els primers anys del segle XX. Els fets: desapareix un pastor i sa mare denuncia dos amics seus acusant-los de matar-lo per quedar-se amb els diners de la venda d’unes ovelles. En primera instància la denúncia no prospera, entre d’altres raons perquè no es troba el cadàver. Tanmateix, a instàncies d’un diputat conservador es reobre la causa i, sota tortures, els dos acusats acaben declarant-se culpables. La pena de mort que demana el fiscal es redueix a 18 anys de presó per a cada un dels condemnats que no acaben de complir perquè el 1926 apareix el pastor que, segons sentència, havien assassinat. Com és de suposar, no hi hagué cap mena de reparació per al dos desgraciats.

A la pel·lícula quedava clar que el crim –que no es va cometre- eren les tortures de la Guàrdia Civil, la brutalitat extrema del seu comportament. Però el Govern d’aleshores, presidit per Adolfo Suárez, no va entendre això sinó que va considerar que s’injuriava el cos benemèrit i segrestà la pel·lícula tot i que, sobre els papers, la censura s’havia abolit el 1977. A més, Pilar Miró també va haver de passar per la justícia militar. Tanmateix, el febrer de 1980 “El crimen de Cuenca” guanya l’Os d’Or del Festival de cinema de Berlín i l’efecte de la pel·lícula es magnifica. Finalment, s’estrena l’agost de 1981 i l’èxit és total.

La imatge d’unes alicates en mans guardiacivileres que arrabassen de viu en viu les ungles d’un dels dos acusats encara ara em terroritzen.