marginàlies

Anant a la vetlla de Lola, la mare dels meus germans de causa i d’ànima (a causa de l’ànima), Miquel Àngel i Cati, del pendrive amb la música que més m’agrada, no sé si atzarosament o per intercessió de Lola, ha sonat el sonet “Desolació”, de Joan Alcover, cantat per Maria del Mar Bonet. I la gola s’ha omplert de nusos. Del sonet més sublim i escruixidor del català modern, el vers “I l’amargor de viure xucla ma rel esclava”, és l’essència del desesper i de la desolació.

I just acabat de sentir-lo m’he tornat a dir que els verbs parir i perir es diuen igual, res no els diferencia; i entre el primer i el darrer hi ha la vida, ves per on. Ens pareixen i els parts no sempre són ràpids ni plàcids; i perim sols, patint molt o poc, però cridant sempre la mare perquè ens ajudi a perir, de la mateixa manera que ens parí.

Lola la cridà, a sa mare, i l’ajudà a perir, sí, en pau. I tanmateix, com ha dit Jaume Santandreu en les paraules de comiat, lluny d’anar-se’n, Lola ha quedat.