marginàlies

Avui fa 89 anys que morí Francesc Macià. I 74 que ho va fer Pompeu Fabra. I 39 que perdérem Joan Miró. Tres excepcionalitats el legat de les quals hauria de ser servat molt millor –amb molt més mirament i prospecció- del que ho és ara mateix. El primer, l’abril de 1931, proclamà la República Catalana. El segon, el 1918 publicà la “Gramàtica catalana” -que l’Institut d’Estudis Catalans adoptà com a oficial- i el 1932 el Diccionari General de la Llengua Catalana. I el tercer, féu dansar la dona, l’ocell, l’estel, la lluna i el sol en unes constel·lacions infinites per despertar-nos de l’ensopiment, la inòpia i la credulitat.

En un dia tan assenyalat en què els més afortunats acaben farts de menjar i beure, per ells tres hauríem d’aixecar la copa i demanar-los que s’afanyin a densificar i aclarir-nos els seny, els mots i els impossibles que tenim a tocar i som incapaços de veure’ls.