marginàlies

“El primer home o la primera dona de tots, de tots, de tots, qui va inventar les paraules i els colors i tot això que veim ja deu haver  mort. Si encara visqués seria molt vell, molt vell, tendria més de cent mil anys. O més! Seria fins i tot més vell que la jaia Corema. No és ver, padrí?”.

Aquesta reflexió del meu preceptor menor, de bon matí, m’ha tret de la torpor i m’ha encoratjat d’allò més els pensaments, gairebé sempre tan fràgils, tan exposats a totes les inclemències. Segur que ja ha mort, sí, m’insisteix, no cal parlar-ne més, sembla que vulgui dir.

I justament, per no oblidar-la, anot la pensada just al costat dels versos de “La flama”, de Leonard Cohen, que diuen:

Fugiré com el dimoni
de l’habitual
Titànic
i m’amagaré com una campana
en el pànic general.

Res no tenen a veure una amb l’altra, però agermanades, les dues idees sembla que vulguin dir-se moltes coses, tafanejar pels intersticis d’una pensa que demana veu en crit i urgentment un téntol absolut.

Tinc bons mestres; que no sigui aplicat i que em costi entendre les seves lliçons, res no té a veure amb ells.