Jo no espero com qui espera…
Jo no espero com qui espera
un fill que tornarà un dia de la guerra
o bé qui desespera pronunciant un número
d’una loto qualsevol –últim recurs d’una vida.
No espero de cames obertes
ni de braços oberts per petonejar-te.
Et rebo cada instant, segur d’aquest camí
que sé que fas fins aquí, emprès ja
des que vas marxar per tornar.
Així t’espero, per obrir-te els calaixos del cos
i emmurallar-nos els dos, si cal
en hora de retreta.
Espero amb tu un esper de passes infinites;
cap a tu, rumb de timó de les teves mans.
Jo no espero com qui acumula riqueses i béns
en el final d’una vida de formiga.
Ni talment a l’inrevés, qui crema la joia
en un tren massa ràpid de plaer sense fre
en el principi d’una existència tan curta.
No espero gaire res, ara mateix.
El que esdevindrà és camí, sabut per algú
com qui t’envià per drecera fins aquí
sols a tu, cabells d’heura, mans de quimera.
(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)