Blocs de VilaWeb

Hem caigut al parany. Inconscientment o voluntària, hi hem caigut. Ens havien venut que importàvem, que érem únics i irrepetibles, que la nostra presència era necessària, que arribaríem lluny, que solament calia córrer una mica i arribaríem de seguida a la meta, que érem els millors. Ens ho havien venut, tristament per a nosaltres, les veus alienes a la contesa. I una part de nosaltres va acabar creient-ho; el ritme, la cadència de les bones paraules pronunciades a l’uníson, que lluitaven contra l’altra meitat nostra plena de seny i raciocini. Vam caure en el parany, i hi hem romàs sense adonar-nos-en. Pensàvem que ja estava tot fet, que no calia esforçar-se, ja no dic gaire, sinó gens. Que tot discorreria d’una manera normal i constant. Que la vie était en rose. Tota l’existència caminant amb peus de plom, defugint eufòries i, com diu la cançó, com del cel a la terra, vam caure al parany. Hi vam caure, o ens hi vam deixar arrossegar. Fins al punt que ens créiem alguna cosa que no érem. Potser per damunt del bé i del mal. Ningú ens ho havia dit directament; l’entorn ens seduïa, ens deia que si no ho véiem, que els senyals eren clars. Sabem que l’elogi debilita, però no eren elogis; no competíem per veure qui pixava més lluny, sinó que ens havien fet creure que pixàvem més lluny. Eren simplement constatacions d’una realitat més aviat irreal. Mentre servíem, tot anava bé. I la motivació va minvar fins que ens assabentàrem que, efectivament, érem al parany. Vam perdre; hem perdut. Però no és una victòria dels altres; és una derrota nostra, i el que és pitjor: és una derrota contra nosaltres mateixos. Som, justament, al punt que sempre havíem criticat; al punt de l’immobilisme, de la conformitat, de l’acomodament; l’ambició sembla haver viatjat ben lluny d’ací, d’haver fugit d’aquesta irrealitat ben real que ens havíem format. Això sí, malgrat que escriguem que el teatre ens l’havien muntat perquè hi actuàrem, al capdavall, els actors érem nosaltres, i igual que vam pujar-hi les escales, també haguérem pogut triar un altre camí. Ningú en té culpa; en som els culpables i els responsables, d’aquesta situació. Tanmateix, hem entés que hi havia alguna cosa que no anava bé; pot ser que no haja sigut alguna cosa palpable, tangible, però l’atmosfera ens ho mostrava. Per això, només ens en queda una: tornar a lluitar; alçar-nos, rentar-nos la cara i posar-nos front a totes aquelles promeses que ens hem fet en els darrers anys. Materialitzar les paraules, desenvolupar els fets. Començar de zero, humilment, envoltar-nos dels nostres sense perdre de vista que la zona de confort no és el món real. Clavar-nos al cap que, encara que tot ja no siga possible, sí que està per fer. Que tot, en definitiva, només haja sigut un pas enrere per a agafar embranzida. Buscar la il·lusió i l’ambició perdudes i anar endavant, a per totes, sense por a res. Hem caigut al parany, però l’aprenentatge està en el fet de saber-ne eixir. Ens posarem els guants i tornarem al ring per a véncer-nos. I quan sone la campana, veurem qui dels dos n’ha sigut el guanyador. Abans, però, caldrà un dur entrenament. I, com tot principi, sempre es comença pels xicotets detalls…

Per als que seguiu alguna sèrie de televisió, de segur que hi ha algun capítol menys intens, menys sorprenent, fins i tot, més allunyat de la resta, però necessari per a entendre la complexitat de l’obra. Aquesta és la sensació que se’m va quedar després d’acabar Rosy & John, la tercera part de la tetrologia del comandant Camille Verhoeven, després d’Irène i Alex. No és que no estiga a l’altura de les altres dues; la novel·la té ritme, velocitat, es llig de seguida, el que passa és que no és tan espectacular. Ep, que la seua dificultat té, eh? Després de les dues primeres, costa mantenir la línia constant, per això, encara té més mèrit que a la quarta novel·la, la que tanca el cercle, Camille, Lemaitre torne a pujar. Em queden quinze pàgines per acabar una de les -al meu parer- millors sèries de novel·la negra que s’ha escrit.

Gonçal, després d’haver-me fet el hype d’Alex, també em va contar com es va construir Rosy & John. Sembla, si no recorde malament, que es va fer a l’estil dels futlletons, per entregues, de manera que la gent que pujava al transport públic podia anar llegint-ne fragments. La cosa no va quallar, però li va donar forma de novel·la. Desperta, ja ho he dit, sentiments contradictoris: d’una banda, si no s’haguera escrit, possiblement no hauria passat res (en relació a la trama vull dir; per l’amor de Déu, m’ho he passat molt bé llegint-la, encara com l’ha publicada!); d’una altra, hi ha detalls importants per a entendre la quarta part. Tot i que a Alex ja es deixava caure qui era Anne Forestier, en aquesta tercera entrega veiem una relació potser una mica més consolidada. I això només és el preludi del que serà Camille.

Per parlar de la novel·la en qüestió sense desvetlar gaire cosa de la trama, diré que -mentre que en Irène la tònica eren els assassinats i en Alex, la set de venjança- el més rellevant és la relació amor-odi maternofilial que s’estableix entre els dos protagonistes. De sobte, un boig ha posat set bombes que explotaran progressivament al llarg de set dies si la policia no allibera la seua mare. El narrador, en unes quantes ocasions, ens torna a enganyar. Però nosaltres en som còmplices; volem que ens enganye. Explotaran les bombes? Alliberaran la mare del suposat terrorista? El final -una paranoia- és apoteòsic, una autèntica escena de pel·lícula: Rosie i Jean ballen la cançó Rosy and John, de Gilbert Bécaud. Pel que ens va comentar el mateix Pierre Lemaitre dissabte passat al festival de València Negra, hi ha diverses adaptacions cinematogràfiques en marxa. Podríem dir, en síntesi, que aquesta novel·la “quedaria millor” com a pel·lícula que com a llibre. Supose que per la poca descripció -sempre en relació amb les anteriors- de la vida interior dels personatges. Tanmateix, llegiu-la i gaudiu, una vegada més, al costat del comandant Camille. Pròximament, la quarta i última novel·la…

En poques hores ja s’han escrit totes les necrologies possibles sobre Johan Cruyff. No n’hi faré jo una altra. Només voldria dir-hi la meua. Enyoraré Johan Cruyff, o, potser, enyoraré allò que representava Johan Cruyff. L’holandés representava el canvi d’actitud i de futbol en el barcelonisme, la victòria, la filosofia del “sortir i gaudir”. Però per a mi, quan el veia en fotografies o reportatges en blanc i negre, em recordava l’avi quan també vestia de curt i posava per a les fotos d’equip (evidentment, sempre passat pel filtre del blanc i negre). Sempre els he associats, l’un a l’altre, l’ avi i el Cruyff. Alts, prims, amb els trets d’homes durs, els angles de la cara accentuats. A més, l’avi sempre deia frases seues, i, sovint, a casa recordem una que sembla que diuen que va dir i que Pipo repetia constantment: “parlar és plata; callar, or”. Tothom s’ha llançat a fer llistes de frases cèlebres cruyffianes, però ningú la hi posa, aquesta. I l’avi la deia moltes vegades, com un dels pilars de la seua filosofia de vida. Tendia a callar, però, quan escoltava pardalets i parlava, amb la ironia i el sarcasme desinfectants, feia tocar de peus a terra. L’avi (i el pare) em va(n) ensenyar a estimar el Barça a base de gaudir, però, sobretot, de patir davant de la televisió. I encara va arribar a veure l’equip de les sis copes de Guardiola, hereu de l’arquitecte Cruyff! Ell acostumava a fer semblances entre la gent i els futbolistes -un dia que vaig guanyar un premi a l’institut, em va arribar a dir que jo era com Iniesta, que on em posaven ho feia bé (imagineu que vos ho diu el vostre avi o la vostra àvia: sabeu que hi ha una exageració infinita, tocada d’imaginació i de mentida piadosa, però, no vos cauria la bava?)-, i segurament també, com a conseqüència de les associacions que l’home feia, per a mi ell era com el futbolista i l’entrenador. Hui ens ha deixat; a casa, potser ja fa 5 anys que ho va fer. Però les frases, els records, les experiències, hi són, surant, pregonament esperant a la mínima per a eixir. Gaudiu allà dalt, tots dos. I gràcies, Johan!

Quan vas tancar els ulls, entràvem en hivern i, ara que els obris, ja s’estrena una primerenca primavera. El mateix, però, podríem dir respecte al temps de la Universitat, o de l’institut, o de l’escola. O de la vida, quan el 22 d’agost de 1991 vas tancar els ulls i hui, sense pretendre-ho, t’han desvetlat. Res, que ja estem en primavera i, després d’una setmana de descans laboral per les falles, arriba, com sempre, el tedi d’una vesprada de diumenge. Normalment, resulten tristes, no per cap desgràcia, ni per cap circumstància negativa, ni per res en especial; únicament, per ser el final de setmana, un moment transitori entre la relaxació del cap de setmana i l’angoixosa rutina de dilluns de matí. A les 5.15 tornarà a sonar el despertador, tiriiiitiritiriiii, i, mentre tornes a l’activitat, et desempallegues de la tediositat dominical. La rutina, malgrat les queixes quotidianes, és el desinfectant més efectiu. I es nota. Moltíssim. La maquinària torna a funcionar, l’engranatge s’activa i tot rutlla de nou. Tanmateix… El dia allarga, la llum s’hi queda una mica més i, mentre mires per la finestra, t’agradaria agafar-la tota per a tu, i que el sol, imperial, seguisca il·luminant-nos. Allò al que hui no li dónes importància, serà el que quede demà, amargament enyorat, tristament recordat, feliçment evocat. La joventut, tot i que estiga a mitjan camí, es va esgolant, a poc a poc, a poc a poc… Podria recordar molts moments que coincidien amb l’entrada a la primavera i, segurament, tots, TOTS (excepte un parell, va, serem benèvols), encara que estigueren tacats per alguns moments de tristesa, semblarien els millors. El temps té un sedàs amenaçador per als mals. Per als mals i per a la vida, que se’n va, des del punt que hom naix!, poca broma, eh, Pere? Però, i què? Toca viure, i que cadascú ho faça com bonament puga. Des de l’escriptori, l’aigua, el fred, el vent i ara el sol van passant com les diapositives que ens posaven de menuts. Visquem, sí; tocats d’una melangia que, a la llarga -o a la curta-, ens para els peus i ens recorda què fem, també. Vénen tres dies de feina i, de nou, una parada: pròxima estació? Ja hi vindrà, tranquil, calma’t, respira, esnnnnnn, solta l’aire, buuuuuuf. I prou.

Per a treballar l’oralitat en els cursos del grau Mitjà i Superior, llegirem Històries del Paradís, de Xavi Sarrià -i ja és la quarta vegada que el llig. Quan ho vaig comentar a classe, tots semblaven estar-hi d’acord, i jo, encantat. La idea és dedicar l’última hora de les dues hores i mitja o tres setmanals que tenen a parlar de dos contes (són vint-i-dos contes, dividits entre dos cada setmana, ens donen onze sessions). Fins ací, tot correcte. El fet curiós és que hui, a classe del Superior, una alumna m’ha dit que “este llibre és una merda” i “és una caguerà”. Després li he escoltat dir que encara com no se l’ha comprat, perquè hauria estat tirar els diners, a part del temps perdut. I, entre dents, encara ha soltat quatre o cinc adjectius més, i que “el llibre estarà bé per a chiquillos, però que per a mosatros… historietes”. Deduïsc, doncs, que no li ha agradat. El que em sobta és que, més enllà de les seues preferències literàries, una persona de més de 40 anys, acostumada a atendre el públic dia rere dia -és funcionària-, siga tan subtil en l’expressió de la seua opinió. En el moment, no li he dit res; he deixat que es desfogara ben a gust. He de reconéixer que la meua primera opció de lectura era Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians, però vaig entendre que, ni van sobrats de temps, ni del mateix interés que jo pel mestre de Sueca. Per tant, els contes, breus, eren el gènere idoni. A més, ja no solament pel contingut, sinó també per tot el que se’n pot derivar: es poden treballar cançons, poemes, trossos de pel·lícula, lligar-ho en l’actualitat més immediata. Crec que és més divertit que lligen una “historieta” sobre l’assetjament escolar o sobre el maltractament per poder-ne parlar després, que no que arribe i els diga, ep, va, parlem de tal o tal altre tema. D’altra banda, no són temes que només interessen els chiquillos: els diferents tipus d’assetjaments, els perills de les xarxes socials per a aquells que tinguen fills, les guerres, malauradament, no tenen edat. Però, pel que trobe més encertat haver optat per Històries del Paradís és perquè, si no els agrada, -i els hi he convidat en un correu grupal- sempre poden aprendre a fer crítica constructiva, educada i argumentada, amb raons, amb idees, de per què no els enganxa, de què li caldria per a millorar, etcètera. Som valencians i ens encanta la brofegada, d’acord, però hi ha alternatives més higièniques i saludables que el “açò és una merda” o “açò és una caguerà”, que -no vos enganyeu- diuen més de la persona que les amolla sense mirament que de la qualitat que puga tindre el llibre. I, a més, ajuden a veure el món amb uns altres ulls.

Ep! Hola! Sí, sí, a vosaltres, amics lectors. Com ha sigut l’entrada en el nou any? Bé? Sí? Això espere, eh? I que hàgeu tingut bon Nadal, bon Cap d’Any i bon dia de Reixos, i tot això i tot allò. I redéu, ja som al 2016, això va molt de pressa, no?  Bé, en qualsevol cas, tornem a ser ací, a veure si una mica més constants, eh que sí? Res, disculpeu-me, però estic acabant La taronja mecànica i sembla que l’estil de l’Alex (sic), 6655.321, s’ha contagiat. Oh, amics lectors! Eh eh eh, només l’estil d’escriure -sense vestigis del nadsat, encara com-, que la violència mai ha sigut la meua forma de ser, eh? Vosaltres ja ho sabeu, no? Ha ha ha. Sí, teniu raó, ja ho deixe córrer i em pose una mica més formal, que paresc idiota.

Recordeu l’entrada “Acceptem els reptes“, en què contava tot el que se’ns venia damunt en aquesta etapa post-TFM, i deixava entreveure que hi havia “altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot”? Doncs una d’aquestes coses era la que ja és segura -tot i que segur, segur, només és morir-se-: a partir de demà, dilluns 11, començaré uns cursos de Grau Mitjà i Grau Superior a València i Burjassot per a funcionaris. Concretament, tres mitjans (PROP II, Micalet i CulturArts) i dos superiors (PROP II i INVASSAT). No cal dir que estic emocionat, que la il·lusió és desbordadora i que els testicles comencen a campanejar amb la nou del coll; supose, però, que són les sensacions que ja han tingut molts davant la seua primera classe de veritat, veritat, davant d’un públic nombrós. Els horaris són, tot siga dit, una mica estranys: de dilluns a dimecres, de 8 a 9.30; dijous, de 8 a 9.30, de 12 a 14.30 (a Burjassot), i de 16 a 19; i divendres, de 9 a 10.30. Tant se val; l’emoció ho pot tot.

He creat un bloc, Enraonies de safareig (podeu trobar-lo també a la capçalera, en la pàgina “Cursos JQCV-Graus Mitjà i Superior 2016”), que em servirà i els servirà com a suport en l’aprenentatge de cara a les proves de juny. Sens dubte, es tractarà d’una experiència magnífica, i estic segur -aquesta vegada, sí, tant com que m’he de morir- que aprendré jo més dels assistents que ells de mi. Iniciem, doncs, nova etapa, i via fora, que gairebé tot està per fer i moltes són possibles!

Et prepares, amb la minibatedora en mà perquè la llet es transforme en escuma, un café amb llet. Calent; bollint. Que n’isca fum. L’observes. L’escuma, al màxim, brilla, esclata en coloraines. Remous, amb la cullera, el sucre, tot i que amb la llet batuda ja hi ha un altre sabor. Te l’acostes i hi fas un breu glop. Recordes quan no t’agradava el café, quan només te’l bevies si t’havies d’alçar de matí, molt matí, per a estudiar per a algun examen als cursos intermedis de la secundària. Ha plogut, ha fet molt de vent, ens han ofegat amb la calor i, en algun moment puntual, ha nevat, des d’aleshores. Els dies de pont o de festa setmanal tendies a avançar els deures dels dies de la resta de la setmana. Entre activitat i activitat, eixies, xarraves amb la mare -qui, bonament, t’aguantava els mateixos discursos de sempre de les coses que et feien il·lusió-, tornaves, eixies, xarraves amb els avis, tornaves, eixies, comentaves alguna cosa amb el pare, tornaves. Potser veies una estona la televisió, però te’n tornaves de seguida. Mentre la música ornamentava les quatre parets que més bé coneixes, feies física, química, matemàtiques, socials, naturals, castellà o valencià. Si hi havia examen de lectura, ho apagaves tot i vinga a fer-te un fart de llegir. Ara observes com l’escuma del café ha començat a baixar; ho comproves per la ratlla que hi ha deixat en la tassa. Te l’acostes i hi fas, de nou, un breu glop. T’imaginaves, fa deu anys, com et veus ara, amb barba d’unes quantes setmanes, cara a un café, escrivint què feies o solies fer fa deu anys? La selectivitat memorística et fa reviure moments feliços, tot i que, segurament, en aquella època, hi hauria episodis que t’amargarien l’existència, muntanyes fetes per granets d’arena, torres fetes per cartes, problemes sense solució aparent. Començada pràcticament l’adolescència, els daltabaixos també es barrejaven entre activitats i exercicis. Vist en perspectiva, tal vegada hi havia més alts que baixos. Com ara? Créixer implica complicar-se l’existència. I alguns pares dirien aleshores: problemes de l’edat. I a quina edat no es tenen problemes? Créixer implica, ja ho he dit, complicar-se l’existència. Una existència que, quan pot ser reparada, mai torna a l’estat natural, però, paradoxalment, sí més rejovenida. Obrir els ulls fa més mal que mantenir-se permanentment en la ignorància. “Problemes de l’edat”. Cada edat té, efectivament, els seus problemes. També, però, les seues solucions. O, almenys, part de les seues solucions. Dir que tot té solució és una fal·làcia; se m’ocorren més coses a part de la mateixa mort: malalties, un mal camí escollit, la mort d’altres familiars i coneguts, la contínua carrera de les busques del rellotge. Veus que l’escuma del café amb llet ja s’ha dissolt; només hi queda la ratlla d’un principi no gaire llunyà. Remous, una vegada més, la cullera, perquè el sucre hi sure. Te l’acostes i hi fas un glop, aquesta vegada, més llarg. Tens l’efímera idea d’imaginar-te d’ací deu anys més, però la cosa fa vertigen, i com que saps que és tirar pedres a la lluna, ho deixes córrer. T’acostes, l’última volta, el café, ja tebi, i te l’acabes de colp.

Faré dues confessions. La primera,que, des de fa uns mesos o, potser, uns anys, semble un fanàtic dels dietaris -contemporanis. La segona, que, fins ara, no n’havia llegit mai cap complet. N’havia fullejat entrades; havia botat de les primeres pàgines a les últimes, i després havia tornat a la meitat; n’havia subratllat fragments amb alguna finalitat. Però mai de manera completa. Tal volta -no és excusa-, aquella por d’enfrontar-se a referències no conegudes i que no ens permetran entendre’n tot el sentit. Tot i que, ja ho diu el mestre, l’única manera seriosa de llegir és rellegir, i etcètera. En fi, res, que he acabat Café del temps (Bromera, 2013), de Joan Borja. I també he de confessar -per tant, tres confessions-, que si no haguera sigut pel curs de didàctica del català com a idioma per a estrangers, segurament encara seguiria a la prestatgeria des de fa un parell d’anys. Em va agradar el què i el com de la seua xarrada, potser més valuosa que les altres dues juntes d’aquell dia. I algunes de l’endemà, però això ara no toca. El que deia: em va agradar el què i el com, i la setmana passada vaig decidir-me a iniciar-lo.

Podria tirar de tòpics i dir que és un llibre fresc, amé, que convida a la lectura, i tal, tal i pasqual. No mentiria, és clar. Tanmateix, seguint la crítica que li fa Enric Balaguer arran d’un article, potser, en algunes entrades, hauria preferit les davallades d’una muntanya russa. El llenguatge, poètic, exquisit, ininterrompudament a un alt nivell, moltes vegades no permet gaudir dels clímax. “Un plat de sucre”, en alguns moments. No obstant això, no crec que, en aquests casos, hi haja hagut “cucs”. Igualment, potser s’ha trobat a faltar una categorització de l’anècdota en algunes entrades. De totes maneres, crec que és de les poques crítiques -i ja ho veieu, que si això és una crítica…- que es poden fer a les 159 entrades que conformen aquest Café del temps.

Hipocondríac, metòdic, constant, Joan Borja ens obri la ment -i el cor- en moltes ocasions al seu dia a dia, a la seua memòria, al seu país -que també és el meu-, a la seua mar. Ens transporta a la infantesa, ens convida a viatjar en bicicleta en el trajecte Alcoi-Gandia, ens conta anècdotes tant seues com dels amics. Es ressigna, inevitablement, al pas del temps, a l’evolució (o involució) humana. En molts punts, fins i tot, també compartim -en el meu cas, ho reconec amb una punta de vergonya- certs modus operandi (“Mai no he escrit un borrall sense l’amenaça d’un termini angoixant, fatalment depassat, finalment renegociat”). Café del temps és el dietari d’un amant del país, del paisatge, de la mar, per això és capaç de diferenciar-ne els diferents colors que la pinten. Me l’he imaginat, a cada entrada, mentre bevia, a glops, el seu café, a glops, la seua aigua mineral, a la manera de Pla.

I si abans deia allò del llenguatge, no seria realment just no destacar que he subratllat un fum de paraules i expressions pròpies del seu Mediterrani, del seu racó del mar, algunes desconegudes, d’altres variants de les que jo coneixia, com, per exemple, “Tot ho cria la farina, i ella, blanca que blanca”, que al meu poble varia lleugerament a “Quants en manté la farina, i ella, fina que fina”. Per això, aprofitaré, no solament pel contingut, sinó -i sobretot- per la forma i per la llengua, aquest llibre per a futurs projectes que ja hi comentaré. Confesse -quantes confessions porte ja?- que m’han entrat ganes d’anar i viure en primera persona els diferents colors de la mar, el vol de les gavines, els amants sobre la platja o a la tauleta del costat. Fins i tot, he comprat un exemplar del Costumari valencià, del seu admirat Bernat Capó, per la curiositat que m’ha despertat Borja. Així que, si podeu, llegiu-lo; és un bon dietari per a iniciar-se en el dietarisme.

PS. Amb l’etiqueta #Cafédeltemps, he anat copiant al Twitter frases del llibre que m’han semblat interessants. Algunes, però, no les hi he pogut posar per falta de caràcters.

PS2. Açò només és, com la majoria de coses que escric al bloc, un simple comentari o observació a una lectura, sense pretensions de crítica ni de ressenya de cap tipus.

Llegint Café del temps, de Joan Borja. L’alteà escriu el dietari acompanyat d’un café -del temps-, un got d’aigua i mirant el mar. La mar inspira, diuen -ell i Eugeni Alemany a l’entrevista que li fa el segon a Un país de llibres. Potser és això el que porte tot el dia pensant: no en la inspiració, ni en la mar, sinó en la tranquil·litat. Davant del mar, tot és blau: cel i aigua es fonen i l’horitzó es perd. No hi ha res, només tu i la mar, immensa, infinita, que et podria tragar, però manté la distància darrere l’arena. Intenta captivar-te, no solament amb la mirada que li envies, sinó amb les ones, que, com mans, sovint afectuosament, sovint iradament, t’intenten agafar. De vegades, t’acaricien els peus i la bromera et fa un pessigueig; de vegades, t’atrapen i se t’emporten cap a dins. Però no hi sóc, ací, per parlar de l’ens marí.

Com d’impossible és no pensar en res. Ho intentes, i sempre hi ha alguna cosa per la qual pensar, preocupar-te. Preocupacions, maldecaps, coses a fer, plans. Sempre. T’asseus, i quan no és la ment, és el mòbil, l’ordinador, o alguna veu. Sempre. No existeix el silenci, alguna vegada ho he dit, però tampoc la -passeu-me la invenció- “impensabilitat”. Pensem, ens calfem el cap, li peguem voltes a les coses. Si ho analitzem bé, és difícil viure. I ara algú dirà: si no hi penses en res, també és fàcil viure. D’acord, però, com? Intentem no pensar en res i ja estem pensant que no estem pensant en res. Fins que el cap diu prou; s’ompli; necessita alliberar matèria per les orelles, pel nas, per la boca, pels ulls. L’eixida més pròxima són els ulls, per això plorem. Cada llàgrima, per a bé o per a mal, porta una història, una anècdota, un relat. Després també hi ha l’aspirina, però aquesta literatura la deixem per als assagistes. Es pot pensar en res –en res, en cap cosa, de veritat, quedar-se en blanc- sense estar malalt? Els humans hem descobert i inventat una infinitat d’aparells, però encara ningú no ha fabricat res per a no pensar? Res saludablement, s’entén. “Som déus”, diu en algun moment la Bíblia i parafraseja Fuster. Déus pensants, homo sapiens. Per això mirar el cel i la mar convertits en un tranquil·litza: et fa sentir infinit, una peça més dins del llenç blau, d’aquell quadre sense marcs del qual tots podem formar part.

De menut, quan tenia por -por, preocupacions, angoixa-, m’imaginava totalment sol, estirat en una platja d’arena blanca, mirant el cel i imaginant en quin punt l’aigua i l’espai es difuminen. De major, quan intente no pensar en res -i espantar, de nou, la por, les preocupacions, l’angoixa-, faig el mateix. L’efecte tranquil·litzador sol durar cinc, deu minuts a tot estirar. Però és un moment, potser l’únic moment, en què el cap es buida i puc respirar sense ofegar-me.

Fa ja uns quants anys, quan l’avi comprava el diari Sport, llegia un breu article d’opinió (unes deu línies), a la secció ‘Desde mi sofá’, signat per un tal Josep M. Fonalleras. L’article solia allunyar-se dels articles prototípics dels periòdics esportius: no hi havia anàlisis tècniques ni tàctiques, ni crítiques al Madrid, ni tota la merda de pseudoperiodisme que hi ha ara. Fonalleras ho observava tot, com deia la secció, des del sofà, amb la tranquil·litat i la comoditat que això comporta. No li vaig donar més importància.

Fa una mica menys de temps -tal volta cinc o sis anys-, vaig descobrir que aquell autor del periòdic de l’avi era un dels grans escriptors de la literatura catalana. I vaig llegir Botxenski i companyia. Més endavant, vaig trobar en una llibreria de vell Avaria, i fa un mes o mes i mig, em vaig fer amb Llarga vista i La sala d’estar és un camp de futbol. Els dos primers hauran d’esperar, però el tercer és una delícia. Fonalleras ens obri la porta a la sala d’estar dels records i ens relata les aventures dels màdelmans, les vesprades amb els jocs infantils, la nit de Nadal i de Reis, els mestres que tingué, les tradicions i la gastronomia domèstica, i, fins i tot, la visita al Mas Pla, on l’escriptor de Palafrugell li regalà el llibre de “Girona i els records”. Igualment, ens destaca la nul·litat per a pràcticament tots els esports, excepte els escacs, on aprén el pastor i a enrocar-se, i a fer una defensa piramidal del rei. I l’amor i la passió pel Barça, és clar.

Llegint La sala d’estar és un camp de futbol, hom té la impressió que allò no li ha costat gaire d’escriure, que amb un atac de nostàlgia, ha parit aquell llibre. Desconec el temps que va tardar a redactar-lo, però és -ja ho he dit- una autèntica delícia que imagine que haurà tingut les seues diverses versions fins a arribar a l’exemplar que hi ha a les llibreries. A més, no cau en l’egolatria de molts autors quan parlen d’ells mateixos, aquells que confonen la consigna montaigniana de la matèria del meu llibre sóc jo amb aquest llibre parla de les meues batalletes. Fonalleras, en un exercici de retrospecció, ens convida a viatjar fins als anys seixanta i setanta, sense ser ell el capità expressament del vaixell, sinó el guia turístic que ens mostra els paisatges o ens comenta com es diuen les diverses illes exòtiques que anem veient. Salta d’un episodi a un altre, enllaça una anècdota amb una curiositat, ens du des de la finestra de casa al pont de l’Eiffel i, tot seguit, ens situa davant d’un llençol en blanc per gaudir del 0-5 del Barça al Madrid. Capítols breus però capaços d’atrapar-nos, de no voler que acaben els records, que seguisca cercant per la memòria. Perquè aquest llibre -narrativa?, autobiografia?- és això: un recull de records, d’instantànies que, llegides, prenen vida.

L’última pàgina té una sèrie de frases colpidores: “És un dia de gener. Els til·lers de la Rambla són ara despulles. Del balcó estant, si encara hi visqués, a la primavera en podria palpar les fulles, olorar-ne a l’estiu la flor. No ho faré. M’he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present. He mirat de preservar ‘les coses que van tocar’. I m’he fet ‘lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop'”. Com reprodueix Fonalleras de Vinyoli, “preservem les coses que van tocar” o “viu la teva vida / mesclada amb ells. / Usa dels morts així”. M’ha fet una certa llàstima tancar-lo en acabar-lo.

Sono un ragazzo sincero da dove cresce la palma. La “Guantanamera” en veu de Zucchero, una lletra amb orígens revolucionaris de la ploma de José Martí, em fa creure que l’italià no és tan complicat. Sé que no és així, però anem fent. Després d’haver superat el Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: Aplicacions al Context Valencià en un any -i aconseguint tots els minireptes dins del repte major- contra algunes veus que deien que era impossible, pugem un esglaó més. Si fórem aquell lampista dels videojocs amb bigot, podríem dir que ja hem baixat una nova bandera i que passem al següent món, un món una mica més llarg on ens esperaran tortugues malignes i goombes per a intentar fer-nos retrocedir, però també toads, dragons verds i estrelles que ens donaran la força necessària. Deixant a part el símils freaks, aquest curs atípic hem començat una sèrie de reptes alhora: l’any de les llengües i -un dels cinc- del doctorat.

Així, d’una banda, hi ha l’anglés, el francés i l’italià. Pel que fa als dos primers, la cosa consisteix a anar “certificant” (un els pot aprendre, però en aquest món de títols, sense cartonet no saps res)  coneixements amb dificultats afegides: l’última vegada que vaig tocar l’anglés fou el curs 2009/2010 en primer de carrera, fa ara sis anys; el francés va desaparéixer del llistat acadèmic un any abans, el curs 2008/2009, fa set anys. Enguany m’hi he intentat reenganxar: a l’anglés, a través del Cambridge, amb una professora nativa; al francés, d’un mode semipresencial amb la UNED. La novetat és l’italià, també a la UNED, però totalment online. Més autonomia, més autodidactisme, però molta més responsabilitat. Ho intentarem.

D’una altra, he iniciat, una vegada més amb la incansable ajuda i direcció de la doctora Carme Gregori, el programa de Doctorat en Llengües, Literatures, Cultures i les seues aplicacions a temps parcial, és a dir, durant cinc anys. La idea és seguir amb Joan Fuster, però ampliant-ne el corpus: si durant el Treball Final de Grau i el Treball Final de Màster m’havia centrat només en les “Restriccions mentals” (1a etapa a Serra d’Or, 1968-1973), ara ampliem també a “Passar el dia, empènyer l’any” (2a etapa a Serra d’Or, 1978-1984). La primera tasca és fitxar aquelles característiques que em serviran per a l’anàlisi (presència del jo, temàtica, aspectes de l’estil, etc.), mentre busque bibliografia per a ampliar els conceptes que ja hi he fixat. Ja n’aniré dient més a la categoria a la columna de la dreta de “DLLCA (UV)”.

Igualment, hi ha en marxa altres projectes col·lectius, com un dossier sobre Línia blava, de Ramon Solsona, per al #Diàleg16 que prepara el departament de Filologia Catalana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb la col·laboració del Centre Internacional de Gandia i la Institució de les Lletres Catalanes, i un poc més individuals, com la preparació d’un article sobre Joan Fuster com a teòric de l’assaig i d’una comunicació sobre la ironia i l’humor en Eugeni d’Ors i Josep Pla a través del mestre de Sueca. I, i, i, altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot. “Seguiremos informando”, si és que per a algú tot això és informació (cosa que dubte), és clar.

En qualsevol cas, feina, feina i nous reptes i camins. Però amb molta alegria i il·lusió per anar fent, anar aprenent, anar creixent, anar madurant. I res, que, com que feia més d’un mes que no hi publicava res, i aquest espai me l’autogestione jo, doncs m’apetia escriure-ho-hi (també a mode de justificació de tantes setmanes callat, però ha anat tot una mica massa de pressa). La veritat és que sembla que posant-ho per escrit, motive més. Hi tornaré, però, per contar coses una mica més interessants -“interessants” dins del que jo puga aportar-hi d’interessant al món, que serà més aviat poc-, a veure si revifem el bloc, que està més abandonat que Rajoy en una roda de premsa. Guantanamera, guajira, guantanamera…

D’immediat, tens a les mans un sac, l’obris i hi trobes diferents edicions de llibres que has llegit durant els anys que ha durat la carrera. Veus un exemplar de Bearn a la sala de les nines, un altre de Consells, proverbis i insolències, un altre de Mites, amb una lletra que, tot i no ser teua, reconeixes sense cap dificultat. Saps que la majoria d’aquells llibres no són teus, però no saps què fan allà, ni qui els hi ha posats, ni… Fulleges el de Villalonga, i veus la lletra de la persona amb qui vas compartir treball. Aleatòriament, arribes a la pàgina 76 del llibre de Fuster, l’única edició que és teua, i lliges les anotacions que feies ja fa cinc anys i mig, i que hui no faries per lògiques i, per què no dir-ho, una mica errònies. També trobes l’esquema que ha explicat la professora i intèrpret de literatura i que un company de classe ha copiat per a recórrer els relats de Sarsanedas. Com per art de màgia, a la portada, i amb aquelles etiquetes blanques de temps remots, apareixen escrits els noms i cognoms dels propietaris. Malgrat que associes de sobra aquells i altres exemplars als companys corresponents, t’anima comprovar que no has errat. El demiürg oniríc ho ha col·locat en el sac expressament -ho intueixes- d’aquella manera per alguna raó. De fet, a mesura que vas traient llibres, llibretes, notes, esquemes, descobreixes el llibre que sempre se t’apareix: el bigot negre d’aquell home grandot que has vist en tantes sèries valencianes, alcoià, i que acompanya Lluís Miquel i Paco Muñoz en una de les bandes sonores vitals, de la portada no enganya. Gràcies per la propina, al fons, al més profund, és la base perquè la resta resistisca. També saps a qui pertany, i és el llibre més antic del sac, atés que hi és des del 2008, un any abans que Rusiñol, Sirera, Calders, Llor o Carner.

Abans de marxar -saps que s’acosta l’hora-, els tornes a deixar, acuradament, en el seu lloc. Acaricies els lloms, les portades, ressegueixes amb les puntes dels dits les lletres dels títols, dels autors i dels propietaris. Quan ja estan tots dins, lligues i relligues el sac, perquè no se t’escapen. I llavors, quan ja està tot a punt, quan ja està tot al seu lloc, quan ja has visitat la memòria i el record, només llavors, et despertes i somrius.

El 1972, Joan Fuster escrivia a la seua secció de les ‘Restriccions mentals’, a Serra d’Or: “No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del ‘carrer’ com a espai de convivència’.”. Més endavant, en la classificació que fa per etapes d’edat -xiquets, adolescents i grans-, posa com a conseqüència dramàtica d’aquest abandó del carrer la quasi absoluta dimissió lingüística de València: “Si ciutats de la mida de València presenten, d’un temps ençà, la superfície grotesca d’una quasi absoluta dimissió lingüística, la cosa es deu, en bona part, al fet que els nanos surten poc, o no surten gens, al carrer. De casa al col·legi, del col·legi a casa, i en l’endemig, el televisór o qualsevol altre tràmit vigilat: aquest és l’itinerari”. Però encara s’alarma: “De vegades -què ‘de vegades’!: dràsticament sovint-, el xiquet no sent parlar més que castellà, el castellà dels papàs, dels mestres i dels locutors. Els seus amiguets estan en les mateixes condicions. Els nens d’ara, ai!, tenen unes possibilitats d’amistat molt reduïdes, als centres urbans… I el que dic de la llengua pot servir respecte a la resta: nocions, preferències, sentit moral”. Ara bé, sens dubte, la millor frase és, a mode de conclusió, aquesta: “La canalla que puja està condemnada a ser tremendament conservadora, dòcil i estúpida”.

Si el 1972, en què les noves tecnologies no estaven d’avançades ni una dècima part del que ho estan hui en dia, el suecà ja s’alarmava, què en pensaria hui? Els pares no volen que els seus fills estiguen al carrer; quan no és la sobreexplotació de deures i d’activitats extraescolars, són les diverses pantalletes. Sí que van a fer-se gelats, cafés, etc!, dirà algú. I això Fuster ho comenta en el cas dels adolescents; però això no és conéixer el carrer, sinó prendre’l com allò que hem de “xafar” fins arribar al nostre destí.

L’essència de poble, i del poble, està en les converses de després de sopar a la fresca al carrer, asseguts en cadires de boga, malparlant d’uns, lloant altres. I l’estiu sembla arribar a la seua fi; si més no, l’agost. Estem a punt de tornar a veure els xiquets entrar i eixir de l’escola, de l’institut, de tornar a “utilitzar” el carrer, però no a ser “carrer”. El “carrer” com a espai de convivència fa anys que està mort. I que ningú confonga quatre alcoholitzats, fruits d’una mala educació domèstica, que es dediquen a fer malbé els carrers, a destrossar façanes o a rebentar espills dels cotxes en la tornada al carrer. Això, en fines paraules, es tornar a la incivilització. El carrer és, hauria de ser, de tots. I que ningú se’n crega amo i senyor, per més litres d’alcohol que porte en sang i per més de quatre ratlles entaponades en el nas.

Davant de les portes del cel, el sent renegar des de dins. Agafe l’anella, sense intenció de fer-hi molt de soroll, però no domine la força i se sent un gran buuum. Darrere, una veueta aguda em diu que vaig. Deu ser el porter Pere, que té les claus de tot aquest altre món. M’obri i, de vosté, em diu que, ve a vore’ls, no? Sí, sí, com porta això d’estar en el cel? Bé, al principi es queixava que no hi volia estar, si mai hi havia cregut; es cagava en el superior, però bé, el tenim llegint el diari i fumant un caliquenyo. I a ella? Ella veu la televisió i, a estonetes, li fa la guitza. Està acostumant-se a anar a dos cames, o desacostumant-se a anar sobre cadira de rodes, depén com ho vulga vore. Moc el cap amunt i avall i li somric; m’indica que estan dos habitacions més enllà. Mentre camine, veig rostres que un dia vaig contemplar allà baix, de menut, de no tan menut i, fins i tot, de la setmana passada. Hi arribe: efectivament, ell llig el diari atent a l’èxit d’aquest nou Barça i ella veu la televisió. Buenas! Com estem? Xe, Angelet, com has pogut pujar? Home, uelo, que hui tocava; des de diumenge de nit que hi vull pujar, però com només em deixen quan hi ha canvis en el govern… Uela, com estem? Ja m’han dit que es porta molt bé -li comente assenyalant amb el cap l’avi-. Sí, sí, com un xiquet -em respon ella entre divertida i ressignada. Res, que ja sabeu tot el que m’ocorre dia a dia, perquè vos ho transmet abans de dormir. Però hui volia donar-vos les gràcies per una cosa que vosaltres no vau poder veure en vida: hem fet fora la dreta, els neofranquistes del govern! I aquesta victòria és també -ho és, sobretot- vostra. Així que, gràcies! Moltes gràcies per haver lluitat en els vostres temps i per l’herència que ens heu donat! Xe, no cantes victòria, que quan va morir el dictador, també pensàvem que tot aniria a canviar i ja vas veure que, primer uns i després els socialistes… Però, Uelo, ara és diferent, ara hi ha un canvi palpable, ara l’alcalde de València i la possible presidenta parlen valencià i no s’amaguen, ara són gent de casa, gent que podríem trobar-se en un parc, en una aula, en una fàbrica. I això també és vostre! Xe, Angelet, no sigues ximplet, això és cosa dels joves, els vells com nosaltres què hi pintem? Els vells com vosaltres vau ser joves un dia, no? Vos ho devem tot! No ens deveu res -comentà l’àvia amb un somriure còmplice. Moltes gràcies i punt, Pepet i Pepiqueta, de veritat!

El porter Pere s’acosta i em diu que me n’he d’anar, que hi ha overbooking de nétes i néts que vénen a agrair una victòria a les àvies i als avis. Se sorprén, el Pere aquest, perquè no sap quin motiu hi ha, per a l’alegria. El mire i li ho intente resoldre: mira, Pere, els que vos resen cada diumenge i que després es passen per les parts nobles tots els manaments, han perdut. La gent que, bé, vos pot resar, vos pot no resar, la gent que treballa i que vol treballar cada dia, els perdedors de tota la vida, en definitiva, estem a punt de guanyar. Hem donat el primer pas; prompte en vindran més. El porter Pere em mira desconfiat, i abans que cride el seu superior, m’acomiade dels avis. Pepet, Pepiqueta, xarrem a la nit! Moltes gràcies, vos estime! Me’n vaig i tanque les portes del cel. Me les quede mirant una bona estona, l’anella, el pany… Els hauríem de donar les gràcies als que ja no hi són. Sobretot, als que ja no hi són. Els ho devem. Fem cua a les portes del cel?

https://www.youtube.com/watch?v=-jPg2M1UYgU

A punt d’acabar les classes semipresencials -que no la feina- del Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, obris l’habitació i, com flaixos, t’apareixen imatges de les tres habitacions que has ocupat durant aquests tres anys. La primera, al Rubén Darío; la segona, al doctor Vicente Pallarés; la tercera, en la qual estàs ara, i a la qual encara no t’has acostumat. Han sigut dos anys estranys, en els quals hi has estat poc, i el blanc totalment indiferent de les parets no hi ajuda. Tant hi fa. La imatge de la primera habitació, l’habitacioneta de primer i segon de carrera, que era menuda però molt acollidora. Allí va nàixer tot. T’hi veus trencant, a patades d’impotència, una taula mig coixa, colpejant la paret, fent-te mal. T’hi veus gitat en el llit esperant la notícia que no volies escoltar mai de la vida. T’hi veus, també, angoixat pels primers exàmens; més tranquil en els següents, i, una volta més, angoixadíssim. T’hi veus fent-li bromes al company de pis i menjant pizza cada dimecres. T’hi veus passant hores cara als llibres, als apunts. T’hi veus també retornant el contacte amb ella, contacte cada dia més constant i necessari. T’hi veus necessitant-la a l’altre costat de la pantalla que acurta un camí d’uns quants quilòmetres. Però això no li ho diràs fins al cap d’uns mesos. T’hi veus coneixent Santiago Russiñol, o Miquel Llor, i t’hi veus gaudint de Rodoreda, Calders i Fuster, sempre Fuster. La imatge de la segona habitació, aquell saló convertit en dormitori per imperatiu de la casera. És enorme, grandíssim; et sents com el pollet que ix de l’ou, tot i que ja fa dos anys que n’has eixit. T’hi veus patint, enyorant, amb ella a una illa remota. T’hi veus hores i hores en vetla. T’hi veus fent alguns exercicis físics perquè no et trobe tan malament, però t’hi trobarà. T’hi veus llegint rondalles de Valor, o entenent els tipus de iods que hi ha. T’hi veus vivint amb ella, que hi ha trobat feina, i t’hi veus veient com es desperta. T’hi continues veient angoixat, molt angoixat, extremadament angoixat pels estudis. I t’hi veus faltant a uns quants exàmens per inseguretats idiotes. T’hi veus veient com t’ajuden a tirar endavant. T’hi veus preparant el discurs de la graduació, mentre veus per enèssima vegada el discurs de Monzó a la fira del llibre. T’hi veus bevent massa café i cara a la pantalla amb el TFG. La imatge de la tercera habitació va esborrant l’anterior i t’hi trobes mirant-te a l’espill: uns quilets de més, una barba semiarreglada, dos pels en l’entrecella. Però quiet. No et mous. Estàs paralitzat. I aconsegueixes reaccionar. Queda una setmana -que seran dos dies lectius- de curs, i saps que s’acaba una etapa de sis anys vivint a València. Fins a juliol, i per contracte, tens el pis llogat. Però s’acaba. Tens pensats els projectes per a l’any que ve, però encara queda molt d’enguany. Ho endreces i et deixes a punt la maleta per tornar demà, o d’ací unes hores, al poble. S’acaben sis anys plens d’alegries, de tristeses, de coneixements, de decepcions i de descobriments. No sents tristesa ni pena; al contrari, t’alegres d’haver omplit tant l’altra maleta, la que no es veu. El camí emprés ha deixat enrere persones, però hi ha sumat moltíssimes altres i, agafat de la mà d’ella, t’és igual si ara vindran clots o terrenys fangosos. Potser per això, t’ha inspirat aquella cançó en llatí macarrònic que demana que demana una revelació: ameno, ameno dore, ameno dori me…