Blocs de VilaWeb

Des d’un temps ençà, tinc aquest espai una mica abandonat. Al principi, ho atribuïa a la gran quantitat de treball de la carrera. Després, durant les vacances, al fet que ens en vam anar uns mesos a la caseta, on no hi ha Internet. I ara perquè al pis de València fa un mes que esperem notícies d’Ono. Les poques entrades publicades han estat escrites des de casa (els caps de setmana) o des de la biblioteca o cafeteria de la facultat. Però aquest només és el problema aparent; el moll de l’ós és que he anat perdent-ne la pràctica. Quan al setembre de 2009 vaig iniciar aquest bloc, ho vaig fer carregat d’il·lusió, d’ambició, de ganes de pegar-li un mos tan gran al món que me’l poguera empassar tot d’una. I aquesta ha estat la dinàmica fins fa gairebé un any. Rellegisc les últimes entrades i m’agradaria tenir el valor suficient per esborrar-les de colp. No ho faré; “jo sóc la meva obra” o “la meva obra sóc jo”, tant fa l’ordre en què ho va escriure Fuster. Per què? Perquè quan l’ambició arriba a un determinat nivell, ja no és ambició, és paràlisi. Tinc la sensació -i la constatació- que em repetisc molt, moltíssim, i això no només avorreix l’hipotètic lector: jo també n’isc escaldat. Si a això li sumem la desgana general, tenim que no s’avança. Però, i el desinterés a què es deu? Potser, perquè no he tirat cap projecte cap endavant. I, de nou, per què? Per l’ambició paralitzadora que fa que no avance. És un cercle viciós que té dues escapatòries: l’abandonament definitiu o la retornada a la superfície.

També és cert que des de fa quatre anys tot aquest sarau dels blocs ha anat descendint. En el moment de començar, els blocs estaven en efervescència: cada dia naixien més i més blocs, es reproduïen, creixien d’una manera viral. Ara? Ara ja no. Hi ha altres plataformes més directes, com el Facebook o Twitter, en què, en pocs segons i sense la necessitat d’estendre’s tant, emetem el nostre missatge. Així i tot, cada dia molts blocaires -jo seguiré dient “blocaires”, malgrat que les formes correctes siguen “blog” i “bloguer”- omplen la xarxa d’interessants i no tan interessants cabòries i altres escrits.

Però l’hipotètic lector ara es preguntarà: i tota aquesta reflexió, per què? Doncs perquè hi ha hagut un lleuger paral·lelisme: fa quatre anys, em vaig obrir un bloc a Vilaweb després de mesos i mesos d’haver llegit ca Gàlim. M’ho passava -i m’ho seguisc passant igual o més- bé en una plataforma que llançava textos al moment de ser escrits, a mode de dietari (i escric aquesta paraula -dietari- perquè em du a l’altra banda del paral·lelisme). Gaudia, gaudia moltíssim, per les pàgines i pàgines cibernètiques de Pep Albinyana -recorde que cada dia comprovava impacientment si hi havia alguna cosa nova-, a partir de les quals anava a les de Joan Olivares, Francesc Mompó, Vicent Partal, Jordi Albinyana…

Aquesta nit, llegint les relacions existents entre dietari i bloc als articles del professor Gonçal López-Pampló, he acabat visitant blocs inactius i altres que desconeixia. I en desconeixia molts i molt bons. Per exemple, el del mateix Gonçal, Pans de pessic, escrit entre 2004 i 2006, en què es poden llegir reflexions aforístiques, dissertacions d’un paràgraf o articles més llargs. Des d’aquest, he botat al d’Invasió subtil, on hi ha cites de llibres, aforismes i altres pensaments del propietari. També n’he llegit altres molt per damunt, però també he anat a parar a d’altres anteriorment visitats com el de l’Ofici de lector, de Joan Garí, o Vent d Cabylia, de Vicent Baydal. Ha sigut com una alenada d’aire fresc, sobretot els descobriments (el de Pans de pessic l’he ‘fullejat’ des de la primera fins a l’última entrada; al d’Invasió subtil, encara li queden posts per llegir), que m’han fet replantejar-me coses. Una d’elles: no abandonar, perquè hi ha moltíssimes coses a dir i, el més important, perquè m’agrada el bloc. L’altra: que em cal llegir, que em cal llegir molta més literatura. M’he confirmat sospites que feia temps que em voltaven pel cap: tinc una gran manca de coneixement dels clàssics, així que cal posar-se a la feina.

En qualsevol cas, m’ha servit per dir-me a mi mateix que, a partir d’ara, tornaré a escriure amb més assiduïtat. Que hi haja Internet o no, no ha de ser cap excusa. Però la pràctica ha de tornar, acompanyada d’una mica de constància i rebaixada d’aquella ambició que ja no era ambició.

L’origen de l’evolució, segons Darwin, depén de les adaptacions al medi: qui millor s’adapta, sobreviu. La idea sintetitzada és aquesta; després hi ha altres condicionaments, tant econòmics, com físics, mentals, etcètera. El món són canvis amb les respectives adaptacions. El problema ve quan els canvis van massa de pressa, i quan creus que ja t’hi has adaptat, pum, un canvi nou, i així successivament. Hi ha canvis que requereixen rutines per acostumar-nos. Costums… Quan ens hi acostumem i necessàriament hem de canviar, tot és molt costa amunt, tot és molt empinat. Imagine que al final ho aconseguim. Ens hi adaptem. I per a què? Per a tornar a començar. Cada cert temps es noten aquests canvis, es palpen, podríem, fins i tot, agafar un ganivet, tallar-los les vores com si fóra pa de sandvitx, i menjar-nos-els. Hi ha canvis que marquen cicles i de vegades fan que ens adonem que els cicles acaben. Acaben i punt. No hi ha més. Volem buscar tots els perquès possibles, totes les raons que ho han provocat i és impossible. Un grup de gent, una classe, una generació, una relació, unes amistats, tot acaba. Caldria, però, definir aquest ‘tot’. Que alguna cosa acabe no implica un final dur, sever, un cessament. Pot indicar l’inici de quelcom de nou dins del grup de gent, de la classe, de la generació, de la relació, de les amistats, i ací està la gràcia dels cicles. Es tanca una porta, se n’obri una altra. El problema és quan saps que la porta està a punt de tancar-se, té molta força i tu poses el peu perquè hi quede un badallet, i quan el pany de la porta que tens davant crema, dóna descàrregues elèctriques o, simplement, és una obertura a la incertesa. I, mentrestant, t’adaptes a aquesta situació d’entreportes. Gens agradable, però, com que n’és la costum… Evolucions i adaptacions. Potser demà.

Octubre, mes de la tardor. Octubre sempre ha estat un mes d’adaptacions al nou cicle que ha començat just unes setmanes abans, però que es representa ara. Pense en octubre i em vénen al cap fulles d’arbres seques caient: m’imagine, com als dibuixos animats, un filet de vent que fa flotar les fulles. El marró és el color d’octubre. Les vesprades comencen a fer-se curtes i les nits llargues; la foscor, després de la maduresa de l’estiu, inicia el camí cap a la mort. De la mort del cicle estacional, s’entén. Camine per l’avinguda de Blasco Ibáñez direcció a la facultat de Filologia. Que lluny queda ja aquell primer octubre, i ja en van… Algú dirà: no tants, exagerat. I, potser, té raó, però, potser també, no entenga com la vida s’hi arrapa. És només el cinqué octubre a València, però és un octubre diferent, no com el dels anys passats. No obstant això, té una cosa en comú: saps que d’aquest octubre dependrà part dels mesos que arribaran. Octubre, mes de la tardor, temps d’incertesa, període de canvis, etapa de pors. Quina etapa no és de pors? Ai! Necessitem la cançó, però n’hem oblidat algunes melodies. Necessitem la lectura, però hem passat per alt algunes plomes. Necessitem la vida, però no recordem gaire bé com enllaçar-la amb la quotidianitat. O potser sí?… I, mentrestant, un tros de rosquilleta em cau dins la tassa de café.

Durant aquests quatre anys he vist cada dia una moto que passava per davant meu. Portava casc i sempre anava a unes velocitats extremadament superiors a les permeses, però, així i tot, sabia qui era el conductor: el temps. No té forma de rellotge d’arena, ni de rellotge de polsera, ni de cap tipus de rellotge. No. Tampoc sabria, però, esbrinar si és home o dona. Sé que és això, el temps. I és curiós, però sempre que ho veig va per l’avinguda de Blasco Ibáñez; no m’ho he trobat per cap altre racó. I, si filem més prim, sempre és, o bé instants abans d’entrar a la Facultat de Filologia Catalana, o bé de seguida que n’isc. Desconec si la resta d’estudiants, de vianants o d’habitants de la ciutat ho veuen. Jo sí, i m’agradaria parar-ho i exclamar-li, mentre li pegue un bon carxot, que s’ature una mica, que prendrà mal, que em fa patir, de com de pressa va. Però crec que serà impossible; m’hauré de resignar.

O no. Potser, a partir d’aquesta vesprada, de nou, ho torne a veure sovint pel mateix lloc de sempre, a la mateixa velocitat que els últims quatre anys, mentre porte a l’esquena la motxilla amb alguns apunts i fotocòpies, amb l’agenda plena de treballs i amb un cert regust amarg, per la atipicitat del nou curs.

He revisat com comentava l’inici de cada curs i, si no m’he enganyat, a tercer no hi vaig escriure. Seria un preludi del que ocorreria aquell curs? No ho sé, però, des d’aleshores, arrastre una xicoteta càrrega que aquest any intentaré… no, ja no serveixen intents: que aquest any em llevaré de damunt siga com siga per poder seguint progressant. I aquest cinqué any graduant-me n’és la conseqüència. Per a bé o per a mal, ho sabrem d’ací dos anys. Llavors, ja ho considerarem una xicoteta derrota o una desafortunada victòria.

De res, però, serveixen les lamentacions. Ara, toca tornar a agafar el coratge perdut des de fa mesos i enfrontar-se a les pors no soterrades del tot. Guanyarem, no hi ha dubte, i açò quedarà en anècdota. Al juny explicaré, paraula!, si aquest sacrifici voluntari -perquè sí, si estem ací, malgrat que aquestes línies semblen una queixa, és per pròpia voluntat, per no voler quedar-me amb la superfície i voler aprofundir en els coneixements- ha valgut la pena o no. Si volem traure el màxim profit de nosaltres mateixos, hem de començar pel principi, batallant i sense abandonar. Enguany sí, encara que la moto amb això al damunt sobrepasse els límits més inimaginables. 

I a València viuràs… (I)
Començar (I a València viuràs… II)
Mirar València cara a cara… (I a València viuràs… IV) 

La finestra està oberta i, malgrat les indicacions del pare perquè a l’endemà entrarà tot el sol que l’univers és capaç de projectar, no abaixes la persiana. A pesar de ser en ple agost, entra una frescor que gela totes les hores de xafogor dels últims dies. El camp, a l’estiu, és déu en barca, que diu el poeta. Silenci, tranquil·litat, els cants del grill, alguna au que no troba el niu. Has acabat de llegir un capítol de la novel·la que tens entre mans i tot és ja fosc. Només la llum de la lluna i un pensament: fa quatre anys, la família no s’havia reduït tant. No obstant això, t’hi has acostumat, com en tot. Hom tendeix a adaptar-se a les situacions que se li presenten; altrament, estaríem condemnats a la mort. Ara bé, que t’hi hages acostumat, no vol dir que no els enyores. I quant donaries per tornar a la caseta i trobar-te’ls, a ell fent feina pel camp i a ella somrient? La vida, diuen, i tu et cagues en la mare que va parir aquell que diu “la vida”. Però no es pot lluitar contra l’abisme, ni contra l’infinit. Únicament comptes les hores perquè arribe el dia 16 i, amb aquest, la teua vida torne d’allà del sud, de més al sud, i compartisques minuts amb ella. Estiu? Saps que canviaries una nit d’estiu de l’any passat o de fa dos anys, o de fa sis anys ja, per qualsevol setmana d’aquest estiu en què no veges aquella vida que tant necessites. La vida, diuen. La vida està en les persones que estimes. Algunes hi són, altres hi seran per sempre. Et sents extremadament xicotet al seu costat, però et sents agraït amb la vida. El grill deixa de cantar quan un gat miola.

Dieu-me de tot, tireu-me tomaques, pegueu-me carxots, fins i tot vos permet el que per ací s’anomenen pessics de monja -que fan un mal de collons!-, però trobe a faltar la pressió acadèmica. Jo intente posar-me una mena de pressió, però ja comprendreu que no és igual. Ni pareguda. I, és clar, tens moltes lectures pendents, però no saps quina primer i quina després. I tens alguns projectes que t’havies promés que faries a l’estiu, però no saps tampoc per on començar. I les vesprades s’allarguen, i quan estan a punt d’acabar penses que han passat molt ràpidament, i la calor et derreteix, i t’enganxes als llocs, i ixes a caminar o córrer, i passeges, i veus caragols quan el dia d’abans ha plogut, i tot molt bonic, i tot ben senzill i ben alegre, que deia l’alcoià. Però trobes a faltar una certa pressió. De fet, eixa falta de certa pressió acaba engendrant una certa depressió. I et tornes a mirar la pila de llibres, i et tornes a mirar la llibreta, oberta per la pàgina tres, però en blanc. I decideixes anar a fer-te un gelat amb els amics, desemboirar-te amb acudits, crits o rialles, i quan hui ve la persona que més t’estimes, t’estàs amb ella, i li dius tot de mots alegres i afectuosos, i l’abraces, i li pregues que no se’n torne a anar. Però saps que la major part del dia no pots estar fent-te gelats amb els amics, ni desemboirant-te ni, molt menys, pots estar amb la persona que més t’estimes. I una volta més, mires la pila de llibres: per quin comence? Per on? Com? Quan? Què caldrà per a enfrontar-me a aquell? Necessites saber alguna cosa per a aquell altre? I aprofites un moment del dia per engegar l’ordinador, obrir la pàgina del bloc i iniciar el tecleig sobre com trobes a faltar -una mica només, que sóc d’ofegament fàcil- saber que tens quelcom a fer i que siga per a una data determinada.

Nota: una volta hàgeu acabat de dir-me de tot, tirar-me tomaques, pegar-me carxots i, fins i tot pegar-me pessics de monja, recordeu-me com estava fa només un o dos mesos abans dels exàmens. Vos donaré la raó, segur.

Benvolgudes mares i benvolguts pares. Benvolguts familiars i amics. Benvolguts companys de classe. Benvolguts senyors professors. Benvolguts senyor padrí i senyors representants. Benvolgut senyor cap del departament. Benvolgut senyor degà de la Facultat. Moltíssimes gràcies per haver volgut acompanyar-nos en aquesta gala tan especial per a nosaltres, en què celebrem la fi, després de quatre anys, de la carrera. Moltes gràcies.

Com que de discursos, no n’he fet mai, i segurament tampoc en sabria, els contaré un conte. Aquest conte tracta d’un jove que parla una mica ràpid i que, en una voluntat ferma de trencar la llei no escrita de portar corbata o corbatí, vist, només, una camisa blanca i una jaqueta blava com si fóra un presentador de reality show. Aquest jove que parla una mica ràpid, enguany acaba el grau –ara la seua promoció seran els primers de grau, tot i que va començar en llicenciatura– i un dia se li va ocórrer proposar de fer el discurs de la graduació. Llavors no pensava que fóra tan difícil, però ara està cagant-se en tot el santoral perquè no sap ben bé què dir. Ni com dir-ho. Blasfema profundament, es maldiu, perquè en el moment que va proposar llegir el discurs de graduació no va calcular-ne les conseqüències. A més, té la difícil tasca d’evitar l’aparició dels badalls. De fet, s’imagina en la situació, alça la vista i veu primer badall.

El jove que parla una mica ràpid pensa que podria fer una xicoteta defensa del català. Provocaria el somriure còmplice i, potser, algun aplaudiment fàcil. Al cap i a la fi, aquest amor a la llengua és una de les causes per les quals tots els que, com ell, es graduaran, optaren per aquella carrera. Filologia Catalana. S’adona que, en dir-ho en veu alta, se li omple la boca: Filologia Catalana. No és un descobriment, això que se li òmpliga la boca, ja que al llarg d’aquests quatre anys el jove que parla una mica ràpid ho ha pogut comprovar cada volta que li preguntaven què estava estudiant. I repetia: Filologia Catalana. I les sinyos Maries i els sinyos Monolos tornaven: “redéu, ara t’has fet catalaniste? Per què collons no estudies el valencià de mosatros?” I el jove que parla una mica ràpid, armat de paciència i de tossuderia al principi, explicava el rotllo que són la mateixa llengua, tot i que amb denominació diferent. Però no ho volien comprendre, i els que ho feien no ho volien acceptar. Després, abandonava l’actitud didàctica i es limitava a somriure i a dir un lacònic “ja, ja”. I és que la pregunteta tenia mala bava, perquè aquells que volien que el jove que parla una mica ràpid estudiara el valencià en comptes del català, eren els mateixos que, quan es girava, estaven comentant, en la llengua de Belén Esteban, com de desvergonyit, de roig, de separatista era. Perquè aquestes sinyos Maries i aquests sinyos Manolos són els mateixos que, quan un senyor ministre amb cara de malvat de dibuixos animats aprova una llei que retalla l’educació en català, desitjarien abaixar-li els pantalons i vinga a xuclar.

Però, txup, de sobte recorda el factor badall. Sap que si tot això ho amolla en el discurs de graduació, ja no serà només un badall el que provocarà. I decideix donar-se pressa, perquè entén que la seua funció és la de posar-li veu a uns sentiments, alguns compartits, altres personals, no la d’aconseguir que els assistents de les últimes files esbufeguen i miren el seu rellotge dient: “Que pesat és, este xiquet!”.

Ho esborra tot. Segueix en el dubte, en els nervis. Què pot dir el jove que parla una mica ràpid en el discurs? Per exemple, que està allí dalt de rebot? I és que el jove que parla una mica ràpid, en un primer moment, va haver de decidir-se entre les matemàtiques o la filologia catalana, tot i que finalment va elegir el camí de la llengua. No perquè li agradaren les llengües ni el seu funcionament, no. De fet, sempre ha notat que la diferència entre els qui estudien Filologia Catalana i qualsevol altra filologia és que els primers saben que, entre altres factors, depén d’ells que aquesta llengua, que ens la volen acorralar al reducte folklòric, es continue ensenyant. No s’imagina –amb les excepcions corresponents– un estudiant de Filologia Anglesa llegint en estiu constantment llibres en anglés. Llibres d’entreteniment, s’entén. En canvi, l’estudiant de Filologia Catalana tendeix a buscar sempre la versió en català.

Però, i ací està el perquè de la paraula “rebot”: volia estudiar-ho al Principat, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, i etcètera. Concretament, a la UAB. Tenia, no sap ben bé per què, el convenciment que allí no cal fer tanta resistència per la llengua, perquè és més “oficial” que ací, que no cal amagar-se per parlar el seu català propi de València. Però, és clar, era evident la contradicció: estudiar Filologia Catalana per evitar la desaparició de la llengua i optar per la via fàcil d’anar a Catalunya i no haver de resistir, és com voler-se tirar des de dalt del Micalet i tindre por de practicar puenting. Aleshores, en l’últim moment, s’inscriu en la Universitat de la capital d’aquest país tan menut, la Universitat de València, la ciutat, l’amor i l’odi convertit en el Bankia i el niu de blau, però també en l’esperança, en el futur, en el coratge. I reconeix, confessa i exclama que gràcies a aquella meravellosa decisió ha pogut gaudir dels millors anys de la seua vida.

Quan escriu la darrera paraula sent com una espècie d’orgasme perquè el discurs comença a prendre forma. “Ja era hora!”. Però, en rellegir-ho, s’adona que no, que allò no té ni cap ni peus i que, segurament, a hores d’ara, algú en l’última fila ja deu estar roncant. “Per què collons m’hauré de clavar jo en estos embolics?”. Per a tranquil·litzar-se, va a la cuina, ompli un got d’aigua, el posa al microones, regula el cronòmetre un minut i vint-i-tres segons, busca en l’armariet de dalt de la nevera les camamil·les, n’agafa dues, espera que el microones l’avise, piiiit, obri la porta del microones, trau el got, es caga en Déu perquè s’ha cremat, busca un tovalló, intenta de nou agafar el got, aconsegueix traure’l, hi llança dues cullerades de sucre, hi fica les camamil·les i té una grandíssima idea.

Agafa el telèfon mòbil, marca el número d’informació i demana ajuda per a fer un discurs. Llavors, durant els pròxims cinc minuts sent: un taxista que li comenta que s’ha enganyat, una monja que demana caritat, un frare que li pregunta si té menys de 18 anys, l’amo d’una tòmbola que el crida perquè s’hi acoste, una concursant d’un reality show perquè la jaqueta que porta el xic que parla una mica ràpid l’ha confosa, però que, igualment, li demana que envie un missatge perquè no l’expulsen de no sé quina illa, un dels agents de la seua operadora de mòbil que vol fer-li una oferta, un testimoni de Jehovà, una balena que vol deixar de ser mamífer per convertir-se en peix, un de l’Opus Dei que proclama que cal abolir el preservatiu i que ser gai és una malaltia, una tia que li recorda que fa temps que no va a visitar-la, un senyor amb bigot que li pregunta si vol algun vestit de luxe, un agent de policia que li proposa jugar amb les manilles i la porra, un reporter d’un canal de televisió públic manipulat, una cantant que agraeix el suport del públic per haver-la fet guanyar, un tarotista que no sap pronunciar les esses, els pares dient-li “ai, jove que parla una mica ràpid, que ja no sabem res de tu”, un cirurgià que necessita un bisturí per operar-li el pit a la pacient que té davant, una psicòloga que requereix una psicòloga, un adolescent que vol explotar-se un granet de pus, un caragol que no vol traure les banyes perquè ja no ix el sol, un bou que es queixa perquè el torero vol fer cultura a costa d’ell, la caputxeta vermella que renega perquè la mare la fa anar a veure l’àvia i ella vol tirar-se el llop, l’encarregat d’unes enquestes sobre si quan el gall pon un ou, cap a quin costat cau, el Panxo que ja s’ha cansat de perseguir el Pinxo per punxar-lo amb un punxó , un gos que lladra sense motiu, un banquer que li ofereix un reproductor de música, una vaixella, un televisor de plasma i un aparell de DVD si hi obri un compte, un antic company d’institut que vol que li deixe uns apunts, l’hostessa ordenant-li què ha de fer en cas d’accident, un assassí d’ovelles, una alcaldessa borratxa, un etcètera.

El jove que parla una mica ràpid es penedeix de la magnífica idea. A quina mala hora ha decidit fixar-se en el món. Però, no són tots els discursos una sèrie de frases que han d’ocupar ics minuts i en la majoria dels quals no es diu absolutament res? Borra immediatament aquesta pregunta, ja que restaria credibilitat i importància al que ha de dir. Si és que realment ha de dir alguna cosa…

S’asseu una estona a mirar per la finestra. “Què hòsties podria dir?” Aleshores, el jove que parla una mica ràpid es gita. Resta en silenci. Tanca els ulls. I li brollen les imatges més precioses d’aquests últims quatre anys…

Immediatament es transporta al setembre de 2009. Recorda que fou el dia que més estona va estar callat –i això que ell és molt xarrador i, damunt, parla una mica ràpid. Tot eren cares desconegudes. I a ell, que venia d’un poble menut, allò se li quedava massa gran. I tan sol. I tantes novetats. Amb el temps, aquelles cares noves se li van anar fent familiars. Anava obrint portes i anava observant com moltes mans s’entrellaçaven amb altres mans. I un dia, sense demanar-ho explícitament, però amb unes ganes enormes, unes mans van vindre a per ell.

Amb aquelles mans va redescobrir l’amistat, va redescobrir què era la solidaritat, la confiança plena amb algú, la maduresa. Amb aquelles mans va començar a veure què era la vida, aquell hui per tu i demà per mi, aquell si tu caus, amb la força de la meua mà, t’alces. Aquelles mans es van mullar amb algunes llàgrimes de felicitat però també van haver d’aguantar algunes rialles de ràbia. Aquelles mans van discutir, es van dir de tot, es van barallar, però aquelles mateixes mans mai han deixat d’estar unides. Amb aquelles mans ha viatjat pel món de Bearn o pels senyorius d’Ausiàs March, per la València d’Estellés o per la Sueca de Fuster. Amb aquelles mans ha entés que entre el subjecte i el predicat és incorrecte l’ús de la coma o que amb quatre normes es pot maquetar un text i pot quedar molt mudâor. Amb aquelles mans ha comprovat que la soledat només és un mot molt lleig i que els obstacles s’acaben superant tard o d’hora. I amb aquelles mans se sap capaç de tot i de més.

Aquelles mans, des del setembre de 2009 fins hui mateix, només s’han separat, i no del tot, cada cap de setmana per tornar als seus Barxeta, Betxí, Faura, Benidorm, Villalonga, Rafelcofer, Vallada, l’Alcúdia o per quedar-se a la mateixa València. Són, totes elles, unes mans atentes, responsables, però que saben estrényer-te ben fort quan necessites la seua companyia. Són unes mans de diferents edats, que varien des dels vint-i-tants fins als seixanta-i-tants. Perquè el jove que parla una mica ràpid vol recordar-ho: sense les mans dels professors, ells, els alumnes, fa temps que s’hagueren quedat molt enrere. Sense aquelles mans plenes de saviesa i experiència, les mans de la generació del jove que parla una mica ràpid ara mateix no sabrien escriure tres línies sense cometre alguna incoherència, algun error. No sabrien que la Cecília Ce va anar a la ciutat a fer senyors. Ni que Carner és un gran escriptor i no un treballador de la carn. Ni que la paremiologia és tan i tan important com la dialectologia. Són aquelles mans dels professors les que han escrit mil i un esquemes, les que han anat passant diapositives de powerpoint, les que han anat passant vídeos de tota mena. Per això, podria concloure que eixes mans més majors, quan embolcallaven les mans de la generació del jove que parla una mica ràpid, només buscaven apartar tota l’obscuritat per descobrir-los la llum.

El jove que parla una mica ràpid mira el rellotge. Seria tan bonic poder estendre’s ací… però no té temps. Tenia uns huit minuts i ja fa estona que se’n passa. Ho haurà de resumir i així els aplaudiments protocolaris despertaran els senyors –ara ja en plural– que dormen. Però, com podria dir tant en tan poc de temps? Com? Potser, podria escriure que, malgrat que la carrera s’acabe, les mans d’ell mai se separaran de les d’aquella classe. Que, si alguna volta, aquell públic necessita un somriure o una altra mà per a plorar, allí tindrà la seua. Podria escriure tot això i més. Però tampoc ho farà.

Comentarà, ara sí, ja s’ha decidit, que, més que un tros de cartró amb el nom, la signatura del rei i la titulació dels estudis, més que tots els apunts acumulats al llarg dels cursos, més que qualsevol nit despert, s’emporta allò que mai no anirà als currículums: l’alegria i l’orgull d’haver conegut unes mans, unes persones, una família en definitiva, formada per gent a qui comença a trobar a faltar des del mateix moment que va redactant aquestes línies. Què serà de l’any que ve sense aquests germans i aquests pares? Què? No s’ho vol imaginar, però se sentirà desemparat. Sap que són genials, i quan els tinga davant els ho dirà: “Sou genials”. Ara, mentre fa cabòries, només li apeteix exclamar-los: “Moltes gràcies per aquests mesos, moltes gràcies per haver-me fet costat en moments clau, moltes gràcies per les atencions i per les confidències, moltes gràcies per haver-me fet sentir com un més en aquesta família. Sou increïbles”.

El jove que parla una mica ràpid, content per haver pogut condensar tot el que sentia, fa la relectura del text per a donar-li el vistiplau. Ho repassa. No és massa llarg. Potser, després de tot, li perdonen l’extensió. Potser, després de tot, no hi haurà hagut cap badall. Potser, després de tot… “Merda”, crida, desesperat, mentre mira el rellotge. “M’havien dit huit minuts”. I, de sobte, el somriure pel treball acabat s’esborra. I, amb el somriure, decideix esborrar-ho tot de nou. Ho té clar: telefonarà els organitzadors, posarà qualsevol excusa i confessarà que no pot fer el discurs de la graduació, i mira que li sap malament.

Per a desconnectar entra al iutup. I repassa cançons. Però, de cop i volta, ensopega amb un vídeo que s’ha repassat de pe a pa unes quantes voltes: el discurs de Quim Monzó a la fira de Frankfurt.

I si… El jove que parla una mica ràpid té la idea més sensata, més meravellosa, més adequada, per a aquella situació. De discursos, no n’ha fet mai. I, davant de més de 200 persones, segurament la millor opció no és la d’innovar. Per què no els conta un conte? Aleshores, cofoi, acalorat, excitat, posa, de nou, la lletra 12 al Times New Roman, li col·loca un interlineat d’1’5, justifica el futur text, li posa l’idioma català i comença:

Benvolgudes mares i benvolguts pares. Benvolguts familiars i amics. Benvolguts companys de classe. Benvolguts senyors professors. Benvolguts senyor padrí i senyors representants. Benvolgut senyor cap del departament. Benvolgut senyor degà de la Facultat. Moltíssimes gràcies per haver volgut acompanyar-nos en aquesta gala tan especial per a nosaltres, en què celebrem la fi, després de quatre anys, de la carrera. Moltes gràcies.

 

[Fotografia: Jordi Vicent Gea] 

A partir de hui, ha canviat per sempre més la imatge que tenia de l’Ajuntament de València. Aquell lloc fosc des d’on la mona Rita envia les seues ordres, té un bri de llum, d’esperança: el gabinet de política linguística. Hui hi he acabat les pràctiques (90 hores) que vaig començar el dia 1 de febrer. Ha sigut una experiència bonica, profitosa: hi hem traduït documents i hi hem col·laborat en un projecte que, amb el temps, segur que pren embranzida. Un projecte necessari i ambiciós que requereix molt de treball. I hi hem posat una pedreta més. I tot gràcies als mestres Vicent Anyó, cap de traducció i tot un pou de saviesa, i Blai Sanchis, l’artífex de la tranquil·litat, de la calma i de l’organització en aquell raconet aïllat del món. Han estat dos mesos intensos, però imprescindibles en la maduresa d’un estudiant.

Hui, com a comiat, hem passejat per tot l’edifici de l’Ajuntament i Vicent m’ha comentat una per una cada part que el compon, així com les pintures o les escultures que hi ha. Sí, m’ha canviat la imatge que tenia. Ara, però, caldrà fer la feinassa de la memòria de pràctiques, i seria ja perfecte acabar-la abans d’aquesta setmana.

Una volta més, moltes gràcies, Vicent i Blai, per la vostra paciència i pel vostre saber fer. Gràcies.

Fa anys deia que per al selectiu m’agradaria anar-me’n a la caseta a recloure’m i centrar-me en les matèries de què ens examinaríem. No ho vaig fer; ni el lloc estava suficientment acondicionat per a passar hores d’estudi (hi havia pols i alèrgies), ni la situació personal (els pares a l’hospital) ho requeria. Era una decisió que portava pensant anys abans, i no la vaig portar a terme. No obstant això, els mòbils tampoc estaven tan avançats i hom no queia en la temptació de veure què es coïa de nou per la xarxa. Ara, tot i que no s’hi coga res, els nervis fan que ho mires constantment.

D’altra banda, són moltes les voltes que, ja més adaptada la caseta, m’he dit que sí, que hi aniré. I per una cosa o per l’altra, no hi he anat. Ara, quan ens ho juguem tot, no serveixen les provatures, els sí-però-no. Toca l’acció, toca actuar. És per això que aquest període de Pasqua, últimes vacances abans de la recta final, és necessari apretar les dents ben fort i anar començant a donar-li forma a unes coses, anar enllaçant unes altres i anar finalitzant unes terceres. En certa manera, toca encarar-nos amb les pors passades i solucionar tots aquells enigmes que durant els dos últims anys hem deixat descurats. És o ara, o mai. Ho repetisc, no serveixen ni provatures, ni sí-però-no. És l’hora d’anar posant les comes, els punts i seguit, els punts i apart i els punt i final. No negaré que hi ha una mica de vertigen, de pànic, de pensar que, si no s’ha fet en dos anys, com ho podrem fer ara. No obstant això, el primer pas, la mentalització, l’hem d’aconseguir abans d’entrar en la Setmana Santa. Així que, a per totes.

M’agraden els dies de pluja, potser, perquè l’estat d’ànim s’aclimata a l’oratge i, aleshores, floreix. No dic que no m’agraden els dies de sol, que sí, però els dies de pluja són com un xicotet plaer: llegir mentre les gotes colpegen amb força la finestra, arribar d’algun lloc tot xop i posar-se el pijama, fer que els nostres cossos nus s’acaricien i s’arrapen en una batalla sense sang, plens de desig i de passió mentre els cristalls s’entelen… M’agraden els dies de pluja: és com si retornarem les vesprades en què l’última preocupació era que a l’endemà, a l’hora del pati, quins acudits contarien. Sí, m’agraden. Quedar-te fixe veient com es formen bassals, com les gotes hi van fent xup-xup, com la llum de l’estufa t’il·lumina l’ànima. El soroll de l’aigua contra el sòl, contra les baranes dels balcons, contra les fulles. Però, sobretot, quan fem l’amor i el món s’atura per instants, i ens enganya, perquè és llavors que el temps passa més ràpid. Quan ens anem traient la roba i la llancem bruscament a terra, mentre les gotes llisquen i dibuixen carrers. O quan juguem a arreplegar amb els palpisos dels dits el vapor, i ens repassem els colls amb l’aigua que la naturalesa ens regala. Tanmateix, el millor moment esdevé quan estem els dos junts al llit, abraçats, amb un silenci còmplice, esperant que algú dels dos solte el primer mot per iniciar una conversa totalment aliena a les gotes de l’exterior. I les gotes segueixen, xup-xup, i banyen els peatons, i foraden les fulles, i es transformen en pedra que fa malbé algun cotxe. Però la quarta, cinquena, sisena dimensió, que habitem ens ajuda a desconnectar, a saber-nos supervivents, únics, especials, infinits. M’agraden els dies de pluja, quan ens cantem alguna cançó o quan juguem a esbrinar el món. Perquè el món, el meu món, no deixes de ser tu. I m’encanta viatjar-hi, descobrir-ne els continents, naufragar i arribar a l’illa deserta per quedar-m’hi; pescar i córrer rere dels animals salvatges. No som nosaltres uns salvatges educats? Després, per relaxar-me, em capbusse en tu, i isc, i m’asseque. Com quan ens trobem pels jardins i la pluja ens empeny a unir-nos, a assecar-nos, a palpar-nos. Vull viatjar pel teu cos, agafat de la teua mà, sense separar-me’n mai, i traspassar tota l’escorça fins arribar al centre del teu món, i restar-hi per sempre, en companyia dels batecs i dels records.

M’agraden els dies de pluja, sí, però només si són amb tu…

Analitzar i comprovar que, efectivament, el temps no corre, vola. I que, sense pretendre-ho ni esperar-ho, ja ens trobem en març. Feia gairebé un mes que no hi escrivia, i hui tampoc tinc massa a dir. O sí, però no m’ixen les paraules que voldria, ni els adjectius adients, ni els adverbis que marcarien les circumstàncies. Saturat o bloquejat, el cervell no té el cap en lligar mots i crear textos decents. El problema, però, és que el bloqueig, sovint, es traspassa a altres àmbits, i evita el funcionament correcte d’un mecanisme que en els últims temps s’ha tornat irregular. Això sí, no abandonaré. Ni ho desitge ni ho duré a terme, és clar. Seria molt covard, després de 4 anys, enviar-ho tot a prendre per l’Eyjafjallajökull. Però caldrà buscar ràpidament -a penes queden setmanes- on hi ha l’embalum que impedeix que les coses fluïsquen d’una manera serena i correcta, i eliminar-lo. No abandonarem, no és el nostre taranna. Hi ha somnis, molts somnis, per intentar aconseguir. I cada volta estan més a tocar de mà, però cada volta també el tren està més prop, i no convindria que el deixarem passar més, ara ja no. No abandonarem, no abandonarem, no abandonarem…

Silenci. Shhht. Apunts arrugats. Converses que no cessen com a remor de fons. Saben que demà serà l’últim. Hi ha qui porta des del primer dia que van obrir la biblioteca les 24 hores, ací. Hi ha qui manté el lloc de sempre, per superstició, per comoditat o perquè, com autòmats, hi van. Silenci. Shhht. Subratlladors verds que ja pinten groc o, simplement, ni ratllen. Els bolis BIC apuren l’última gota de tinta. A la gent, se la veu més desimbolta, però sense desapegar-se dels papers. Silenci. Shhht. Begudes energètiques, cafés, cafés, cafés, tapons, cafés. Molts estan a no res del col·lapse, com l’equilibrista que camina a poc a poc pel fil, allunyat a desenes de metres del sòl. La llibertat, escrita al calendari en majúscules, és l’únic motiu que els queda per fer les últimes revisions, els últims esquemes, els últims repassos. Silenci. Shhht. Alguns prenen l’aire. Altres estiren les cames. Hi ha qui ho publica al twitter o altres xarxes socials. Hi ha qui, fins i tot, mira una pel·lícula d’acció. Necessiten oxigenar-se per no caure a l’abisme; necessiten oxigen per a resistir fins demà. I amb febrer, la llibertat. Eixe mot ha sigut el més utilitzat en les últimes hores. Hi ha qui ja és lliure. Tampoc crec que siga correcte l’ús del terme “llibertat” en aquest context; hem sigut nosaltres qui hem volgut estudiar, qui sabíem al que veníem, qui teníem present que hi hauria exàmens i que no serien fàcils. Llibertat. Bé; entenem “llibertat” com a “manca d’obligacions”. Aleshores, sí, demà els tornarà la llibertat. Però dilluns, subtilment, ens la tornaran a prendre. És curiós que, aquesta “manca de llibertat” que tenim els estudiants no és una altra cosa que la preparació per a ser lliures. Els llibres, sí, ens fan lliures. Silenci. Shhht. Conéixer tot allò que porten escrit, descobrir noves fórmules, nous conceptes. Això és la vertadera llibertat: no deixar que ningú ens diga què hem i que no hem de fer, què hem i què no hem de seguir. “Opressió” -sense allò polític del terme- ara per a la “llibertat” del futur. Tots els que volem ser “lliures” ara, ho serem en el futur. Un futur que, quan comença, ara?, demà?, a juny? Silenci. Shhht. Beneïda “manca de llibertat”, de què ens hem queixat les darreres setmanes. Si això només fóra tots els entrebancs que ens posaran a la nostra llibertat… Llibertat, sí. Però caldria especificar quina llibertat. La llibertat de soltar-se d’unes cadenes, literalment i metafòrica? No. Per a aspirar a eixa llibertat, ací i ara, hic et nunc, necessitem privar-nos de l’altra llibertat. Som lliures. Demà, altres seran lliures. Dissabte tots serem lliures. Però dilluns continuarà la nostra lluita quotidiana per a assegurar-nos la llibertat. Una llibertat -igual que l’altra- que tenim la sort de poder assumir, mentre que a altres països, a altres indrets, els xiquets somien amb això, amb la llibertat, perquè veuen que els seus pares no ho són, de lliures. Silenci. Shhht. Cabells despentinats, ulleres de dies de descontrol oníric, barbes poblades. Gent que escolta música per a relaxar-se mentre intenta comprendre termes que se’m fan impossible descriure ací perquè no en tinc ni idea. Més esquemes. Més resums. Canvi de boli. Més cafés. Més begudes energètiques. Amulets, rosaris. Supersticions. Sort, cal sort, i molt d’estudi. Buuuf. Sorollets de cadires inquietes. Som lliures perquè pensem i perquè ens deixen, com a mínim, pensar. Llibertat. Llibertat. Llibertat. Aïllats del món, no saben què passa en aquesta puta societat on els lladres viuen salvatgement i on els herois estan a la presó per haver robat targetes de crèdit i haver-se gastat 190 euros en menjar per a les famílies. La “llibertat” dels telediaris, de les portades dels periòdics, dels reportatges. Una “llibertat” de la qual ens queixem. Algú ho comenta mentre beuen més café. Silenci. Shhht. A fora, els fillsdemalamare dels polítics ens trauen els budells. Ells tenen eixa “llibertat”. I ningú els la contradiu. Ningú? Sí, el xic que beu la beguda energètica, la xica que s’estira els cabells, l’estudiant d’Història, l’adolescent de Psicologia, la futura politòloga i el pròxim professor de català. Ara es preparen la seua llibertat. Aquella que aconseguirà véncer, algun dia, la “llibertat” dels governants, dels vertaders opressors. I, per això, saben que, tot i que demà seran lliures, caldrà, ens caldrà, continuar lluitant dia rere dia, des de les aules, des de les biblioteques, des de les pantalles dels ordinadors, des dels mercats, des de les aules de cinema, des del carrer, des de qualsevol lloc, perquè ningú ens xafe cap llibertat. Silenci. Shhht.

I després de gairebé un mes, i després de molts dies desconnectat, i després de temps sense passar-me per aquesta casa, al tercer dia renasqué. Tant de bo hagueren sigut tres dies, però no, han sigut molts més. Dies en què ens hem alçat i ens hem cregut dins d’un pou, però dies també en què ens han estés la mà i ens han ajudat a caminar, a creure en nosaltres mateixos, a saber que, malgrat la boira, cal caminar. Perquè, tot i que podria haver-hi certes semblances amb el primer quadrimestre de l’any passat, en què em vaig deixar algunes assignatures per a juny (aquest també me n’he deixat alguna), la situació, la manera d’afrontar-la és una altra. I és que ens espera un any carregat de faena, sí, de moltíssima faena, però també un any de gaudir, de gaudir de l’últim any de carrera i de gaudir aprenent de la mà de Joan Fuster. I hi haurà més sorpreses, de segur, algunes de les quals ja estan coent-se i, encara que no sé quan estaran, sí que sé que van pel bon camí. L’ajuda és immillorable, per tots els costats: des de l’àmbit familiar a l’àmbit acadèmic. En aquest període d’exàmens, hi ha molt que agrair a moltes persones que s’han atrevit a confiar en mi quan jo ja no donava ni cinc cèntims. Així que, a part de les moltíssimes gràcies que es mereixen, (els) promet (a aquestes persones que han apostat per mi) que els pròxims cinc mesos hi haurà molta ambició i molt d’esforç. Vinga, apretem-nos el cinturó que la roda gira i ja no para!

(S’ha de dir que hi ha dues notes que la persona que tecleja aquestes paraules encara no sap i que els resultats de les quals podrien fer-li variar l’estat anímic. Però és que… se sent un alliberament quan s’acaben els exàmens!)

Tot i que altres anys m’he dedicat a escriure-hi una sèrie de paraules a mode de resum, enguany ha sigut suficientment complex com per a intentar-ho. Així, a grans trets, no sabria ben bé com qualificar l’any, per tant, anem a les ramificacions. Hi ha hagut somriures, molts somriures, però també molts plors. Hi ha hagut coses que no han eixit com esperàvem. Hi ha hagut canvis, molts canvis, també: hem canviat una part de nosaltres que ens havia acompanyat des de ben menuts. Bé, hem canviat –amb la cursiva-, perquè nosaltres no ho volíem, han sigut les necessitats i la fi d’un camí. I pensem que aquest nou 2013 també suposarà la fi d’un camí nostre, d’uns quatre anys de descobriments i coneixences. Però d’açò ja parlarem al juliol. Com déiem, hi ha hagut molts canvis. Ha vingut Pipo (i que bonic és!), he vist Aspencat, he tornat a Sardenya, hem celebrat l’any Fuster, amb algunes intervencions ací i allà, he parlat de les Normes de Castelló. Al Tall ha anunciat que ens deixava i Guardiola que necessitava omplir-se. Hem perdut gent que créiem al nostre costat, però que amb el temps s’ha demostrat que només feien nosa. Hem obert els ulls i hem vist qui realment és un amic, un vertader amic, aquell que sap què et passa pel cap i què et cal. He estimat, l’he estimada moltíssim, i m’he sentit immensament feliç sota el seu aixopluc. Ha sigut la cosa que més m’ha fet vibrar aquest 2012 i només demane que estiga tota la vida amb mi, que no m’abandone i que em done el plaer de poder-la mirar tots els dies. Si sabera la força que és capaç de transmetre’m… I el pare ha fet 60 anys i la mare 55, i voldria que es mantingueren tan i tan bé com fins ara. Perquè es mereixen molt més del que els puc donar diàriament. Perquè es mereixen una vida de gràcies. Però també hem recordat -com no!- els avis, que festegen al Paradís, totes les nits, a cada moment, a cada instant. I saber que no pots fer res per vore-los de nou, però que t’acompanyaran a cada indret. I desitjaríem que l’oncle tornara d’allà, del sud de França i riure amb ell cada acudit que solta, però ens n’alegrem perquè té feina, i això és el que buscava lluny d’ací.

No ha sigut un any normal -què entenem per “normal”? Com seria un any “normal?-, hi ha hagut massa altibaixos, massa canvis, massa somriures i massa llàgrimes mal distribuïdes. A nivell de projectes, no hem complit gairebé cap. Ni xarrades, ni contes, ni res de res. Ens hem deixat unes quantes assignatures per a aquest curs per la mala organització, per alguna mena d’irresponsabilitat. Potser, ens hem ofuscat massa en uns assumptes i no n’hem vist altres. I és una de les coses que cal canviar: a voltes, no hem fet açò o allò per una ultraresponsabilitat, però és que tampoc hem acabat el que estàvem fent. Aleshores, què passa? Que hem entrat en un cercle negatiu de no arribar enlloc. I això s’ha d’anihilar. Hem de llevar-nos uns hàbits i agafar-ne de nous. És necessari. Ho necessitem. Així que, almenys, sabem per on començar.

Sí, aquest 2012, d’una banda, ens hem allunyat del camí que ens ha de portar a un pis dels nostres somnis. En canvi, d’una altra, ja estem molt més per damunt dels glaons que mai havíem somiat. Qüestió d’hàbits i, com sempre, de prioritats. I això haurem de demanar al nou any: seguir junts els qui ja hi som, amb la mateixa il·lusió, amb el mateix coratge, amb la mateixa alegria, amb la mateixa solidaritat, amb la mateixa salut, amb les mateixes ganes de seguir. Perquè junts, sempre, sempre, ho podrem tot. Perquè junts, sempre, sempre, aconseguirem el que ens proposem. Perquè junts, sempre, sempre, serem feliços i imparables. Perquè, en última instància, això és el que importa: estar tots els que ens estimem junts (coneguts, amics, família, tu). Si la mata de jonc va avant, res ni ningú ens aturarà mai, i anirem eliminant les coses que aquestos pròxims dotze mesos ens tenen preparats. Així és que posem-nos els cinturons, perquè aquest 2013, i això ho jure, vindrà carregat de moltes, moltíssimes sorpreses, entre elles les que ens han quedat per fer i les que ens proposem iniciar de nou.

Companys i amics de viatge, aquest 2013 ens depararà obstacles, molts obstacles, però que no ens quede cap dubte: guanyarem, vencerem i serem eterns!

Feliç any 2013, i gràcies, una volta més, per aquestos 365 dies!

http://www.youtube.com/watch?v=F1e0nOJB4w4

No hi ha res com començar a organitzar-me tota la feina que he de fer per sentir-me millor amb mi mateix. En primer lloc, hom agafa un full en blanc i hi dibuixa línies paral·leles i perpendiculars; després, a la primera fila, hi va posant el nom dels dies de la setmana i, a sota d’aquestos, els respectius dies segons el calendari. També és cert que ens podem estalviar aquesta manualitat si ens imprimim una taula ja feta des d’Internet, però no hi ha tinta a la impresora i ens hi hem de conformar. A continuació, i per saber a què hem d’arribar, marquem amb bolígraf roig (o algun altre color cridaner) les dates dels exàmens, això és, 16 de gener, 18 de gener, 23 de gener i 30 de gener. Amb un color diferent, la data límit dels treballs que hem d’entregar: 24 de gener i 30 de gener. I, a partir d’ací, ja podem emplenar caselles. Si tenim en compte que el dia 31 de desembre i l’1 de gener gairebé no farem res de feina, i el dia de reis i l’endemà segurament tampoc, ens hem d’apresurar. I, des de hui, fins a finals de gener, ens anotem allò que teòricament farem cada dia. I ens anem sentint bé, sabent que podrem i que arribarem correctament. I és un plaer tan immens que ens diem, va, doncs ací posem un descans. I anem omplint i omplint, fins que s’acabe el termini. Aleshores, arriba l’endemà i ens alcem motivats, encoratjats a seguir el camí que ens hem traçat…

Sabem, però, que eixa nit haurem de tornar a estructurar-nos la feina perquè no l’haurem complida. I ho refem. I vint-i-quatre hores després estem igual, reordenant feina. I així, i una altra volta, i més. Fins al 30 de gener, que ja haurem acabat. Però, i lo convençuts, orgullosos i cofois que estem cada vegada que tornem a fer la planificació?