Blocs de VilaWeb

Quan el 1736, en un modest taller, aquell escocés estava capficat en aquella màquina de vapor -que, diuen, no va inventar ell, tot i que fou ell qui va saber desenvolupar-la-, poc podia pensar que segles després, tants i tants estudiants llegiríem als manuals d’història contemporània que amb ell havia nascut una nova era. Gràcies a l'”invent” de James Watt es van convertir “los campesinos en obreros” i “el día de hoy se hizo mañana y el día de ayer fue enviado a la prehistoria”. I així ens va: la velocitat quotidiana ens obliga a no aferrar-nos gaire al passat que, en transcórrer un minut al nostre rellotge, ja esdevé paleolític.

“La neteja és la meitat de la fe”, diuen que va dir Mahoma, segons el missatge diví d’Al·là. També diuen que la Santa Inquisició tractava de sospitosos d’heretgia musulmana els espanyols que es banyaven. Les cròniques i els manuscrits van plenes d’activitats de l’època, de fogueres, de censures, de trencament de lleis, de multes, d’etcèteres. Però algú s’ha parat a pensar la pudor que farien les habitacons d’aquests protectors de l’ordre i el bé? Això, sembla, no ho deixaren escrit, els molt pícaros.

Quan el 1920, el Senat dels Estats Units aprova la Llei Seca, es multiplica la venda d’alcohol. “La prohibición es la mejor publicitat”, afirma Galeano. A mi m’agradaria quantificar el nombre exacte de gent que anirà disfressada de Guàrdia Civil després que l’Estat, en un afany de demostrar la seua democràcia, haja prohibit que el poble es disfresse de verdura.

(Galeano, però, va més enllà i n’apunta les conseqüències: la prohibició de la venda d’alcohol promogué una xarxa de venda clandestina, amb Al Capone al front, que van matar molta gent i van guanyar molts diners. Tretze anys després, el 1933, segueix l’uruguaià: “el general Smedley Butler, que había dirigido a los marines de los Estados Unidos a lo largo de dieciséis condecoraciones, confesó que los éxitos de Al Capone en Chicago habían inspirado a sus muchachos en tres continentes”. Així que, poca broma amb les prohibicions i les conseqüències que se’n deriven. Una cosa semblant al qui sembra la misèria, recull la ràbia. I etcètera.) 

Cada dia hem d’agafar aquella sabata perduda de Rosa Luxemburgo instants abans que la llançaren al mar. Cada dia ens l’hem de calçar. Com també hem de pregonar la llibertat i la justícia, que no poden contraposar-se ni subordinar-se. Apretem-nos els cordons de les sabates d’aquell 1919 i endavant, que queda molt per fer i ho aconseguirem.

Quan a l’opressor se li escapa una cosa que creia seua, li desitja el mal. D’exemples, la Història n’és plena. I també ho vam comprovar quan el terratrémol d’Haití seguia destruint un país que havia sigut esclau d’una colònia. La culpa, segons Occident, era del vudú, una màgia negra plena de supersticions, una maldat més del Dimoni. L’Esglèsia Catòlica ja ho havia advertit anys abans, concretament, el 1845, 1860, 1896, 1915 i 1942, quan legalment ho va prohibir, que el vudú era un senyal del Diable. Com és lògic, no van fer cas d’una institució sectària que dóna consells a qui no en vol, mentre no es veu què té a casa. I, és clar, ho pagaren car, els haitians.

El que és curiós és que, el senyor Pat Robertson, un telepredicador evangèlic que es podria xafar la llengua, predica les seues imbecilitats des d’un país “que no tiene piso 13 en sus edificios ni fila 13 en sus aviones, donde son mayoría los civilizados cristianos que creen que el mundo fue fabricado por Dios en una semana”. Però les supersticions i les males creences sempre són dels altres, dels incivilitzats, dels negres. En fi, religions.

Tal dia com hui -comptant que açò hauria hagut de ser publicat el 13 de gener-, es compleixen quatre anys del terratrèmol que assassinà bona part d’Haití i més de dos-centes mil persones. La curiositat, a part de la desgràcia, fou que a l’endemà, un tal Pat Robertson, telepredicador evangèlic, explicà, des dels Estats Units, que els negres haitians tenien culpa de la seua llibertat, ja que el Dimoni, que els havia alliberat de França, ara els passava factura. No sé si per culpa del Dimoni o de Déu o de qui, però la naturalesa també s’equivoca a l’hora de triar les víctimes. Errare naturum est.

La velocitat del pas del temps, la necessitat d’anar de bòlit, la rapidesa de la quotidianitat. On queda la bellesa dels xicotets detalls? On queda la il·lusió de veure com les flors s’omplin de colors? On queda el somriure que desperta un gosset badallant? On? On? Segurament, en l’entrada a l’adolescència, on queden tantes emocions i tants descobriments.

El 2007, The Washington Post organitzà un concert d’un violinista en una estació de metro de la ciutat de Washington. Era Joshua Bell, segons Galeano, “uno de los virtuosos más cotizados y admirados del mundo”, però ningú tenia temps per aturar-s’hi i aplaudir. “Hubo niños que quisieron quedarse, pero fueron arrastrados por sus madres”. El progrés ens fa moderns, però, sovint, estúpids i insensibles al nostre entorn. Ens converteix -converteixen- en màquines humanes incapaces d’apreciar les nimietats. Hem descobert el poder que pot tenir l’art? Haurem d’aprendre a diferenciar la urgència de la importància.

Però sempre hi ha qui es nega a ser un submís del temps, del rellotge. Com Juan Carlos Dávalos, de qui Galeano conta el següent:

“Por los caminos venía su Ford T, roncando y humeando. Lento, venía. Las tortugas se sentaban a esperarlo. Algún vecino se acercó. Preocupado saludó, comentó:

– Pero don Dávalos… A este paso, no va a llegar nunca.

Y él aclaró:

– Yo no viajo por llegar. Viajo por ir.“

I, efectivament, allò que importa és caminar. Caminant -o conduint- s’arriba als llocs. Què importa si ho fem un poc abans o un poc després si durant el recorregut n’aprenem l’essència amb el camí? 

Tendim a posar-nos metes, finals de camí, objectius per a complir, quadres de calendari que ratllarem amb una creu quan hi hàgem arribat. Tendim a limitar-nos a una data, un lloc, un moment. I no ens adonem que el que realment importa és recórrer aquesta distància que ens hi separa. I, com més llarga siga, millor. Però tant ens fa; vivim en la dictadura del rellotge. O en la de les seues agulles.

La brevetat i la claredat, sovint, solen anar agafades de la mà. Això devien pensar Thomas Paine, Karl Marx i Friedrich Engels, i Stéphane Hessel quan van escriure, respectivament: Sentit comú (1776), Manifest comunista (1848) i Indigneu-vos (2011). Aquestes obres o manifests tenien, de nou respectivament, quaranta-huit pàgines, vint-i-tres pàgines i vint-i-sis pàgines. No cal més. No cal més per engegar una revolució. Per això mateix, aquestes lectures són imprescindibles per a qualsevol inconformista: ens avisen del fantasma que recorre, no només Europa, sinó el món, i que sempre està carregat de bitllets, amb barret i corbata. Sempre.

M’agradaria, però, destacar un fragment en què Galeano descriu una idea bàsica de Sentit comú: “Thomas Paine, el autor, sostenía que la independencia [la dels Estats Units] era un asunto de sentido común contra la humiliación colonial y la ridícula monarquía hereditaria, que tanto podía coronar a un león como a un burro”. Fa gairebé dos-cents cinquanta anys que aquest llibret va ser escrit i encara serveix per a comprovar que, efectivament, tot segueix vigent, tant les humiliacions colonials com els burros o lleons amb corona. Independència, sí, però total. I estem a punt d’assistir a la Història. 

La vergonya dels blancs per ser una dona la que els plantà cara, la que derrotà desenes i desenes de soldats, no té límits. A la història, segons els documents oficials, passarà com a Manuel León, però cal recordar-la com a Manuela León. El 1872, el president d’Equador manava que l’afussellaren; havia mort el tinent Vallejo -en un acte de defensa- i havia incendiat, havia revoltat tota la població contra els líders blancs. En un principi, guanyà. Que dic en un principi, guanyà per a sempre! De fet, abans d’afussellar-la, quan se li va preguntar si volia dir alguna cosa, sense cap vena als ulls va contestar: “Manapi”. És a dir, “res”. Manuela León no se n’ha anat mai; l’esperit ha quedat entre nosaltres.

 

La història de Soledad Barrett és la història d’una revolucionària que estimava els seus i que, confiada en el que seria el seu marit, li confessà els plans contra el règim dictatorial del Brasil. Aquest futur promés, de nom Anselmo, “harto de ser perdedor, arrepentido de todo lo que creía y quería, él delató, uno por uno, a sus compañeros de lucha contra la dictadura militar brasileña, y los envió al suplicio o al matadero. A Soledad, que era su mujer, la dejó para el final. El cabo Anselmo señaló el lugar donde ella se escondía, y se alejó. Ya estaba en el aeropuerto cuando sonaron los primeros tiros”. Sovint la història ens demostra que solen assassinar lluitadors per la llibertat, mentre que els botxins acaben envellint al llit. I, el que és pitjor, aquesta mateixa història, o Història, ens soterra els herois. El nostre objectiu és revifar-los, tornar-los-els la vida. No només Bolívar, ni el Che, ni Martí, també hi ha altres heroïnes que van lluitar per canviar el món. Soledad Barrett n’era una. I cal recordar-la.

Ens conta Galeano que una frase que Soledat solia recordar del seu avi, l’escriptor Rafael Barrett, era: “Si el Bé no existeix, cal inventar-lo”. Ella ens va marcar el camí; no deixem que la seua mort quede en l’oblit.

Història detallada de l’assassinat de Soledad Barrett

No hi ha res que agrade més als governants que, quan un personatge mor, demostrar tota la hipocresia possible. Ací, al País Valencià, ho hem vist amb l’Ovidi Montllor, silenciat en vida, recordat en mort. Entre d’altres. Doncs, si al mapa seguim cap a l’est i arribem a Túrquia, passa una cosa semblant. Hui fa cinc anys que al poeta Nazim Hikmet, se li va tornar la naconalitat: es va reconéixer que era turc. Però, per a ell, ja era tard; feia mig segle que vivia en un món sense fronteres després d’anys d’exili.

Imagine que els lectors turcs de Hikmet estaran contents de tenir-lo entre la seua literatura. Ara que, això de les etiquetes sobre la procedència de la literatura és molt complex. En qualsevol cas, va deixar escrit, com recorda Galeano: “Todavía me quedan cosas por hacer. Me reuní con las estrellas, pero no pude contarlas. Saqué agua del pozo, pero no pude ofrecerla”. Per moltes paraules que ara vulguen dedicar-li, sempre seran ells qui li hauran arrebatat aquests somnis. Com amb Mandela. Com a l’Ovidi. Com als que pensen en el poble. I aquest és el nostre món. Però tot arriba, i la terra sempre espera els herois i soterra els botxins.