El tedi d’una primera vesprada de primavera
Quan vas tancar els ulls, entràvem en hivern i, ara que els obris, ja s’estrena una primerenca primavera. El mateix, però, podríem dir respecte al temps de la Universitat, o de l’institut, o de l’escola. O de la vida, quan el 22 d’agost de 1991 vas tancar els ulls i hui, sense pretendre-ho, t’han desvetlat. Res, que ja estem en primavera i, després d’una setmana de descans laboral per les falles, arriba, com sempre, el tedi d’una vesprada de diumenge. Normalment, resulten tristes, no per cap desgràcia, ni per cap circumstància negativa, ni per res en especial; únicament, per ser el final de setmana, un moment transitori entre la relaxació del cap de setmana i l’angoixosa rutina de dilluns de matí. A les 5.15 tornarà a sonar el despertador, tiriiiitiritiriiii, i, mentre tornes a l’activitat, et desempallegues de la tediositat dominical. La rutina, malgrat les queixes quotidianes, és el desinfectant més efectiu. I es nota. Moltíssim. La maquinària torna a funcionar, l’engranatge s’activa i tot rutlla de nou. Tanmateix… El dia allarga, la llum s’hi queda una mica més i, mentre mires per la finestra, t’agradaria agafar-la tota per a tu, i que el sol, imperial, seguisca il·luminant-nos. Allò al que hui no li dónes importància, serà el que quede demà, amargament enyorat, tristament recordat, feliçment evocat. La joventut, tot i que estiga a mitjan camí, es va esgolant, a poc a poc, a poc a poc… Podria recordar molts moments que coincidien amb l’entrada a la primavera i, segurament, tots, TOTS (excepte un parell, va, serem benèvols), encara que estigueren tacats per alguns moments de tristesa, semblarien els millors. El temps té un sedàs amenaçador per als mals. Per als mals i per a la vida, que se’n va, des del punt que hom naix!, poca broma, eh, Pere? Però, i què? Toca viure, i que cadascú ho faça com bonament puga. Des de l’escriptori, l’aigua, el fred, el vent i ara el sol van passant com les diapositives que ens posaven de menuts. Visquem, sí; tocats d’una melangia que, a la llarga -o a la curta-, ens para els peus i ens recorda què fem, també. Vénen tres dies de feina i, de nou, una parada: pròxima estació? Ja hi vindrà, tranquil, calma’t, respira, esnnnnnn, solta l’aire, buuuuuuf. I prou.