Blocs de VilaWeb

Per exemple, sobre la identitat nacional. El valencià és un poble anòmal que viu entre dues identitats –o tres, depenent de sensibilitats–: l’espanyola i la catalana –la tercera, la valenciana. Als espanyolistes, se’ls sol identificar clarament: yo soy español, español, español; els catalans ‘mos’ volen furtar la paella; i, ‘si mira, mama, me voy a sacar el ‘mitchá’ de valenciano, que así tengo más oportunidades’. Als de la nació catalana o valenciana, també se’ls sol distingir de seguida: una llengua, una cultura, uns països –o país–, que defensen per damunt de tot. No entraré ara amb els trets definitoris d’aquestes dues nacions o subnacions, perquè, a part que en algun aspecte l’erraria, el lector ja sap massa del que parle. Finalment, estan els del deixa’t estar de nacions i anem per feina. Totalment respectables aquests quatre pensaments.

El problema, però, arriba quan els bàndols es van definint: a les Balears, actuen contra tot allò que sona a mallorquí, menorquí o eivissenc, que és la seua manera de dir català. A Catalunya també sembla que cada volta tinguen més clar que volen ser poble. Però, i al País Valencià? Passa exactament el mateix, o pitjor, que a les Illes: el PP ataca tot allò que sona valencià que, de nou, és una manera més de dir català. Si el Principat s’independitza, tot aquest odi contra allò valencià i balear augmentarà, augmentarà moltíssim. Més del que ja ho fa. Fins ací, no hi ha res nou sota el sòl.

Dissabte passat va vindre la diputada Mònica Oltra a l’Olleria i va aconseguir una cosa que feia temps que no passava: va omplir de gom a gom la sala de la Casa Santonja de gent de totes les edats. La vam escoltar i li vam fer preguntes (el lema de l’acte era: ‘Pregunta-li a Mònica Oltra’). Durant l’explicació no va fer cap esment ni a la cultura, ni a la llengua i, aprofitant que un home li va demanar si Compromís entrava dins de la nova plataforma pel dret a decidir al País Valencià, a la qual cosa va respondre que no en sabia res, que s’havia assabentat per la premsa, vaig voler enllaçar-ho jo. Una de les dues preguntes va ser, potser, òbvia, però no per això de fàcil resposta: Compromís, des d’un punt de vista, resulta una mica ‘blaver’, i, des d’un altre punt de vista, catalanista. Què és Compromís? La qüestió, no me la invente del no-res: conec militants de Compromís que freguen el ‘blaverisme’ i altres que són catalanistes. Ella em va comentar que ‘blavera’, la coalició no ho era: eren progressistes i tal i tal. “Que si sóc independentista vols dir?” La segona pregunta va girar al voltant del que fa una setmana i mitja van votar al Parlament català: que es reconeixen els Països Catalans com a entitat cultural, històrica i lingüística. Això, Compromís ho accepta? “Home, això és com si votàrem que la Terra és redona, això no cal votar-ho. El valencianisme polític està ben definit. Clar que compartim cultura, història i llengua amb altres territoris”. Sense tornar a nomenar el terme Països Catalans i amb una afirmació tan taxativa que fa venir calfred: el valencianisme polític està ben definit. Quin valencianisme polític? Què m’he perdut? Finalment, va fer broma: “alguna volta m’han exclamat: tu eres pancatalanista? No, a mi l’únic pa que m’agrada és el pa en tomata”. Quan un altre xic li va demanar si, en una hipotètica reforma constitucional, Compromís, com Catalunya o el País Basc, tindria alguna cosa a dir, ella va respondre que no i que la identitat nacional no interessa els valencians.

A partir d’ací vaig desconnectar de la resta de la conferència. La identitat nacional no interessa als valencians. Vaig escoltar que si Merkel, que si Rajoy, que si la sanitat, que si infraestructures, que desocupació, que si etcètera. Que sí, que em semblen coses prioritàries, però res més de llengua, de cultura, de nació. El País Valencià serà d’esquerres o no serà, com va escriure un savi. Caldria matisar: cal alguna cosa més que l’esquerra. Ep, i que conste que admire el que ha aconseguit Mònica Oltra en la Generalitat, eh? Que ja calia una política que agafara el bou per les banyes amb valentia i coratge. Però no som una Castella-la Manxa ni una Extremadura. Som el País Valencià i, històricament, hem tingut una identitat. Com a consol, em quede amb què moltes altres espases de Compromís són abans nacionalistes que polítics, i sí que estan interessats en la identitat nacional.

La identitat nacional no interessa als valencians. Identitat nacional? Hi ha molts casals Jaume I, moltes associacions culturals, castellers, dolçainers, bandes i grups de música, clubs de lectura que volen mostrar al món què fem nosaltres, els valencians. No interessa als valencians? A cap valencià li interessa? Dona, això és molt taxatiu. Però, també, a quins ‘valencians’ no interessa: als valencians, entesos com a habitants del País Valencià o als ‘valencians’ de la ciutat de València? La toponímia com n’és, d’ambigua!

I hui ‘Las Provincias’ porta de titular: “Morera y Oltra celebran actos presididos por banderas catalanas”. No en comenten res més; la màgia de les fotos, on tot és silenci. Bé, sembla que a ells també els interessa la identitat nacional.

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 8 d’octubre de 2013)

El debat no és d’ara, però arran d’algunes piulades m’ha cridat l’atenció. El twitter @musicaNvalencia ha repiulat la frase “M’agrada la música en valencià”. Bé, sense anar més lluny, el nom del mateix compte és Música en valencià. Les persones encarregades d’aquest twitter porten a terme una grandíssima feina: tota la música -cançons, però també videoclips i vídeos de concerts, o, fins i tot, altres versions- en la nostra llengua al País Valencià, la van arxivant a una videoteca (“La videoteca de la música en valencià”). Fins ací, tot correcte. Però em centraré en el sintagma ‘música en valencià’.

Entenem per ‘música en valencià’ totes aquelles cançons la lletra de les quals està en valencià. Potser siga una denominació excloent. En quedaria fora música del Principat o de les Illes, però, també, molta altra música bona del mateix País Valencià. Si ens atenem estrictament a l’etiqueta, la música de les bandes no hi té cabuda, ja que no hi ha lletra. Però és que, a més, uns Brams, uns Eina, uns Amics de les Arts, uns Manel, uns Pets, un Tomeu Penya, una Maria del Mar Bonet, i tants i tants altres, tampoc hi cabrien, malgrat que qualsevol valencià els pot entendre perfectament. Sí, som un país anòmal amb quaranta noms per a la llengua, cosa que provoca aquests xicotets conflictes. Igualment, grups com la Raíz, que són de Gandia però canten en castellà, tampoc s’hi podrien incloure.

Sé que la voluntat d’aquest compte de twitter és bona, com també podrien fer-ho -desconec si ho fan- a Catalunya, a les Balears o a l’Alguer. Però no deixa de ser significatiu que la gent continue denominant ‘música en valencià’ a gèneres tan diversos com Orxata Sound System o Pep ‘Botifarra’. La piulada deia: “M’agrada la música en valencià”. La pregunta seria: tota? I els Pavesos? I el Sifoner? I Lluís Miquel? Una exclamació com “M’agrada la música en valencià” implica que coneix ‘tota’ la música en valencià i, per això, en pot fer aquesta afirmació. Tal volta siga qüestió de pàtries. I jo em reconec nacionalista, és clar, però no m’agrada ‘tota’ la música en valencià. Tinc els meus gustos, com tot el món, i hi ha cantautors que m’avorreixen, grups de rock que em fan venir mal de cap, no sóc capaç d’escoltar tota la música folk, i etcètera. Encara que siguen en valencià. Així mateix, a la llista de reproducció del mòbil hi ha Brams, els Pets o els Amics de les Arts, que comparteixen la meua llengua. Però també tinc cançons de la Raíz. O dels Dire Straits. O dels Rolling. O dels Mago de Oz. I en gaudisc moltíssim. De la mateixa manera que no crec en una literatura en valencià que també exclou autors com Rodoreda, Pla o Villalonga. De fet, a l’institut no ens van manar cap obra per a llegir, ni de Jaume Cabré, ni de Quim Monzó. Literatura en valencià. En definitiva, els noms contenen més connotacions de les que aparenten.

Crec que va ser un component dels Obrint Pas qui en una entrevista va declarar que li agradaria que els seu grup passara a la història com un grup de música ska, rock i amb sons de dolçaina, i no com a grup de -només- música en valencià. Reconec que em va xocar una mica aquella afirmació, però, a mesura que passa el temps, hom ho entén perfectament. I compte!, que no renegue ni del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià, ni d’aquest twitter que realitza una tasca necessària i imprescindible per a la memòria. Simplement dic que aquestes etiquetes lingüístiques, a llarg termini, poden fer més mal que bé.

Sé de gent que crida i exclama i fa festa perquè va a “un concert de música en valencià”. Que quede clar que tot allò que nasca en i per a aquest país té tot el meu suport, però, potser també seria un pas cap a la normalitat sobrepassar aquestes fronteres. Perquè una cosa és que hi haja un col·lectiu adreçat a aquells grups o cantants que facen música en la llengua del país -si no ens ajudem nosaltres, no ho farà ningú-, i una altra és que s’abolisquen els gèneres i tot quede com a música en una determinada llengua. Què voleu que vos diga, no m’imagine un madrileny dient que li agrada la música en castellà. D’altra banda, he vist molts valencians que repudien qualsevol cosa en la nostra llengua amb l’oració en negatiu: “a mi, és que no m’agrada la música en valencià”, sense ni tan sols haver-la escoltada. És complicada, la situació, que ve derivada per la doble denominació de la llengua i pels conflictes lingüístics amb el castellà. Cantar en valencià o, més àmpliament, en català, tal com estan les coses, és ja un acte de militància. Però i si provàrem a parlar de música sense etiquetes en què la llengua tinga aquesta funció reduccionista? 

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 24 de setembre de 2013)

La meua intenció no era escriure aquest article. De fet, l’article que tenia preparat anava sobre telefonia mòbil. Però, per problemes del correu, no hi va arribar. I ara, davant la situació ridícula -una més- que s’ha donat des del sector antivalencianista, no me’n puc estar, de ‘xiular’.

Resulta que hi ha aparegut un cartell en què s’anuncia un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ a Picassent, com aquells de les pel·lícules de l’Oest, amb el títol ‘Se busca’. A més, l’acusen de traidor [sic], de catalaniste [sic], de renegar de les tradicions valencianes i no sé quantes coses més. En un intent desesperat d’entendre aquesta actitud, recórrec als casos de Fuster i Sanchis Guarner. No els arribe a comprendre, ni molt menys a respectar, però sí que hi veig una discrepància ideològica clara. Veig com acusen, no sé, a Joan Reglà, o a Vicent Flor, i estem en les mateixes. Observe com no poden veure grups com Obrint Pas o a cantautors com Raimon. És a dir, tot i que no hi ha per res del món cap motiu que justifique la intolerància, la violència, l’odi, que han patit i pateixen, es veu com hi ha una concepció de país, de nació, de territori, diferent, hereva d’aquella ‘Batalla de València’. Evidentment, els noms que ací escric defensen un autèntic valencianisme, un amor al País Valencià i tot allò que el conforma. Així doncs, ho associem a motius ideològics (per cert, la Constitució que tant pregonen explica que ningú serà discriminat per ideologia i ací, quan els sembla, es voten alegrement quest punt).

Pep Gimeno ‘Botifarra’ -no ho dic jo, ho escriu l’expert Josep Vicent Frechina- ha sabut reunir als seus espectacles gent de dreta, d’esquerra, de centre, de dalt i de baix. I tots, tots, han somrigut o han plorat amb els embarbussaments, amb les dites, amb els refranys i amb les lletres de les cançons. El que vull dir és que Pep en cap moment mostra aquest catalanisme del qual se l’acusa. Ni porta quatribarrades. Ni es clava en ningú. Pep és respectuós i només es dedica a una cosa: a viure en normalitat. I la seua normalitat consisteix a parlar en valencià, a cantar en valencià, a escriure en valencià i a pensar en valencià. Perquè sap que és la seua llengua, i sap que no cal pregonar als quatre vents que és la llengua que sempre s’ha parlat ací: utilitzant-la, la manté viva. Aquesta és la seua màgia: ens sap transmetre tota la seua naturalitat amb ‘L’u d’Aielo’, amb ‘La Malaguenya de Barxeta’ o amb ‘El casamiento de Maria la Xapa’, aquesta última barrejant el valencià i el castellà. No fa apologies de la llengua, i això encara és més genial; sap que és d’allò seu, el més seu.

D’altra banda, m’atreviria a dir que a cada poble del territori coneix a algú, que en sap les festes, les tradicions. Són molts anys de feina, de recol·lecció, de parlar amb la gent major perquè la cultura popular, la nostra cultura popular, no es perda. I ara vénen i diuen que és un traïdor. Un traïdor a qui o a què? Ni ell ho és, ni tampoc ho van ser Fuster, Sanchis Guarner, Reglà i ni tampoc ho són Vicent Flor, Obrint Pas o Raimon. Pep estima el país que l’ha parit, més concretament, la seua Xàtiva.

El que demostren aquests actes és una certa por. Altrament, és incomprensible que encara a dia de hui hi succeïsquen. A una classe de literatura catalana contemporània, la professora Carme Gregori ens va comentar que durant el franquisme es van perseguir llibres, molts llibres, en l’idioma “no cristiano”, com els llibres de receptes, perquè contenien mots en català i sabien que podrien transmetre, per exemple, termes que la gent només coneixeria en aquesta llengua. A quants ens costa traduir la ‘bajoqueta’? Potser, temen que passe una cosa semblant amb Pep: que es recorden els embarbussaments, les dites, els refranys i les lletres de les cançons que s’han cantat tota la vida. I aquest cas particular, a gran escala, equivaldria a un odi contra tot allò que sone a valencià, a valencià de veritat. I això, estimats lectors, és perillós. Ja no s’ataca unes idees; s’ataca contra quelcom quotidià, natural, com si volguérem destruir les flors perquè naixen de la terra i no del cel. Però encara és més perillós si, a sobre, des de dalt, ningú en pren mesures.

Seguiré escoltant romanços, jotes, uns i dos, fandangos, granaïnes, masurques, a l’espera d’algun xicotet gest per part dels que manen. Que els alcaldes deixen de barallar-se per un hortet que tinc jo per a fer xalets de luxe i plantar-hi un camp de golf, i se centren en defensar les nostres arrels. No només per Pep Gimeno ‘Botifarra’, sinó per tots aquells que han lluitat i que ho continuen fent dia a dia per la normalitat i la naturalitat que emana el cantant xativí emana. Ara li ha tocat a ell, que ens trau un somriure cada volta que obri la boca (de veritat pot tenir enemics, aquest homenot?) Però, i demà?

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 6 de setembre de 2013)

La monarquia espanyola està de moda. Tothom en parla: que si els bacs de Juancar, que si la seua promiscuïtat, que si el paper de dona responsable que ha de fer la reina, que si les martingales de l’Urdangarín… i, ara, que si la infanta Cristina és innocent perquè no sabia què signava. Tantes coses ha de firmar al dia que no sap ja ni què firma? Bé, deixem-ho córrer. Jo no entraré en cap de les diverses activitats reials -per cert: abans es dedicaven a l’esqui o a la hípica; què ha canviat? Potser la gent n’ha dit prou?- i em centraré en un detall curiós de la filla del monarca: el seu número de DNI.

Amb el DNI, els espanyol(iste)s recorden als independentistes a quin estat pertanyen. Oficialment o per imposició, tant s’hi val. Tanmateix, quan han d’escriure el número de la infanta Cristina, que és ben senzill!, s’equivoquen. Només un u i un quatre, i omplir amb zeros fins que hi haja huit dígits. Però s’equivoquen: els mateixos que ens obliguen veure què diu aquest document són els que no s’hi fixen bé… Favoritismes a part, el que m’interessa és la disposició dels números a la Casa Reial: del 10 al 99 queden reservats per als descendents dels borbons, que també són borbons (els Franco i companyia gaudien del privilegi de tenir de l’1 al 9). D’aquests noranta números, ja se n’han ocupat setze: les darreres incorporacions, el 16 i 17, corresponen a les infantes Elionor i Sofia.

La meua pregunta és: quan s’acaben aquests buits, què passarà? Es produirà un buit existencial, espai/temps, que farà explotar els DNI? Caldrà reinventar un document que assegure la preferència dels hereus respecte al poble? O, finalment, el monarca d’aleshores tindrà la suficient dignitat per entregar la corona i abdicar? Ja hem vist que ni el d’ara, i, el que és pitjor, ni el de després, no en tenen intenció…

Vull creure que, abans d’arribar a aquest extrem, algú amb un poc de trellat decidirà, per fi, abolir aquesta institució medieval que ningú no ha votat. Altrament, ens queda esperar. Esperar com vam haver d’esperar que el dictador morira. Esperar com vam haver d’esperar a veure l’assassí Fraga mort al seu llit. Esperar com hem d’esperar a veure la fi de moltes injustícies perquè els opressors moren. Ara bé, com que aquest és un càrrec que es traspassa de pares a fills, malgrat que Juancar ens abandone físicament, encara tindrem el petit príncep. I haurem de continuar esperant. I esperant i esperant.

Potser em donen la raó i quan s’òmpliguen els buits en el ‘documento nacional de identidad’ fins al noranta, ens els llevem de damunt. Tampoc a qualsevol preu; el nostre lloc no és una república espanyola; n’és una de tots els Països Catalans. Però, tornem-hi; si en acabar-se els numerets, s’acaba la monarquia, la solució està clara: que tots els fills bastards que Juan Carlos I té pel món declaren la seua legitimitat. Que el príncep i la Letízia tinguen més descendència; si cal, que abandonen les obligacions i que es passen tot el dia fornicant. O si volen, que s’ho facen entre els germans. O amb gent aliena. O amb el revisor del tren. O amb l’alcaldessa ociosa d’alguna ciutat. O amb qualsevol ministra del partit que siga. O amb el retor d’algun poble. O… I a les filles, que els ensenyen també el camí a seguir; amb qualsevol programa de Telecino ho tenen fàcil. Les empreses de preservatius també hi han de col·laborar; només necessitem noranta condons mal fabricats.

Si aquesta és la solució, a la gent d’a peu només ens queda esperar, però ens divertiríem amb el circ que muntarien. Crec que seria el primer ‘reality show’ que em disposaria a veure. Ep! I segur que superaria tots els rècords. Al capdavall, qui ens havia de dir que les activitats subalternes que porten fent tota la vida ens podrien aplanar el camí?

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 21 de juny de 2013)

Finalitzem maig i comencem juny. Cronos mira el seu rellotge i avança les busques rapidíssimament. Els alumnes de segon de batxillerat, a hores d’ara, ja deuen saber les notes. I de reaccions, n’hi haurà diverses: els que ploren d’alegria per haver assolit els objectius marcats; els que es mostren indiferents perquè se sabien aprovats de fa temps i només volien superar el batxillerat, i els que no han arribat als mínims exigits, que també ploren. Supose que molts d’ells hui estaran de ressaca de celebració i és que, tal com estan les coses, s’ho mereixen. Però encara no han acabat; aquells que volen seguir estudiant i volen anar a la Universitat, d’ací a deu dies hauran d’enfrontar-se a la temible selectivitat.

La meua pregunta –ja ho va ser en el moment que vaig haver de passar-ho– és la següent: cal, després d’una centena d’exàmens, tornar a fer passar als estudiants l’angoixa de trobar-se sols davant d’un paper en blanc? Si ens atenem a la paraula, “selectivitat” implica que “se selecciona”. Però, a qui? No han pogut els alumnes ser seleccionats al llarg de dos cursos en què han estat més pendents –ells i els professors– d’acabar els temaris que de realment entendre’ls? No han hagut ja de patir les hores sense dormir, els treballs interminables o els apunts indesxifrables? Ara, de nou, hauran de revisar què deia Plató, com s’estructura un comentari de text, les característiques del Renaixement, les declinacions llatines, les partícules de no sé quina matèria, les integrals i altres i altres etcèteres. I tot això en només dues setmanes. Dues setmanes, això sí, que es fan eternes quan ja no saps què més mirar-te. Dues setmanes que, al principi, desitjaries que s’allargaren però que després només vols que passen volant. I tot això per què?

Ara, amb totes aquestes novetats que imposen, l’estudiant aspira a un catorze. D’aquesta manera, es trenca la tradicional meta del deu. Això sí, no és necessari presentar-se a totes les assignatures; hi ha alguns que són per pujar nota… Bé, que sí, que cal presentar-se a totes les assignatures per allò de la competència. Però, amb tots els respectes del món cap a l’autoritat que va inventar el selectiu, ho trobe una completa inutilitat: et fan pagar més de setanta euros per set exàmens en tres dies sobre matèria de la qual ja t’has examinat. Hi ha alguna lògica? Què guanyen, què han d’aprendre de més en dues setmanes i què han d’abocar al paper de nou en menys de setanta-dues hores? Què? No obstant això, és un tràngol que s’ha de passar obligatòriament, si no, et quedes un any en blanc. Així és que, ja ho sabeu, estudiants, un últim repàs i una última empenta.

Com a consell, vos diré que només podeu omplir-vos de tranquil·litat: ja ho heu estudiat tot, ja vos n’heu examinat abans, i no és tan complicat com s’hauran fartat d’amenaçar-vos. Bé, això i que a partir d’ara, aquests set exàmens a què heu de fer front seran el més fàcil que tindreu durant els pròxims anys. Molta sort i molts ànims. Algun dia aconseguirem que abolisquen aquestes proves…

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 31 de maig de 2013)

Divendres passat em van multar. Sí, sobre les dotze de la nit em van multar. La causa va ser anar a tirar el fem. Els arguments dels policies, que no es pot tirar més fem quan ja ha passat el camió del fem. Reconec que les hores estipulades són de huit a onze. Ara bé, em naixen unes quantes preguntes: si haguera tirat els residus una volta el camió ja haguera passat, m’haurien denunciat amb aquests arguments? Els policies eren prop del contenidor perquè estaven fent-se un café –o el que fóra– al bar del costat; si no hi hagueren estat, haurien estat atents per si algú eixia a tirar el fem a deshora?

Sé que el que diu la llei va a missa, però no descobriré res que si afirme que l’aplicació d’aquesta depén de les circumstàncies, del moment, de la gossera i de si tenen ganes de tocar allò que sona. Per exemple: si dissabte no passa el camió del fem –i, per tant, no s’hi pot tirar el fem–, com s’explica que els diumenges de matí la majoria dels contenidors estiguen plens? O perquè el camió no hi ha passat o perquè els policies no s’han fet café en el bar del costat. Opte, clarament, per la segona opció. Potser, dissabte de nit no toque un café amb llet. Café, d’altra banda, que paguem els habitants del poble, ja que, segons tinc entés, quan van a un local no solten cap euro. Ni als policies ni als guàrdia civils se’ls cobra. Ai, si als estudiants ens pagaren tots els cafés que ens fem al llarg de la setmana…

Igualment passa quan un vehicle aparca en un lloc destinat per als minusvàlids. Ho pot fer ell, ell i ell altre; si ho fas tu, multa. O estacionar cinc minuts en un gual. O mil coses més. És més, tenen la impunitat, alguns, de parlar per telèfon mentre condueixen, però si eres tu qui duu el mòbil a l’orella, la butxaca i els punts del carnet se n’han de ressentir. La justícia és igual per a tots, però aquest ‘tots’ exclou una minoria.

Tornant a l’anècdota del fem, se m’acudeixen diferents vies. Una podria ser posar-me al costat dels contenidors un dia de vesprada i, quan algú vaja a tirar el seu fem, telefonar la policia perquè veja què hi passa. Hi acudirien de seguida? Sempre es pot recórrer al ‘paparizzisme’. Però no, no seré jo qui els facilite la gran tasca que porten a terme. Una altra via podria ser esperar davant del contenidor, des de les huit fins a les onze, que aplegue el camió del fem. Si fa la seua feina abans de les onze, quan estiga a punt de marxar, tiraré el meu fem i els diré, amb cara de xiquet entremaliat i senyalant el rellotge: “Mireu, en sou testimonis: no són les onze encara i estic tirant el fem. Sóc un rebel o no?”. Però tampoc tenen culpa, els treballadors, de cap numeret.

Tanmateix, se m’acut una de ben bona: podríem quedar tot el ‘poble’ –sense els polítics que ens governen– i esbrinar a quin bar aniran per prendre café. Així, mitjançant cadenes de guatsap, ens posarem tots d’acord i no llançarem el fem al contenidor que més prop siga d’ells. Jo ho sentiria pels amos del local, però a voltes cal el sacrifici d’uns pocs per al bé comú. No obstant això, com que els policies són molts (tants en cal per a un poble de 8000 habitants?), s’han de guanyar el jornal, i podria esdevenir-se una cerca i captura a qui incomplisca la llei. Perquè ja se sap, la feina de tot bon policia és la d’evitar que s’incomplisca la llei. Però, ‘quis custodiet ipsos custodes?’, ai!

No podem viure amb la por de ser nets; si els contenidors existeixen, és per dipositar-hi les restes del dia. Tampoc tot el món té un horari adequat al de llançar el fem: qui treballa de nit, què fa, paga directament els diners de la multa? O, tal volta, la millor solució, i fora bromes, seria emmalaltir de la síndrome de Diògenes i estalviar-nos els viatges tan incòmodes, quan hom ja va amb pijama, per tirar el que ja no s’ha d’emprar. Faríem una mica de pudor, però no hauríem de pagar els sous a tants agents municipals, ni a tants polítics, ni a ningú. Ara, no sofreix el poble una mena de síndrome de Diògenes ara mateix?

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 12 de maig de 2013)

Em fan gràcia els “dia de” per tota la hipocresia que amaguen. El dia del pare, el dia de la mare, com si la resta de l’any no ens hagueren de suportar a nosaltres, els fills. El dia dels enamorats, com si la resta de l’any no estimarem ningú. El dia de la dona, com si la resta de l’any no existira la dona o no fóra igual que l’home. El dia de l’Alzheimer, com si la resta de l’any ningú recordara que hi ha gent que mai més podrà recordar. I, és clar, el 23 d’abril, el dia del llibre, quan les llibreries menudes es fan veure i quan les multinacionals exploten tot el seu material. O el dia en què la gent afirma que és una ferma lectora, quan no passen els ulls per un llibre des d’aquelles lectures obligades de l’ESO. O el dia en què, com més llibres comprem, més interessants semblem, sense comentar que acabaran amuntonant pols a les prestatgeries.

La culpa, però, no és de les grans plataformes que han de vendre els seus productes; només en són les beneficiàries. El principal causant és la societat: una societat que dóna prioritats a un ningú que s’ha gitat amb aquesta o aquella altra, i no a una persona que ha escrit un llibre; una societat que prefereix escoltar les declaracions d’un futbolista que no allò que hi ha a la pàgina 57 de tal llibre o tal altre. La gent –la trista majoria– va a “dies”, a modes. Hui toca açò, parlem d’açò; hui toca allò, parlem d’allò. Però el 22 o el 24, per no anar més enllà, molts obliden què és un llibre. I, per tant, obliden què es pensar. El futbol pot resultar un passatemps agradable, però no ocupar totes les portades dels periòdics. Els ‘reality show’ poden actuar per a desconnectar (?), però no ens donen cap clau. Els llibres; els llibres són la vida, són les esperances dels canvis.

I precisament els llibres són els qui ens recorden que cada 25 d’abril som un poble ocupat. De res serveix que cada 25 d’abril hom diga que parla valencià, que el nostre territori és el País Valencià, que porte camises amb lemes valencians, si, la resta de l’any, no l’utilitzem, no defensem el que som. I això, desgraciadament, passa, i molt sovint. El dia de la pèrdua dels furs, nosaltres no celebrem res, nosaltres ho rememorem. Aquesta és la diferència: no és un dia de festa, és un dia d’aturar-nos per prendre més embranzida, per projectar-nos cap al futur.

No tenim l’ajuda de les autoritats, ni de les institucions, però ni falta que ens fa. Tenim la història i tenim la memòria, tenim la llengua i tenim els parlants. Però tot això, junt, només ho podem tenir gràcies als llibres, a les pàgines plenes d’informació, de cultura. I no podem esperar fins al 23 d’abril per a adquirir un llibre i llegir-nos-el per al 25 d’abril; dubte que hi haja temps, però, dubte encara més que el 24 d’abril aquells usuaris exclusius de llibres del dia anterior lligen i es preparen per al 25 d’abril.

Valencians, augmentem i millorem com a lectors; creem més plataformes de difusió, escrivim en xarxa, repassem blocs, creguem en la lectura com a manera de canviar el món. No és una ideologia elitista; si algú no entén quelcom de la nostra llengua, donem-li la mà, servim-los de diccionari. Propaguem la lectura i propaguem el nostre bé més preuat i que encara no ens han pres. No hem perdut; al contrari, si en 300 anys encara seguim vius és, entre altres coses, gràcies a la resistència cultural –a més dels sacrificis de tanta gent–, gràcies a les pàgines dels Fuster, Estellés, Valor, Sanchis Guarner i tants, i tants, i tants altres. Valencians, els llibres, els bons llibres, ens faran lliures. ‘Ells’ no sembla que ho facen; guanyem-los. Llegim!

 (Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 27 d’abril de 2013) 

Sembla que nord enllà (si ho mirem des d’ací), on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, les minories sí que compten. Portem anys lluitant per les causes justes, per fer que les minories tinguen veu, i resulta que al Principat ja hi ha qui la té. Ara bé, unes minories amb suport de l’Estat que, per tant, no són minories, sinó un no-sé-què que sempre té impunitat. L’Estat, sí, aquell organisme, poder o qualsevol definició sinonímica que no respecta allò que no sap o que no vol saber. I és que, si un sol alumne demana que la classe siga en castellà, aquesta haurà de ser en la llengua de l’Estat –no ens enganyem; aquest no té més llengües que l’espanyol, per molt que la Constitució ho pinte tan bonic i tan plural–. Perquè, què més té si hi ha quinze, vint estudiants que la vulguen en català? Visca la democràcia!

Després, un diputat vol parlar en català al Congrés espanyol, encara que siga en un gest més aviat simbòlic, i acaba expulsat de la tribuna. El poder de les minories, com és! No obstant això, és una mesura que no crec que beneficie gens l’alumne rebel. Si, per culpa d’ell, tota la classe s’ha de fotre i ha de canviar la llengua que prefereixen per la que un sol individu desitja, no hi haurà mirades amenaçants? Què farà eixe alumne (en l’hipotètic cas que només n’hi haja un; si n’hi ha dos, doncs els dos alumnes) per relacionar-se amb la resta? Com els parlarà, en espanyol o en català? Si els parla en català, no reaccionaran malament i li demanaran explicacions pel fet que no vulga escoltar matemàtiques o ciències socials en la llengua pròpia del país? Si els parla en espanyol, no reaccionaran malament, perquè se senten envaïts en la seua pròpia casa? No han considerat les ments benpensants que és una decisió que aboca a l’exclusió social? Perquè, si de milers i milers de xiquets, només dotze famílies han demanat una escolarització en castellà, i, a sobre, els ho concedeixen, no hi haurà alguna malícia juvenil en el moment d’interactuar?

En qualsevol cas, algunes reaccions de la xarxa ja han apuntat cap a la desobediència. Tampoc no ens en queda una altra. I dic “ens”, i ens englobe també a nosaltres, els valencians, perquè al pas que anem, mai viurem una situació similar. Si a Catalunya s’ataca el català és perquè, precisament, tenen molta por i se saben perdedors (no sé a què es deu la por del castellà, perquè la llengua, que no té cap culpa de ser filla d’un Estat opressor, continua escoltant-se a Barcelona, Tarragona i etcètera, i la trobem a la televisió, als periòdics i a qualsevol indret d’una manera subtil). Ací, al País Valencià, hi ha milers i milers i milers d’estudiants que no es poden escolaritzar en català. Per tant, la situació és a la inversa, i no serveix de res allò de ‘si un alumne ho demana’. Ja hi ha qui ho ha demanat i ha quedat com Camot. Ací, som minoria, o això ens volen fer creure. Però ací les minories no comptem, ni per a la llengua ni perquè, ja que ve al cas, des de la Generalitat es fera algun tipus d’homenatge ahir, que feia vint anys que l’assassinaren, a Guillem Agulló. Som ciutadans de segona, de tercera, de quarta o, fins i tot, de cinquena, i no entrem en els ‘seus’ plans.

Envege, i ho dic de tot cor, la situació que s’ha viscut a Catalunya. És un bon senyal. La por els ha fet actuar i ho han fet contra una de les seues –i nostres– senyes d’identitat. I els ciutadans hi han reaccionat de seguida. Són poderosos perquè són un poble cabut i conscient. I eixa és la nostra lluita subalterna d’ací, la nostra resistència des de les trinxeres: conscienciar la resta de la població que també hem de ser cabuts, que també tenim una història i una llengua, i que aquesta no és l’espanyol. Eixa serà la nostra victòria, i quan arribe el dia, perquè n’estic segur que arribarà, en què un alumne vulga la classe en castellà i la justícia li done la ‘raó’, sabrem que som ja invencibles. Per més que un alumne vulga la classe en castellà, anglés o suahili.

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 13 d’abril de 2013) 

Aquesta setmana és, sobretot per als valencians de la ciutat de València, una setmana de fum. Des del Vaticà, i després d’uns dies de contaminació ambiental amb la famosa ‘fumata’ (discriminatòria i apologètica del racisme), per fi aquest gas ha desaparegut i ha mostrat un nou papa, un argentí –que donà suport a la dictadura de l’Argentina i que preferiria la no-existència dels homosexuals– que rebrà el nom de Francesc I. I, com que la primera volta que he escoltat el nom ha estat en castellà, inevitablement me n’he vingut al meu país. Quants Franciscos han passat ja per les nostres vides? Francisco Franco, Francisco Camps… però, el que m’interessa remarcar hui és el ‘nostre’ Francisco cantant, el que posa veu a l’himne de ‘nuestra región’.

I és que, com he dit abans, aquesta és una setmana de fum per als ‘valencians’. Aquesta, l’anterior i la que ve. Fum, foc, coets. Ja ho diuen, que els valencians tenim fama d’amants de la pólvora (frase que amaga una centralitat fictícia del cap i casal). Per això, cada dia, des de les nou del matí, ja hi ha qui reserva un lloc privilegiat per a ‘veure’ la mascletà. Per a veure què? Des del respecte més sincer, no trobe cap sentit a aquests espectacles que es viuen cada dia a les dos del migdia. Soroll, fum, soroll, fum, manifestants, Rita botant, falleres, homes amb uniforme i corbata, soroll, fum, protestes, algun policia que evita que tres convidats lluïsquen camises reivindicatives, pum, pum, tracatà. No, no li trobe ni  sentit ni lògica. Però, és clar, hi ha tantes coses incoherents…

Bé, el tema està en Francisco. Als tres quarts per a les dos, cada dia, com si d’una litúrgia es tractara, comencem amb la musiqueta. Primer, per trencar el gel, sona allò de ‘València és la terra de les flors, de la llum i del color, papapapapà papà papà, papapapà papà papà’. Després, el ‘Valencia en fallas’. I, finalment, soroll, fum, etcètera. Demanaven música en valencià i, com sempre, ens donen les molletes i salven les distàncies.

Però el moment estel·lar, el moment de protagonisme per a un cantant mediocre, és quan comencem a ofrenar noves glòries a Espanya. Cada any, cada santíssim any, se sent la veu de Francisco, aquell que cantava allò de latino. I, com cada any també, ens reafirmem al món com a província espanyola, com a la platja de Madrid, com al ‘sureste español’. No obstant això, hi ha –com no!– una incoherència grandíssima en la lletra que escriví Maximilià Thous i que musicà José Serrano.

L’himne diu: ‘Per a ofrenar noves glòries a Espanya, / tots a una veu, germans vingau [sic]’. La pregunta que des que vaig escoltar la lletra per primera volta no em deixa dormir és: on? On volen que anem? Al balcó de l’Ajuntament? Al Micalet? I si parla d’anar a Espanya? Està cantant Francisco des d’una València independent? Ho interprete així: per a ofrenar-li noves glòries (si ho volem, si ho desitgem), hem d’anar-hi. És una condició, no una causa real. Perquè, si ens indica que per a formar part d’Espanya, hem d’anar-hi (hi ha d’haver una voluntat), és perquè no som Espanya. A continuació, segueix: ‘Pas a la regió / que avança en marxa triomfal’. El terme ‘regió’ amaga una por a futures reprimendes. Però, més dubtes: cap a on avancem? I en marxa triomfal? On? On? Crec que no és cap a Espanya, perquè, si abans hi havia una condició (per a tal cosa, hem de fer tal altra), ara parla de fets reals, que ja marxem, ja ens movem. I, a sobre, carregats d’energia i d’il·lusió.

Pel que es dedueix, anem cap a l’est (‘Que nostra veu / la llum salude / d’un sol novell’). És a dir, en la direcció contrària! D’això, se n’hauran adonat Rita i companyia? Thous i Serrano ens van donar les passes a seguir i Francisco, com si fóra un sacerdot, com si fóra el Papa en qui s’encarna Déu, ens ho canta, ens recita el full de ruta. Però els valencians, cabuts com som, no li volem fer cas. I preferim veure el fum, el foc, la pólvora i l’alcaldessa botar.

Ningú no és profeta a la seua terra i, per això, mai apreciarem suficientment els artistes que crea: Francisco, el cantant de moda cada mes de març i que passa inadvertit la resta de mesos de l’any. També podria ser perquè els valencians no tenim res més a celebrar, però és que… ens ho etziba clar: independitzem-nos! No ho veieu? O sóc jo l’únic que s’avorreix a les ‘mascletaes’ i que, mentre veu fum, fum i més fum que amaga corrupció, corrupció i més corrupció, es dedica a analitzar el nostre himne? En fi, que glòria a la pàtria i que vixca València (lliure)!

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 14 de març de 2013)