Café del temps, de Joan Borja
Faré dues confessions. La primera,que, des de fa uns mesos o, potser, uns anys, semble un fanàtic dels dietaris -contemporanis. La segona, que, fins ara, no n’havia llegit mai cap complet. N’havia fullejat entrades; havia botat de les primeres pàgines a les últimes, i després havia tornat a la meitat; n’havia subratllat fragments amb alguna finalitat. Però mai de manera completa. Tal volta -no és excusa-, aquella por d’enfrontar-se a referències no conegudes i que no ens permetran entendre’n tot el sentit. Tot i que, ja ho diu el mestre, l’única manera seriosa de llegir és rellegir, i etcètera. En fi, res, que he acabat Café del temps (Bromera, 2013), de Joan Borja. I també he de confessar -per tant, tres confessions-, que si no haguera sigut pel curs de didàctica del català com a idioma per a estrangers, segurament encara seguiria a la prestatgeria des de fa un parell d’anys. Em va agradar el què i el com de la seua xarrada, potser més valuosa que les altres dues juntes d’aquell dia. I algunes de l’endemà, però això ara no toca. El que deia: em va agradar el què i el com, i la setmana passada vaig decidir-me a iniciar-lo.
Podria tirar de tòpics i dir que és un llibre fresc, amé, que convida a la lectura, i tal, tal i pasqual. No mentiria, és clar. Tanmateix, seguint la crítica que li fa Enric Balaguer arran d’un article, potser, en algunes entrades, hauria preferit les davallades d’una muntanya russa. El llenguatge, poètic, exquisit, ininterrompudament a un alt nivell, moltes vegades no permet gaudir dels clímax. “Un plat de sucre”, en alguns moments. No obstant això, no crec que, en aquests casos, hi haja hagut “cucs”. Igualment, potser s’ha trobat a faltar una categorització de l’anècdota en algunes entrades. De totes maneres, crec que és de les poques crítiques -i ja ho veieu, que si això és una crítica…- que es poden fer a les 159 entrades que conformen aquest Café del temps.
Hipocondríac, metòdic, constant, Joan Borja ens obri la ment -i el cor- en moltes ocasions al seu dia a dia, a la seua memòria, al seu país -que també és el meu-, a la seua mar. Ens transporta a la infantesa, ens convida a viatjar en bicicleta en el trajecte Alcoi-Gandia, ens conta anècdotes tant seues com dels amics. Es ressigna, inevitablement, al pas del temps, a l’evolució (o involució) humana. En molts punts, fins i tot, també compartim -en el meu cas, ho reconec amb una punta de vergonya- certs modus operandi (“Mai no he escrit un borrall sense l’amenaça d’un termini angoixant, fatalment depassat, finalment renegociat”). Café del temps és el dietari d’un amant del país, del paisatge, de la mar, per això és capaç de diferenciar-ne els diferents colors que la pinten. Me l’he imaginat, a cada entrada, mentre bevia, a glops, el seu café, a glops, la seua aigua mineral, a la manera de Pla.
I si abans deia allò del llenguatge, no seria realment just no destacar que he subratllat un fum de paraules i expressions pròpies del seu Mediterrani, del seu racó del mar, algunes desconegudes, d’altres variants de les que jo coneixia, com, per exemple, “Tot ho cria la farina, i ella, blanca que blanca”, que al meu poble varia lleugerament a “Quants en manté la farina, i ella, fina que fina”. Per això, aprofitaré, no solament pel contingut, sinó -i sobretot- per la forma i per la llengua, aquest llibre per a futurs projectes que ja hi comentaré. Confesse -quantes confessions porte ja?- que m’han entrat ganes d’anar i viure en primera persona els diferents colors de la mar, el vol de les gavines, els amants sobre la platja o a la tauleta del costat. Fins i tot, he comprat un exemplar del Costumari valencià, del seu admirat Bernat Capó, per la curiositat que m’ha despertat Borja. Així que, si podeu, llegiu-lo; és un bon dietari per a iniciar-se en el dietarisme.
PS. Amb l’etiqueta #Cafédeltemps, he anat copiant al Twitter frases del llibre que m’han semblat interessants. Algunes, però, no les hi he pogut posar per falta de caràcters.
PS2. Açò només és, com la majoria de coses que escric al bloc, un simple comentari o observació a una lectura, sense pretensions de crítica ni de ressenya de cap tipus.