La impossibilitat de pensar en res
Llegint Café del temps, de Joan Borja. L’alteà escriu el dietari acompanyat d’un café -del temps-, un got d’aigua i mirant el mar. La mar inspira, diuen -ell i Eugeni Alemany a l’entrevista que li fa el segon a Un país de llibres. Potser és això el que porte tot el dia pensant: no en la inspiració, ni en la mar, sinó en la tranquil·litat. Davant del mar, tot és blau: cel i aigua es fonen i l’horitzó es perd. No hi ha res, només tu i la mar, immensa, infinita, que et podria tragar, però manté la distància darrere l’arena. Intenta captivar-te, no solament amb la mirada que li envies, sinó amb les ones, que, com mans, sovint afectuosament, sovint iradament, t’intenten agafar. De vegades, t’acaricien els peus i la bromera et fa un pessigueig; de vegades, t’atrapen i se t’emporten cap a dins. Però no hi sóc, ací, per parlar de l’ens marí.
Com d’impossible és no pensar en res. Ho intentes, i sempre hi ha alguna cosa per la qual pensar, preocupar-te. Preocupacions, maldecaps, coses a fer, plans. Sempre. T’asseus, i quan no és la ment, és el mòbil, l’ordinador, o alguna veu. Sempre. No existeix el silenci, alguna vegada ho he dit, però tampoc la -passeu-me la invenció- “impensabilitat”. Pensem, ens calfem el cap, li peguem voltes a les coses. Si ho analitzem bé, és difícil viure. I ara algú dirà: si no hi penses en res, també és fàcil viure. D’acord, però, com? Intentem no pensar en res i ja estem pensant que no estem pensant en res. Fins que el cap diu prou; s’ompli; necessita alliberar matèria per les orelles, pel nas, per la boca, pels ulls. L’eixida més pròxima són els ulls, per això plorem. Cada llàgrima, per a bé o per a mal, porta una història, una anècdota, un relat. Després també hi ha l’aspirina, però aquesta literatura la deixem per als assagistes. Es pot pensar en res –en res, en cap cosa, de veritat, quedar-se en blanc- sense estar malalt? Els humans hem descobert i inventat una infinitat d’aparells, però encara ningú no ha fabricat res per a no pensar? Res saludablement, s’entén. “Som déus”, diu en algun moment la Bíblia i parafraseja Fuster. Déus pensants, homo sapiens. Per això mirar el cel i la mar convertits en un tranquil·litza: et fa sentir infinit, una peça més dins del llenç blau, d’aquell quadre sense marcs del qual tots podem formar part.
De menut, quan tenia por -por, preocupacions, angoixa-, m’imaginava totalment sol, estirat en una platja d’arena blanca, mirant el cel i imaginant en quin punt l’aigua i l’espai es difuminen. De major, quan intente no pensar en res -i espantar, de nou, la por, les preocupacions, l’angoixa-, faig el mateix. L’efecte tranquil·litzador sol durar cinc, deu minuts a tot estirar. Però és un moment, potser l’únic moment, en què el cap es buida i puc respirar sense ofegar-me.
