El que tarda a baixar l’escuma del café amb llet

Et prepares, amb la minibatedora en mà perquè la llet es transforme en escuma, un café amb llet. Calent; bollint. Que n’isca fum. L’observes. L’escuma, al màxim, brilla, esclata en coloraines. Remous, amb la cullera, el sucre, tot i que amb la llet batuda ja hi ha un altre sabor. Te l’acostes i hi fas un breu glop. Recordes quan no t’agradava el café, quan només te’l bevies si t’havies d’alçar de matí, molt matí, per a estudiar per a algun examen als cursos intermedis de la secundària. Ha plogut, ha fet molt de vent, ens han ofegat amb la calor i, en algun moment puntual, ha nevat, des d’aleshores. Els dies de pont o de festa setmanal tendies a avançar els deures dels dies de la resta de la setmana. Entre activitat i activitat, eixies, xarraves amb la mare -qui, bonament, t’aguantava els mateixos discursos de sempre de les coses que et feien il·lusió-, tornaves, eixies, xarraves amb els avis, tornaves, eixies, comentaves alguna cosa amb el pare, tornaves. Potser veies una estona la televisió, però te’n tornaves de seguida. Mentre la música ornamentava les quatre parets que més bé coneixes, feies física, química, matemàtiques, socials, naturals, castellà o valencià. Si hi havia examen de lectura, ho apagaves tot i vinga a fer-te un fart de llegir. Ara observes com l’escuma del café ha començat a baixar; ho comproves per la ratlla que hi ha deixat en la tassa. Te l’acostes i hi fas, de nou, un breu glop. T’imaginaves, fa deu anys, com et veus ara, amb barba d’unes quantes setmanes, cara a un café, escrivint què feies o solies fer fa deu anys? La selectivitat memorística et fa reviure moments feliços, tot i que, segurament, en aquella època, hi hauria episodis que t’amargarien l’existència, muntanyes fetes per granets d’arena, torres fetes per cartes, problemes sense solució aparent. Començada pràcticament l’adolescència, els daltabaixos també es barrejaven entre activitats i exercicis. Vist en perspectiva, tal vegada hi havia més alts que baixos. Com ara? Créixer implica complicar-se l’existència. I alguns pares dirien aleshores: problemes de l’edat. I a quina edat no es tenen problemes? Créixer implica, ja ho he dit, complicar-se l’existència. Una existència que, quan pot ser reparada, mai torna a l’estat natural, però, paradoxalment, sí més rejovenida. Obrir els ulls fa més mal que mantenir-se permanentment en la ignorància. “Problemes de l’edat”. Cada edat té, efectivament, els seus problemes. També, però, les seues solucions. O, almenys, part de les seues solucions. Dir que tot té solució és una fal·làcia; se m’ocorren més coses a part de la mateixa mort: malalties, un mal camí escollit, la mort d’altres familiars i coneguts, la contínua carrera de les busques del rellotge. Veus que l’escuma del café amb llet ja s’ha dissolt; només hi queda la ratlla d’un principi no gaire llunyà. Remous, una vegada més, la cullera, perquè el sucre hi sure. Te l’acostes i hi fas un glop, aquesta vegada, més llarg. Tens l’efímera idea d’imaginar-te d’ací deu anys més, però la cosa fa vertigen, i com que saps que és tirar pedres a la lluna, ho deixes córrer. T’acostes, l’última volta, el café, ja tebi, i te l’acabes de colp.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Creacions, General per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent