Qui no ha escoltat mai que la roba bruta es llava en casa? Efectivament, hom ha de traure-li les taques d’oli o de tomaca i les diferents olors que s’hi concentren dins les parets de casa per donar a l’exterior una imatge polida, neta, higiènica, de normalitat. El problema ve quan algú diu que ha netejat millor la roba que un altre. En aquest cas, la merda que es produeix costa molt d’anar-se’n o, fins i tot, no se’n va amb cap detergent.
No, no pretenc parlar de safarejos ni tampoc fer safareig. La cosa ve arran d’un article publicat al Quadern d’El País, el 25 de febrer, titulat “Fuster traductor“. El signa Joan F. Mira, qui, en un atac de protagonisme a què ens sol tenir habituats, s’atribueix la traducció de Fontamara, que està a nom de Fuster. La qüestió no és qui va fer la traducció o qui la va deixar de fer; imagine que efectivament la faria Mira -no té per què mentir-, que després ha estat distingit per les seues traduccions dels Evangelis, de la Divina Comèdia o de l’Odissea. El problema és que hi ha una sèrie de frases de què hom pot extraure l’infantil “ei, feu-me cas” permanent de Mira, en l’enèssim -i fracassat- intent de superar el mestre.
Anem per parts. En primer lloc, hi ha les bufetades de Mira als “professors valencians de literatura catalana (sobretot els que s’ocupen de la contemporània)” que “dediquen bàsicament la seua activitat professional a glossar tots els racons possibles de l’obra d’Estellés i de Fuster”. No sé on ho haurà mirat, ni si realment ell mateix creu el que diu, però ja hauria desitjat jo que hi haguera hagut més temps per a Fuster (sense que això suposara, lògicament, una discriminació als altres grans autors), encara que no canvie la sensació de descobriment d’altres boníssims escriptors. El senyor Mira té a l’abast les guies docents de les assignatures de literatura contemporània de la Universitat de València: Rusiñol, Llor, Guimerà, Carner, Ors, Rodoreda, Calders, Foix, Estellés, Fuster, Català, Villalonga, Sarsanedas, Moncada, Benet i Jornet, Sirera, i me’n deixaré algun(s) més segur, han sigut els noms que els meus professors -valencians tots ells- més han esmentat a les seues classes. D’acord, de valencians, només n’hi ha dos: Estellés i Fuster (de Benet i Jornet i Sirera només en vam parlar una mica a partir de dues obres). Però, a qui més podríem incloure entre les primeres espases de la literatura a relació amb la durada dels cursos? Potser, d’ací uns anys, hi entren altres escriptors excel·lentíssims. De les explicacions de literatura de l’institut, ja en parlaré un altre dia, però vaja per davant que ni Fuster ni Estellés ni ningú.
Més endavant, Mira ens mostra aquell ressentiment i ens parla d’inconvenients en les suposades explicacions de Fuster: “per exemple, (…) la dificultat creixent de trobar, en l’obra de l’autor estudiat, algun aspecte o detall que encara no haja estat objecte de papers més o menys acadèmics. El material, però, sembla inexhaurible, ja que, per definició, Fuster era tot i de tot: historiador, filòsof, musicòleg, crític d’art, sociòleg, educador, teòric de la cultura, i així fins a l’infinit, sense comptar allò que més hauria de comptar, que és Fuster escriptor”. Tal volta Mira, que també s’autoafirma “tot i de tot”, busca un lloc al costat de Fuster.
Però segueix destacant ara les paraules que Vicent Salvador (no ho diu, però el llibre, del qual esmenta el subtítol, és fàcilment identificable) comenta sobre la novel·la de Silone, Fontamara, paraules positives i “altres lloances i meravelles que, tal com anava llegint-les, em confortaven retrospectivament”. I el confortaven perquè, atents: “aquella traducció la vaig fer jo, servidor de vostés, de la primera ratlla a l’última, a banda dels retocs que Fuster hi va afegir al seu gust”. Joan F. Mira, traductor d’una de les traduccions de Fuster.
Després detalla l’anècdota: “Un dia dels primers anys seixanta, Fuster em vingué a veure, em va dir que li havien encomanat la traducció de Fontamara, que ell no sabia prou italià, i que si la podia traduir jo. I que hauria de mantindre el seu nom com a traductor, però que em passaria els honoraris sencers (5.000 pessetes, si no em falla la memòria). I així va ser, amb un petit esment que fa al final del pròleg, quan diu: ‘I m’ha ajudat força a enllestir la feina el meu bon amic Joan Francesc Mira, sense l’ajut del qual no hauria pogut acabar-la amb la rapidesa ni potser amb la pulcritud que el CLUB DELS NOVEL·LISTES m’exigia'”.
Per tant, tenim un Fuster que, com que no domina suficientment bé l’italià per a fer-ne la traducció, li ho demana al seu amic Joan F. Mira. Aquest, a canvi de 5.000 pessetes i acceptant que el seu nom no podrà eixir a la portada, ho fa. El que caldria observar minuciosament, tot i que Mira ho conte molt de passada, són aquells “retocs que Fuster hi va afegir al seu gust”. Retocs, sense quantificador? Seria interessant aconseguir la traducció original de Mira i comparar-la amb el producte final.
Però el que sobta és que ara, després de tants anys, Joan F. Mira bote perquè troba bones paraules a una traducció feta per ell (amb els retocs, no ho oblidem, del mestre). Li ha tocat el coret? L’ego li ha trencat aquell posat d’home tranquil? Recordem l’entrevista que li van fer fa un parell de mesos a TV3, en què responia, a la pregunta de Josep Puigbó sobre si es considera profeta en la seua terra, que “a la Bíblica hi ha els profetes majors i els menors, jo em considere un profeta menor al qui ningú fa cas, però ‘bueno, alguna poca gent sí, i això ja és reconfortant”. El discurs victimista amb una mena de complex d’inferioritat de l’alumne o deixeble que mai superarà el mestre.
Al final encara es preguna: “El que no sé, però ho supose, és si l’autor de l’estudi sobre la traducció de Fontamara l’hauria escrit igualment, i amb els mateixos elogis, si haguera sabut que el traductor no era Fuster, sinó un tal Mira”. Imagine que la suposició va en sentit negatiu: l’autor de l’estudi no hi haguera parlat d’aquella manera. És més, possiblement ni hi haguera parlat: en un estudi en què es parla de Fuster -que és el tema- quina necessitat hauria tingut Salvador de comentar una traducció de Mira? Vull dir, que Vicent Salvador tracta el Fontamara en relació a Fuster, no a la inversa.
En qualsevol cas, el profeta menor queda de nou retratat. Matar el pare, en diuen en psicologia. No és el mateix que fa amb Crítica de la nació pura i Sobre la nació dels valencians? D’acord, acuseu-me que, “oh!, és que no es pot tocar el pare Fuster”. Però una cosa és discutir-li les idees -que és el que Fuster demanava: diàleg i debat-, i una altra reclamar la paternitat d’un fill que va anys que està criat i independitzat. I, compte!, que sóc dels primers a cridar que Mira té literatura molt, molt bona, eh? No li negue en cap moment l’enorme qualitat. Però, una volta més, pixa fora de test: “això ara no toca”, que diria aquell. Podria haver elegit no ajudar Fuster i no cobrar les 5.000 pessetes. Però ho va acceptar, i ara ha volgut tornar a la palestra. I ho intenta, novament, a costa de Fuster. Ai, si alçara el cap i contemplara el panorama…
P.S. Sal·lus Herrero ha escrit un article, “Joan Fuster, Joan F. Mira i Josep Gifreu“, a El País, on detalla i amplia aquesta “polèmica”, per dir-ho d’alguna manera, ja que perquè hi haja una polèmica calen dues parts.
