Rosy & John, de Pierre Lemaitre
Per als que seguiu alguna sèrie de televisió, de segur que hi ha algun capítol menys intens, menys sorprenent, fins i tot, més allunyat de la resta, però necessari per a entendre la complexitat de l’obra. Aquesta és la sensació que se’m va quedar després d’acabar Rosy & John, la tercera part de la tetrologia del comandant Camille Verhoeven, després d’Irène i Alex. No és que no estiga a l’altura de les altres dues; la novel·la té ritme, velocitat, es llig de seguida, el que passa és que no és tan espectacular. Ep, que la seua dificultat té, eh? Després de les dues primeres, costa mantenir la línia constant, per això, encara té més mèrit que a la quarta novel·la, la que tanca el cercle, Camille, Lemaitre torne a pujar. Em queden quinze pàgines per acabar una de les -al meu parer- millors sèries de novel·la negra que s’ha escrit.
Gonçal, després d’haver-me fet el hype d’Alex, també em va contar com es va construir Rosy & John. Sembla, si no recorde malament, que es va fer a l’estil dels futlletons, per entregues, de manera que la gent que pujava al transport públic podia anar llegint-ne fragments. La cosa no va quallar, però li va donar forma de novel·la. Desperta, ja ho he dit, sentiments contradictoris: d’una banda, si no s’haguera escrit, possiblement no hauria passat res (en relació a la trama vull dir; per l’amor de Déu, m’ho he passat molt bé llegint-la, encara com l’ha publicada!); d’una altra, hi ha detalls importants per a entendre la quarta part. Tot i que a Alex ja es deixava caure qui era Anne Forestier, en aquesta tercera entrega veiem una relació potser una mica més consolidada. I això només és el preludi del que serà Camille.
Per parlar de la novel·la en qüestió sense desvetlar gaire cosa de la trama, diré que -mentre que en Irène la tònica eren els assassinats i en Alex, la set de venjança- el més rellevant és la relació amor-odi maternofilial que s’estableix entre els dos protagonistes. De sobte, un boig ha posat set bombes que explotaran progressivament al llarg de set dies si la policia no allibera la seua mare. El narrador, en unes quantes ocasions, ens torna a enganyar. Però nosaltres en som còmplices; volem que ens enganye. Explotaran les bombes? Alliberaran la mare del suposat terrorista? El final -una paranoia- és apoteòsic, una autèntica escena de pel·lícula: Rosie i Jean ballen la cançó Rosy and John, de Gilbert Bécaud. Pel que ens va comentar el mateix Pierre Lemaitre dissabte passat al festival de València Negra, hi ha diverses adaptacions cinematogràfiques en marxa. Podríem dir, en síntesi, que aquesta novel·la “quedaria millor” com a pel·lícula que com a llibre. Supose que per la poca descripció -sempre en relació amb les anteriors- de la vida interior dels personatges. Tanmateix, llegiu-la i gaudiu, una vegada més, al costat del comandant Camille. Pròximament, la quarta i última novel·la…