Adeu, Pipo

0
Publicat el 4 de gener de 2021

Viure és un camí de pèrdues d’éssers estimats fins que som nosaltres els que desapareixem, però enlloc no ens ho han ensenyat. Potser, entre d’altres motius, perquè, al capdavall, encara que ens ho ensenyaren, no estaríem mai preparats per acceptar-ho. Pipo ens ha deixat aquesta matinada com va venir, com va viure, com es va comportar amb qualsevol humà que se li acostava: sense fer soroll, sense molestar. I ara, inconscientment, he contat una mentida: Pipo ens ha deixat aquesta matinada molt més plens d’estima que quan vam anar a per ell a aquell forn de Carcaixent el 22 de març de 2012. Paradoxalment, ens hem quedat buits: ja no ressonaran les potetes per l’entrada, ni per la cuina; ja no s’escoltaran les esgarrapades a la porta perquè li òbriga i vinga a gitar-se al meu costat, o perquè se’m col·loque a la falda mentre teclege l’ordinador; ja no farà uns gairebé imperceptibles lladrucs perquè li llance el seu joguet; ja no demanarà la manta per veure qui té més força; ja no reclamarà l’atenció perquè el traguem. Sembla que unes pedretes en la bufeta n’han tingut la culpa, i, possiblement, un tumoret que se li ha gestat des de març o des d’abril, i que ni les plaques i les radiografies han pogut detectar a temps. Tot ha sigut molt efímer, massa efímer.

Pipo se n’ha anat, i ho ha fet ple de tot el nostre amor, en unes condicions de vida que hem intentat que foren les millors; hem intentat cuidar-lo tan bé com hem pogut o hem sabut, i ens ho ha retornat carregat d’afecte, d’educació, de cures. El 12 de novembre vaig publicar una foto d’ell a Instagram, amb el text següent: «Saber que l’ara és la base imprescindible per als records de demà. Per això, els treballem, els forgem, els en donem forma, els fabriquem. Perquè en l’esdevenidor tinguem, en certa manera, un refugi.». Pipo era un refugi; detectava els nostres estats d’ànim, hi venia i es gitava als peus, per fer-nos una companyia silent, sostenint-nos amb la mirada, llepant-nos les llàgrimes.

La veritat és que no m’allargaré més, perquè tampoc no sé gaire què més dir ara mateix; supose que ja eixirà amb el pas del temps. Viure és un camí de pèrdues d’éssers estimats fins que som nosaltres els que desapareixem. Però l’acceptació de la pèrdua porta aparellades, sens dubte, les infinites experiències i vivències que ens ha regalat durant aquests quasi nou anys d’amor incondicional. Hui, els pares i jo mateix som unes altres persones diferents d’aquell 22 de març ja pretèrit, i gran part de la responsabilitat ve d’aquest amic pelut que ha viatjat al cel -si és que n’hi ha- dels gossets. Ens ha ensenyat això: la incondicionalitat de l’estima. A mode de consol, doncs sí, viure és un camí de pèrdues i etcètera, però viure també és un camí d’uns guanys multiplicats que paguen la pena ser viscuts una vegada i una altra. Enyorarem Pipo; l’enyorarem molt. I quant que l’hem estimat, i l’estimarem…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

«Merda, infància, fe i tendresa. El temps, la por i l’estima…»

0

«Tot perdut per sempre…». En els temps morts de la tesi, aquests dies prepare les preguntes per a desenvolupar en l’examen d’una de les assignatures del Màster de Professor/a de Secundària. Hui he començat la de l’educació durant el Franquisme i m’han vingut al cap, per aquest ordre, dues cançons: «Quan jo era xicotet», de Naiet Cirerer, i «L’escola de Ribera», d’Ovidi Montllor; evidentment, les he reescoltades de seguida. Els estranys mecanismes de la memòria -potser el fet que hi haja exàmens en un màster que hauria de ser bàsicament pràctic ajuda– m’han transportat al primer curs de la carrera, fa ja més de deu anys: en concret, a la primavera d’aquell primer any universitari, d’aquell 2010. He vist el saló d’actes Manuel Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia ple de gom a gom en un concert d’homenatge al cantautor d’Alcoi; he recordat Pau Alabajos, Toni de l’Hostal, Batà, Obrint Pas, damunt l’escenari; he reviscut aquella innocència de les primeres vegades estudiantils, de voler menjar-se el món sense forqueta ni ganivet, a mos redó!, de xafar llocs nous, d’anar perdut pels corredors de l’edifici, de notar-lo encara fred, aliè a tot el que vindria en la pròxima dècada, de conèixer professores i professors que s’estimaven tant la literatura o la llengua que s’encomanava, de cantar la «Malaguenya de Barxeta» a la cafeteria, de descobrir i d’aprendre al peu de la lletra les cançons d’Ovidi, d’empaperar les parets d’aquell primer pis a Rubén Darío amb pòsters de concerts, de mapes dels Països Catalans, de punys alçats, de la cara de Fuster, Monzó, Torrent o el mateix alcoià, d’iniciar aquest bloc, de, de, de, de, de.

El títol no té res a veure amb les sensacions dels records. O potser sí, si bé es mira. La merda política de les primeries de l’any deu. La infància d’eixir, després de díhuit anys, del poble per instal·lar-te a la ciutat. La fe per mantenir-te, en certa manera, fidel a uns principis -pocs, que ja se sap que costa bastant ser coherent. La tendresa de les amistats; de les que es consoliden i de les que es descobreixen. El temps del dia a dia, pautat i distribuït per dates de treballs i exàmens, però que, com una aixeta mal tancada, continua precipitant-se gota a gota (quants segons caben en una gota?). La por a una incertesa adulta que s’hi aproximava a mesura que reiniciaves un nou setembre. L’estima per allò que feies i que t’ha portat fins ací. Tot perdut per sempre, Ovidi? No, no ho crec.

Vint-i-una voltes

0

Sols voldria que tornàrem a cantar aquella cançó de La Polla Records mentre ens fem el sopar en aquell número 3 de Vicent Zaragozà, després de burlar-nos de nosaltres, de tots i de tot, i estirar-te les orelles vint-i-una voltes…

T’estime, amic.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

01-11-2019/01-11-2020

0

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de gener, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics-, ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dentista o mentre camina de casa a la facultat. O durant les llargues hores de confinament, compte!

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava en les entrades respectives anteriors, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè no el compliré; a més, són els últims mesos de tesi! He llegit, per tant, menys llibres que els passats anys, conseqüència d’unes obligacions cada vegada més exigents.

Enguany no hi afig cap conclusió; me les reserve. En qualsevol cas, reprenem de nou el comptador i a seguir llegint!

Deu rondalles de Jesús Infant, de Josep Carner

Escopiré sobre la vostra tomba, de Boris Vian

Els romanents, de Víctor García Tur

Consciència, de Teresa Colom

Novel·la d’escacs, d’Stefan Zweig

Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez

Ignot, de Manuel Baixauli

Amb el sol al damunt, de Geovani Martins

Guillem, de Núria Cadenes

Los santos inocentes, de Miguel Delibes

És que abans no érem així, d’Empar Moliner

Àlbum Fuster, d’Antoni Furió

Una boda a Lió, d’Stefan Zweig

Dins del cor de Chopin, de Mònica Batet

Converses inacabades, de Toni Mollà

Joc brut, de Manuel de Pedrolo

Jesús Infant: Natzareth, de Jacint Verdaguer

Jesús Infant: Bethlem, de Jacint Verdaguer

Espectros de la movida. Por qué odiar los años 80, de Víctor Lenore

Correspondència vol. XIII, de Joan Fuster i Max Cahner

La piel, de Sergio del Molino

Hitchcock al sofà, de Pep Calero

Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada

Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt

Pasaia Blues, d’Harkaitz Cano

 

Obsolescències programades

0

Hi ha periòdics digitals -o periòdics en paper que també incorporen versió digital, no es posen tecles, caríssims lectors- que indiquen el temps aproximat de lectura dels articles. Tres minuts. Cinc minuts. Dos minuts. Mai no incorporen, però, el temps que ha costat d’escriure; això és un altre tema. O no, però l’aparte momentàniament. Com seria la nostra vida si ens digueren, abans d’iniciar un projecte, ja siga en forma de relació -amorosa o amical, que, al capdavall, és tot qüestió de matisos-, en forma d’estudis, en forma de treball, quant de temps durarà? Deixe de banda les hipoteques, perquè els bancs tenen per costum avisar-nos -molt amablement, això sí, gairebé com si ens acaronaren la gepa- dels mesos i dels diners que ens lliguen a ells, i les conseqüències que comportarà no fer cas dels terminis.

El focus, doncs: com actuaríem sabent, abans de començar, quan acabarem una relació, uns estudis, un treball? Ep, mireu, si empreneu hui un viatge junts, aquest finalitzarà l’11 d’octubre de 2025. Bon dia. Sí, escolte: si es matricula hui, 18 d’octubre, als estudis d’Humanitats, el grau acabarà, exactament, havent entregat el TFG i tot, i comptant que no anirà a curs per any perquè ho compaginarà amb treball(s), el 8 de setembre de 2026. Hola. Ens agradaria que formara part de la nostra empresa editorial; el contracte, tot i que indefinit, expirarà el 10 de gener de 2023 perquè, per desgràcia, farem fallida. Amb aquestes informacions, ens llançaríem a l’aventura? Potser, sí; potser, no. De segur, però, que ens faria tocar de (més) peus a terra. No és la incertesa, en alguns aspectes, un factor positiu? El dubte d’esbrinar si d’ací unes hores serà l’últim moment d’un bes, o si demà serà l’última convocatòria d’un examen, o si d’ací tres setmanes i cinc dies una nova màquina ens substituirà en el nostre lloc. El cas, però, és que el mateix podria dir-se de la vida: «Al punt que hom naix, comença de morir». D’acord, senyor March. Però quan deixarem de viure, en el sentit extremadament materialista? Tot té una obsolescència programada, i nosaltres, els humans, més que res ni ningú. No som déus, i la Bíblia pot dir missa.

Comptat i debatut, i reprenc allò que havia aparcat al principi, la valoració dels fets tindrà un signe o un altre segons haja costat d’aplegar just al moment previ de l’inici del camí. Si ens digueren que un article que requereix de la nostra atenció cinc minuts ha estat preparat durant dos dies… Si ens xiuxiuejaren que una relació que es mantindrà ferma durant set anys, un mes i huit dies ha tingut una preparació de dihuit i de vint-i-set anys… Si ens feren un escoltet que la carrera que hipotèticament reclamarà una mica menys de sis anys ha comportat un determinat estalvi econòmic durant els últims deu anys… Si ens enviaren un fax amb les indicacions de tots els treballs que ha calgut sofrir per a estar només dos anys, una setmana i cinc dies en la companyia que anhelàvem… Com ho acararíem tot? No tenim poders endevinatoris, i encara sort, a pesar que en alguns moments vulguem capir-ho tot i respirar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Presentació del Llibre de Festes 2019

0

La nit d’un divendres de juliol de 2019, vam presentar el Llibre de Festes 2019. Va ser el final d’una etapa de quatre anys en què havíem intentat aportar el nostre granet d’arena a una tradició llibresca que ja dura dècades. Ara, davant la situació que ens toca viure i sense poder celebrar les Festes de Moros i Cristians -ni Sant Miquel, que seria aquesta nit-, us deixe el text d’aquella presentació que, alhora, fou l’editorial de l’esmentada publicació.


Defender la alegría como una trinchera, 

defenderla del escándalo y la rutina,

de la miseria y los miserables,

de las ausencias transitorias

y las definitivas.

(Mario Benedetti)

Fem cas al poeta uruguaià: defensem l’alegria, i defensem-la com un principi, com una bandera, com un destí, com una certesa, com un dret. Tenim dret a l’alegria; la forma més magnànima i digna de subversió. Sense tristeses ni decadències, la millor resposta és el somriure. La frase, escrita d’aquesta manera, podria confondre’s amb aquelles sentències impreses en tasses o agendes. Fugim de tota aquesta paraliteratura de màrqueting que pretén emmascarar una falsa autoajuda. L’alegria no és això.

Defensem l’alegria compartida, fruit d’una confidència, d’una abraçada, d’un acudit o d’un bes, que ens altera la monòtona quotidianitat. Defensem l’alegria de la particularitat de les xicotetes coses, de l’extraordinarietat dels menuts detalls, com el paisatge derivat dels últims minuts del sol, com el plugim que genera l’olor de terra mullada. Defensem l’alegria de perseguir els anhels i les il·lusions, les utopies pròpies que ens permeten avançar a mesura que s’allunyen. Defensem l’alegria de l’estudiant i de l’aturat, de la fornera i de la cambrera, del botiguer i de la mestra, de l’obrer i de la dependenta, de l’infant i de la jubilada. Defensem l’alegria de la jove que vol tornar a casa sola i tranquil·la, lliure de perills intimidatoris i amb poder de decisió. Defensem l’alegria de la protesta, de l’opinió discordant, de pertànyer a qualsevol minoria al marge de les tendències. Defensem l’alegria d’un gotet de vi a la fresca una nit d’estiu, de les hores asseguts a la vorera del carrer. Defensem l’alegria d’obrir un llibre de festes com aquest i trobar-nos-hi.

Un any més, hem mamprés l’aventura –perquè, creguen-me, això té totes les característiques pròpies d’una aventura– de coordinar el Llibre de Festes de l’Olleria. En aquesta quarta edició que dirigim, tanquem un cicle. Al llarg d’aquests anys, hem parlat del valor de la tradició, de l’amor a la pàtria reencarnada en l’Olleria, de la importància de recuperar els carrers; en el comiat, doncs, defensem l’alegria. I tot mentre hem tractat d’establir determinades seccions, de consolidar-les i de contribuir a pujar el nivell, la qualitat i la temàtica de les diferents col·laboracions.

Per això, entre les col·laboracions literàries –una escriptura de circumstàncies, al capdavall– trobaran una varietat de textos que donen color a la nostra història local. D’una banda, hi ha aquells escrits que fan surar en la memòria col·lectiva certs episodis de la vida olleriana, com les anècdotes del tio Conill, les partides dels Tres Sets o els inicis de les capitanies. D’una altra, tenim aquells articles que reivindiquen determinades figures (hi ha la tercera part dels pasdobles del músic Don Dionisio) o d’espais emblemàtics (la Casa Santonja), a més d’una explicació sobre els capítols de la visita al poble.

Igualment, en la secció Som poble hem seguit la línia de focalitzar l’atenció en la gent que treballa o viu les Festes des d’una altra perspectiva. En aquesta ocasió, hem conversat amb les cinc famílies que donen suport als actuals càrrecs festers: la de les reines Infantil i Major, les dels dos ambaixadors i les dels dos capitans. Nayara i Rocío, Joane i Enrique, i Edu i Víctor ens faran gaudir de l’espectacle, sens dubte, però que els flaixos no amaguen la magna tasca que han portat a terme els pares i mares, els fills i filles, els germans i germanes o els companys i companyes. Per qüestions de disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, només hem pogut interrogar els familiars més directes, però estem segurs que al darrere tenen un exèrcit fent-los costat.

D’altra banda, com en les edicions anteriors, els càrrecs del 2018 han tornat a tenir un espai en la secció Uns se’n van, altres hi venen. Marc, Gabriela, Jose, Herminio, Carles i Jorge ens han obert les portes als sentiments i les emocions que van viure en els diferents actes que van protagonitzar, així com els preparatoris d’una capitania o la posterior assimilació. A la secció només en disposaran d’un tast; per gaudir de les entrevistes completes, hi hauran d’accedir a través dels codis QR que trobaran al paper.

Arribem, ara, al torn dels agraïments. Tot i ser un servidor el que signa com a coordinador del Llibre de Festes, és remarcable la feina de tots els que ens han acompanyat en aquest viatge, angoixós però gratificant, de telefonades, whatsapps, correus, modificacions i correccions. Com que citar noms propis concrets té el perill de deixar- ne alguns pel camí, parlarem en plural i ens referirem als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, com no podia ser d’una altra manera, a l’anterior regidor de Festes i batle –i amic–, Julià Engo, que va seguir apostant per nosaltres perquè confeccionarem i culminarem aquest projecte iniciat el 2016. També a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els treballadors del qual ens han facilitat –fins i tot, quan ens féiem pesats– sempre tot el que els hem demanat.

Menció a part, i amb el benentés que ho comprendran, mereixen Vicent Albiñana i Manolo Mompó, que han actuat com a intermediaris i ens han guardat tot el material que rebien. També per a Víctor Albiñana, a qui hem privat de més d’un dinar en la tranquil·litat de la llar perquè ens assessorara amb les imatges i les fotografies que conformen les portades de les seccions. I, evidentment, a Miguel Ángel Martínez, que ens ha salvat de caure en unes quantes situacions. Finalment, voldríem tenir les últimes paraules pels ànims i l’amor incondicionals dels pares, Pepi i José, que ens han estat encoratjant, sense defallir, en tot moment. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Han passat quatre anys, doncs, en què hem intentat –dins de les limitacions imposades pel format i per les condicions de publicació– implantar-hi una marca pròpia i consolidar-la, sempre amb els orígens en ment. Als calaixos queden idees que, per determinades raons, no han pogut ser posades en pràctica; potser, en un futur, prenen forma. O potser no, perquè els temps canvien, les idees es regeneren, i etcètera. En qualsevol cas, aquest llibre és producte, també, dels seus suggeriments, de les seues aportacions, de les seues quimeres; nosaltres només hem intentat posar en solfa –sempre a través del filtre de la subjectivitat– el material que hem rebut. Som conscients que tal volta no haja acabat d’agradar a tot el món –tants caps, tants barrets–, com també lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada, d’alguna informació o d’alguna imatge. No hi busquen sentits obscurs; la causa serà, indubtablement –i no, per això, menys excusable, ho sabem–, l’oblit.

Finalitzem una etapa: una etapa que ens ha permés esbrinar el treball i l’esforç d’associacions i de col·lectius; una etapa que ens ha possibilitat conéixer part de la història del poble; una etapa que ens ha fet descobrir la bona gent; una etapa en què hem estat feliços coordinant aquestes planes. Defensem l’alegria dels finals, siguen amb èxit o amb fracàs, perquè són el pas previ d’un nou inici. I, a partir de hui, per a sempre, defensem l’alegria d’experimentar en la nostra pell les millors festes del món.

D’una figuera pretèrita

0
Publicat el 7 d'agost de 2020

La magdalena de Proust no és res comparada amb l’explosió d’una figa del bancal de l’avi en la boca després de sopar. Pelar-la pren un aire de ritu primitiu: des de la punta que l’enganxava a la figuera, en baixes la pell, fins que es queda nua, blanquinosa, amb una textura rugosa, a l’espera del primer mos, del segon mos, del -si hi ha sort i és ben gran- tercer mos. Hi ha diverses maneres de menjar-se-la, en efecte: hi ha qui la parteix en dues meitats, i hi fica la boca per xuclar-la; hi ha qui se l’engoleix amb corfa i tot; hi ha qui, com en aquell conte de la Carlota Gurt, «Un forat ben fondo», n’agafa els fruits per fer-ne mermelada o, simplement, gaudeix porgant l’arbre.

Després de sopar, hi ha el bol amb les figues -negres i blanques, sense discriminacions- que el pare ha collit en algun moment de la vesprada de les dues figueres que actuen de frontera de bancals: una, nascuda al camp de sota, dona fruits en el nostre; l’altra, parida en el nostre tros de terra, regala fruits als veïns del darrere. Amb l’un i l’altre, el pacte a tres és clar: agafeu-ne les que vulgueu, que és una llàstima que es facen malbé amb la bona pinta que tenen. I el pare i els veïns del costat i del darrere, tots junts, obeeixen. Primer, n’agafe una blanca -en realitat, les blanques són de color verd- petita, petita, amb la pell tibant, que, en despullar-la, ofereix unes corbes apetitoses. Té, però, menys gust del que aparentava. A continuació, és el torn d’una negra, una mica més arrugada que l’anterior, i en trac la pell; la polpa no presenta la perfecció de la de la blanca, però està molt més deliciosa. El que actua com un ressort memorialístic, però, és la minúscula i rasposa illa morada que hi ha quedat: en passar-hi la llengua, recórrec més de quinze anys enrere, quan la caseta no era com és i, a l’entrada, una figuera donava la benvinguda als visitants. Les figues, aleshores, les collia ell, l’avi: les més grans, sempre, o «per al xic», o «per a la meua Pepa». Temps d’innocència, d’ignorància, de vacances despreocupades, però, sobretot, d’ells dos, de l’avi i de l’àvia. D’ell cuidant el camp, les olives, les tomaques, la vinya del setembre. D’ella, posant-se un ramellet de gessamí o a la brusa o a l’orella, i mostrant-se tan bonica com era. O de la gandula d’indis i vaquers on reposava per a descansar mentre feia fum amb el caliquenyo. O dels fartons amb orxata llegint una revista del cor, o simplement visualitzantel paisatge. L’estiu era l’època d’ells; totes les estacions, en realitat, eren època d’ells. Aquella figuera ja no hi és, com tampoc no hi és ni la palmera -que va morir per homicidi a mans d’una bestiola-, ni l’olivera que jugava a fer de glorieta -assassinada per ampliar l’aparcament i l’entrada-, ni tantes coses ni tanta gent -colgades pel temps, que no per l’oblit.

És curiós, tanmateix, com la malastrugança en l’acte de pelar una figa i la supervivència d’un tros de pell han pitjat el clic. La magdalena de Proust? Les figues d’aquella figuera pretèrita plantada i cuidada per Pipo sí que estaven plenes de vida i d’història!

 

 

D’ombres i vents

0
Publicat el 22 de juny de 2020

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I ara no voldria escriure una entrada en què acabe romantitzant la lectura, però és cert que els llibres -que no les històries; ara mateix no seria capaç de fer un resum de dues línies de cap dels llegits- de l’escriptor barceloní tenen al darrere algunes microhistòries. Per exemple, que, amb El príncipe de la nieblaEl palacio de la medianoche, vaig començar a fer-me addicte a la lectura. Aquests dos llibres em remeten a un quart d’ESO desenfadat, destensat, després d’un curs de tercer hormonalment revolucionat, i em recorden, sobretot, a les classes de Castellà d’Amparo Vilaplana que és, en realitat, la culpable de la lecturodependència. Després de gairebé quinze anys, la perspectiva em permet assegurar que Amparo fou una de les professores (d’un reduïdíssim grup de tres o quatre; i és curiós que, d’aquest grup, dues eren de Matemàtiques i Biologia) que més positivament em marcà.

A partir de la lectura d’articles de premsa contemporanis, preparava les classes: localitzeu els substantius i els adjectius, analitzeu la frase tal, quina és la referència d’aquell pronom, quines són les idees principals, redacteu una opinió personal. Amparo ens feia pensar, perquè ens feia llegir i ens feia escriure, o ens feia llegir i ens feia escriure, perquè ens feia pensar; tant se val l’ordre de la causa-conseqüència. De fet, els exàmens -tres al trimestre- consistien a resumir la introducció, el nus i el desenllaç dels llibres que triàvem d’una llista infinita. Més encara: si no s’havia llegit el llibre escollit -i això que n’havia llegit un fum-, l’agafava un divendres i dilluns a primera hora el retornava. Només, i per llei, ens va obligar a llegir El lazarillo de Tormes.

Amparo Vilaplana es feia respectar, fins i tot, entre aquells estudiants que els informes pedagògics etiquetaven com a «problemàtics»; imposava amb aquell posat seriós en la distància, sense alçar el to de veu en cap moment, recta, ferma en el que deia. No ens idiotitzava -ja estàvem nosaltres bastant idiotes- com comença a ser costum entre el professorat actual als instituts, per això, quan adreçava un somriure amable tenia tota la credibilitat. Poques professores s’han mostrat tan generoses i tan atentes amb els alumnes, uns adolescents que intentàvem fer-nos-hi un lloc, tan perduts com estàvem, en el món adult; pocs docents s’han preocupat tant pels problemes de lectura en veu alta d’un estudiant, o pels inconvenients a l’hora d’entendre algun fragment. Tot i que hi havia companys que l’havien tinguda el curs anterior, alguns només la vam poder gaudir un curs. Anys després ens vam retrobar en una xarrada sobre lectura al seu nou institut, però això ja és un altre tema.

Aquell 2007, durant les vacances escolars -i torne a Ruiz Zafón-, vaig llegir La sombra del viento; molts l’havien triat per als exàmens d’Amparo, i no sé per què no ho vaig fer jo, però aquell estiu m’hi vaig endinsar. M’agradaria parlar de Daniel Sempere, de Julián Carax o d’«el cementerio de los libros olvidados» sense haver de buscar-ne informació a Internet, però és que no en recorde gairebé res, de la història. Sé que aquells mesos vacacionals vaig recomanar el llibre i el vaig regalar, de tant com m’havia emocionat, i que després van venir El joc de l’ÀngelEl prisionero del cielo, i que El laberinto de los espíritus el vaig deixar a algú sense haver-lo arribat a fullejar i que ja no se’n va saber res, però que, ni que siga per tancar la saga, algun dia el compraré de nou i hi tornaré. Uns anys després també vaig adquirir Las luces de septiembre, però es va quedar a la prestatgeria, potser superat -o soterrat- per altres urgències o pel canvi de gusts.

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I amb ell potser també se n’ha anat una part d’aquella adolescència ja pretèrita. Però, recalque: només una part. Dins d’aquest poti-poti de referents positius que anem omplint amb el pas dels anys, la passió i els coneixements d’Amparo Vilaplana han estat presents en tot moment. I… en fi, que m’hi sentia agraït.

Primer de maig

0
Publicat el 1 de maig de 2020

La primavera s’obri pas a poc a poc, i el calendari ens situa al primer de maig. El sol estén els raigs amb la missió d’acariciar-nos la cara i els braços, que ja inicien un despullament progressiu. El dia, per fi, sobrepassa les huit de la vesprada i, durant els aplaudiments, els veïns ja es poden veure els rostres amb claredat. Els amants es debaten en contradiccions sobre si prefereixen el goig de la temperatura o l’ombra de la nit per trobar-s’hi i anhelar-se’n la carn. El gos, que no ha trobat cap inalterabilitat en els horaris, és l’excusa perfecta per traspassar fronteres. I el sol, que de migdia et cobria el nas i els pòmuls, ara et passa els palpissos d’una manera gairebé imperceptible quan surts abans de sopar. I l’amant primer decideix que, amb aquest oratge i aquest escenari, la vida és més alegre, és més viva, és més vida. I el gos et porta al descampat, i olora totes les plantes, i liquiditza banderes, senyal inequívoc de la conquesta de petitíssims fragments de terreny -sense conflictes, amb la diplomàcia de qui veu en tu un còmplice- que acaba abandonant a l’espera que un altre gos se’ls apropie. I el dia comença a tenir ganes de morir, i un veí que fuma al balcó, després de fixar-se en com de descolorit està el dibuix que va fer l’hipotètic fill fa mes i mig amb un arc de sant Martí i allò del «Tot anirà bé», focalitza la vista en tu i el gos napoleònic, que sou els únics habitants del carrer en aquell instant. I l’amant segon diu que estaven millor amb l’obscuritat, que podien passar més desapercebuts quan quedaven en un punt intermedi i es besaven, es tocaven, es palpaven la carn anhelant d’afecte alié. I la primavera ja s’ha obert pas del tot en un canvi estacional atípic, i el calendari ens indica que portem quatre mesos complets d’un 2020 que no hauria d’haver començat, perquè el pitjor, a nivell personal, no ha estat cap pandèmia, és clar, però que veges tu què hi pots fer. I el gos gira a l’esquerra, disposat a baixar l’avinguda principal fins al cantó previ de casa, i un altre veí t’etziba que per què no el portes per mitjan carrer, que, si no, pixarà tots els portals, quan saps de sobra que ha buidat tota l’artilleria pesada en els seus assumptes de geopolítica, i ho saps perquè t’ha tocat arreplegar-ne les mines. I els amants, al capdavall, saliven de pensar que dissabte podran salivar-se, tot i que siga de manera semiclandestina, mentre la carn els demana anhel. I el dia ja ha apagat el llum i es disposa a dormir, mentre atorga el protagonisme a la nit. I el gos ja és a la porta del pis, i tu cerques les claus, i els amants s’enyoren i s’esborronen de pensar l’última vegada que notaren el tacte dels respectius cossos en fregar-se, i el veí ja s’ha acabat el cigarret i s’ha colpejat el cap amb la persiana quan volia entrar al saló, i l’altre veí està contant-li a la seua parella que és un ciutadà exemplar per haver-li etzibat, a un d’aquests que segur que mai no trau l’animal a fer les necessitats però que ara el traurà tots els dies, que passege la mascota per mig del carrer. I tu, que ja has obert la porta, penses que la primavera, que ja s’ha obert de bat a bat, avança massa de pressa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El refugi (V)

0

Les cròniques oficials no ho van apuntar enlloc, però diries que allò va començar tal dia com hui, l’endemà d’un 30 de març. Aquella nit, sense acabar d’entendre com ni per què, un cristall aïllat va esclatar, una fruita isolada es va podrir, una margarida marginal es va desfullar. No n’éreu, però, conscients. I encara dura, ara. I dura, per exemple, mentre et proposen transportar un sofà d’un indret a un altre: l’operació sembla fàcil, però calen més de dos braços per a moure’l i que no impacte contra cap altre moble. Que conste, tot siga dit, que tu no en tenies cap queixa, del lloc on era, però no saps dir que no, i tot això i allò. I, al capdavall, tu també t’hi asseuràs, no ho oblides. De seguida, doncs, distribuïu on us situareu cadascú, i a la de tres, un, dos, tres, ja el teniu en alt. Pesa: el maleït sofà pesa molt. Però, res, a poc a poc hi arribareu. Compte ací, compte allà; ei, compte amb la tele, no us la carregueu, vas cridant-los des de la part que atorga una visió més panoràmica. I funcioneu com el mecanisme d’un rellotge: això rutlla, tu. De sobte, tanmateix, no saps si és perquè el procés us està requerint més temps del que créieu o què, el sofà ha guanyat una mica de pes. No hi dones importància; no pot faltar molt de tros. Seguiu amb les indicacions mútues, però comences a notar rostres cansats o, pitjor, indiferents. Va, va, va, que ja som a prop! I sembla que fa efecte: el sofà flota de nou. Però, al cap d’uns minuts, torna a augmentar uns quants quilets. Per què? Algú es torca la suor, i creus que l’increment de pes ha estat conseqüència del fet momentani de deixar de sostenir-lo. Ep, compte amb el gos!, va, hosti, que queda no res. El sofà torna a volar com una ploma, però no durant gaires segons: ara pesa com si hi haguera algú assegut al damunt. No obstant això, no és moment de defallir, t’etzibes a tu mateix. L’excessiva i urgent picor d’un turmell provoca que en soltes una mà per a rascar-te, i acaba passant allò que intuïes que acabaria passant: la gravetat guanya i el sofà destrueix la tauleta de vidre, el gerro de vidre, les flors de vidre, els llibres de vidre, les fotos de vidre, les revistes de vidre, tot fet miquetes, i forada el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis… De manera inconscient, busques les cares dels altres, mig per insultar-los per la seua deixadesa, mig per no saber què es fa quan un sofà forada el terra, i cau al pis de sota, i etcètera. Però allí, com sempre, no hi ha ningú. Llavors, per a sorpresa teua, et sents menys alterat del que creies, t’ajups i toques amb el cul el poc espai de terra que queda a la vora del forat, les cames penjant, la mirada al front, que ja no saps si és una paret o un horitzó on es cofonen el cel i la mar o una serralada amb tot de vegetació, i lamentes que no t’agrade fumar, perquè, amb una cigarreta i en aquella posa, passaries per un personatge d’una comèdia negra o de l’absurd. I tot això, és clar, i per situar el lector en les coordenades temporals, l’endemà d’un 30 de març -o d’un 7 de gener, o d’un 22 de desembre, o d’un 12 d’abril- que tampoc no eixirà en cap crònica oficial, però que comptarà amb més d’un cristall aïllat esclatat, més d’una fruita isolada podrida, més d’una margarida marginal desfullada.

Publicat dins de Creacions | Deixa un comentari

La rèmora

0

Hi ha la rèmora. Una rèmora pretèrita que pren formes actuals; una rèmora sempiterna que es transmuta en ens desconeguts en l’embolcall però familiars en el contingut. Sota aparences innovadores, els sentiments són identificables quan es troben a tocar. La rèmora es transforma en una carta groga pel pas del temps, en un certificat oblidat en un calaix, en dues inicials pintades en una llauna, en una melodia improvisada, en un comentari falsament innocent, en un gest imperceptible, en despertar dotze minuts abans que sone l’alarma i sentir el pes del món als muscles, en un aïllament ple de plans que no es desenvolupen. Adonar-se’n és el principi, però la rèmora hi ancora i la situació de confinament gairebé absolut en fa impossible l’auxili. I la rèmora va fent camí: s’alimenta de les entranyes més profundes de la memòria; es nodreix del record, de la instantània que semblava momentània, de la llàgrima mai alliberada, d’un mateix. La rèmora em menja, et menja, se’l menja, se la menja, ens menja, us menja, se’ls menja, se les menja. A poc a poc, de mica en mica; pareu-hi l’orella i n’escoltareu el rac-rac del ròssec. L’anhelada tranquil·litat dura breus minuts; de seguida, la rèmora derrota la pau i s’hi expandeix. Fins i tot, de nit, la rèmora treballa: cava, cava, cava, cava fins arribar al subconscient i materialitzar-s’hi en un rostre pròxim. L’única solució per véncer la rèmora és enfrontar-s’hi. Però enfrontar-s’hi ben enfrontat. I, potser, ara mateix, les circumstàncies no són les més idònies. Tanmateix, quan ho seran? Tanmateix: quant de tanmateix.

Manuals

0

Què ho fa, que, de sobte, un cel clar es torne nuvolós? Que els raigs de sol esdevinguen llamps i trons? Que l’agradable airusset que escalfa els migdies es transforme en tempesta? La meteorologia ho explica. Què ho fa, però, que, sense res ni més, un mínim gest, un gest imperceptible, ens trastoque una rutina que preem? Perquè, a pesar de tot, preem, apreciem, estimem, una determinada rutina; de fet, tendim a arrapar-nos-hi. I això, perquè la coneixem, perquè sabem que cada matí seguirem unes pautes, que a la nit soparem i veurem una sèrie o llegirem unes pàgines del llibre que tinguem entre mans, que a l’endemà la roda tornarà a girar i que, dins d’una zona àmplia de confort, hi ocorreran actes diferents dels del dia anterior, però que no ens n’alteraran l’existència. La tranquil·litat o la pau a què aspirem, no consisteix a anar sedimentant una base sense que s’enderroque la construcció? Què ho fa, què ho provoca, que un clic automàtic es pitge quan li vinga en gana? On ens dirigim? I més important: recordem què ens ha portat a elegir el camí que ara seguim? Si davant la disjuntiva haguérem obert una altra porta -que si una porta, que si dues portes, que si tres portes, que si les portes sempre callen, que si no una porta i sí una finestra, que si darrere la porta, que si-, què o qui seríem ara? Probablement, estaríem plantejant-nos què o qui hauríem sigut si haguérem obert la porta que en realitat és per la qual hem entrat. Suposicions ficíticies, que no deixa de ser una redundància. Com tot: com aquesta entrada, com tu, com jo o com la gent. Hi ha una de les paradoxes més latents: ens alegrem quan alguna cosa hi arriba sense buscar-la i ens entristim quan notem que està a punt d’acabar. Una cosa que ens ha fet feliços sense haver-la demanada! Per què? També tendim, doncs, a arrapar-nos-hi. Segur que alguna persona amb estudis de Psicologia hi posaria un nom, si és que no hi ha ja una síndrome o un complex. Al contrari que en la natura, però, no hi ha manuals per a viure, i potser, malgrat l’espessor ambiental, siga millor així. Tanmateix… Tanmateix, què?

Se’ns ha quedat pendent un café amb llet…

2

– Josep, vols que ens fem un café amb llet abans d’anar-nos-en? Pagues tu i la setmana que ve pague jo? No tinc solt i per no canviar, però, si vols, pague amb targeta, eh?

– Tranquil, pague jo este; recuperem la tradició del café de la vesprada i la setmana que ve repetim.

Parlàvem de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. Tu, quan tenies la meua edat, què… Era una pregunta recurrent mentre preparàvem el sopar -tu, les teues espècies, el teu formatge, el teu arròs, els teus macarrons, les teues truites; jo, el meu arròs, la meua carn o la meua pasta-, o mentre un dels dos escurava i l’altre mirava la televisió o destacava això o allò d’alguna xarxa social. Les darreres setmanes havíem anat atrafegats: l’un, amb els exàmens, i l’altre, amb una anàlisi hipertextual. No obstant això, malgrat que no volguera parlar amb ningú perquè odiara el món, relaxaves la nit amb la narració de les teues experiències, unes experiències que em transportaven huit anys enrere. M’agradava parlar amb tu (de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis), fins i tot, quan no tenia ganes de saber res del món. Dijous passat encara vam matinar per anar, a les sis i quart del matí, a la biblioteca; sense adonar-te’n, estaves a punt de crear un dels millors records.

Ens vam conéixer al setembre de 2017, a la classe de Retòrica; el dia de presentació us vaig dir que diguéreu el nom i el poble o la ciutat d’on veníeu. Sabia que eres de l’Olleria perquè dos estius abans t’havia posat en el Llibre de Festes al costat de Teresa, però no ens coneixíem. Fins aquell moment. Recordes la primera vegada que vam coincidir al pub? Tu eres Àngel, no? El professor de Retòrica? Mentre, de fons, els teus amics se’n burlaven. I després van vindre més dies al pub, i més confiances i confidències. Va, deixa’m fer-me una foto amb tu!, tot i que sabies que fins que no tingueres la nota posada això no podia ser. Amb un cert orgull, però, començaves a ser el meu alumne: sí, el meu alumne, això; el meu alumne, allò altre. La prudència deia que millor que els alumnes i el professor no compartiren espai d’oci, però amb tu era diferent: sense abandonar el caràcter festiu del moment, ens respectàvem mútuament; sabíem que allò era una orquestra o una discomòbil, i que la Universitat era la Universitat. Ens féiem bromes i acudits -més dèbils o més forts, tant se val-, i ens podíem fer la guitza com uns animals, però eres capaç de fer-me alçar del llit un divendres a la una de la matinada perquè ens férem una cervesa i reflexionàrem sobre política, sobre música, sobre amics, sobre amors, sobre somnis. I, per unes coses o unes altres, vam decidir que al pròxim curs aniríem a viure junts -amb companyia de Jesús- a València. Entre tu i ton pare vau trobar el pis a Vicent Zaragozà, i hi vam anar a ulls clucs.

Compartíem viatge d’anada i de tornada; compartíem ratllades mentals que semblaven un món i que, a hores d’ara, ja no recordàvem. Ens vam ajudar en l’estabilitat. Compartíem algun festival i molts concerts, també amb el teu germà Vicent, en qui he descobert un amic -i amb qui vam fer l’indi en la boda de Pep i de Vero-, o amb Esteban, sempre al vostre costat, o tanta altra gent que m’has anat presentant i que s’hi ha anat quedant. Compartíem plans hipotètics, com aquella visita a París durant l’estada doctoral per fotografiar-nos dalt la Tour Eiffel, o aquell esmorzarot amb Mireia que mai no vam acabar de perfilar. Compartíem família: Andreu, un dels meus millors amics, un germà, ara també era amic teu i cunyat. Compartíem vida. De fet, solíem dir-li, a tia tia Àgueda, que érem un matrimoni; ens tiràvem els plats pel cap com si portàrem cinquanta anys de casats, però ens ríem i somríem de tot i de tots amb la complicitat de qui se sap ben acompanyat. Havíem arribat a comentar, mig de broma, mig seriosament, que, quan acabares la carrera, aniríem a viure junts: Ie, imagina’t viure els dos en un piset, o en el poble, o ací, a València. No digues que no molaria! Ens escoltàvem, ens aconsellàvem, ens enteníem. Ideològicament, gairebé sempre hi estàvem d’acord; féiem el pallasso -no hi havia dia que, tot i que volguérem engegar-ho tot a rodar, no férem el pallasso- imitant veus i converses de determinats partits polítics. Érem uns apassionats de la llengua, del poble, de la terra, de la cultura, del país. I t’estimaves els scouts, t’estimaves la Morralla, t’estimaves la Nova, t’estimaves els teus amics del poble, t’estimaves els teus companys de classe, t’estimaves a Josevi i Maite, i a Vicent i Teresa; en definitiva, t’estimaves la gent que t’estimava.

Ahir em van dir que em quedara amb tot allò positiu que havia viscut amb tu. En aquestes situacions, es tendeix a idealitzar o a llançar tòpics, però és que què collons tenies tu de roïn? Què? Estar ple de vida? Estar ple de projectes? Estar ple d’anhels? Les teues ganes d’ajudar perquè hi haguera un clima harmoniós? Què, Josep, què collons tenies tu de negatiu? No vull haver de triar amb què em quede i amb què no: vull quedar-me amb tot. Vull quedar-me, al capdavall, amb tot el que durant aquests dos anys i mig hem compartit: ens hem conegut i has arribat a esdevenir un grandíssim amic, un dels millors, sens dubte. Em coneixies i he estat molt afortunat perquè m’has deixat conéixer-te; i he aprés tant de tu que aquesta entrada fa paràgrafs que s’ha quedat curta. No descobriré res si afirme que has estat una de les millors persones amb què m’he creuat; demà, o d’ací unes hores, la quantitat de gent que t’acompanyarà en el darrer passeig en serà una prova més.

El passat quadrimestre, per incompatibilitat d’horaris, no vam coincidir en les anades i tornades de València. El dijous 9 de gener, però, encara ens vam poder fer un café amb llet i ens vam amollar totes les penes amb bilis i totes les alegries que el 2020 ens podia tenir preparades. Estaves descobrint una persona i n’estaves molt il·lusionat; sí, Josep, ara et puc dir que era ella, que, efectivament, com creies, actuaria com ho ha fet. I ja t’ho mereixies. Vam seguir parlant del que faríem en acabar, tu, exàmens, i jo, la tesi; i, encara que no ho saberes, eres un dels motius per continuar habitant el pis de València aquest segon quadrimestre.

En baixar del cotxe, encara vam aparaular un café amb llet per a la pròxima setmana, per al pròxim dijous. Finalment, el vam ajornar de nou, perquè els dos havíem quedat. Però aquest dijous -el passat-, encara vam tindre la sort de poder xarrar Aitana i jo amb tu, que venies de veure Star Wars –tu eres un friki de Fuster i no passa res!– i de comprar-te uns cascos per a escoltar música –un capritxet, mira, regal de ma tia Àgueda. Esperava que algun dia poguérem fer un sopar els quatre, o el sis, si els ho déiem, a Andreu i Teresa, amb l’excusa de compartir, també, el compte de Netflix. Però el café amb llet va quedar pendent…

I saps? Me n’alegre, que el café amb llet quedara pendent. I me n’alegre perquè, com que te’l dec jo i no m’agrada deure res, sé que algun dia te’l pagaré, i t’obligaré, perquè no te’n tornes a anar, que em convides a un altre. Mentrestant, a cada glopet que faça quan me’n bega un, et tindré a la punta de la llengua, sempre present, com a bons cafeters que déiem que érem i que serem. I et podré tornar a veure. I t’agrairé que coincidírem a Retòrica, que m’ensenyares coses molt més importants que no les que la Guia docent m’obligava a explicar-te, o que em permeteres formar part de la teua vida. I podrem tornar a intercanviar pessics o punyades al braç. I et podré tornar a saludar des de la llunyania, fent broma, aliens a les reaccions de la resta. I em podràs tornar a fer respostes com a contraatac als meus acudits. I podrem tornar a riure i somriure. I podrem tornar a parlar de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. I et podré tornar a abraçar. I ens podrem dir, a la nostra manera, que ens estimem. Perquè, a pesar que ja ho saps de sobra, encara no ho havia escrit al llarg d’aquestes paraules: t’estime, Josep, t’estime moltíssim.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’altra galta

0
Publicat el 6 de gener de 2020

Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra (Mt, 5, 39). Som responsables dels nostres actes, però també som responsables dels actes que permetem per part dels altres. Justament per això: per permetre’ls. No podem evitar que hom obre com obra, malgrat els avisos, malgrat els aclariments i malgrat les cent trenta-dues xarrades que, en principi, donaven un tema per tancat i per solucionat. No podem evitar-ho, deia, però sí que podem elegir si ho acceptem o no. I si ho acceptem, si entrem en les regles d’aquest joc alié, només ens queda aguantar-nos i resignar-nos quan, inevitablement, com apuntava adés, hom obre com obra. L’altre dia escrivies que eres un somiatruites; hui escrius que, de la mateixa manera, eres un malpensat i un desconfiat. Per aquest motiu, no té mèrit si, de huitanta coses de què desconfies, tres t’acaben donant la raó; és estadística. El cas és que allò de pensa malament i -la majoria de vegades- ho encertaràs, se sol complir. Estadística? Tant se val; el problema és seguir permetent i acceptant, perquè, tot i que hom obre com obra, no hi ha cap mala intenció darrere; perquè, tot i que hom obre com obra, la condició humana tal; perquè, tot i que, etcètera. I, continuant amb l’estadística, amb la matemàtica, comences a comprovar que la bossa que alberga la gran paciència que t’has descobert té una minúscula escletxa que provoca un lleuger desinflament a mesura que, a l’altre costat, la decepció s’hi va introduint amb un degoteig imparable. Amb el respectiu retorn de fantasmes. Amb la respectiva reproducció d’inseguretats. Però, com apuntaves a l’inici, això és responsabilitat teua i només teua. Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra (Lc, 6, 29). I després no et queixes si les galtades fan mal, pesat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El refugi (IV)

0

Hi ha cançons que són refugi; cançons que, potser, fa anys que no escoltes -i quan dius anys, són anys, molts anys- però recordes l’efecte guaridor que van tenir en el seu moment. Allà pels darrers mesos del 2007 t’havies proposat assolir un objectiu en el Batxillerat, i veies que, malgrat que amb els resultats del primer trimestre no hi anaves desencaminat, quedava una mica lluny. El primer trimestre dels sis que t’ocuparien el Batxillerat: te’n trobaves a les beceroles, però, impacient com eres, volies ja que tot rutllara com el mecanisme d’un rellotge… fins que vas escoltar la veu de Lluís Llach cantar el poema del grec Konstantino Kavafis. “Viatge a Ítaca” ja formava part de la teua biblioteca musical personal, però no va ser fins després de les notes del primer trimestre que va prendre sentit. El viatge seria llarg i hi hauria camí perquè caigueres, t’alçares, tornares a caure i et tornares a alçar. L’escoltaves una vegada i una altra, i una altra, i visualitzaves aquell darrer concert a Verges amb un enèrgic Pep Guardiola movent el cap al ritme de piano i un Jordi Sànchez -llavors desconegut per a tu- torcant-se alguna llàgrima. Llach i Kavafis t’alliberaven, et desinflaven, et permetien respirar. Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. L’objectiu del Batxillerat no es resoldria al desembre del 2007, ni al gener següent, ni tampoc al març. De fet, era preferible que s’estenguera, que s’allargassara, que no acabara a la primera cantonada. Tingues sempre al cor la idea d’Itaca. I amb Ítaca al cor, i al cap, efectivament, vas anar viatjant fins que al maig del 2009 vas aconseguir la meta. Aquell dia vas ser feliç, però, com gairebé sempre, efímerament. Havies vist Ítaca, sí; tanmateix, se’n tornava a allunyar.

Hi ha cançons que són refugi; “Viatge a Ítaca” n’és una, sens dubte. El concepte -una mica suat, sí- d'”Ítaca” resulta atractiu, encisador, addictiu, necessari. Tots, en realitat, tenim d’una manera més o menys clara, d’una manera més o menys modesta, una Ítaca que ens encoratja. Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen. I, quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos. No t’atures; marca’t més metes i objectius, camina, cerca, evoluciona, sobrepassa el hui que t’encadena, i ves més lluny, sí, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta. Ara que sofreixes certes obnubilacions derivades d’un present incert i insegur, recorda Ítaca, recorda què et va moure a voler arribar-hi, recorda què et va produir el desig de vorejar l’illa. La lluita quotidiana, al capdavall, és contra la imatge que et retorna el mirall, contra els fantasmes que han fet niu dins teu. El cant de les sirenes -unes sirenes ben arrelades en algun racó del cervell- pretén que hi ancores i en desistisques. Però et vas proposar créixer perquè volies millorar la teua pròpia versió.

Hi ha cançons que són refugi; un clic al cap et va fer buscar “Viatge a Ítaca” al Youtube fa tres nits. De vegades, coneixeràs realment qui hi és i qui no; de vegades, et sentiràs sol i pelat de rametes; de vegades, la teua condició de somiatruites et farà replantejar-te l’existència. Però la certesa serà que Ítaca continuarà esperant-te, independentment de l’entorn, de la soledat o del teu idealisme no compartit. Ítaca, vista amb prismàtics, serà allà, per omplir-te xarxes de volguts estels i per redescobrir-te els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences. Així que agafa de nou el rumb, llança’t a l’aventura, lleva’t pressions que ara no convenen, prioritza les onades que vols naufragar i esquiva les que et fan nosa. Ítaca és el destí, amb tota la càrrega que Ítaca té per a tu, però gaudeix i aprén del camí, fes-te el favor. Ítaca…