Propòsits lectors 2025

0
Publicat el 5 de gener de 2025

Sé el que passa quan hom es marca uns propòsits d’any nou: que no els compleix. Anit vaig revisar els objectius que em vaig marcar la nit del 30 de desembre de 2023 per al 2024 i, bé, bo, tira, anem anant que ací ja estem, qui dia passa any empeny, tal, noséquè, etcètera. Ni he fet esport 10-12 voltes al mes per regla general, ni he gaudit més del temps lliure, ni he escrit cap recull de relats, ni he après a dir que «no», ni he pensat en les pròpies necessitats tant com caldria, ni… Però, en canvi, sí que he tingut -crec, vaja- més paciència amb els pares, sí que m’he mig organitzat millor, sí que he escoltat l’ajuda professional, sí que he escrit i he lliurat 3 articles/capítols o més, sí que he encetat la casella de nous idiomes amb el B1 d’Italià i sí que he estat molt feliç. Potser, ben mirat, no ha anat tan malament, però m’estic allunyant del propòsit d’aquesta entrada.

El que volia dir és que enguany -bé, fa una estona, fruit dels efectes de l’aspirina per al mal de cap per les cervicals- m’he marcat una sèrie d’objectius lectors, que, com que ningú no m’acaça per assolir-los, podran anar variant. Això, és clar, sense comptar-hi els llibres que, per qüestions acadèmiques i laborals o per pura apetència, vulga llegir. De moment, són els següents:

– Llegir, com a mínim, 3 clàssics universals al complet, això és, d’inici a fi, de pe a pa, d’alfa a omega, de tal a pasqual. I quan dic llegir vull dir llegir, ben llegit, amb anotacions, amb informacions complementàries. Entre les opcions:

  • Divina Comèdia (seré capaç de fer-ho en versió bilingüe italià-català, ara que el B1 m’atorga poders i capacitats de persona gairebé nativa?).
  • Decameró (ma che cosa tu dici, amico?)
  • Bíblia (bé, pot ser, només l’Antic Testament enguany, i el Nou Testament per al 2026, no? Sí, ja ho sé, ja ho sé, ja sé que encara no he començat i ja l’estic retallant).
  • Don Quijote de la Mancha (la primera part també per ídem).
  • Ulisses (tant de bo em desperte la mateixa passió que va despertar en Mònica Batet, la qual, en un dinar interjornada el desembre passat, em va fer venir més ganes de llegir-lo que mai).
  • A la recerca del temps perdut (escolteu, que em vaig tragar el Blackwater aquest -em va agradar molt, per cert- i ja estic posat en el tema sagues familiars).
  • Cien años de soledad (mateu-me: el tinc des de 1r de Grau i ha vist passar amb mi una graduació, un màster, els anys de doctorat, la Covid19 i els «vindran coses pitjors», que explica la Bíblia -vegeu, com ja hi estic ficat?-. Més sagues familiars; el «saguista» em diran).
  • Assaigs (no pot ser que m’haja dedicat pràcticament tota la vida investigadora -i preinvestigadora- al mestre Fuster i que no n’haja llegit l’avi).
  • El quadern gris (ara em sent com quan, a Cersei Lannister, l’obliguen a passejar-se per la ciutat nua al crit de «Shame!, shame!, shame!». Però em referisc a lectures completes, no ho oblidem).

– Amb Sara, ens hem proposat encetar un «««Club de lectura»»» ella i jo en què, al trimestre, llegirem dos llibres: ens proposarem mútuament un llibre. Sé que dir-ne «««Club de lectura»»» és agosarat i pretensiós, però la idea és que ens anem descobrint lectures una a l’altre o un a l’altra i que en parlem, en debatem, en moguem el debat. De moment, la meua proposta trimestral per a ella és Florescència (Sembra, 2018).

Al llarg de l’any, en posaré algun més, amb tota seguretat, però, de moment, ho deixem en aquests. Si ho escric ací és, bàsicament, pel gust de ratllar els elements d’una llista. En fi, l’any que ve ja us diré si ho he aconseguit o no.

I vosaltres, teniu propòsits lectors?

01-01-2024 / 31-12-2024

0
Publicat el 1 de gener de 2025

I ací va, un any més, el llistat de lectures realitzades (algunes per plaer; altres per temes laborals i/o acadèmics) entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2024. Són bastants més que l’any passat, però esperem que augmenten en aquest any en què entrem:

  • A les dues seran les tres, de Sergi Pàmies
  • Asesinato en el Orient Express, d’Agatha Christie
  • Y no quedó ninguno, d’Agatha Christie
  • El cas Alaska Sanders, de Joël Dicker
  • Morir sabent poques coses, de Joan Enric Barceló
  • Senyal que plourà, de Muriel Villanueva
  • El dia de l’alliberament, de George Saunders
  • Pedagogies visuals de la identitat valenciana, de Ricard Ramon
  • Temps obert. Neu a la porta, de Teresa Colom
  • Temps obert. Ull de gat, ull de bou, de Teresa Colom
  • La grieta del silencio, de Javier Castillo
  • Blackwater. Part 1: La riuada, de Michael McDowell
  • Blackwater. Part 2: El dic, de Michael McDowell
  • Temps obert. La terra s’ho porta, de Núria Cadenes (relectura)
  • Escriure és reescriure. Anàlisi i testimonis de la literatura actual, de Francesco Ardolino, Carme Gregori, Gonçal López-Pampló i Pere Rosselló
  • El temps de les cireres, de Montserrat Roig
  • Les hores detingudes, de Ramon Solsona
  • El comte Arnau. Poema, de Josep M. de Sagarra
  • Arnau, de Rodolf Sirera
  • El comte Arnau, de Joan Maragall
  • El comte Arnau, de Josep Carner
  • La salvatge, d’Isabel-Clara Simó
  • Una carretera sense arbres, de Clàudia Serra
  • Al final siempre ganan los monstruos, de Juarma
  • Insomni, de Salvador Ortells
  • Un estiu, de Clàudia Serra
  • La pell freda, d’Albert Sánchez Pinyol
  • Blackwater. Part 3: La casa, de Michael McDowell
  • Biografia del foc, de Carlota Gurt
  • Blackwater. Part 4: La guerra, de Michael McDowell
  • Blackwater. Part 5: La fortuna, de Michael McDowell
  • Mare de terra, de Vicent Andrés Estellés
  • Blackwater. Part 6: Pluja, de Michael McDowell
  • Ora maritima, de Ruf Fest Aviè
  • Ora maritima, de Rafael Alberti
  • Ora maritima, de Vicent Andrés Estellés
  • Llibre de meravelles, de Clàudia Serra
  • Divina comèdia, de Vicent Andrés Estellés
  • Frankenstein, de Mary Shelley
  • Indigno de ser humano, d’Osamu Dazai
  • Final d’imperi, de Xavier Serra
  • Hiperràbia, de Ferran Grau
  • Florescència, de Kopano Matlwa

L’estiu que ja no va poder ser

0

Els nascuts en la dècada dels noranta vam ser sabedors, d’una manera o d’una altra, de la tragèdia del càmping Els Alfacs, a Alcanar, que va tenir lloc l’11 de juliol de 1978. Uns vint anys després, quan les televisions seguien emetent reportatges d’aquella bola de foc que arrasà tot senyal de vida humana, que feu bullir la mar a uns dos mil graus centígrads, que pintà de roig, de negre i de devastació aquell territori tarragoní, els pares ho recordaven i ens ho recordaven: una de les majors catàstrofes evitables.

Perquè sí, la tragèdia –com tantes d’altres tragèdies; ho acabem de veure amb la DANA–, s’haguera pogut evitar: si el camió de l’empresa Enpetrol haguera respectat la quantitat de tones de propilè líquid permesa (se’n transportaven entre 23 i 25, quan el màxim n’eren entre 19 i 20) o si haguera disposat d’una vàlvula de sobrepressió; si haguera circulat per l’AP-7 i no per la N-340, a tocar del paratge; si els responsables del càmping hagueren limitat l’aforament a les 300 persones establertes i no hagueren obert les mànegues fins a les 800; si; si; si; si… Tots els condicionals, però, tenen el denominador comú dels diners, de l’estalvi dels maleïts diners per intentar guanyar-ne molts més.

Els fets d’Els Alfacs, quasi mig segle després, s’han literaturitzat de la mà de la dramaturga Clàudia Serra (Alacant-Sueca, 1996), que ens regala Un estiu, text teatral amb què guanyà el 29è Premi Ciutat de Castelló de Teatre el 2023 i que li’n comportà la publicació a càrrec de l’Ajuntament de Castelló. Ara, però, s’ha reeditat en el segell Sembra Llibres, amb una magnífica i prolèptica coberta d’Ignasi Font i un epíleg clarificador de Xavier Hernàndez. En la peça, la família principal, que consta del pare, el Pep, de la seua parella, la Laura, i dels fills d’aquell, el Martí, l’Aleix i el Toni, ens permet viure en primera persona els dies previs d’aquella explosió.

Són justament aquests, els nens, la gràcia i la innocència que traspuen, els autèntics protagonistes de l’obra. Porten la veu de la història; coneixem els esdeveniments a través dels seus ulls, tant pel que expliciten com pel que, com a xiquets, només són capaços de descriure sense dobles sentits; i saben crear escenes divertides que, entre tanta misèria, ens trauen algun somriure. Com quan l’Aleix parla «com un senyor gran» i el Martí li ho recrimina. O quan la Laura i el Jean, el fill adolescent de la família veïna de francesos, «parlen del cafè, però és com si no estiguessin parlant del cafè».

Tanmateix, projecten una radiografia de la societat masclista i misògina de l’època. Som en uns anys anteriors a l’aprovació de la llei de divorci; hi ha una mare fugada titllada, per part del pare –que és «l’únic que sembla que la recordi»–, de desequilibrada, de no haver sabut «mai quin és el seu lloc com a dona», de «mala mare», de «cabra boja». Tenim la Laura, una jove que cau rendida als encants del Pep, i que abandonarà tots els seus somnis per acabar servint-li de minyona, atès que ell és qui porta els diners a la llar (paradoxalment, per això se’n salva, per no ser al càmping en el moment clau). I també tenim el racisme i la xenofòbia que desperten en ell els veïns francesos, un racisme i una xenofòbia basats, entre d’altres motius, per la distància idiomàtica. Sí: el Pep seria el que ara en diríem un «cunyat», l’oncle llunyà de Conca que arriba a la comunió d’una cosina i amolla una tirallonga d’acudits contra les dones, la parenta i la sogra.

I tot això, la fotografia social, la construcció i la caracterització dels personatges, el paisatge cremat i socarrimat de fons, la crítica al salvatge sistema econòmic, és fruit del treball i, sobretot, del talent –o del talent i, sobretot, del treball, tant se val l’ordre dels factors ací– de Clàudia Serra. Agafar una situació, una anècdota d’aquest món podrit, d’aquesta societat malaltissa, d’aquest capitalisme ferotge, i fer-ne una història que mantinga el lector (o l’espectador, quan se’n fa la funció) enganxat fins a la darrera pàgina (o fins al darrer segon) no és gens fàcil. Serra hi reïx, de sobra, una volta més, com ja havia fet amb Una carretera sense arbres (Sembra, 2024) i com ja està fent amb Llibre de meravelles (Onada, 2024). I hi triomfa, en aquesta crítica social, defugint el «drama», amb pinzellades d’ironia i, en algun punt, d’humor, com hem apuntat.

Un estiu s’ha de llegir i s’ha de pair. I s’ha de tornar a llegir i s’ha de seguir paint. I, si se’n té l’oportunitat, s’ha de veure. Les noves generacions –aquest llibre és, justament, l’elegit per a l’edició del Diàleg entre l’escriptor i els lectors joves del 2025, cosa que, d’altra banda, en posa de manifest la qualitat literària– han de conèixer la desgràcia del càmping d’Els Alfacs; les víctimes, per descomptat, ho mereixen. Però, sobretot, perquè el caràcter cíclic de la vida fa que contínuament assistim a noves tragèdies que, per negligència o per interessos de qualsevol tipus, es podrien haver evitat. Els que perdem, ja siga una família que gaudeix d’un estiu a un càmping, ja siga una persona que tornava amb el seu cotxe del treball i mor ofegat, sempre som els mateixos. Com també ho són, els mateixos, els responsables, no ho oblidem.

Em dic Carla i soc de Bufali

0

–Em dic Carla i soc de Bufali.

Vaig llegir aquell missatge amb una alegria (pre)adolescent inusual. La xica que m’agradava em responia el primer dels SMS enviats. Tot va començar el cap de setmana anterior, a casa d’un amic, just uns minuts abans que començàrem a veure una pel·lícula: «Qui és eixa xica rossa dels ulls blaus de la foto que va a la teua classe?», tot assenyalant la llum que aportava a la imatge. «Eixa? Una… T’agrada?» «Home, és molt bonica, és molt guapa! No me’n donaries el mòbil per a conéixer-nos?» «Va, anem a vore la pel·lícula» «Va, dona-me’l! No li dic que me l’has donat tu!», i crec recordar que me’l va donar en aquell instant, i el vaig guardar sense nom perquè es negava a dir-me’l, «demana-li’l, a vore si te’l diu ella». Vam veure la pel·lícula, la Banda del patio, però el meu cap ja no estava en l’animació.

–Em dic Carla i soc de Bufali.

Dimecres següent –que sempre he pensat que era 25 de setembre, però que, totes les vegades que hi he mirat, he descobert que la coincidència entre número i dia de la setmana era impossible (o 22 de setembre o 29 de setembre)–, mentre un amic i jo menjàvem pipes en un portal, li vaig escriure un text amb barreja d’atreviment, d’ignorància i d’idiotesa: «Hola, t’he vist en una foto i m’has semblat molt guapa. Com et diuen?». I després de no sé quantes perdudes, va contestar això:

–Em dic Carla i soc de Bufali.

Sembla que ella i ell eren còmplices de la presa de pèl i havien decidit gastar-me una broma. La suposada Carla de Bufali i jo vam intercanviar un parell de missatges més, i ho vam deixar córrer pel seu desinterés. Tot va quedar en aquell 25 (22 o 29?) de setembre, quan el curs de 2n d’ESO arrancava. I no seria fins al febrer següent que tornaríem a establir contacte: aquesta vegada, sorprenentment i per a la meua alegria (pre)adolescent inusual, va ser ella qui em va parlar. I vam seguir parlant. I vam parlar més. I ens enviàvem cartes, amb fotos i polseres. I xarràvem. I ens telefonàvem. I el mes d’abril va venir a l’Olleria, i amb el meu atreviment, la meua ignorància i la meua idiotesa, en l’aparador d’una antiga botiga de roba de nom gastronòmic, ens vam presentar, i vaig fer acudits roïníssims per evitar els nervis, i ella em va semblar molt més guapa del que ja m’havia semblat; em va semblar la xica més guapa que mai no havia vist en la meua curta vida de (pre)adolescent. I vam seguir xarrant, i vam començar a eixir junts (que és el que es feia abans: demanar per eixir junts, i si deia que sí, ja està, eixíem junts. I ja estàvem eixint junts, ja érem noviets), i el mes de juny, quan ella va anar a casa de la seua amiga de l’Olleria i jo vaig tornar del viatge de fi de curs, ella –jo, ja ho he dit, estava ple d’atreviment, d’ignorància i d’idiotesa, però en aquella ocasió em va mancar la primera qualitat i vaig tirar d’ignorància i d’idiotesa– em va besar, em va fer el primer bes que m’havia fet mai una xica, i… i vaig estar uns dies en un núvol.

Han passat anys, molts anys, i han passat moltes coses pel mig (i no, no és una referència al poeta); he enyorat molt aquella època, en què vaig ser molt feliç. Que sí, que el temps i la seua indulgència i tal i tal altre, però que vaig ser molt feliç. És cert que ara –que sempre, des d’aleshores– hi pense i descobrisc que, efectivament, era un ignorant i un idiota, per haver deixat passar aquell exprés de Pere Calders, que ens haguérem pogut estalviar maldecaps i preocupacions i…

–Em dic Carla i soc de Bufali.

El passat 22, 25 o 29 de setembre va fer vint anys d’aquell primer missatge. D’aquests vint anys, n’he passat setze maleint-me i trobant-la a faltar, pensant com hauria estat la vida amb ella, imaginant com hauríem viscut la vida d’estudiants, somiant com hauríem passat els caps de setmana i els aniversaris de cadascú, vivint en la ment com hauríem fet front a la pandèmia. Però importa el present, importa l’ara, que és on construïm les bases i els pilars per a l’esdevenidor. I ja fa més d’un any que visc en el present, en l’ara, en la construcció constant de bases i de pilars. Per això, hui, que fa 33 anys, simplement vull escriure-li aquesta entrada per desitjar-li el millor, per recordar-li que, sempre que mire a un costat o a un altre, m’hi tindrà, per fer-li saber que l’estime amb tota l’estima acumulada al llarg dels setze anys (i més, molt més), per demanar-li que no se’n vaja mai i per avançar-li que, en arribar a casa, l’abraçaré fins que me’n diga prou. Ella, que ni es diu Carla ni és de Bufali. Ella: Sara.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I si reprenem el bloc?

0

Veig que des de l’última entrada-entrada –la de l’1 de gener amb les lectures del 2023 no compta– ha passat gairebé un any, un fet que, sens dubte, posa de manifest que han estat gairebé tres-cents seixanta-cinc dies de canvis, de noves rutines, de noves obligacions, de noves coneixences i de pèrdues de tot tipus. Entre aquestes pèrdues, fins i tot, hi ha la de la calma per poder escriure al bloc sense sentir-me tan malament.

Ara que el curs 2023-2024 és a punt de finir (tot i que toca posar ja un ull al 2024-2025, que començarà amb força) i que venen uns dies de relativa tranquil·litat, m’agradaria reprendre-hi l’escriptura, ni que siga a mode d’entrenament. Què hi tinc a dir? En realitat, poca cosa; ara bé, no està de més tornar a posar en ordre les vagues idees caòtiques que passen pel cap, fixar moments en la consciència que la voràgine de la immediatesa no permet amb la freqüència desitjada o exorcitzar (mals) pensaments per mitjà d’humils pretensions literàries. Però, sobretot, tornar a pràcticar la vella fórmula de subjecte-verb-complements, subjecte-verb-complements, subjecte-verb-complements, ara que estem a les portes de complir els tres lustres d’aquesta plataforma.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

01-01-2023/31-12-2023

0
Publicat el 2 de gener de 2024

I ací va, com tots els anys, el llistat de lectures realitzades (algunes per plaer; altres per temes laborals i/o acadèmics) entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2023. Són menys que l’any passat, però esperem que augmenten en aquest any en què entrem:

  • Carcoma, de Layla Martínez
  • Les Fures, de Llorenç Villalonga
  • Mater, de Martí Domínguez
  • Musclos per sopar, de Birgit Vanderbeke
  • El juego del alma, de Javier Castillo
  • Los armarios vacíos, d’Annie Ernaux
  • Ombres en la nit, de Ferran Torrent
  • El día que se perdió la cordura, de Javier Castillo
  • Memòries de mi mateix, de Ferran Torrent
  • Una història és una perdra llançada al riu, de Mònica Batet
  • Profecia, de Raül Garrigasait
  • El triangle de les màquines, de Vicent Garcia i Pau Pérez
  • Demà, i demà, i demà, de Gabrielle Zevin
  • Senyor de les mosques, de William Golding
  • Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà
  • Si la memòria no ens falla, de Julià Guillamon
  • Uf, va dir ell, de Quim Monzó (relectura)
  • El estado de la unión, de Nick Hornby
  • Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís
  • Un altre pas de rosca, de Henry James
  • Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, de Quim Monzó (relectura)
  • Pírcing, de Ryu Murakami
  • Històries del Paradís, de Xavi Sarrià (relectura)
  • La Red Púrpura, de Carmen Mola
  • La nació literària de Joan Fuster, de Vicent Simbor
  • La mestra, de Víctor G. Labrado (relectura)
  • El fracassat, de Martí Domínguez (relectura)
  • Les raons de Divendres, de Josep Vallverdú
  • Escrits sobre el Tirant lo Blanc, de Joan Fuster
  • Les absències, d’Irene Klein

Primer mes de contacte (Leeds, II)

0
Publicat el 8 d'agost de 2023

Quan a les 9 del matí de dilluns 15 de novembre l’À. xafa la University of Leeds, troba a faltar moltíssim la setena planta de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Angel Smith li ensenya el seu nou despatx -a la planta baixa, apartat de la resta de companys del departament; de fet, apartat gairebé de la resta de la civilització, cosa que, inicialment, agraeix, per preferir una mica d’isolament fins que puga construir– i l’acompanya a la seua primera classe, a Baines Wing; en fa les presentacions i, com serà la tònica habitual els pròxims dos cursos, desapareix. «Hi, everyone! My name is À. and I will be your Catalan teacher. However, a partir d’ara en aquestes classes parlarem en català», diu l’À., tot esperant algun somriure ni que siga incòmode del nou públic, però no arriba. Són alumnes de primer i molts d’ells han agafat Català I per omplir els crèdits d’optatives o perquè se’ls ha explicat que si volen fer l’any a l’estranger (el Year Abroad, durant tercer) a Barcelona o a la resta de Països Catalans, han de passar necessàriament per aquella assignatura. Fan les presentacions, l’À. explica breument la guia docent i els anima que pregunen dubtes; cap ni un. Aleshores, els encoratja que li envien els correus electrònics que necessiten per a resoldre qüestions, i ja tenim els cinquanta-cinc minuts complerts. La pròxima classe serà en una hora (els dilluns, amb la compressió de l’horari pel retard de huit setmanes ocasionat per l’obtenció del visat, és el dia amb major nombre de classes), i els tocarà als de Català II, que ja entenen una mica la llengua i, per tant, la conversació esdevindrà una mica més fluida: Julia, Isla i Chris fan més fàcil l’entesa amb Anna, Jade, Rita, Rob i Daniel.

La primera setmana, pensa l’À. ara, amb perspectiva, és dura, perquè, a més de preparar les classes, ha de buscar pis i adaptar-se a presses i correres a una ciutat no gaire atractiva, tot i que, amb el temps, es convertirà en amable. El primer dinar, voldria fer-lo en un bar, però, a prop de la universitat, no hi ha cafeteries de menjar «calent», més enllà que d’un microones per a l’entrepà; el paquet d’entrant + sandvitx/pasta + beguda per 3’5 lliures del Tesco, encara tardarà una mica a descobrir-lo. I les jornades s’allarguen des de les 8 del matí fins a gairebé les 9 de la nit, també per a evitar pensar. Des de l’Olleria, o des de Madrid, la persona que li havia regalat l’adaptador d’endolls, continua ajudant-lo amb tot: que si a enviar correus a les immobiliàries; que si a comunicar als estudiants això o allò altre; que si, que si, que si qualsevol excusa és bona per mantenir contacte amb el punt de partida. Li dona les gràcies una vegada i una altra, perquè no sap què faria sense ella, malgrat la distància -que, a partir d’un moment concret, no serà només física-, però va fent. Finalment, l’À. troba un pis al 25 de Christopher Road: aprofitarà la vesprada de divendres per portar-hi les primeres andròmines i el matí de dissabte per anar a comprar llençols, nòrdic, coixins, estris de cuina i una tassa per als cafès. S’hi instal·la, i el pròxim dimarts hi escriurà la primera entrada al seu bloc, titulada «Al final, què faig amb tu?».

L’À. alterna la feina a la universitat amb passejades per la ciutat, i comença un vici que el perseguirà els pròxims mesos: omplir-se de feina per no enyorar-se, per no pensar, per no recordar, i fer veure que les agulles del rellotge circulen més ràpid. La primera presa de contacte amb Leeds durarà fins al 10 de desembre, que comencen les vacances de Nadal, però aquelles primeres quatre setmanes li valdran per anar apamant el terreny. Coneixerà els companys de pis, amb qui no acabarà de crear cap tipus de lligam: a la xica tailandesa, encara li faltaran uns quants mesos fins a arribar-hi, i el Milan se n’anirà tan bon punt comence el segon quadrimestre, mentre que la resta seran comparses del dia a dia. L’À. no socialitzarà, però perquè tampoc no en tindrà temps. Ara bé, si en tinguera, ho faria?, es pregunta qui va teclejant ara aquestes lletres. No crec, li etziba l’À., una mica desmenjat. I entre One Stop, entrepans gelats de dilluns i dimarts, feines que comencen a acumular-se, passeigs amb podcasts a les orelles, l’observació dels colors de la tardor, una primera nevada que agafa per sorpresa els mateixos anglesos, la impregnació d’un esperit nadalenc com mai no havia vist, un sopar del departament amb professors d’Espanyol amb qui pot parlar sense haver de pensar com es diu cada paraula, i un intent dels seus amics Bernat i Andreu de viatjar a Londres -frustrat per les noves mesures per frenar la Covid19 de Boris Johnson-, aplega l’hora en què l’À. fa nit a l’aeroport de Manchester fins a les sis del matí, quan tornarà cap al País Valencià.

L’À. ha passat el primer mes a Anglaterra, amb la consciència, i, en certa manera, la tranquil·litat, que hi tornaria aviat. No li ha donat temps a llançar llavoretes per a futures arrels; no li ha donat temps per recórrer gaire la ciutat; no li ha donat temps… En tindrà, en algun moment? No ho sap, però ja és a Alacant, al cotxe, amb el pare, i torna cap al poble. Aquest mes, però, li haurà servit perquè en un futur mes d’agost, quan gire la vista enrere, entenga que ací va començar tot: el progressiu canvi de vida que li la capgiraria de dalt a baix, però no ens avancem, amigues i amics, que a l’À. encara li queden uns quants episodis.


El visat i la primera maleta (Leeds, I)

0
Publicat el 2 d'agost de 2023

Ara que fa dos estius d’aquell estiu ben estrany, i havent acabat, per fi, el curs acadèmic (a falta d’unes correccions d’urgència i les recuperacions), potser a l’À. li convindria fer balanç d’aquests dos últims anys, ni que siga perquè en quede constància en aquest indret que l’arreplega des de ja fa tant de temps. Com la majoria de les coses fructíferes a la vida, l’aventura a Leeds també va començar de rebot, però anem a pams i situem-nos al principi.

És dimecres 14 de juliol de 2021, i, després de maldar per dipositar la tesi doctoral, a l’À. li toca fer una quarantena preventiva de Covid19; la setmana anterior va ser la graduació d’Història, de la primera promoció a què va fer classes de Retòrica i en què va conèixer, a més de Josep, Joan, Patri, Jesús, Maria, Joel o Emili, entre d’altres. Molt bona gent. Però tornem-hi. Entre la quarantena preventiva i el buit postdipòsit, el futur de l’À. el saluda; què farà a partir de setembre? Unes setmanes abans, amb els nervis per arribar a temps de lliurar la investigació que l’ha tingut entretingut des de 2015, hi ha fet dues entrevistes per a la selecció de professorat de català a l’exterior que convoca l’Institut Ramon Llull: la primera, Granada, i la segona, Salamanca. Havia optat per seguir a l’Estat espanyol per poder dependre d’ell mateix i del cotxe i per poder desplaçar-se al poble o a Madrid quan li pareguera, però, per una raó o per una altra, no l’agafen. Els nervis per arribar a temps de lliurar la investigació i etcètera actuen d’escut per a desfocalitzar la resignació. Uns dies després prova sort a Lió, i l’entrevistador no el mira -via Skype- ni a la cara. Res: centra’t en la tesi, pensa. I en això que tornem, ara sí, a la setmana de la quarantena preventiva i el buit postdipòsit, a finals de setmana, en concret: ha quedat vacant el lectorat a Leeds (on queda Leeds exactament?). Sí, fes l’entrevista, vinga, va, no perdes el tren de la carrera acadèmica. El pròxim dilluns veu a l’altre costat de la pantalla Angel Smith, que li fa unes quantes preguntes; no se’n vol fer il·lusions, i segueix la seua quarantena preventiva, fins que unes hores més tard li confirmen que sí, que anirà a Leeds. Avisa totes les persones avisables: pares, parella d’aleshores, directora de tesi, amics. Entre l’alegria i el neguit, afronta millor l’estiu, i va familiaritzant-se amb el nom d’aquella ciutat del nord-oest britànic: Leeds, Leeds, Leeds. L’equip d’allà no és el que entrena Marcelo Bielsa? Para pròxima a Liverpool i a Manchester, que té aeroport.

En les pròximes setmanes i mesos, la burocràcia postbrèxit fa que aconseguir el visat semble els dotze treballs d’Hèrcules, i es veu convertit en Astèrix pujant i baixant les plantes de l’administració gal·la. En un primer moment, s’amoïna, perquè sap que els papers no estaran en regla per a la data d’inici de curs, però acabarà despreocupant-se’n: per més que patisca, no hi podrà fer res, així que per què seguir pegant-hi voltes? Ajorna aquells bitllets per a la tornada de Nadal i, en saber-ne certa la data, ja en comprarà, de nous. Parla amb la resta de lectores que aquell any s’incorporen al Regne Unit, i cada cas és un món: la seua amiga Maria, per exemple, aconsegueix el visat per a Cardiff aviat, mentre que Elena no arribarà a Birmingham fins a mitjans de desembre. L’À., però, té una relativa sort: el certificate of sponsorship aplega a finals d’octubre, havent ja defensat la tesi i enmig del quadrimestre; una quinzena després ja té el visat de manera oficial (no li ha calgut tanta parafernàlia com a les seues companyes; ni exàmens oficials, ni traduccions jurades, ni res: el visat és de treballador temporal, i val durant dos anys), però coincideix amb la Reading Week a la universitat. Finalment, prepara el vol per al 14 de novembre. I, ara sí, els nervis van fent puntets a l’estómac. El canvi serà brutal -no se li ocorre cap altre adjectiu al narrador que no siga el suat brutal, de veres?-: ell, que necessita veure el campanar del poble sovint; ell, que necessita abraçar i estar prop dels seus amb freqüència; ell, que estava tan a gust en la zona de confort; ell, que no volia anar-se’n gaire lluny; ell, que ja intuïa que fora de la Universitat de València faria fred. I prepara la maleta: quina roba hi deu clavar?, quins llibres s’endú?, què li farà falta allí que tinga ací?, no hi caben persones? De sobte, algú que ha estat diverses vegades a Anglaterra li diu que recorde agafar l’adaptador per als endolls, que allí són diferents; de fet, li havia regalat per a l’aniversari el seu, amb la promesa de l’À. que li’l tornaria en tenir-ne ell un parell de propis. Li ho agraeix -com li agraeix que l’haja ajudat les darreres setmanes a entendre els passos a seguir per a viure en aquell nou tros de món- i se’l posa a la motxilla.

Aquell diumenge és un diumenge trist -com tots els diumenges, sí, però aquell més encara-; el pare l’acompanya a Alacant i vola direcció a Manchester. Abans d’embarcar, però, ha fet amistat (a partir d’ara, totes les noves coneixences seran amistats, perquè no hi coneix ningú) momentània amb una xica murciana que busca una amiga que, casualitats o no, viu a Leeds. Creu que està de sort perquè, almenys, ja té un fil personal des d’on estirar, malgrat que, en el fons, sap que mai més no tornaran a parlar. I arriba a Manchester, i de Manchester agafa un tren cap a Leeds, on, ja aquell mateix diumenge, visita un dels dos possibles pisos que ha vist per a llogar. Li semblarà car, però si no hi ha més remei… I, ara sí, ja el tenim al airbnb, on s’hostatjarà fins que trobe alguna habitació. Però això ja anirà descobrint-ho al llarg de la setmana; ara, però, toca dormir, que a la matinada encara haurà de preparar una introducció per a les assignatures de Català, la primera classe de les quals començarà a les 9…

 

Això no és un article sobre Rússia i Ucraïna

0

Són les tres i quart d’una vesprada de dijous de febrer, i havent dinat després de huit hores i dos minuts de treball, seu al sofà: un sofà blanc, en un espai blanc de decoració minimalista, en què l’harmonia albina només es veu alterada pel verd de les fulles d’una planta artificial de l’Ikea i pel negre del televisor. Sols de pensar que demà a la nit quedarà amb la Marta per fotre un clau, i ja li creix una inflor a l’entrecuix, però prefereix deixar de banda l’onanisme i reservar la benzina per a l’endemà.

Podria posar-se una pel·lícula de Netflix, o aquella sèrie de què tant li han parlat sobre uns fumadors amb boina, però primer passeja per Twitter. Sembla que ha esclatat la guerra a Ucraïna perquè el boig rus -és que són més roïns… sempre ho han sigut; mai no han estat de fiar- amb ànsies imperialistes ha decidit envair aquell país. El nostre protagonista no acaba de conéixer exactament les causes del conflicte, però @Elteuhistoriadordehui apunta que Putin vol crear la nova URSS. Putos comunistes de merda!, no pot evitar-ho. Segueix lliscant cap amunt, i @Geopolitikvlc n’assenyala un altre motiu: Rússia combat el nazisme a Ucraïna. Home, és que els nazis es reprodueixen com un mal pandèmic!, externalitza amb un punt -lleu- de resignació. Per a @MGueroleta94, no s’entén que el dictador haja decidit iniciar l’ofensiva justament ara que gairebé hem passat el coronavirus. Té raó, tio, a qui collons se li ocorre?, crida a la pantalla. @Ladelsegundoderecha, per la seua banda, demana a Putin, per favor, per favor (hi col·loca l’emoticona de les dues mans unides en senyal de pregària), que pare els atacs sobre la societat civil. Encara té temps d’analitzar l’aportació de @EmaSdridP: La culpa és de #PerroSanxe per permetre que #ElColetas entrara al poder i per cedir davant les pressions dels independentistes i dels proetarres. És que menut casoplón es va comprar, el molt malparit, eh?, s’indigna en veu alta. Se succeeixen les raons (i els comentaris; les comenta totes, tooootes), una rere l’altra (i un rere l’altre), una rere l’altra (i un rere l’altre), pa-pa-pa-pa-pa (pa-pa-pa-pa-pa), que li conformen una visió polièdrica; ningú no li podrà retraure –com sempre li retrau el roig-desgraciat-catalanista de l’Àngel– que s’haja quedat només amb una part de l’opinió pública: ha llegit totes les informacions que han passat pel seu timeline, fins i tot les dels periòdics de capçalera que llegeix, uns periòdics totalment independents que, en absolut, mostren cap línia editorial. Mostren la veritat, sense partidismes!, com els va defensar en una discussió amb aquell roig-desgraciat-catalanista.

Amb una idea, per tant, més o menys formada, deixa Twitter i entra a Instagram: les primeres imatges amb missatges de suport als ucraïnesos i requadres bicolor amb el blau i el groc; caricatures del president rus; stories d’aquest amb líders d’extrema dreta; fotografies d’aquest amb líders d’esquerra –perquè ja se sap allò dels extrems i tal i tot això i allò altre–; un vídeo de Putin amb Diego Armando Maradona ple de sobredosi d’excitació; etcètera. Són les tres i vint-i-set i amb una energia vital impròpia d’aquestes hores en què acostuma a fer una becaina –potser és la ira pels inicis del conflicte bèl·lic, potser és encara l’erecció–, decideix dir-hi la seua d’una manera necessàriament lacònica perquè, d’una banda, ningú no el prenga per un equidistant o per un insensible o, pitjor, per un desconnectat de l’actualitat, i, d’una altra, ningú no l’etiquete de comunista, feixista, pro-rus, pro-ucraïnés o pro-alguna cosa que el puga definir ideològicament, perquè ell serà moltes coses, però, sobretot, per damunt de tendències extremistes i de tot tipus de sigles, hi ha una cosa que no és: polític –de fet, sempre es descriu com apolític; tots els polítics són iguals, un tall de lladres mentiders. Llavors, sobre un fons negre, escriu en lletres roges “No a la guerra”. Perquè si hi ha alguna cosa bàsica que ens agermane és aquest desig, aquesta voluntat: no voler la guerra. (Ningú no vol la guerra, però putos catalanes, ojalá los bombardeen. Ningú no vol la guerra, però a por ellos. Ningú no vol la guerra, però, als bascos, els haurien de torturar. Ningú no vol la guerra, però si me hablas en valenciano te mato, hijoputa. Ningú no vol la guerra, però maricón de mierda, ojalá te contagien de sida. Ningú no vol la guerra, però la culpa es de las madres que las visten como putas. Ningú no vol la guerra, però con Franco vivíamos mejor i el golpe de Estado fue culpa de los rojos. Ningú no vol la guerra, però ací que no vinguen els immigrants negres que només que porten delinqüència i ens lleven la feina. Ningú no vol la guerra, però si tanto te gustan los refugiados –amb tonalitat fosca– ¿por qué no los metes en tu casa? Ningú no vol la guerra, però al desembre no es fan plans perquè és el mundial de Qatar i no ens el podem perdre per res del món. Ningú no vol la guerra, però tu deixa que els moros es maten entre ells i en pau. Ningú no vol la guerra, però, però, però.).

A les tres i trenta-dos, segueix passant stories i en veu una d’aquella xica amb qui va intentar intimar sense èxit una nit d’estiu; hi apareix en biquini –som a febrer, però diu que té ganes d’estiu–, es fixa en l’escot i pensa que sí, que alleugerirà la inflor, que el que va davant, va davant. Es torca amb el primer paper que troba i cau rendit. A les cinc i dotze es desperta, va a llavar-se les mans i les restes de paper-líquid-record de l’escot, i, animat com està (recordem-ho: és dijous a les cinc i dotze de la vesprada, ha descansat i demà a la nit ha quedat amb la Marta), es posa música i decideix posar una nova story amb la cançó del moment acompanyada d’un breu –en el poc de temps que el coneixem, ja sabem que és un home de poques paraules– Mañana, viernes, gente i d’un ninotet ballant. Es canvia de roba i surt a córrer, que cal estar en forma per aguantar demà durant prou de temps perquè en quede ben satisfeta, ha ha ha, ha ha ha ha, ha ha ha ha ha ha ha…

Nota: No em negaran, estimats lectors, que els directors de cinema o de sèries de televisió i els escriptors de ciència-ficció no ho tenen cada vegada més difícil per crear un producte que, per mitjà de l’exageració tecnològica, satiritze la societat actual.

Article publicat originalment a la revista Descriu el 28 de febrer de 2022.

Carta de diumenge a mi mateix (V)

0

Ahir vaig somiar que ens véiem i parlàvem: que, després de tant de temps, ens véiem i parlàvem. Que féiem un cafè, o un te de rooibos, o un suc, o una botella d’aigua. Ahir et vaig somiar. I vaig témer que el diumenge fora molt diumenge. «Anheles ara el que tenies?», (em) pregunte sovint, a mode de recordatori. La qüestió és que aleshores també em preguntava si anhelava el que tenia en aquell moment. Un inconformisme mal portat, supose. En qualsevol cas, per a llevar-me aquella pesantor, aquells arraps a la gola i a l’estómac, per a callar aquell esgarip silenciós, vaig acabar de llegir dos llibres: El día que se perdió la cordura (Suma, 2017) i Memòries de mi mateix (Columna, 2023).

Pel que fa al primer, és, per entendre’ns, el McDonald’s que hom es demana un diumenge a la nit quan importa més la companyia i la conversa que el menjar -no de gaire qualitat- en si: un bestseller amb quaranta-cinc girs argumentals, amb jocs mentals, i amb un punt d’excessiva pretensió per part de l’autor que, en algun moment, tracta el lector com si fora una mica deficient intel·lectual. Llegirem, però, la segona part, El día que se perdió el amor (Suma, 2018), que, de tant en tant, ve de gust empassar-se una Doble Bacon Grand McExtrem, encara que siga pels comentaris posteriors amb la S., que me’ls va recomanar.

Respecte al segon, per seguir el símil gastronòmic, és una bona paella o una bona cassola, regada amb un bon vi negre, amb la família, amb els amics, amb els éssers estimats. Ferran Torrent està més en forma que mai, amb una novetat -no recorde ara si en l’anterior llibre, Poder contar-ho (Columna, 2020), ja ho posava en pràctica; crec que no- en l’estil i els diàlegs: la barreja magistral d’històries entrellaçades que fan avançar a un ritme imparable -ara he caigut en la trampa d’escriure una frase de falca publicitària, ai!-. I no dic que em recorde a un àpat amb la família, els amics i els éssers estimats de bades: per aquestes gairebé quatre-centes pàgines circulen, ni que siga de nom, alguns dels personatges que ens han acompanyat des de No emprenyeu el comissari! (Tres i Quatre, 1984). Hi ha les referències al detectiu Toni Butxana i al comissari Tordera. Però també hi apareix un dels germans Torres, Ferran, que es va masturbar per primera vegada el dia abans de la primera comunió. I també surt, efímerament, l’aventura de l’exagent britànic Liam Yeats per València. I, és clar, les cireretes del pastís: el Mític Regino -el protagonista-, el Messiè, el Llargo, Marc Sendra -la primera persona narrativa d’una de les històries-, el Comptable, el pare Rafel, Sara, el gitano, l’Espanyol Martínez, i tants i tants altres als quals hem vist -i ens han vist- créixer des de fa vora quaranta anys.

El 2006, un professor de Valencià de l’institut ens donava un llistat amb algunes obres, com l’esmentat No emprenyeu el comissari! Cambres d’acer inoxidable (Columna, 2000), a partir de les quals m’hi vaig enganxar. Un parell d’anys després, la meua parella d’aleshores em va regalar Gràcies per la propina  (Bromera, 1994), que no llegiria, però, fins al principi del 2011, tot i que esdevindria un dels meus llibres favorits. Al principi de l’estiu de 2010, vaig passar pel Bulevard dels francesos (Columna, 2010) després d’haver-ne assistit a la presentació a Ontinyent, i, de seguida, vaig tornar a Butxana, en vaig rellegir els ja llegits i en vaig descobrir de nous, com Penja els guants, Butxana (Quaderns Crema, 1985), Un negre amb un saxo (Quaderns Crema, 1987) o Cavall i rei (Quaderns Crema, 1989); a poc a poc vaig anar completant la lectura del món ficcional de Torrent. Més d’un lustre després, vaig començar la sèrie Un dinar un dia qualsevol (Columna, 2015), Individus com nosaltres (Columna, 2017) -que vaig acabar a l’aeroport de Berlín- i Poder contar-ho (Columna, 2019), una sèrie que finalitza, justament, amb Memòries de mi mateix. Enmig, mentre esperava que l’escriptor anara creant i jo redactava la tesi doctoral, vaig devorar la trilogia sobre la corrupció valenciana –Societat limitada (Bromera, 2002), Espècies protegides (Bromera, 2002) i Judici final (Bromera, 2006)-, coronada per un quart llibre, Només socis (Columna, 2008). La setmana passada encara vaig acompanyar Santiago Cortés en la seua missió d’assassinar nazis a Ombres en la nit (Bromera, 2011), un llibre que vaig intentar iniciar en un viatge de Xàtiva a València el mateix any de la publicació, però que, no sé per quina raó, no em va atrapar; ara ho ha fet.

No sé si era per allò del poder evocador dels somnis, que creia que diumenge seria molt diumenge i m’engoliria -malgrat que, a la fi, vaig mantenir el monstre a ratlla- o què, però la sensació en tancar el llibre va ser de pesar i de tristesa: pesar i tristesa perquè -no sé per què- em va fer la impressió que Torrent s’acomiadava de tots els personatges que han donat lloc al seu món narratiu durant dècades. I sí, em va entrar un pesar i una tristesa molt, molt grans. Tant de bo m’equivoque, tant de bo siga un sentiment ocasionat pel pes dominical. Sé -i tu també ho saps, encara que no m’ho deies als somnis- que els canvis són difícils, dolorosos, infamiliars, inevitables o inconfortables, que fan por, que angoixen, que són un procés i, sobretot, que són impredictibles, però, entre tanta incertesa, un, de vegades, només vol saber que al falsificador, al periodista, al detectiu, al comissari o a l’estafador més famosos del món literari valencià els queda molta, molta vida. Ni que siga perquè, d’alguna manera, em lliguen a l’Àngel adolescent, una mica ingenu i bastant ignorant, que encara tenia la motxilla buida de trossos trencats i plena d’il·lusions pel demà.

Carta de diumenge a mi mateix (IV)

0

És normal que no sempre pugues amb tot. És normal que ni tan sols la majoria de vegades pugues amb tot. Sí, és normal; accepta-ho. Com també has d’acceptar que és normal que, si se t’acumula un constipat amb dècimes de febre, si se t’acumulen hores de son que el cos no rep (i que, durant el constipat amb dècimes de febre, hi han aflorat), si se t’acumula feina endarrerida per feina endarrerida a què no vas saber dir que no quan tocava, si se t’acumulen classes i classes inicialment no establertes, si se t’acumulen situacions o fotografies que gairebé un any després encara t’afecten quan tu pensaves que ja no t’haurien d’afectar (fa setmanes que n’eres conscient, perquè et venç la curiositat, però encara ho fan, què hi farem), també has d’acceptar, deia, que és normal que cresca la sensació que no pots amb la vida. O que la vida, que el món, se’t presente com un d’aquells monstres horrorosos de les pel·lícules de por que obrin la boca i ensenyen els ullals, els quals, si t’agafen, et destrossaran. I tu només vols tapar-te amb el cobertor fins al cap, i dormir, dormir molt, allargant les alarmes del despertador, a la recerca d’esperança. O tornar a les vesprades de diumenge a casa, amb pijama i la videoconsola perquè l’endemà només hi havia escola, o al banc del parc o de la plaça amb els amics menjant pipes, o als passeigs per la muntanya i als berenars ben acompanyat, és a dir, a quan la nostàlgia no hi era perquè n’estaves creant els episodis.

Tingues paciència. Molta paciència. Respira profundament i agafa aire. El camí és lent i semblarà, en alguns moments, que no, però tot aplegarà, per a tots. Confia-hi. Segueix el rumb; no te’n desvies, no te’n descuides. I recorda aquell refrany: «quan el meu dol siga vell, el teu serà novell».

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ni en missa ni repicant

0

Enllaçar dies i dies dormint una mitjana de tres o quatre hores fa que l’À. bote davant de qualsevol acció de la gent -i «la gent són els altres»-, però, sobretot, li fa veure la realitat a través d’un filtre de mala hòstia i cobreix la quotidianitat d’una pàtina d’obscuritat i pessimisme. Hi suma una dosi ben carregada, ben carregada, ben carregada, d’incertesa en el futur -una incertesa, tot siga dit, amb què no comptava, però les regles són les regles i no s’hi pot fer res, és que mira, les coses venen així, tal, no sé què, i etcètera. De sobte, la por i els nervis el posseeixen, i es posa a buscar solucions d’emergència -fet que, exacte!, li serveix per mantenir la mitjana d’hores de son. Alhora, com que no sap dir que no, sacrifica hores de descans i de dormir per si cal deixar portes entreobertes, no siga cosa que. De mica en mica, paradoxalment, s’allunya del seu objectiu: l’objectiu que dona sentit a tot el viatge. I, és clar, el filtre de mala hòstia es fa més gran i la pàtina d’obscuritat i pessimisme se li arrapa més i més fins que fa mal. Ara, això sí, malgrat tot, no se’n queixa -o no se’n pot queixar-; bé, sí, es queixa de les pròpies decisions, perquè la responsabilitat va ser, i és, seua. L’À. ho ha decidit. L’À. Tot va començar ara fa un any aproximadament, quan cercava distraccions per no pensar-hi, i més de tres-cents seixanta-cinc dies després, encara arrastra el tic diogenesià d’acumular, un tic que, en veritat, el distrau de l’únic objectiu de què no ho hauria de fer. I fins ací.

L’experiència demostra que no es pot estar en missa i repicant, perquè ni s’està en missa, ni repicant, ni on s’hauria d’estar -que no era ni en missa ni repicant. Creia que no n’hi havia, però, de vegades, cal saber veure’n els límits, a pesar que, sovint, com en aquesta ocasió, li’ls fan veure els altres -«els altres són la gent». Aleshores, l’À. només pot acatxar el cap i demanar disculpes.

Dit això: centrem-nos i (re)comencem.

01-01-2022/31-12-2022

0
Publicat el 3 de gener de 2023

I ací va, com tots els anys, el llistat de lectures realitzades (algunes per plaer; altres per temes laborals i/o acadèmics) entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2022. Són més que l’any passat, però esperem que en siguen menys que l’any que ve:

  • Balada d’ocells i serps, de Suzanne Collins
  • Terres mortes, de Núria Bendicho
  • Il libraio di Venezia, de Giovanni Montanaro
  • Fora de joc a Montserrat, de Màrius Serra
  • Pedro Páramo, de Juan Rulfo
  • La creació d’Eva i altres contes, de Josep Carner
  • Els morts de la nostra vida, de Joan Olivares
  • La poètica dels espais en Vicent Andrés Estellés, d’Irene Mira-Navarro (relectura)
  • L’inesperat i altres contes, d’Isabel-Clara Simó
  • Benvolguda, d’Empar Moliner
  • La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual, d’Antoni Simon Tarrés
  • La vida i les aventures d’en Robinson Crusoe, de Daniel Defoe
  • Robinson, de Vicenç Pagès Jordà (relectura)
  • Hotel Fontana, de Pau Alabajos
  • El tocadiscos de Joan Fuster, de Pau Alabajos
  • El país de l’altra riba, de Maite Salord (lectura i relectura)
  • El món de cada dia i altres restriccions mentals, de Joan Fuster
  • El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, de Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve (coords.)
  • La gran serp, de Pierre Lemaitre
  • Temps obert. La terra s’ho porta, de Núria Cadenes
  • Temps obert. No han donat la llum encara, de Núria Cadenes
  • La gran novel·la sobre Barcelona, de Sergi Pàmies
  • Els dies bons, d’Aina Fullana
  • Guadalajara, de Quim Monzó (relectura)
  • Històries poc corrents, de Pere Calders
  • Qui és el culpable?, de Jaume Fuster
  • Sola, de Carlota Gurt
  • La mentida més bonica, de Francesc Serés
  • Tus sueños imperios han sido, d’Álvaro Enrigue
  • Odissea, d’Homer
  • Odissea, el viatge de Ningú, d’Elies Monxolí
  • Ser Joan Fuster, una lectura iniciàtica, de Joan Fuster
  • Pigmalió, de Joan Oliver
  • Pigmalión, de George Bernard Shaw

Vint-i-tres

0

Nit d’un dissabte qualsevol d’octubre de 2017. Terrassa del pub Anem anant de l’Olleria.

— Perdona: tu eres Àngel, el meu professor de Retò… –t’hi llances tímid, però amb aquell punt de voler descobrir-t’hi, de voler fer veure que som del mateix poble, mentre els amics t’etziben entre rialles que eres un pilota.

— Sí, Josep –et talle, amb un somriure, mentre et pose la mà a l’espatlla–, i tu eres Josep, tranquil que ja et tinc fitxat, ja…

— Oh, oh, oh! Pepo, això és que et suspendrà! –criden els teus amics, que no abandonen el riure sorollós.

— Però segur, eh? Seguríssim! –m’hi unisc, però et mire a tu, encara amb la mà a l’espatlla.

— No els faces cas, que són uns cabrons! –em comentes, alçant el dit i assenyalant-los, i ja no sé si una mica preocupat, però sempre somrient.– Ens podem fer una foto?

— No, home, no, Josep! –ara esclate jo també amb una rialla– Si vols, en acabar el quadrimestre, les que vulgues, que ara de segur que vos les passeu pel grup de Whatsapp els companys de classe i feu muntatges burlant-vos-en!

Vale, va, però fem-nos-la, eh? –em mires fixament, i la línia dels llavis continua cap amunt.

— No ho dubtes! I no begues molt, que dilluns no hi atendràs! –tanque, momentàniament, la conversa, mentre torne amb el grup amb què hi anava.

— Però suspén-lo, eh?, que no para de dir que no sabia si saludar-te o no –sent encara algun amic que crida per cridar. I jo assentisc, rient-me’n cap endins, mentre vaig entrant per tal de demanar la consumició. Amb una mica d’orgull li diré a la meua parella d’aleshores que eres alumne meu.

 

Crec que no ens vam arribar a fer la foto en qüestió quan vas aprovar i vas deixar de ser alumne, però després ens en férem d’altres -poques, però-, quan et vas convertir en un dels millors amics, en un confident, en un pilar fonamental. Hui n’hauries fet vint-i-tres. I ens hauríem vist, i ens hauríem abraçat -abraçat molt, molt fort-, mentre m’hauries dit que colló sempre estàs ací, i ens hauríem fet un parell de cerveses, sense timideses, obrint-nos, l’un amb l’altre, sense filtres, com sempre. I tu m’hauries actualitzat la nit de disfresses de dissabte passat, i com ho portes tot. I jo t’hauria narrat Londres, i com ho porte tot. I t’hauria estirat les orelles, o els mugrons, mentre et deia que t’havia trobat a faltar. Perquè si ja ho haguera fet amb només un mes o mes i escaig de temps sense veure’t, imagina’t ara, que vas camí dels tres anys que… Que t’estime, Josep, que t’estime molt, i que vaig preparant, a la meua manera, aquell cafè que algun dia ens hem de tornar a fer. Per molts anys, amic.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Amb aquesta camisa

0

Cada vesprada, l’À. -«una altra vegada jo? Fotre!», pensa l’À. sobre el narrador, que el fa callar i li diu que a la feina-, durant el trajecte de tornada de la facultat a casa, passa per un cementeri. Un costum que ha reprès enguany és el d’anar escoltant música quan va al treball o en torna; els trenta-i-escaig minuts de distància es fan més planers. El cas és que ahir, quan va ser davant del cementeri, el cantant del grup indie que escolta ara va callar; una veu antiga, com del més enllà, amb un anglès decimonònic, va envair-li les orelles. Lluny d’esglaiar-se -i ara el narrador dubta de si escriure-hi el ja tòpic que fan més por els vius que els morts, que horroritza més el dia a dia que no els elements sobrenaturals o paranormals, tot i que, mentre hi dubta, ja ho ha escrit-, l’À. es va aturar: procedia aquella veu del cementeri? La devien escoltar els altres vianants? Ningú més no semblava sorprès, i, de sobte, va trobar que de darrere d’una làpida emergia aquell esperit amb l’expressió afonada. Ràpidament, l’À. s’hi va acostar: «are you ok?», li etzibà. I aquell esperit, que sabia que els costaria entendre’s en l’anglès de la seua època (a la làpida, hi havia només els tres primers dígits de l’any de naixement: 182…), automàticament va respondre amb un català pompeufrabrenc -perquè per tots és sabut que els esperits saben adaptar-s’hi, als idiomes dels interlocutors-: «no gaire; fa anys que plore el meu estimat Jake». L’À., bocabadat per aquell poliglotisme espiritual, li hauria posat la mà a l’esquena, però, és clar, no hi havia una esquena física; només va poder seure a terra i escoltar-lo. L’esperit, que havia ocupat el cos d’un tal Christopherson, li ho va contar, i li ho va cantar, amb aquells versos que devia haver elaborat i reelaborat després de tantes dècades, i que creixien, acompanyats d’una música suau, lenta, però coneixedora dels temps adequats per accelerar-se, que brollava pels auriculars: «I am lost in our rainbow. / Now our rainbow has gone. / Overcast by your shadow / as our worlds move on». Mentre cantava, l’À. començava a entendre que allò fou una relació impossible: la societat no estava preparada per a estimar ni per a estimar-se. Ho ha estat, en realitat, alguna vegada?, es va interrogar mentalment. Pel que narrava, el Jake i el Christopherson s’havien estimat, s’havien estimat fins al punt de conèixer-se les olors, els gestos, les mirades. Quan va arribar a la part d’«In this shirt, I can be you, / to be near your for a while», l’esperit s’agafà la camisa, se l’estirà i el que semblaven un parell de llàgrimes regalimaren d’aquells ulls profunds; l’À. sabia que eren llàgrimes perquè van caure a terra i van deixar marca en el fang. El tal Jake se’n va haver d’anar; potser un dels dos hauria acabat mort, si els hagueren descobert -quina paradoxa, ja que l’esperit esdevingué esperit al cap d’un parell d’anys per una malaltia sense cura. Aquella nit, va dir el Christopherson, la van passar units, besant-se, fonent-se, retenint-se visualment cada raconet del cos, i Jake li va deixar la camisa com a record, per si mai no es tornaven a veure. «Ai Jake, on ets?, on ets?, on ets?», va sospirar el Christopherson, eixugant-se les llàgrimes. «But I need Jake to tell you, that I love you, it never rests», torna a la cançó, i «I am lost, in our rainbow, / now our rainbow has gone».

A poc a poc, el Christopherson es va gitar, i es va fusionar amb les fulles i el fang fins que en quedà colgat -o fins que desaparegué. L’À., allí parat, no va saber molt bé què fer: li hauria agradat abraçar-lo, intentar fer alguna cosa per ajudar-lo, però només plorà, plorà molt. I les llàgrimes caigueren a les fulles, i regaren aquell sòl que ja estava humit, i voldria que hagueren traspassat totes aquelles capes fins arribar al cor del Christopherson -no es preguntà si els esperits tenien cor; no li calgué per comprovar que sí-, perquè en notara l’escalf, perquè sabera que el comprenia, que els amors prohibits, impossibles i no corresposts ja ho tenen això, etcètera. Sense saber com, però, el cantant del grup indie que escolta ara va tornar als auriculars. I, a poc a poc, l’À. s’alçà, s’espolsà el fang dels pantalons i tornà al carrer; ningú s’hi havia fixat, en aquella escena? Una vegada a casa, es llançà al llit, a veure si podia trobar-hi aquella cançó. Amb aquesta camisa, amb aquesta camisa… L’amor és complicadíssim, sí, però no ho valen els moments fugaços que ens regala? I quin poder evocador pot tenir una simple camisa!, tot això ho pensava l’À., amb els ulls humits però meravellat, mentre en teclejava la recerca. No ho reconeixerà mai en públic, això, però agraí en silenci el fet que el narrador li haguera revelat tota aquella història.