Hem començat el mòdul de Literatura Valenciana dins del curs UNISOCIETAT del campus d’Ontinyent. Literatura Valenciana, sí, ja els he advertit que l’etiqueta redueix moltíssim les possibilitats, però, en fi, tant se val, farem el que podrem, i etcètera. Hem iniciat les classes amb poesia contemporània: uns conceptes generals, “La Barraca” i “Vora el barranc dels Algadins”, de Teodor Llorente, i una bona selecció -el que donen tres hores i vint minuts de classe en total- de Vicent Andrés Estellés. Hi ha hagut una alumna que ens ha contat que el va conéixer personalment, i s’ha emocionat llegint “Cançó de bressol”, fins al punt que, en acabar, s’ha torcat una llàgrima. Hi ha hagut una altra alumna que ens ha explicat que Vicent Ventura va anar a un soterrar a Aielo, i que en té fotografies. L'”Assumiràs la veu d’un poble”, en veu de Paco Muñoz, els ha despertat passions; “Una escala qualsevol”, musicat per Miquel Gil, els ha provocat somriures.
Per la meua banda, he redescobert uns versos que restaven amagats des de tercer de grau, a la “Crònica especial”. Estellés era periodista i s’havia de què anava el gènere de la crònica, però al diari havia de seguir una -la- línia oficial. En aquest poema, però, ens regala uns titulars que el lector coetani potser no trobà en la premsa (ep, que són suposicions; no n’he fet la recerca a les hemeroteques): “Les execucions en un pati de Nuremberg”, o “El Tyris ple de gent”, o “La marxa de Mao pel continent de Xina”. Tanmateix, el que m’ha sobtat és la quotidianitat de la història -inserida en la Història- que ens narren els versos: uns fills que s’estimaven i que feien l’amor en el buc de l’escala. Han somrigut -hom, tinga l’edat que tinga, sempre somriu quan es tracten segons quins temes- i han seguit atents la lectura. S’estimaven i feien, en passat, aquests fills; un passat condicionat per una trista, bruta civilitat, que, tot i que sempre és cosa de quatre dies, o de quatre setmanes, no canvia mentre passen els dies, les setmanes, els anys. Fins que:
El pare es va morir, es va morir la mare.
La filla es va casar amb un altre, anys després.
Algunes voltes troba aquell primer amant.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat
en el buc de l’escala, raonen dels seus fills.
“El meu va a l’Institut”. “La meua té pallola”.
Han guanyat una trista, bruta civilitat.
Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.
I cadascú segueix després el seu camí.
Oh l’amor inserit, quina cosa, en la història!
L’amor “brusc i salvatge”, amb pinzellades de l’amor “educat” d'”Els amants”, és aixafat per aquesta trista, bruta civilitat. M’ha agradat (no cal que ho compteu: la porte escrita quatre vegades, i ara va la cinquena, què hi farem) aquesta realista doble adjectivació que acompanya el mot d’ordre: trista, bruta civilitat. No sé per què sempre ens quedem en els quatre poemes amarats de suor per als eslògans o dies de; aquesta crònica personalíssima és d’una bellesa deliciosa (que sinestèsic m’ha quedat). Tanta que, si sabérem explotar-la, donaria per a un bon relat actual(itzat) de ficció -els relats són sempre ficció, bla, bla, bla- que ocorreguera, no ho sé, en un metro?, en un ascensor?, en l’eixida o l’entrada d’una empresa? Que conste, però, que, abans de rellegir el poema, l’escena ja feia setmanes que em rondava pel cabet (ara, que eufemístic), encara que no amb la naturalitat amb què ho tracta el fill del forner. Això sí, no cal que recordem la mort de Manolete, que l’home tampoc no era cap exemple d’ésser -sí, ja deixe els incisos idiotes, però és que no sabia com acabar l’entrada- civilitzat.
Aquell que s’haja inscrit alguna vegada a un curs d’anglés -o faça dos minuts de memòria-, recordarà que, cap al final del temari, sempre expliquen el third conditional. Així, mentre que amb el first s’indica una acció imaginada que serà realitzada i amb el second, una acció hipotètica, amb el third es descriu una acció diferent de la que en realitat ha ocorregut, és a dir, un passat imaginat, un passat irreal. If I had played better, I would have won, però com que no he jugat tan bé, no he guanyat. Si jo haguera…, hauria… Com veiem, en català també en tenim l’estructura: en la pròtasi, el verb va en plusquamperfet del subjuntiu; en l’apòdosi, en condicional perfet. Si jo haguera, si jo haguera, si jo haguera, jo hauria, jo hauria, jo hauria.
Sempre lamentem accions del passat que han donat lloc a uns resultats i unes conseqüències totalment inesperats; sempre lamentem, en la pèrdua, haver-les portades a terme. Per això és un passat irreal, perquè, malauradament, i com a conseqüència, expressa el sentit contrari del que realment s’esdevingué. Si no m’haguera oblidat la clau, hauria pogut entrar a casa. Inserim que em vaig oblidar la clau i, per tant, no hi vaig poder entrar. Demà farà dues setmanes, i no em puc traure del cap, com un mantra, el “si jo haguera, si jo haguera” que sona pels racons com un rumor continu. Si aquell matí haguera callat, si m’haguera tragat les pors i les inseguretats, si haguera gaudit d’un nou despertar, si… No cal desenvolupar l’apòdosi. Potser, seguint amb les situacions imaginades i irreals, si no haguera estat aquesta la causa, hauria estat un gest, una mirada, el trencament de la falangeta del dit gros de la mà esquerra, allò que hauria portat al mateix esdevenidor. No obstant això, no deixe de pensar-hi, culpabilitzant-me’n: d’un passat real i d’un present possible ens hem transportat a un futur irreal -com el passat del condicional- fa només, què sé jo, quatre o cinc setmanes? “Jo sé que sou, pro on sou, etcètera”, però no trobe cap porta a què colpejar.
No, realment no em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda. Em vénen molts perfums, això sí: el perfum de la nit en què es commemorava el tercer centenari de la derrota d’Almansa, el perfum de la plaça de la Vila amb unes fitxes d’escacs, el perfum d’un caminal tot florit una vesprada d’estiu, el perfum del pont de Girona una nit freda de novembre, el perfum de les vistes mediterrànies de l’Alguer, el perfum d’una piscina en el terrat d’un hotel de Barcelona, el perfum d’uns creps acabats de fer, el perfum d’un viatge amb barca per l’Albufera, el perfum d’uns ous batuts amb pernil i ceba, el perfum d’acabar una sèrie sobre cinc amics en què un dels quals conta la història de com va conéixer la mare als fills, el perfum d’un concert a Burjassot, el perfum d’una plaça de bous ballant al ritme de Calle 13 i La Gossa Sorda, el perfum de tantes nits veient pel·lícules, inventant-nos noms, cançons o bromes, el perfum de. Tants perfums que, només de començar a olorar-los tots alhora, maregen.
No em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda -ho he dit al principi-, però sí que em ve el perfum de la vesprada que vaig comprar el disc de Feliu Ventura a Xàtiva i vam passar per l’Albereda escoltant aquesta “Història d’un sofà”, que va seguir sonant tota la nit fins que a l’endemà ens vam acomiadar en l’estació de tren de Joaquín Sorolla. Vam ser, érem. Ara, si fem cas de la conjugació del present -i al tan suat eslògan-, hauria d’escriure que som. Ja conjugaré, si escau, el futur.
Recollim perfums, guardem-los en flascons diminuts i deixem-los en el prestatge amb l’etiqueta de l’any ordenats des de fa una dècada, ni que siga per retrobar-los quan ens calga respirar.
“Com una gran manifestació de desheretats”, sintetitza la xica de l’últim conte de Black Friday, d’Antoni Rubio, el pas dels diferents personatges que pul·lulen pel recull. Desheretats, marginats, els misèria-humana, els no-ningú de Galeano; Rubio dóna veu als invisibles, als emmordassats, als que hom no vol escoltar, ni veure, ni creuar paraula. I ho fa jugant amb els diferents recursos que el llenguatge, que la literatura, li proporciona: un monòleg interior extremadament excel·lent a “Grossa” (no endebades va rebre el Premi Sambori el 2009); l’alternança de majúscules i minúscules i una cançó de bressol en “A la voreta del mar”; la narració de distints “Fragments” d’una dona que sent com li parlen les nines; la pròpia versió de la “Metamorfosi”, que ens demostra que determinades persones compten per a la societat el mateix que els insectes més fastigosos; el relat de la vida de Xosé Tarrío, vull dir, Xoan Tarrés, un activista heroïnòman condemnat a setanta-un anys de presó; la recerca d’un “Valhalla” molt diferent per a un finlandés i l’Omar de Fallujah; la crònica de la moda del Pokémon Go; les pinzellades ferrantorrentianes a “Ombres”; el comportament tan semblant de les persones grises amb les “Mosques”; la solidaritat d’un govern que promou el suïcidi com a ajuda social; o l’autoreferencialitat del “Final feliç”.
Seria fals dir que Antoni Rubio debuta en el món del llibre (el 2007 va publicar, junt amb Héctor Sanjuan, Del Sud: el País Valencià al ritme dels Obrint Pas; també ha publicat articles en diferents reculls), com també seria fals escriure que debuta en la narrativa (alguns d’aquests relats ja han vist la llum al suplement cultural “Arts”, del periòdic El Mundo). No ens ha d’enganyar, doncs, el fet que ara haja tret el seu primer llibre de narrativa: Rubio, que no és novell en aquest art -a què se suma la formació periodística-, ens ha regalat un mosaic de la societat que el telenotícies només ens conta quan als de dalt els interessa que no se’n parle dels afers sinistres, un ventall d’aquells que per als periòdics només són un nom i unes sigles. És una lectura incòmoda, però, trobe que en alguns àmbits, necessària; tot i el filtre de la ficció, els esdeveniments són d’una quotidianitat que asfixia. El lector, per collons, està obligat a reflexionar cada vegada que acaba un conte, el qual, al seu torn, esdevé un punyal amb sal enganxada a la punta. En alguna ocasió, però, l’autor peca d’explicitat i ens ensenya massa les cartes, sense deixar que ho deduïm per nosaltres mateixos, o, justament, ens ho revela quan ja ho hem deduït nosaltres mateixos. No obstant això, aquest xicotet però no pot entelar el bon treball que ha editat Sembra. Llegiu-lo, llegiu-lo amb calma, assaborint cadascun dels vint racons que amaga. I, malgrat la sensació que vos naixerà de voler aturar el món perquè potser no el sentiu com a propi -encara que sí, que això és el món real, el que habita els carrers, els barris xinos, les sales d’interrogatoris, els bordells, els grans magatzems-, penseu que “sempre queda l’esperança d’un final feliç”.
Com ja vaig comentar l’any passat, m’agrada anotar tots els llibres que llig, podríem dir, de nit. O en el tren. O en moments d’espera. O minuts morts. És a dir, tots aquells que no estan del tot relacionats amb la investigació, amb excepció de La senyoreta Keaton i altres bèsties i No et miris el Riu. No m’allargaré en reflexions del que hauria d’apuntar i del que no en aquesta llista; en queden fora contes, poemes, articles, capítols o assaigs solts, apunts de diaris o dietaris, etcètera, això és, tot allò que no constituïsca una unitat en forma de llibre.
L’any passat vaig anotar com a data d’inici per a veure el que llegia durant un any l’1 de novembre. I com que ha funcionat, m’ho torne a marcar de cara a l’1 de novembre vinent. Moment d’autobombo: si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. Tornant al tema, no em fixe cap objectiu per al pròxim any; segurament, no el compliré. Això sí, tot i que les xifres encara estan lluny del que m’agradaria, he afegit dues obres més respecte a la xifra del passat llistat, a pesar de disposar de menys temps lliure. Igualment, no he comptabilitzat les 13 obres que es van presentar al premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida.
Conclusions: he llegit més literatura i menys lectures, i he gaudit bastant més. Tanmateix, encara caldria incloure-hi més poesia, més assaig i més teatre. I algun clàssic, ai!
– La senyoreta Keaton i altres bèsties, de Teresa Colom **
– Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols
– Rotterdam, provisionalment, d’Octavi Monsonís
– Les generacions espontànies, de Mar Bosch
– Cementiri de butxaca, de Ramon Solsona
– Algú com tu, de Roald Dahl
– Vestido de novia, de Pierre Lemaitre
– Vida familiar, de Jenn Díaz
– El túnel, d’Ernesto Sábato *
– Recursos inhumans, de Pierre Lemaitre
– La memòria de l’arbre, de Tina Vallès
– El plaer de llegir literatura catalana, de Tilbert Dídac Stegman
– Guadalajara, de Quim Monzó **
– Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré
– El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger *
– Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà *
– D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània, de Gonçal López-Pampló *
– La mestra, de Víctor Gómez Labrado
– Las cosas que perdimos en el fuego, de Mariana Enríquez
– No et miris el Riu, de Mònica Batet *
– Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que altres, de Mònica Batet *
– Una dolça cançó, de Leïla Slimani
– Los peligros de fumar en la cama, de Mariana Enríquez
– El guardián invisible, de Dolores Redondo
– Un dinar un dia qualsevol, de Ferran Torrent *
– Estrella distante, de Roberto Bolaño
– L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez *
– La sega, de Martí Domínguez *
– Fuster per a ociosos, de Joan Fuster (antologia a càrrec de Xavier Aliaga)
– Els estranys, de Raül Garrigasait *
– Dues visions, de Joan Fuster (edició a càrrec de Xavier Ferré) *
– Origen, de Dan Brown
* Els que destacaria sobre la resta i recomanaria sense cap mena de dubte.
Presentació de l’antologia de textos fusterians, Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga (Sembra, 2017), feta el divendres 6 d’octubre de 2017 al centre cívic el Llombo (Ontinyent).
Abans que res, voldria agrair-los la seua assistència i confessar-los que és un plaer estar –i això que diré ara ho faré amb una punta de vergonya– per primera vegada al centre cívic el Llombo. Moltes gràcies al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida i a l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida per l’oportunitat que em donen de poder presentar-los aquesta antologia de textos fusterians, Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga.
Sempre m’havia preguntat com seria una presentació –des del punt de vista de qui presenta l’acte– d’una antologia o d’una edició crítica de tal autor o tal altre. Perquè sorgeixen certes preguntes: de qui o de què has de parlar? Del llibre, segur. Però el mèrit del llibre, de qui és: de l’autor?, de l’antòleg?, de l’editorial? Hi ha hagut casos en què una antologia ha posat llum sobre un autor desconegut, de manera que el mèrit és de qui ha curat el llibre, tant de l’antòleg com de l’editorial. Potser no és el cas, almenys total, de Fuster per a ociosos. I això ens obliga a parlar de quina funció hauria de complir una antologia.
En la meua opinió –i recalque el possessiu perquè això que diré ara és el que jo pense, i, per tant, lògicament, admetrà tot el debat que vulguen–, una antologia té la funció bàsica de “mostrar” una producció, en aquest cas, literària: bé perquè les circumstàncies socioculturals i polítiques no ajuden a la difusió (les antologies de poesia i narrativa de finals dels 40 i principis dels 50, per exemple); bé perquè un autor no ha gaudit de l’interés que li hauria pertocat i, al cap d’uns anys, se’l vol tornar a posar a la palestra; bé perquè es vol donar un petit tast de la nombrosa productivitat d’un autor; bé perquè es vol celebrar alguna efemèride. En el cas de Joan Fuster, amb diversos matisos, podríem dir que aquestes quatre causes es compleixen: un govern de dreta i d’extrema dreta entre PSOE i PP no era el més propici per a Fuster; encara ara en alguns sectors se l’estigmatitza, o se’l silencia, com el culpable de tots els mals del valencianisme; la gran quantitat de papers que va escriure no evita que “només” se’l considere l’autor de Nosaltres, els valencians; i enguany, com bé sabran, es commemoren 20 anys de la seua mort i 90, del naixement. Així, doncs, està justificada la publicació d’aquesta antologia.
Ara bé, de reculls d’escrits de Fuster fets pel mateix autor o per altres antòlegs, el mateix Xavier Aliaga ja detalla al final de Fuster per a ociosos que n’hi ha un fum. De fet, enguany, que ha sigut un any positivament productiu quant a producció fusteriana o fusterianòfila, també se n’ha publicat alguna. Tanmateix, hi ha el perill que les antologies acaben semblant repetitives i que, en certs casos, facen la impressió que el curador s’ha dedicat a ajuntar articles i prou. Afortunadament, no és el cas del llibre que presentem hui –la qual cosa, tot siga dit, va ser una de les raons per les quals vaig acceptar aquesta presentació, encara que això ara té poca importància.
Fuster per a ociosos és una antologia treballada i, com a conseqüència, atractiva; Xavier Aliaga ens ha donat píndoles en forma de diversos fragments de texts: fragments que ens permeten contemplar l’estil característic fusteria, que ens ajuden a fer-nos-en una dia, fragments que ens en pinzellen l’obra, fragments amb un què al darrere, fragments que provocarien debats substanciosos, fragments que ens incitarien a la reflexió, fragments que, a pesar de la descontextualització històrica, segueixen ben lligats al present, fragments on es veu l’autèntic intel·lectual que fou Joan Fuster. Com que vivim dies històrics i excitants, llegiré, contra la meua voluntat, atés que m’agrada més reivindicar el Fuster literari que no el cívic o el polític, aquest fragment extret de l’article “País Valencià, una singularitat amarga”, de 1973:
“Tant en la polèmica com en el simple examen, les referències habituals solen ser Catalunya, Galícia, els bascos, més o menys en contrast amb una Castella executiva i decisòria. De vegades el bloc ‘castellà’ fins i tot rep anàlisis de matís, i Andalusia, o Extremadura, o les Canàries, són objecte de consideració especial, econòmica, política o literària. Però gairebé mai no es parla del ‘cas valencià’. Ni tampoc, tot siga dit, del cas de les Illes. […] A tot estirar, i per una mera inèrcia culturalista –la de l’idioma–, valencians i mallorquins solem quedar implícits en un plantejament general català. Però la llengua, amb tot i ser un component molt important, molt bàsic, no ho és tot […]. Siga com siga, l’evidència resulta escandalosa: ni als llibres ni als pamflets, i encara menys als programes, no ens té en compte ningú. Com si aquest tros de mapa que ocupem no tingués entitat pròpia: com si la gent que l’habita -ni ‘catalans’ ni ‘castellans’, en principi- no arribàssem sinó a una identificació purament administrativa, o geogràfica.”
Presentada l’antologia, passem ara a parlar-ne de l’antòleg que l’ha feta possible. Així, Xavier Aliaga Villora naix a Madrid el 10 d’abril de 1970, tot i que viu i creix a Xàtiva. Es llicencia en Filologia Catalana per la Universitat de València i desenvolupa la seua activitat professional com a periodista. Comença a treballar al setmanari comarcal Noticia-7 de Xàtiva, que posteriorment dirigeix. Entre el 1997 i el 2007 és responsable de comunicació dels grups parlamentaris d’Esquerra Unida, Entesa i Compromís. Entre els anys 2003 i 2007, és director del programa La Caixa de Música de Ràdio Klara, i l’any 2008 forma part de l’equip de guionistes del programa d’humor Autoindefinits, emès a Canal Nou, TV3 i IB3 entre el 2005 i el 2008. Com a guionista també treballa en altres programes, com Cheking Hotel (2009) i Evolució (2008), emesos a Canal Nou.
Entre 2007 i 2013 col·labora amb regularitat en el suplement cultural Quadern del diari El País. També ha col·laborat, entre d’altres, en publicacions com Caràcters, L’Espill o L’Illa. En l’actualitat és responsable de cultura del setmanari El Temps, columnista de Levante-EMV, El Punt-Avui i La Veu del País Valencià. També és contertuli d’Onda Cero i Popular TV.
La trajectòria com a novel·lista de Xavier Aliaga comença l’any 2005 amb el títol Si no ho dic, rebente. Amb aquesta obra, publicada per l’editorial Moll, obté el Premi Vila de Lloseta de narrativa. Amb Els neons de Sodoma, apareguda el 2009, guanya el premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre de l’any 2008. L’any 2011 publica l’obra Vides desafinades, títol que li val el Premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia del mateix any i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa del 2012.
També és autor de la novel·la juvenil El meu nom no és Irina, publicada l’any 2013 i guanyadora del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i del Premi Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians del 2014 i de la novel·la negra Dos metres quadrats de sang jove, apareguda l’any 2014. Amb la novel·la Les quatre vides de l’oncle Antoine es va adjudicar el premi Pin i Soler 2017 de Tarragona.
Tenim, doncs, dos dels actors causants d’aquesta antologia, però encara voldríem esmentar la jove, però experimentada editorial Sembra, que sembla que sempre sàpia quina tecla ha de tocar. Ha obert la porta a Joan Fuster amb una maquetació i unes il·lustracions delicioses d’Aitana Carrasco; si es fixen en la portada –un bolígraf amb una mà a la punta que sosté un misto encés– veuran la metonímia del que va ser, és i serà el suecà: un provocador intel·lectual.
Benvolgudes i benvolguts, fet aquest preàmbul amb què espere no haver-los avorrit amb excés, li passe la paraula, donant-li l’enhorabona i les gràcies pel Fuster per a ociosos –enhorabona i gràcies, Xavi–, a Xavier Aliaga. Moltes gràcies!
Dimecres passat, a classe de Retòrica, vam parlar dels diferents processos i fases que té l’escriptura. Com que som a l’inici, vam començar per la planificació: quines preguntes s’ha de fer l’emissor abans de realitzar un discurs oral o escrit, quines convencions s’activen depenent del gènere discursiu que escollim, i etcètera. A continuació, passem a la pluja d’idees i, quan la ment n’ha buidat el pap, com intentem extraure’n més. Entre les operacions lògiques que el nostre cabet té per a funcionar, hi ha l’analogia. L’analogia –diuen Gemma Lluch i Miquel Nicolàs en el fantàstic manual Escriptura acadèmica (UOC, 2015), que és el que seguim en el curs– “busca una idea amb similitud formal o conceptual a les idees que ja tens”. El pròxim pas dels alumnes era, per tant, que a partir de la pluja d’idees prèvia que havien fet –amb l’objectiu posat en una ressenya crítica d’una pel·lícula o d’una sèrie de televisió–, intentaren produir analogies. Després d’exposar-los una analogia entre els moriscos valencians –l’acorralament inicial, l’eliminació de tot el que els era propi i, finalment, l’expulsió– i els “valencians” –valencianistes o catalanistes– actuals, ells n’havien de buscar unes altres que s’adequaren a les idees que havien anotat.
Mentre tornava en tren i llegia les barbaritats dels “muy españoles y mucho españoles” que defensaven les porres contra els demòcrates catalans que volien –i van– votar, em va vindre al cap una analogia esborronadora: la justificació que realitzen de les hòsties policials i guardiacivileres, no és la mateixa que la que el 1936 alguns feien del colp d’estat del futur Generalísimo? No hi ha en el fons una mateixa idea: eliminar la democràcia –amb tots els ets i els uts que tingueren els últims anys de la República– amb la violència, amb sang i terror, i establir el pensament centralista i espanyolista únic? No és, al capdavall, el que sempre han intentat quan han vist que els propis interessos en podrien eixir perjudicats? El problema, que ja és molt gros, sembla agreujar-se en aquesta ocasió perquè no solament la dreta i l’extrema dreta (C’s, PP i el rei) s’hi han posicionat a favor –que, compte!, és el que esperaríem–, sinó que, a més, la criptodreta pesocialista també ho ha fet. I no només això: alguns votants d’IU o d’altres partits esquerroides s’han sentit “protegidos” perquè els uniformats han atacat els il·legals. És, doncs, anar un pas més enllà de l’analogia? O l’analogia existeix igualment i els nostàlgics s’han tret la careta perquè “España una y no cincuentayuna”? Però encara fa fredat una constatació –i analogia– més: tots tenim amics i familiars que, si fa no fa, han fet burla, comentari graciós o obertament violent contra els catalans (i ací dic catalans com a metonímia de demòcrates). Voleu dir que si nosaltres fórem els agredits no se n’alegrarien? Voleu dir que si nosaltres hi apareguérem amb els dits de la mà trencats, amb sang al cap, amb marques d’extensibles a les costelles, el primer comentari que dirien –o potser no ho farien directament, sinó que se’l xiuxiuejarien entre ells, d’amagatotis– no seria un “per què t’hi claves, si ja sabies que això era il·legal”? Voleu dir que sempre som nosaltres els que hi hem de posar el respecte, la comprensió, l’ordre, la calma? Deixem-ho córrer; jo només volia intentar explicar-me millor el concepte d’analogia.
Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 5 d’octubre de 2017
Si açò ha d’acabar convertint-se en un costum, potser t’hauries de plantejar allargar la planificació dels dimarts. En qualsevol cas, hi ha un fet constatat: anar a dormir abans de les dotze, ni que siga uns minuts, et trastoca el son. No saps com funciona el cervell, però està comprovat que per a poder allargar les hores de descans, ha de passar, almenys, un minut de les dotze. A les dues i mitja t’has despertat, encara desempallegant-te de la pell d’un protagonista d’un somni estrany que gairebé ja no recordes, i des d’aleshores, només has pogut pegar voltes en el llit. I no hi ha res més perillós que això: pegar voltes en el llit quan no pots dormir. És quan et vénen -o “venen”? Quan et decidiràs a passar-te a les noves normes?- tot de pensaments: alguna paraula dita o escoltada en un moment concret i a què no vas donar en principi importància, una conversació en què detectaves que alguna cosa no anava bé, un etcètera. I, és clar, t’ho vas menjant tu amb tu mateix en la solitud de la nit, en l’obscuritat de les parets, perquè no despertaràs ningú per calfar-li el cap amb les teues enraonies, faltaria més. No obstant això, se’t crea un dipòsit de derrota personal, de veure que hi ha coses que mai no canviaran, de no entendre que la gent no vulga entendre i vaja a fotre perquè sí, per enveges, per interessos personals o perquè és més fàcil no pensar, de no comprendre per què costa tant posar-se, com cantava l’Ovidi, de part dels bons. I és en aquell moment, de tu amb tu mateix, a les tres i mitja de la matinada d’un dimarts d’agost, que creus que el més senzill és abandonar-te, seguir el ramat, callar i posicionar-se’n silenciosament o criticar sense causa ni motius, de rebentar qualsevol proposta, de fer-li la traveta a qui aporte mentre t’estàs al sofà còmodament, de negar-li l’oportunitat a la lògica, de. Són les quatre i mitja de la matinada i fa una estona que s’ha posat a tronar, a rellampegar i a ploure; volies matinar per a anar a córrer -que ja toca, amic, que se t’està posant una (eufemísticament parlant) panxeta…-, i fins i tot l’oratge ha triat l’altre bàndol. Res, segueixes pegant voltes, ara mires la paret, ara mires l’armari, ara cap a dalt, ara la mires a ella, ara cap avall i el cap baix del coixí. Sona un primer despertador: les cinc. Ja és una hora més raonable, no? A les cinc i mitja t’alces del llit després d’haver vist què es coïa en totes les xarxes socials, t’agafes un café de la nevera (amb dos galetes que abans hauràs mullat) i inicies una entrada que et servirà d’abocador i de trituradora de totes aquestes hores d’insomni. Són les sis i vint i ja no fa soroll de pluja.
Porte unes horetes ja despert; m’he decidit “aprofitar” el dia de hui. Mentre em desdejunava, he fet una ullada a les tendències del Youtube, i m’ha aparegut una nova versió de la cançó “Despierto”, de la Pegatina, en un autohomenatge que es fan pels deu anys del disc Al carrer. L’escolte i, ni ho sabia aleshores, ni ho sé ara, em torna a emocionar; la vaig cantar -una veu més entre el públic- per primera vegada en un concert l’agost de 2010, a Ondarroa (Euskal Herria). També a València, uns mesos després. Em va remoure alguna cosa per dins, i, cap a l’octubre, vaig fer una entrada ací mateix que es titulava “El carrer“. L’he rellegida, m’he rellegit, d’una entrada he botat a una altra, i etcètera. En general, m’he semblat bastant idiota mentre comprovava el que escrivia fa set, sis, cinc, quatre anys (no dic que ara no ho siga -supose que més, si cap-, però, cony, deixeu-me temps per a assimilar-me). Rellegint-me no m’he reconegut més enllà de les anècdotes narrades, perquè sé que m’han passat. Hi ha certs somnis darrere de les paraules, alguns dels quals s’han complert i d’altres que s’han quedat en un bloqueig pretèrit i permanent. I també hi ha decepcions, fracassos, llàgrimes, comiats, pantans que volien emportar-se’m al fons. En alguns fragments, he vist que he perdut molt de temps; en d’altres, autoprometent-me coses que no han arribat. La sensació de no haver viscut tot el que hauria pogut, per bajanades o per vés a saber què, se’t posa entre la gola i l’estómac. D’altra banda, he celebrat diversos èxits individuals, en companyia i col·lectius, però la sensació que us dic s’hi manté present. Sempre pensem que podríem haver fet més del que hem fet. Però no és això el que ens solem dir a totes hores? Deixem-ho córrer. No renegaré de les entrades on semble un imbècil perquè, al capdavall, són jo, i serveixen perquè me’n recorde, de la meua imbecil·litat, però potser sí que caldria fer una mena de “reset” en aquest bloc que, gairebé huit anys després del seu naixement, seguisc sense entendre cap on va. Potser no té per què tindre un rumb i aquesta n’és la gràcia.
“No necesito nada irreal,
que esta vida es pa disfrutar.
No me gusta la cuenta atrás, palante tengo que mirar.
Deja ya de rebuznar,
que todo cuento tiene un final”
Diu el DNI -un argument d’autoritat en segons quins territoris- que hui faig 26 anys.
Novel·la amb moltes -massa- pàgines de palla, amb abundants descripcions que no aporten res -això que dius: ho llegiré transversalment i avant- a la història. Igualment, he notat una carència d’estil i de gràcia per a transcriure una russa que no parlava bé l’espanyol: només hi ha una frase de tots els diàlegs que té en què dóna a entendre, per mitjà d’una conjugació en tercera persona quan hauria d’anar-hi una primera, i l’ús de l’adverbi da, que no sap comunicar-se correctament en la llengua de ponent. Després, parla com qualsevol altre personatge, i en una sola ocasió, a través dels guions incisius, el narrador ens explica que allargava la ‘r’ de la paraula ‘inspectora’: inspectorrrra. D’altra banda, un final una mica fluix i apressat, i l’assassí ja es coneix des de les primeres pàgines, ajudat, tot siga dit, per la imbecilada en forma d’espòilers del boicot aquell que feren, o volien fer, a la pel·lícula perquè una de les actrius -Miren Gaztañaga- va dir en EiTB que els espanyols eren “un poco atrasados” i “catetos”. La pell finíssima, pel que sembla, dels que fan president de govern el senyor Mariano Rajoy. En fi. Obra plena de clitxés -la temàtica tan suada de les menors mortes i violades a càrrec d’un psicòpata sexual, la inspectora amb un passat fosc, els diferents símbols mitològics i religiosos, etc.-, encara que en destrueix d’altres de les pel·lícules i sèries, com les mentides tan repetides que és la família qui ha de demanar que es realitze l’autòpsia o quan veiem que el forense i els polis es passen els informes per damunt del cadàver. Així i tot, m’ha resultat una novel·la entretinguda per a les vesprades i nits de calor d’agost, i per a descarregar altres lectures acadèmiques o d’un altre nivell. Al meu parer, es tracta, doncs, d’una novel·la que no convida gaire a pensar, o si volem dir-ho de forma positiva, que invita a desconnectar, però que guanya interés a mesura que s’hi aprofundeix. En un futur, no sé quan tampoc, potser donaré una oportunitat a la segona part.
“Tinc la convicció que, amb la capacitat de morir, vaig perdre també la capacitat d’estimar”, diu Joan Ferrer a Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà. I potser ací rau -oh, Àngel, acabes de descobrir la gasosa- el perquè d’estimar: estimem perquè sabem que morirem. Inconscientment, potser, ens fixem l’objectiu: estimar, en un sentit més o menys ampli, els nostres éssers més pròxims. Si sabérem que vivim -individualment en el món, és a dir, només nosaltres, cada lector amb la seua unicitat, sense el seu entorn- sense una obsolescència programada des del clau clau dels nostres pares, quin sentit tindria estimar algú que no podrà compartir amb nosaltres la immortalitat? Sí, podríem estimar les persones en qüestió fins que els arribara la data de caducitat (seixanta, huitanta, cent anys?), però, i en acabant, no ens sentiríem ben buits pels segles dels segles, amén? Algú dirà: home, podries estimar la descendència d’aquestes persones -en alguns casos, la teua descendència també. Sí, però, i després? I respondria aquest algú: la descendència de la descendència. I després? Etcètera. Però no seria el mateix. A la gent que estimem, la perdríem, i, en el millor dels casos, després d’haver viscut dècades i dècades i dècades i dècades, serien un gra més en el dipòsit de la memòria. Naixerien nous lligams, però ni serien com els primers, ni serien per a sempre, i tornaríem al mateix: si Atlas ja és present -i pesat- en el nostre dia a dia i en les nostres curtes vides, imagineu-vos en un temps infinit. A més, estimar, no ho oblidem, també requereix esforç, sacrifici, suor i llàgrimes. Segurament, acabaríem bojos, esquizofrènicament incontrolables, i… Jo també tinc la convicció que els humans estimem perquè morim, perquè sabem que morim i sabem que la nostra gent també mor. Ep, i això no vol dir que nasquem per a estimar, però deixem-ho córrer.
Ahir vaig fer un exercici d’autoflagel·lació que ni els de Los Picaos de San Vicente de la Sonsierra. A qui se li ocorre?, pensareu. Sí, ja ho sé. La qüestió és que ahir, la madridista Cris i jo vam decidir anar a veure el partit. Dic el, perquè, malgrat que s’hi jugaven dos partits -Barça i Madrid- alhora, la importància estava a Màlaga. Vam veure la primera part envoltats, bàsicament, per valencianistes, però allò no tenia aquell què dels grans finals de Lliga. Aleshores, en un gir inesperat dels esdeveniments, li vaig proposar que anàrem a pregar que en la segona part el Màlaga en clavara dos on estava reunida la plana major del madridisme del poble. I hi vam anar: banderes d’Espanya, putabarçaputacatalunyes, Messienanos, Piquelloróns -tot en castellà no siga que-, etc. El cas és que, si haguera estat al revés, segurament els càntics hagueren sigut semblants: hagueren esmentat el jugador aquell que espenta els gols del Madrid, o el president aquell que hauria d’estar imputat per no sé quines coses d’un Castor, o simplement hagueren afegit el malsonant “puta” a l’adjectiu “Real” i al nom “Madrid”. No dic que jo ho haguera cantat, com també hi havia madridistes de bé als quals no els calia tenir cap memòria per l’etern rival. Ara bé, mentre escoltava tota aquella fauna celebrar la segona lliga en nou anys -té mèrit, perquè des del 2012, és a dir, que fa els anys que té Shin Chan en l’anime que no alçava el trofeu de la Lliga-, a mi em va vindre una coseta al cap i al cor, un xicotet deix de llum, potser per l’autoflagel·lació que m’estava provocant: em vaig sentir més orgullós que mai que l’avi Pipo i mon pare m’ensenyaren a ser del Barça. Us jure que mai no m’havia passat, aquest sentiment tan fort -no diria que el parell de cerveses, tot i que l’alcohol ajuda a curar el dolor, hi influïren…- d’agraïment per haver-me ensenyat a ser d’un més que un club. I, de sobte, em vaig transportar a les nits de dissabte i les vesprades de diumenge, m’auelo transistor en mà i cara a la televisió en la seua butaca, mon pare assegut al costat dret del sofà i jo, enmig dels dos. O als dimarts i dimecres de Lliga de Campions. Fum de caliquenyo i de cigarret, de l’un i de l’altre, mentre m’auela celebrava algun gol -potser només quan ho feia jo-, i ma mare ens intentava burxar per tots els costats. Té daixonses que fóra una victòria del Madrid el que a mi em recordara tot allò, tots aquells inicis del ser del Barça, que ja havia començat a acostumar-se a guanyar algun títol important cada any. Però ho va fer: vaig entendre -o ho vaig recordar- que ser del Barça, com el càntic diu, és el millor que hi ha. I no només pel futbol, potser, sobretot, per tot allò que no és futbol. Directives -excepte Laporta, oh, gran Joan!- a part, encara m’emocione, com ho vaig fer divendres en la conferència del Puyal a la Universitat de València, amb el “Toca Stoichkov, para Bakero, pica Koeman, goooool!”, o amb el “¡Pizzi, Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Che, qué bueno que viniste, qué bueno que llegaste! ¡Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Sos macanudo!”, i això que no tinc consciència d’haver-los vist en directe. Però també se’m posa la pell de gallina (o la gallina de piel, com al mestre), amb aquella jugada de Ronaldinho que deixà per a la foto el Ramos, o el “I més, i més, i més i més, però molt més, i encara més, i més, i més i més” contra el Getafe, o els 2-6, 5-0, 0-4, o el Messi mostrant-los la samarreta a una parròquia que no s’ho creia. O el Sergi Roberto donant-nos esperances. O encara les llàgrimes que lluiten per no sortir quan em ve a la ment el Guardiola a la banqueta, com em vindran d’ací uns mesos quan es parle de Luis Enrique. O, o, o.
És cert que ahir vaig veure il·lusió -i confesse que hi vaig sentir una certa enveja- en les cares madridistes; allà en el fons, molt en el fons, en el fonsíssim, me n’alegre per Cris, que podria estar perfectament escrivint unes ratlles semblants a aquestes però de signe contrari. Crec que ja se n’havia oblidat, del que era celebrar un títol de trenta-huit partits, i ja li (els) tocava. Se’ls en dóna l’enhorabona, i en pau! Ara només ens queda emparar-nos en la màgia de Dani Alves, sobretot, sobretot, sobretot, per evitar que puga tornar a escriure una entrada de futbol, amb un cert punt de plorera, com em diran alguns.
Supose que fer-se major deu ser això: anar al dermatòleg i que et diga que t’has d’equilibrar. No dietèticament -que també-, sinó mental. Des de fa uns mesos, m’han eixit uns pelats al cap, uns granets -tres- diminuts on no creix el pèl. La primera vegada que ens en vam adonar -dic “ens” perquè, com que és darrere del cabolo, jo no ho veig-, era finals d’agost. Potser abans, tant se val. He visitat tres metges: el primer, el de capçalera, sense gairebé fixar-se -ehem!- em va dir que això era estrés, una alopècia areata i que el pèl tornaria sense res ni més. Escèptic de mi, li vaig preguntar si no em donava cap pomada, i me la va receptar, tot assegurant-me que no tindria gaires efectes. Als dos o tres mesos, a l’Espanyoleto em van dir que no, que els símptomes no eren de l’alopècia areata, però que em feien tractament com si ho fóra -ehem, ehem!-, i així, si no hi feia efecte, sabien que no era aquest tipus d’alopècia. Mètode assaig-error en el meu cap, sí. Finalment, dijous vaig anar a un altre dermatòleg i aquest em va dir que sí que era alopècia areata, però que, com que els tres granets anteriors ja havien cicatritzat perquè no me’ls havia tractats bé -ehem, ehem, ehem!-, en aquests puntets ja no creixeria més pèl. Ah, i que el tractament anterior només era per si tenia caspa. Tot i que “el voltant és salvable: no et garantisc que tornarà a eixir pèl, però posa’t açò i allò altre, i quan trobes que hi ha un granet, posa-te’n també, per si de cas”. Va coincidir, això sí, que la cosa tenia pinta de ser mental: no volia dir-li estrés, però sí que m’ho prenguera tot amb més calma, més pausadament, que fóra més equilibrat, que amollara totes les preocupacions, que diguera allò que em rondara pel cap i que m’haguera callat -en cas que hi haguera alguna cosa que em rondara pel cap i que m’haguera callat-, que em fera una esquena així [imagineu el papa al balcó del Vaticà saludant els beatets] de gran, i etcètera. A l’endemà vaig anar al perruquer, perquè amb el pèl tallat m’hi puc aplicar millor la crema i el líquid que m’ha donat, i durant tres mesos he de fer tractament. El barber -també tenia dret de dir-hi la seua, atés que veu més caps al dia que els tres metges junts- em va aconsellar buscar-me un hobby que em fera eixir de casa. Això, o llegir llibres d’autoajuda i revistes de l’estil Saber vivir. Al capdavall, la intenció és el que compta. En passar aquest període de tres mesos, depenent si la cosa va millor o pitjor -“hi has de posar de la teua part”-, optarem per una cosa o per l’altra: en el primer cas, no em va dir res; en el segon, si va pitjor, passarem a les injeccions, “i, compte!, que això fa mal, eh?”, com qui no vol per a evitar més estrés. En qualsevol cas, ací em trobe jo, un dilluns a les set i escaig del matí, bevent-me un cafe i intentant que les dues parts de la balança estiguen si fa no fa a la mateixa alçada, no siga cosa que. No negaré que gaudisc amb la pressió (de vegades, em fa patir i molt, sí), i ara me la volen llevar per salut. Un vici que tinc… Tanmateix, crec que una de les solucions -medicaments a banda, malgrat que ara hi haja de recórrer perquè no tinga més remei-, que me l’han dita, des de fa mesos i mesos, les persones més pròximes i que més saben de què va això, és l’organització i la planificació. En el que portem d’any, la cosa ha millorat, sí, però el problema ve d’abans. En fi, organització, planificació, ordre i, sobretot, equilibrisme. El que depén de mi pot -està fent-ho- canviar. Ara bé, el fet de preocupar-se per gairebé tot que ja em ve donat de sèrie… Aaaaauuuum [i soltem aire].
“¡La hora del encuentro había llegado! Pero ¿realmente los pasadizos se habían unido y nuestras almas se habían comunicado? ¡Qué estúpida ilusión mía había sido todo esto! No, los pasadizos seguían paralelos como antes, aunque ahora el muro que los separaba fuera como un muro de vidrio y yo pudiese verla a María como una figura silenciosa e intocable… No, ni siquiera ese muro era siempre así: a veces volvía a ser de piedra negra y entonces yo no sabía qué pasaba del otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían; y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida. Y en uno de esos trozos transparentes del muro de piedra yo había visto a esta muchacha y había creído ingenuamente que venía por otro túnel paralelo al mío, cuando en realidad pertenecía al ancho mundo, al mundo sin límites de los que no viven en túneles; y quizá se había acercado por curiosidad a una de mis extrañas ventanas y había entrevisto el espectáculo de mi insalvable soledad, o le había intrigado el lenguaje mudo, la clave de mi cuadro. Y entonces, mientras yo avanzaba siempre por mi pasadizo, ella vivía afuera su vida normal, la vida agitada que llevan esas gentes que viven afuera, esa vida curiosa y absurda en que hay bailes y fiestas y alegría y frivolidad. Y a veces sucedía que cuando yo pasaba frente a una de mis ventanas ella estaba esperándome muda y ansiosa (¿por qué esperándome? ¿y por qué muda y ansiosa?); pero a veces sucedía que ella no llegaba a tiempo o se olvidaba de este pobre ser encajonado, y entonces yo, con la cara apretada contra el muro de vidrio, la veía a lo lejos sonreír o bailar despreocupadamente o, lo que era peor, no la veía en absoluto y la imaginaba en lugares inaccesibles o torpes. Y entonces sentía que mi destino era infinitamente más solitario que lo que había imaginado.”
Una de les coses que fa que t’agrade la sèrie The Big Bang Theory és la identificació amb algunes quimeres d’un dels protagonistes, el Sheldon Cooper. A més del perfeccionisme -no tan extremat, és clar- o de la mania de no voler deixar res inacabat -sense els tres toc, toc, Penny, toc, toc, Penny, toc, toc, Penny- , hi ha la por dels canvis. No t’agraden els canvis, ni per menuts que siguen. Saps que una de les màximes dels llibres d’autoajuda és que si vols nous resultats, no faces sempre el mateix. I tenen raó, imagines, malgrat que si una cosa ja va bé, no cal tocar-la, i etcètera. Tu volies referir-te, en segona persona, però, als canvis personals.
2017 -bon any nou i tots aquests formalismes, per cert, ara que estem a punt d’acabar gener- ha entrat carregat de canvis, de transformacions quotidianes que, una a una no són res, però que quan s’acumulen provoquen un cert vertigen. Si hagueres de triar un eslògan per a vendre una pel·lícula o un bestseller, diries allò de: “A partir d’ara, hi haurà una vida que no havíem conegut”. Més enllà de les evidències que hi suren, en la frase, potser resumeix el que últimament et circula per dins. Els límits s’eixamplen, alguns referents desapareixen, les fronteres es fan difuses, el centre se soterra, la fita s’esfuma i anem a les palpentes amb tot. Els esquemes s’han esmicolat i, per a escriure el pròxim capítol, que no aplega, et veus muntanyes i muntanyes de bibliografia. Créixer, en diran els experts. Sí, créixer, i per això davant l’abismal futur, moltes voltes et trobes nostàlgic, ancorat a minúcies que et fan sentir segur, fort, confiat. La zona de confort, cadascú se la fa a la seua manera. Però, quan hi poses un peu fora, notes el terra gelat i, fins que la temperatura no s’iguala, tendeixes a apartar-lo i a tornar dins. En algun bloc has llegit que es podria tractar de la crisi dels 25 anys. No en saps tu, de crisis generalitzades.
Com t’imaginaves la vida fa deu anys per als pròxims deu anys? No, segurament no l’hauries encertada. I veus, Àngel, hi ha hagut canvis i estàs viu, i no t’ha anat tan malament -toca ferro per si de cas, desconfiat- i tot això. Però notes que necessites traure alguna cosa, necessites amollar-ho, desempallegar-te de pensaments, sentir-te lliure i amb forces per afrontar els nous esdeveniments, el nou tipus de vida. A les pel·lícules és fàcil escriure un rètol amb un “dos (o cinc, o set) anys més tard”, i ja tens al protagonista evolucionat, però en la realitat l’evolució no s’aconsegueix en uns segons, ni d’un dia per a l’altre, i per això intentes justificar els constants escrits al bloc sobre aquest tema. Sempre t’ha costat llevar l’àncora, sempre has tardat a xafar el nou terreny, i quan t’hi havies acostumat, pum, alguna de nova. Ep, i és que saps que no té res de mal, això de canviar. Però et costa, et costa refer els esquemes, tu, que li busques les cinc potes al gat a tot. En fi, fes una radicalització amb els canvis: no te’n queda una altra, adapta-t’hi, adapta-t’hi ja; prioritza, jerarquitza, no perdes l’essència, però va, que hui ja és demà. Si vols, com el Sheldon, mantín el teu lloc -que és teu i de ningú més, i mai ningú hi podrà seure- al món, però mou-te. Ningú no ho farà per tu, ja ho has vist. Canvia, mira els ulls de l’Àngel de fa deu anys, que jo, des d’ací, deu anys més tard, et mire a tu, ara, mentre tecleges aquest escrit. Fes el món una mandonguilla i menja-te-la, o acabaràs engolit, que ell és més gran, que té més poder. Creu-me, per més cabut que sigues, que després et farà un ‘zas, en tota la boca’. I això no ho volem, veritat, Àngel?
