Arxiu de la categoria: Música

«Merda, infància, fe i tendresa. El temps, la por i l’estima…»

0

«Tot perdut per sempre…». En els temps morts de la tesi, aquests dies prepare les preguntes per a desenvolupar en l’examen d’una de les assignatures del Màster de Professor/a de Secundària. Hui he començat la de l’educació durant el Franquisme i m’han vingut al cap, per aquest ordre, dues cançons: «Quan jo era xicotet», de Naiet Cirerer, i «L’escola de Ribera», d’Ovidi Montllor; evidentment, les he reescoltades de seguida. Els estranys mecanismes de la memòria -potser el fet que hi haja exàmens en un màster que hauria de ser bàsicament pràctic ajuda– m’han transportat al primer curs de la carrera, fa ja més de deu anys: en concret, a la primavera d’aquell primer any universitari, d’aquell 2010. He vist el saló d’actes Manuel Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia ple de gom a gom en un concert d’homenatge al cantautor d’Alcoi; he recordat Pau Alabajos, Toni de l’Hostal, Batà, Obrint Pas, damunt l’escenari; he reviscut aquella innocència de les primeres vegades estudiantils, de voler menjar-se el món sense forqueta ni ganivet, a mos redó!, de xafar llocs nous, d’anar perdut pels corredors de l’edifici, de notar-lo encara fred, aliè a tot el que vindria en la pròxima dècada, de conèixer professores i professors que s’estimaven tant la literatura o la llengua que s’encomanava, de cantar la «Malaguenya de Barxeta» a la cafeteria, de descobrir i d’aprendre al peu de la lletra les cançons d’Ovidi, d’empaperar les parets d’aquell primer pis a Rubén Darío amb pòsters de concerts, de mapes dels Països Catalans, de punys alçats, de la cara de Fuster, Monzó, Torrent o el mateix alcoià, d’iniciar aquest bloc, de, de, de, de, de.

El títol no té res a veure amb les sensacions dels records. O potser sí, si bé es mira. La merda política de les primeries de l’any deu. La infància d’eixir, després de díhuit anys, del poble per instal·lar-te a la ciutat. La fe per mantenir-te, en certa manera, fidel a uns principis -pocs, que ja se sap que costa bastant ser coherent. La tendresa de les amistats; de les que es consoliden i de les que es descobreixen. El temps del dia a dia, pautat i distribuït per dates de treballs i exàmens, però que, com una aixeta mal tancada, continua precipitant-se gota a gota (quants segons caben en una gota?). La por a una incertesa adulta que s’hi aproximava a mesura que reiniciaves un nou setembre. L’estima per allò que feies i que t’ha portat fins ací. Tot perdut per sempre, Ovidi? No, no ho crec.

El refugi (IV)

0

Hi ha cançons que són refugi; cançons que, potser, fa anys que no escoltes -i quan dius anys, són anys, molts anys- però recordes l’efecte guaridor que van tenir en el seu moment. Allà pels darrers mesos del 2007 t’havies proposat assolir un objectiu en el Batxillerat, i veies que, malgrat que amb els resultats del primer trimestre no hi anaves desencaminat, quedava una mica lluny. El primer trimestre dels sis que t’ocuparien el Batxillerat: te’n trobaves a les beceroles, però, impacient com eres, volies ja que tot rutllara com el mecanisme d’un rellotge… fins que vas escoltar la veu de Lluís Llach cantar el poema del grec Konstantino Kavafis. “Viatge a Ítaca” ja formava part de la teua biblioteca musical personal, però no va ser fins després de les notes del primer trimestre que va prendre sentit. El viatge seria llarg i hi hauria camí perquè caigueres, t’alçares, tornares a caure i et tornares a alçar. L’escoltaves una vegada i una altra, i una altra, i visualitzaves aquell darrer concert a Verges amb un enèrgic Pep Guardiola movent el cap al ritme de piano i un Jordi Sànchez -llavors desconegut per a tu- torcant-se alguna llàgrima. Llach i Kavafis t’alliberaven, et desinflaven, et permetien respirar. Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. L’objectiu del Batxillerat no es resoldria al desembre del 2007, ni al gener següent, ni tampoc al març. De fet, era preferible que s’estenguera, que s’allargassara, que no acabara a la primera cantonada. Tingues sempre al cor la idea d’Itaca. I amb Ítaca al cor, i al cap, efectivament, vas anar viatjant fins que al maig del 2009 vas aconseguir la meta. Aquell dia vas ser feliç, però, com gairebé sempre, efímerament. Havies vist Ítaca, sí; tanmateix, se’n tornava a allunyar.

Hi ha cançons que són refugi; “Viatge a Ítaca” n’és una, sens dubte. El concepte -una mica suat, sí- d'”Ítaca” resulta atractiu, encisador, addictiu, necessari. Tots, en realitat, tenim d’una manera més o menys clara, d’una manera més o menys modesta, una Ítaca que ens encoratja. Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen. I, quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos. No t’atures; marca’t més metes i objectius, camina, cerca, evoluciona, sobrepassa el hui que t’encadena, i ves més lluny, sí, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta. Ara que sofreixes certes obnubilacions derivades d’un present incert i insegur, recorda Ítaca, recorda què et va moure a voler arribar-hi, recorda què et va produir el desig de vorejar l’illa. La lluita quotidiana, al capdavall, és contra la imatge que et retorna el mirall, contra els fantasmes que han fet niu dins teu. El cant de les sirenes -unes sirenes ben arrelades en algun racó del cervell- pretén que hi ancores i en desistisques. Però et vas proposar créixer perquè volies millorar la teua pròpia versió.

Hi ha cançons que són refugi; un clic al cap et va fer buscar “Viatge a Ítaca” al Youtube fa tres nits. De vegades, coneixeràs realment qui hi és i qui no; de vegades, et sentiràs sol i pelat de rametes; de vegades, la teua condició de somiatruites et farà replantejar-te l’existència. Però la certesa serà que Ítaca continuarà esperant-te, independentment de l’entorn, de la soledat o del teu idealisme no compartit. Ítaca, vista amb prismàtics, serà allà, per omplir-te xarxes de volguts estels i per redescobrir-te els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences. Així que agafa de nou el rumb, llança’t a l’aventura, lleva’t pressions que ara no convenen, prioritza les onades que vols naufragar i esquiva les que et fan nosa. Ítaca és el destí, amb tota la càrrega que Ítaca té per a tu, però gaudeix i aprén del camí, fes-te el favor. Ítaca…

El refugi (III)

0

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat tots. Què hi farem. Joan Fuster lamentava en alguna ocasió la pèrdua dels valors d’un món que ell encara havia conegut però que estava en decadència: un món on les humanitats regien els comportaments, les actituds, els etcèteres. Per a ell, una “tragèdia” era encara un “gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe”, i no tant un “esdeveniment funest”. O coneixia l’origen del concepte freudià del complex d’Èdip. La premsa, el pas del reducte humanístic a la generalització per a les multituds, havia ajudat en la banalització de certs termes, n’havia fet perdre els sentits primigenis.

Hi ha altres conceptes que també han perdut el valor que tenien: la importància dels xicotets detalls sense importància, l’amor amb intencions sempiternes, la màgia de les primeres vegades, el sexe com a mitjà -i no com a fi- per aconseguir una complicitat dolça, el recíproc sentiment d’exclusivitat en certs àmbits, l’esforç per conquerir una mil·lèsima de segon. Els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, les monòtones i urgents quotidianitats han fomentat la transvalorització dels absoluts. Hem esdevingut les xifres que les novel·les de ciència-ficció pretèrites vaticinaven: som el primer match, el tercer like, el seté comment, l’onzena story repetida; som el cinqué esglaó que permetrà arribar al pis anhelat; som la quarta persona que ha passat per un llit aquell mes. Som victòries o derrotes, gràcies o desgràcies; som el rei o som la fava. Som efímers, sens dubte; l’hedonisme ens governa i, en el moment que ens aturem i reflexionem, el consell és que no hi pensem, que hi pensem massa, que no ens ratllem, que. Se’ns criminalitza, i, de retruc, se’ns fa sentir malament per sentir-nos-hi malament.

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat entendre que el que ens han venut no és real, i malgrat no saber si alguna vegada hi ha existit o era una simple broma; d’aquell tipus de bromes que ens fan empassar i a les quals no els trobem el què. Això genera un exèrcit de persones que, en realitat, no està bé del tot; ningú no ho està, tots carreguem una motxilla, i les vides alienes, les podem identificar com si foren la pròpia. Per això, a pesar que l’experiència ens haja comentat a cau d’orella que moguem diverses peces del trencaclosques, no n’acabem de traure l’entrellat. I notem com, per dreta i per esquerra, ens avancen a tota velocitat, i ens transformem en estàtua; allí, al mig de la pista de ball, ens sentim éssers de la prehistòria. Aquell -aquest- no és el nostre món. No reconeixem el que havíem conegut, tot i conéixer-nos tant i anticipar on entropessaríem. Tendim, doncs, a encloscar-nos, i quatre parets ens semblen reconfortants. Ara bé, també tenim una infinitat de coses a enllestir que ens impedeixen resoldre’ns. Trobem a faltar, encara que no ho direm mai, un refugi humà, la comoditat d’una xarxa per quan caiguem, una mirada connivent que ens penetre. I així i tot, engeguem la música i ens posem una cançó que ens dona un breu moment d’eufòria, una eufòria prèvia al lament, o al plor. Tanmateix, fins i tot això és efímer; som la sisena llàgrima esllavissant-se galta avall. Al capdavall, ens diu el cantant, estar malament també té el seu encant; mirem-ne la part positiva: almenys encara som humans.

Dos cafés matutins a Madrid

0

Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…

Tocant a les portes del cel… (II)

0
Publicat el 31 de maig de 2019

Si fa quatre anys vaig anar a buscar-los per a donar-los la bona notícia, és just que ara hi torne -hi torne constantment, ells ho saben, però hui té la seua importància-, per comentar-los que res no ha anat com esperàvem. Després de la salutació al porter Pere, amb qui he aconseguit forjar una mínima amistat, i que em dirigeix una mirada còmplice i uns colpets a l’esquena d’ànim, seguisc el corredor, fins arribar-hi. Sé que hi són perquè a mitjan passadís ja olorava el caliquenyo d’ell i escoltava la melodia taral·lejada per ella. En realitat, és una bajanada comentar-los el cap de setmana, perquè ells ho veuen tot, però així tenim una excusa per a xarrar. M’abracen i em besen; els abrace i els bese, i comentem el Barça, i les eleccions, i un determinat contrast temporal de dos escenaris diferents, un que hauria pogut recórrer, i el que estic recorrent. No, el cap de setmana passat no ha estat gens positiu en cap aspecte; en cap, els insistisc, malgrat que, en realitat, el comentari sobre el partit de futbol ha estat per, irònicament, restar-hi transcendència. I se’m queden mirant, i esclaten a riure tots dos. Segur?, diu ell mentre s’alça i deixa l’Sport a la tauleta. Pensa-ho bé, em fa una picada d’ullet ella, i torna a recolzar el cap sobre la mà. Créixer, Àngel, créixer: això és allò positiu; ha calgut que tot t’explotara en la cara alhora perquè t’indagares. Eres el mateix que dijous de vesprada?, tira la cendra. No, no respongues ara; a la nit, quan aquell insomni que se t’arrapa aparega, etziba abans de beure orxata. Ens quedem en silenci una estona. El vell porter Pere hi entra i m’indica, amb una ganyota que denota que, en realitat, li sap greu fer-ho, però que és el que li manen des de dalt, que me n’he d’anar, que altres nets també volen parlar amb els seus avis. No tinc ganes de portar-li la contrària i obeïsc. Els torne a abraçar i a besar, i els dic que els estime moltíssim. Créixer, Àngel; tornaràs i tornarem a per tot, fes-me cas. L’evolució és això, i hui saps més que dijous passat. Canvia la perspectiva. Els somric, perquè vegen que, almenys, els escolte, i m’acomiade fins al pròxim dia. Soc escèptic, no s’hi pot fer més. Engegue el cotxe i, com fa quatre anys, un Bob Dylan nostàlgic m’acompanya en el païment…

La cabanya del Turmo

0
Publicat el 26 de maig de 2019

Si l’any passat era de destrucció, en aquest ens hem enfocat indefectiblement a la construcció. A l’hora d’enderrocar, és tot molt fàcil, però quan cal edificar és quan sorgeixen els dubtes sobre si hem pres les decisions correctes perquè tot se sostinga. Som éssers incomplets, trencats, carregats d’històries i experiències que ens han dut on som. Crec que ja ho havia dit per ací en alguna entrada; tant se val: ho repetisc. Passem la vida cercant el nostre lloc al món, i la cosa esdevé gairebé còmica si ens enlairem en un dron i ens n’allunyem a poc a poc: som formiguetes minúscules, absurdes, ridícules, que un dia segueixen unes altres formiguetes, un altre dia, unes altres, etcètera, a la recerca del formiguer que ens aportarà estabilitat. Existeix l’estabilitat? Sens dubte, aquesta, en gran mesura, depén de nosaltres, però sempre hi haurà factors externs que la condicionaran. No n’és aquest, ara, però, el motiu.

Fa setmanes que em ronda pel cap la idea de trobar el lloc al món, o de crear-lo-hi. Com si, en realitat, interessàrem al món; com si no fórem més que cossos amb data de caducitat que ocupen unes coordenades espaciotemporals perquè algú ha decidit per nosaltres. Marxem, vaguem, no ens aturem, però no acabem de traure’n l’entrellat. I, com a acte de reacció -o d’autodefensa, que és el mateix-, tornem a la nostra partircular cabanya del Turmo, y las risas que nos hacíamos antes todos juntos.

Posem que la nostra vida -malgrat que no siga com l’hem vista al cinema- és una pel·lícula o una sèrie, i que hi ha microhistòries en què apareixem com a personatges principals, però que, arribats a un punt, les abandonem. Les trames, és clar, queden obertes, i el guionista les ha d’anar tancant d’alguna manera. Però nosaltres, que som alhora guionista, director, productor i protagonista, tenim la capacitat de veure l’evolució dels altres personatges, i d’imaginar com haurien pogut continuar-ne les trames. Com per exemple, hui. Potser, el de hui hauria estat un pas més en una vida i en una realitat paral·leles o alternatives que, en un moment determinat, vam decidir no recórrer. Hauria estat un camí còmode, sens dubte, i, fins i tot, també feliç, calmat, on l’ordre queia sobre l’argelaga i l’eximia. Ens hauríem estalviat unes desil·lusions i uns colps que haurien sigut unes i uns altres, sí, per descomptat. Però és possible que una tranquil·litat i una certesa -ara que estem plens d’incerteses- s’haguera instal·lat dins nostre. Tanmateix… Tanmateix, què li diríem al Déu del destí si se’ns presentara davant dels nassos? Not today. I seguiríem.

L’enigma dels dos guàrdies (La flânerie, II)

0
Publicat el 8 d'abril de 2019

L’enigma és el següent: hi ha dues portes –una per a seguir vivint i l’altra que et condueix a la mort– custodiades per dos guàrdies. Tot i que tu no saps qui és qui, un dels guàrdies sempre diu la veritat i l’altre sempre menteix. Només pots realitzar una única pregunta a un dels dos vigilants, al que tu vulgues, per tal d’obtenir la informació que necessites: seguir caminant, seguir vivint. Llavors: quina és la pregunta? La lògica diu que la resposta ha de contenir la postura dels dos, que la qüestió ha d’incloure la veu del que sempre diu la veritat i la del que sempre menteix. Com, doncs, es pot saber?

Penses la resposta en una vesprada grisa pels carrers de Clichy. Plourà o no plourà? Tant se val; aquell menja un kebab mentre creua el pas de zebra. T’has fixat que la gent sempre va menjant pel carrer?, et preguntarà dos dies després Vicent, però no vols avançar-te en el temps, car tu encara estàs en dijous. L’home que mossega el kebab s’atura quan ja ha creuat el carrer i es torca la salsa que li ha quedat a la comissura. Sembla que havia quedat en aquell indret amb una dona que porta un fulard fúcsia. No s’han fet cap bes, cosa que indica que: a) feia una estona que ja estaven junts i només s’havien separat durant un moment; b) són amics o companys que es veuen assíduament; c) són germans i simplement s’acompanyen a algun lloc. Què més dona? Segueixen el camí contrari al que portes tu. Camí, camins. Quina és la pregunta que caldria realitzar a un dels dos guàrdies? En quina situació de la vida real es podria aplicar aquest enigma, per veure si així sembla més fàcil? Diàriament has d’elegir, has de triar, seleccionar camins i portes, i deixar-ne enrere d’altres. La sort, o la desgràcia, és que davant no hi ha cap guàrdia que et faça preguntar-te quina porta caldria obrir, i per això optes per tirar al dret. Amb tots els ets i els uts. De vegades, això no obstant, no eres tu qui elegeixes; són les circumstàncies les que et guien, i van quedant camins per explorar que et desperten aquell i si. Però res. Quan arribes al que sembla el final de l’avinguda, decideixes fer una foto al monument que hi ha: una dona sotenint una estrella, o un conjunt d’ics, o no saps ben bé què, però amb moltes puntes.

T’imagines una de les guàrdies de l’enigma, la qual, per la joia que representa, exultant, mostrant a l’espectador l’objecte-no-identificat, podria ser la que conta la veritat. O potser no, potser és tot un parany perquè cregues que és la que et diu la veritat i després… La mentida sap disfressar-se. De tornada, et trobes de nou amb la xica amb el fulard fúcsia, que encén un cigarret, fa una primera pipada i solta el fum mentre es rasca la cella. El devorador de kebabs, no l’has vist. Si foren ells els guàrdies, qui seria el que conta veritats i qui el que conta mentides? L’alegria del color del mocador és un punt; la tranquil·litat d’anar menjant pel carrer, també; són elements, gestos que transmeten confiança. La deixes enrere definitivament, sabent que, amb total probabilitat, no tornaràs a veure ni el fulard, ni el kebab, ni res. O tal vegada els veus amb un altre rostre, en algun altre carrer parisenc –encara que, sent puristes, Clichy no és París-París, i etcètera. Arriba un punt que totes les cares es barregen, i són xicotets detalls els que n’eviten l’homogeneïtat absoluta. Però quantes persones menjaran un kebat un dijous de vesprada en qualsevol ciutat del món? I quantes persones portaran un fulard fúcsia cada dia, a més, si fa vent? Què ens salva de l’anonimat? La veritat momentània? La mentida inicial? Qui ens diu que un fet vertader siga positiu? Què ens aporta tenir raó?

Davant del reixat que dona accés al carrer privat on tens la casa, has de posar un codi a partir de les huit de la vesprada. Hi falten set minuts, però tens gust de provar la tecnologia i esperes. Quina porta? Quina pregunta? Quin guàrdia? Al capdavall, no acabaràs fent el contrari del que la lògica indique? I la cagaràs, segurament, hehehe, quin tip de riure. Cau la primera gota. Doncs sí, al final s’ha posat a ploure, just quan passa un minut de les huit. Poses el codi de pressa i, després de girar la clau del pany de fora i del de dins, entres i, per a donar-li un toc més francés a l’escena, obris el cofre dels tòpics i busques una cançó de Yann Tiersen de la banda sonora d’Amélie.

Calidoscopi (La immensitat, I)

0
Publicat el 6 de març de 2019

La realitat, la realitat. Res no és el que, en un primer moment, o a primera vista, sembla. O, si més no, no hi tenen cabuda els absoluts: un costat i l’altre són només peces complementàries, fragments que poden tenir punts en comú, però que no són iguals. Tu tens la teua realitat i jo en tinc la meua. I ell, la seua, i etcètera. La combinació aportaria conjunts increïbles que esdevindrien, però, una altra realitat naixent, que, en cap cas, ha de ser la mateixa que es crearia per una altra unió de realitats. Quantes realitats caben en un calidoscopi?

Damunt l’escenari, l’actor, que porta llegit i estudiat el seu paper, només en coneix el de la resta parcialment; a més, sovint, ho sap pels comentaris que algú del públic li etziba. Però els espectadors, per més interpretacions que hagen realitzat al llarg de la peça, tampoc no acaben de capir què ocorre. És la suma dels arguments allò que dona sentit a l’obra. I, al fons a l’esquerra, un xiquet mira per un calidoscopi.

Encara hui algú s’atreviria a pensar que el contrari de blanc és negre? Potser sí: en un moment de baixó, de debilitat o de ves a saber què, la ment humana ens contraposa aquests dos colors, com si no hi haguera gammes àmplies a la paleta, com si no estiguérem farts de veure l’arc de Sant Martí. L’anàlisi racional, tanmateix, hauria de ser suficient per fer caure aquest pseudoparadigma cromàtic. L’anàlisi racional, o una simple mirada a través del calidoscopi que aquella xiqueta sosté amb la mà esquerra.

La solució de Clementine i Joel, després de l’enèsima discussió, és la més fàcil: si la realitat és massa complexa per copsar-la, per pair-la, millor oblidar-la. I un costat es trenca; una finestra del teatre es trenca; el pinzell es trenca: però n’hi resta, i n’hi restarà, sempre un pòsit. Tot això, pensa el narrador, es podrà observar a través del calidoscopi? Al capdavall, és una altra realitat -no cercada, però a la qual hom s’haurà d’acostumar. De nou.

“Nubes que antes

parecían siempre negras,

ahora son caleidoscopios

en el centro de un volcán…”

 

Fent-ne balanç: He lligat una corda del meu cor al punt d’origen… (III)

0
Publicat el 5 de gener de 2019

Entenies tornar a casa com un fracàs; no t’ho negues: ho vas fer. Aquella capacitat tant teua per autoflagel·lar-te, per autodestruir-te, veia la tornada al niu com si no hagueres sabut afrontar la realitat. Potser perquè el convencionalisme diu que és el que toca, volar lluny de la llar a una determinada edat. Tot i que hi vas regressar el penúltim dia del 2017, establirem el 2018 com l’any en què et vas reinstaurar en l’habitació que t’ha vist créixer. De sobte, però, i per més que els pares s’encabotaven que això que deies eren bajanades, que no havia canviat res, que, que, que, aquella ja no era ta casa: era la casa d’ells. Et tractaven -i et tracten- igual que abans de marxar, igual que sempre, com el fill al qual han criat, han educat i han donat tot el que les circumstàncies els han permés (que és molt i massa, encara que això és un altre tema). Però el canvi, o aquell què, el portaves tu instal·lat a dintre: aquella, et repeties, era la casa d’ells. Això ha tingut alguna importància en el teu dia a dia? No, en absolut -més que res, perquè per a ells no és casa d’ells, sinó també la teua, la vostra-, però és un pensament que es magnifica a poc a poc en la teua ment. Ves, què hi faràs.

El cas és que et sents agraït i afortunat de tenir els pares que tens, pilars bàsics del dia a dia, confidents a qualsevol hora, sempre disposats a tot. Quan ve el dia de Reis, sempre recordes algun any desembolicant regals i t’entra una nostàlgia trista però agradable, una sensació de neguit i de pau alhora: són moments que no tornaran, però et sents feliç d’haver-los viscuts i compartits amb el pare i la mare i l’avi i l’àvia. Però el que més et rebenta és que no en saps estar a l’altura, de la seua magnitud. Eres qui eres -si és que eres algú-, gràcies a ells; que no se t’oblide mai. Com podries tornar-los tot el que ells han fet per tu? Supose que és la pregunta que molts fills agraïts i afortunats, a més d’impotents, es faran. Els dius que els estimes bastant sovint, però saps que podries fer més cosetes -ho saps, no digues que no!-, així que potser aquest seria un bon principi. Els deus, literalment, però també metafòricament, la vida; t’han aguantat les llàgrimes, la desgana, determinades impertinències, per això també mereixen els somriures, les noves ganes de menjar-te el món, determinats detalls. Són els que, al capdavall, mai no et fallaran (i sí, mai és molt de temps, però ho saps de sobra), així és que no els falles tu tampoc, que seria una mínima part de correspondència.

Al setembre vas començar a volar de nou i a agafar l’antiga rutina de viatjar els diumenges a València; amb més independència -de tot tipus- que quan estudiaves el Grau, és clar. Potser era això, era aquest el “canvi”, el “què” que portaves a dins: la necessitat de buscar un lloc, el teu lloc, al món. L’has trobat? Momentàniament, això sembla, sí. I, encara que diguen el contrari, casa dels pares ja ha quedat fixada com a casa dels pares (i de Pipet). Però entens ara que no serà mai un fracàs fer un pas, dos passos, cinc passos enrere i reinstal·lar-te a l’habitació de la teua vida, sinó l’impuls necessari per provar a volar més lluny i de millor manera. Tens una corda lligada del teu cor al teu punt d’origen. I la corda te la van lligar ells, Pepi i José, José i Pepi, que -com sempre- han tingut un paper fonamental en l’any que vas abandonar fa cinc dies i escaig. Els estimes: ves, corre, ves, dis-los-ho i, sobretot, desmostra’ls-ho!

Fent-ne balanç: I allí tots serem germans… (I)

0

Mentre el vi t’omplirà la copa i et disposaràs a fer-ne el primer glop, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs viscut. Les circumstàncies seran diferents, lògicament: podràs respirar. Sabràs que, tot i que la data de l’aniversari no arribarà fins a principis de gener, tot estava planificat des de, com a mínim, la nit de Nadal d’ara fa un any. Potser serà en aquell primer glop que et respondràs -que ara, de veritat, et respondràs- algunes de les moltes preguntes que t’has anat fent al llarg del temps. “On sou, per què?”, recordes? Les portes, tal vegada, no callaven tant com creies, i l’únic problema és que no sabies llegir-ne l’obertura que t’oferien.

Mentre aquell primer glop de vi circularà gola avall, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs experimentat. La calidesa d’ànimes germanes que, any rere any, s’enforteixen, que sumen, que es multipliquen; que et fan sentir, simplement i senzilla, bé. Per sort, i a pesar de la ceguesa en què havies sucumbit, mai no has deixat d’acudir a aquell dinar de la nit de Nadal. Si ens hi centrem analíticament, serà un dinar més amb la gent amb què has estat el dia anterior, o la setmana anterior, o el mes anterior; si ens endinsem en aspectes personals, serà el reducte privat i protector, aquell que et negaves a compartir i que et recordava que eres jove, que t’has de sentir jove, que pots portar una vida d’acord amb la teua joventut. Malgrat les responsabilitats i les obligacions quotidianes; malgrat que en passar Nadal tingues un munt de feina; malgrat tots els malgrats: eres jove, sou joves, viviu la vida dels joves, i no la del personatge gris en què, a poc a poc, t’havies convertit.

Mentre aquell primer glop de vi ja s’haurà barrejat amb els primers entrants, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs sentit. Però ara sense la pàtina que, en massa ocasions, et mantenia irritat. Ja ho saps: podràs respirar; fora de la gàbia, la llibertat sona meravellosa. I els miraràs a tots, un a un, i voldràs agrair a aquells esperits que t’han sostingut, que t’han escoltat, això: que t’hagen sostingut i que t’hagen escoltat. Que s’hagen mantingut ferms al teu costat. Segurament, mentre et disposes a fer un segon glop, ja haureu comentat alguna anècdota passada, o haureu dit alguna bajanada, o us haureu fet la guitza entre vosaltres. I recordant una discussió de fa uns dies, entendràs que t’importen moltíssim, que no vols perdre’ls, i que eres un afortunat per tenir-los en la teua vida i perquè et deixen tenir-te en les seues. Ells, sí.

Mentre aquell primer glop de vi ja haja quedat ben enrere, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs pensat. De fet, ho penses cada any, com també ho podries pensar cada dia, però si has decidit fer balanç d’aquest 2018, quina millor manera que començar per ells, hui que els veuràs de nou. Els vincles s’estretiran, i, per una raó o una altra, no hi seran tots els que voldries. Però el record dels absents hi surarà, si no materialitzat verbalment, sí en la ment.

Mentre aquell primer glop de vi haurà evolucionat en el darrer que acompanyarà la darrera cullerada de fideus, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs desitjat. Hauràs anhelat, com cada any, que quan comence el compte enrere per finalitzar-lo, t’envolten, almenys, les mateixes cares amb qui has crescut, amb qui has omplit tantes primeres vegades. I sí, una veu interior et cantarà que allí tots sereu germans, i que no patireu més fam, i que l’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar. Com aquell mateix vi que, fins fa unes hores, habitava totes les botelles que hauran quedat buides. Com aquell mateix vi que hui us unirà i que esperes que ho faça, regularment, glop rere glop, any rere any.

Un combat de boxa qualsevol

0

En pujar al ring, el boxejador ja sap que acabarà tirant la tovallola. Però és l’emoció del combat, el que l’hi ha fet pujar. Per a no dir mentides, quan s’ha situat al costat del quadrilàter que li pertocava, se sentia Muhammad Ali, Sugar Ray o Julio César Chávez. S’ha imaginat el púgil més fort de l’univers, capaç de derrotar els tres noms que acabem d’esmentar. Ara, davant l’adversari, però, s’ha empetitit; no té ni la tàctica ni la tècnica adequades per, ja no véncer per K.O., sinó ni tan sols aguantar-li les deu o dotze rondes. Potser, al capdavall, només n’és un espàrring amb ínfules d’estrella. Potser no; ho és. I, en aquest moment, es pregunta per què collons va acceptar el combat: per veure-li la cara al rival?, per l’adrenalina del moment?, per la dificultat de l’esdeveniment?, per comprovar que era possible guanyar? Mira el públic; un sector reduït coreja càntics d’ànim: “Vinga, À.! Tu pots!”; “Tot és qüestió del primer colp; noqueja’l!”; “Elimina el teu rival!”. I, entre totes les cares, hi ha la de Jean-Luc Godard. S’hi fixa, el nostre lluitador, en el seu rostre, ocult sota unes ulleres de sol. Els darrers mesos -molt preparatoris- n’han conversat i n’han tractat l’aspecte psicològic; segons el francés, no es tracta de ser més fort o més dèbil, si no d’estar convençut de fer-ho, de véncer el contrincant. Ja, però i si no guanye?, crec que li va dir l’À. Un combat és un combat, no et preocupes, tant se val, sentencia el director.

En pujar al ring, l’À. -humanitzem-lo-, ja sap que acabarà tirant la tovallola. Absent com estava en les seues cabòries, torna a buscar entre els espectadors Godard, que ja no hi és, i en pren la decisió. No entén per què és allí, davant de tots, i no espera ni que sone la campana: sense pensar en l’entrenador, agafa la tovallola i lamentant-se -ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc-, es disposa a llançar-la. L’agafa, fa un moviment d’arrere a avant i el temps s’atura: el rival fa cara d’o; l’àrbitre fa cara d’o; el públic fa cara d’o; l’entrenador, mentre es tira les mans al cap, fa cara d’o. La tela toca terra; el gran boxador que havia de ser, el gran pugilista que els havia de derrotar a tots, acaba d’abandonar. I tot són flaixos, i més flaixos, i més flaixos. Els telenotícies vint-i-quatre hores faran que el món sencer sàpia que existeix, i ensenyaran com es llevarà els guants i li estrenyerà la mà, al rival, a mode d’enhorabona, o d’ho sent, o de què podem saber nosaltres si no estem en la seua ment.

En pujar al ring, l’À. ja sabia que acabaria tirant la tovallola. Mentre s’unta una torrada amb melmelada, llig la premsa: moltes portades mostraran la cara d’o de tots i l’inici de somriure resignat en la seua cara en el moment de llançar el drap. Hi pegarà el primer mos, i anirà menjant-se, a poc a poc, el tros de pa. Sospirarà profundament, però això no li impedirà d’assaborir el café. Pensarà que, com que la boxa no és el seu fort, potser es podria disfressar de gos a les festes infantils, no?

Tradicions de Sant Joan

0
Publicat el 25 de juny de 2018

Hi ha diversos Sant Joan que recorde amb una estima especial: el de l’estiu dels setze anys, el dels díhuit, el dels vint. De fet, del darrer vaig escriure això fa set anys -set anys ja, tu!-. Cada any, des d’aleshores, em promet que l’any vinent faré alguna cosa per a celebrar la festivitat. Cada any, però, per una cosa o per l’altra, em quede sense poder anar a la platja a veure l’espectacle del foc, un espectacle que ens lliga a una cultura, a un passat compartit, i que Fuster defineix així: “Veure consumir-se dins les flames alguna cosa, encara que només siga una pila d’objectes inservibles, és una experiència que afecta fibres molt profundes del nostre esperit. En algun petit racó de l’ànima tenim amagat Déu sap quin tèrbol instint sacral, heretat de mil generacions d’avantpassats piadosos. I en aquest instint es barreja el goig de la destrucció i l’ànsia de la salvació. Amb el foc desenfrenat davant els ulls, un foc que nosaltres mateixos hem provocat perquè sí, un home vell de segles acudeix a la nostra emoció” (Combustible per a falles, 1992).

Supose que per això, i pel fet de viure en un poble a més de mitja hora del mar, desconeixia algunes de les tradicions que se solen fer la nit del 23 al 24 de juny. No, no tinc gairebé gens de cultura marina! Divendres passat, una amiga em contava el que fan tots els anys per Sant Joan, i jo al·lucinava (sí, sé que amb “al·lucinar” he exagerat, però em va semblar sorprenent): “nosaltres tenim el costum de, passades les dotze de la nit, fer tres botets a les tres primeres ones mentre demanem tres desitjos. Bé, en teoria són tres desitjos, tot i que jo en demane només un. Alguns amics, però, boten fins a set ones i, d’altres, dotze”. Tres, set, dotze: tots els números tenen lògica simbòlica, però no ens posarem tecles amb les diferents variacions. La qüestió és que, fins on jo sabia, aquella nit es cremaven paperets amb mals pensaments, amb males decisions, amb emocions negatives en forma de paraules, per tal d’allunyar-los d’un mateix; una manera com una altra de creure que així s’eliminen els esperits pretèrits. Però aquesta tradició de botar ones que em relatava és justament el contrari: demanes alguna cosa a l’aigua. El dualisme és clar: foc-destrucció-males experiències contra aigua-construcció-bons auguris. La cultura, la civilització, necessita contraris -o complementaris- per a explicar-se. Després, sempre queda l’acte de botar fogueres, que ja és una cosa per als més valents.

L’any que ve em promet -com cada any- que faré alguna cosa per Sant Joan: botar tres, set o dotze ones o pegar-li foc a determinat passat. O, per què no, tot plegat; posats a exigir, jo què sé. Enguany, mentre anava enllestint seccions i altres feines, he vist fer-se de dia. I, en els moments de descans, no m’he pogut estar de seguir una tradició que jo mateix em vaig autoimposar -bé, imposar, imposar, tampoc- des de fa onze anys. Una tradició musical; què voleu, cadascú…! D’una banda, des del 2007, em vénen a la ment aquells versos de la cançó “Viure”, d’Obrint Pas:

“Ara que estic trist, intente recordar
per les carreteres de la meua soledat.
I em torna aquella olor de pólvora cremant,
i el roig de les fogueres de les nits de Sant Joan…”

D’una altra, des del 2012, Serrat i Sabina també m’acompanyen en aquesta nit:

“Mas si luego me abandonas,
prendo fuego a Barcelona
en la noche de Sant Joan,
y aso la costilla de Adán.
Mi amor, mi cómplice y mi todo,
y, en la calle codo a codo,
somos muchos más que dos.
Hoy por ti, mañana por vos…”

Sóc un nostàlgic de tradicions, sí; què hi farem?

Unes paraules d’agraïment en èuscar

0
Publicat el 9 d'abril de 2018

Reconec que, per primera vegada (o per una de les primeres vegades) hi anava amb les expectatives altes. Tant que ja tenia les paraules preparades per al comiat. En aquest cas, i com si volguera trobar una llengua intermèdia entre el català de l’Olleria i el castellà de Jaén -quines tonteries dic, senyor, per tal de mudar el text! Ho veieu, no?-, vaig optar per l’èuscar: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Segons el traductor, vol dir, més o menys, “massa amor per tan poc de temps”. El context, evidentment, és positiu; només convé recordar que l’expressió, la vaig descobrir a partir de la cançó “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. És un cant a la felicitat de les xicotetes coses, a l’alegria dels instants breus; és un cant a la vida. El cas és que aquesta darrera setmana no m’he pogut traure del cap la frase.

Tot aquest totxo només és la introducció per donar-vos les gràcies per tant d’afecte en tants pocs dies. He descobert cosines germanes i un cosí germà, he trobat a faltar els que no hi han pogut ser i he (re)conegut una germana més a fons. I he estat ben feliç de caminar pels carrers de Jaén, de soterrar-me en el refugi antiaeri, de contemplar les parets de l’arc de San Lorenzo o de desxifrar els laterals de la catedral, amb vosaltres, Mari i Cristina. Però, sobretot, de passejar amb tu, Dory, per l’avinguda de Barcelona després d’uns minuts llarguíssims per trobar aparcament, o de veure’t ballant bachata en acabant de dinar i cantant els dos a viva veu el “Take on me” i totes les cançons tan raretes que tens al mòbil, o d’acompanyar a David i Víctor a l’escola i visitar els museus, o de compartir bajanades mentals, o de comprovar que t’has enganxat tan fàcilment a Com defensar un assassí com jo -d’enganxar-se a la sèrie dic, no que jo siga un assassí-, o d’haver d’obrir portes i finestres pel fum del forn. O també d’arribar a Granada i, com que sóc de poble menut -i idiota-, quedar-nos sense poder visitar l’Alhambra per no haver reservat, emboscar-nos per les obres del carrer i pagar un preu impossible per un aparcament, però canviar-ho per un dinar amb una conversa de sobretaula sense rellotges, ni mòbils, ni judicis, sent qui som, sense importar què o qui, que s’allarga fins a a la matinada, quan les bestioles ja dormen. Supose que la fugacitat de la visita hi ha influït, però m’he sentit molt estimat i amb ganes d’agrair-vos-ho tot cada dos per tres. Gràcies per tot, eskerrik asko (per lligar-ho amb el títol). I ja veieu quines coses, jo que presumia de no ser gens familiar, ara no pare de presumir de cosines…


Unas palabras de agradecimiento en euskera

Reconozco que, por primera vez (o por una de las primeras veces) iba con las expectativas altas. Tanto que ya tenía las palabras preparadas para la despedida. En este caso, y como si quisiera encontrar una lengua intermedia entre el catalán de l’Olleria y el castellano de Jaén -¡qué tonterías digo, señor, para mudar el texto! Lo veis, ¿no?-, opté por el euskera: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Según el traductor, quiere decir, más o menos, “demasiado amor por tan poco tiempo”. El contexto, evidentemente, es positivo; solo hay que recordar que la expresión la descubrí a partir de la canción “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. Es un canto a la felicidad de las pequeñas cosas, a la alegría de los instantes breves; es un canto a la vida. El caso es que esta última semana no me he podido sacar de la cabeza la frase.

Todo este tocho solo es la introducción para daros las gracias por tanto cariño en tan pocos días. He descubierto primas hermanas y un primo hermano, he echado de menos a los que no han podido estar y he (re)conocido una hermana más a fondo. Y he sido muy feliz de caminar por las calles de Jaén, de enterrarme en el refugio antiaéreo, de contemplar las paredes del arco de San Lorenzo o de descifrar los laterales de la catedral, con vosotras, Mari y Cristina. Pero, sobre todo, de pasear contigo, Dory, por la avenida de Barcelona después de unos minutos larguísimos para encontrar aparcamiento, o de verte bailar bachata después de comer y cantando los dos a viva voz el “Take on me” y todas las canciones tan raritas que tienes en el móvil, o de acompañar a David y Víctor a la escuela y visitar los museos, o de compartir chuminadas mentales, o de comprobar que te has enganchado tan fácilmente a Cómo defender a un asesino como yo -de engancharse a la serie me refiero, no que yo sea un asesino-, o de tener que abrir puertas y ventanas por el humo del horno. O también de llegar a Granada y, como soy de pueblo pequeño -e idiota-, quedarnos sin poder visitar la Alhambra por no haber reservado, emboscarnos por las obras de la calle y pagar un precio imposible por un aparcamiento, pero cambiarlo por una comida con una conversación de sobremesa sin relojes, ni móviles, ni juicios, siendo quienes somos, sin importar qué o quién, que se alarga hasta la madrugada, cuando los chiquillos ya duermen. Supongo que la fugacidad de la visita ha influído, pero me he sentido muy querido y con ganas de agradecéroslo todo cada dos por tres. Gracias, eskerrik asko (por relacionarlo con el título). Y ya veis qué cosas, yo que presumía de no ser nada familiar, ahora no paro de presumir de primas…

Em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda

0
Publicat el 3 de gener de 2018

No, realment no em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda. Em vénen molts perfums, això sí: el perfum de la nit en què es commemorava el tercer centenari de la derrota d’Almansa, el perfum de la plaça de la Vila amb unes fitxes d’escacs, el perfum d’un caminal tot florit una vesprada d’estiu, el perfum del pont de Girona una nit freda de novembre, el perfum de les vistes mediterrànies de l’Alguer, el perfum d’una piscina en el terrat d’un hotel de Barcelona, el perfum d’uns creps acabats de fer, el perfum d’un viatge amb barca per l’Albufera, el perfum d’uns ous batuts amb pernil i ceba, el perfum d’acabar una sèrie sobre cinc amics en què un dels quals conta la història de com va conéixer la mare als fills, el perfum d’un concert a Burjassot, el perfum d’una plaça de bous ballant al ritme de Calle 13 i La Gossa Sorda, el perfum de tantes nits veient pel·lícules, inventant-nos noms, cançons o bromes, el perfum de. Tants perfums que, només de començar a olorar-los tots alhora, maregen.

No em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda -ho he dit al principi-, però sí que em ve el perfum de la vesprada que vaig comprar el disc de Feliu Ventura a Xàtiva i vam passar per l’Albereda escoltant aquesta “Història d’un sofà”, que va seguir sonant tota la nit fins que a l’endemà ens vam acomiadar en l’estació de tren de Joaquín Sorolla. Vam ser, érem. Ara, si fem cas de la conjugació del present -i al tan suat eslògan-, hauria d’escriure que som. Ja conjugaré, si escau, el futur.

Recollim perfums, guardem-los en flascons diminuts i deixem-los en el prestatge amb l’etiqueta de l’any ordenats des de fa una dècada, ni que siga per retrobar-los quan ens calga respirar.

Despert

0
Publicat el 22 d'agost de 2017

Porte unes horetes ja despert; m’he decidit “aprofitar” el dia de hui. Mentre em desdejunava, he fet una ullada a les tendències del Youtube, i m’ha aparegut una nova versió de la cançó “Despierto”, de la Pegatina, en un autohomenatge que es fan pels deu anys del disc Al carrer. L’escolte i, ni ho sabia aleshores, ni ho sé ara, em torna a emocionar; la vaig cantar -una veu més entre el públic- per primera vegada en un concert l’agost de 2010, a Ondarroa (Euskal Herria). També a València, uns mesos després. Em va remoure alguna cosa per dins, i, cap a l’octubre, vaig fer una entrada ací mateix que es titulava “El carrer“. L’he rellegida, m’he rellegit, d’una entrada he botat a una altra, i etcètera. En general, m’he semblat bastant idiota mentre comprovava el que escrivia fa set, sis, cinc, quatre anys (no dic que ara no ho siga -supose que més, si cap-, però, cony, deixeu-me temps per a assimilar-me). Rellegint-me no m’he reconegut més enllà de les anècdotes narrades, perquè sé que m’han passat. Hi ha certs somnis darrere de les paraules, alguns dels quals s’han complert i d’altres que s’han quedat en un bloqueig pretèrit i permanent. I també hi ha decepcions, fracassos, llàgrimes, comiats, pantans que volien emportar-se’m al fons. En alguns fragments, he vist que he perdut molt de temps; en d’altres, autoprometent-me coses que no han arribat. La sensació de no haver viscut tot el que hauria pogut, per bajanades o per vés a saber què, se’t posa entre la gola i l’estómac. D’altra banda, he celebrat diversos èxits individuals, en companyia i col·lectius, però la sensació que us dic s’hi manté present. Sempre pensem que podríem haver fet més del que hem fet. Però no és això el que ens solem dir a totes hores? Deixem-ho córrer. No renegaré de les entrades on semble un imbècil perquè, al capdavall, són jo, i serveixen perquè me’n recorde, de la meua imbecil·litat, però potser sí que caldria fer una mena de “reset” en aquest bloc que, gairebé huit anys després del seu naixement, seguisc sense entendre cap on va. Potser no té per què tindre un rumb i aquesta n’és la gràcia.

“No necesito nada irreal,
que esta vida es pa disfrutar.
No me gusta la cuenta atrás,
palante tengo que mirar.
Deja ya de rebuznar,
que todo cuento tiene un final”

Diu el DNI -un argument d’autoritat en segons quins territoris- que hui faig 26 anys.