Tocant a les portes del cel…
Davant de les portes del cel, el sent renegar des de dins. Agafe l’anella, sense intenció de fer-hi molt de soroll, però no domine la força i se sent un gran buuum. Darrere, una veueta aguda em diu que vaig. Deu ser el porter Pere, que té les claus de tot aquest altre món. M’obri i, de vosté, em diu que, ve a vore’ls, no? Sí, sí, com porta això d’estar en el cel? Bé, al principi es queixava que no hi volia estar, si mai hi havia cregut; es cagava en el superior, però bé, el tenim llegint el diari i fumant un caliquenyo. I a ella? Ella veu la televisió i, a estonetes, li fa la guitza. Està acostumant-se a anar a dos cames, o desacostumant-se a anar sobre cadira de rodes, depén com ho vulga vore. Moc el cap amunt i avall i li somric; m’indica que estan dos habitacions més enllà. Mentre camine, veig rostres que un dia vaig contemplar allà baix, de menut, de no tan menut i, fins i tot, de la setmana passada. Hi arribe: efectivament, ell llig el diari atent a l’èxit d’aquest nou Barça i ella veu la televisió. Buenas! Com estem? Xe, Angelet, com has pogut pujar? Home, uelo, que hui tocava; des de diumenge de nit que hi vull pujar, però com només em deixen quan hi ha canvis en el govern… Uela, com estem? Ja m’han dit que es porta molt bé -li comente assenyalant amb el cap l’avi-. Sí, sí, com un xiquet -em respon ella entre divertida i ressignada. Res, que ja sabeu tot el que m’ocorre dia a dia, perquè vos ho transmet abans de dormir. Però hui volia donar-vos les gràcies per una cosa que vosaltres no vau poder veure en vida: hem fet fora la dreta, els neofranquistes del govern! I aquesta victòria és també -ho és, sobretot- vostra. Així que, gràcies! Moltes gràcies per haver lluitat en els vostres temps i per l’herència que ens heu donat! Xe, no cantes victòria, que quan va morir el dictador, també pensàvem que tot aniria a canviar i ja vas veure que, primer uns i després els socialistes… Però, Uelo, ara és diferent, ara hi ha un canvi palpable, ara l’alcalde de València i la possible presidenta parlen valencià i no s’amaguen, ara són gent de casa, gent que podríem trobar-se en un parc, en una aula, en una fàbrica. I això també és vostre! Xe, Angelet, no sigues ximplet, això és cosa dels joves, els vells com nosaltres què hi pintem? Els vells com vosaltres vau ser joves un dia, no? Vos ho devem tot! No ens deveu res -comentà l’àvia amb un somriure còmplice. Moltes gràcies i punt, Pepet i Pepiqueta, de veritat!
El porter Pere s’acosta i em diu que me n’he d’anar, que hi ha overbooking de nétes i néts que vénen a agrair una victòria a les àvies i als avis. Se sorprén, el Pere aquest, perquè no sap quin motiu hi ha, per a l’alegria. El mire i li ho intente resoldre: mira, Pere, els que vos resen cada diumenge i que després es passen per les parts nobles tots els manaments, han perdut. La gent que, bé, vos pot resar, vos pot no resar, la gent que treballa i que vol treballar cada dia, els perdedors de tota la vida, en definitiva, estem a punt de guanyar. Hem donat el primer pas; prompte en vindran més. El porter Pere em mira desconfiat, i abans que cride el seu superior, m’acomiade dels avis. Pepet, Pepiqueta, xarrem a la nit! Moltes gràcies, vos estime! Me’n vaig i tanque les portes del cel. Me les quede mirant una bona estona, l’anella, el pany… Els hauríem de donar les gràcies als que ja no hi són. Sobretot, als que ja no hi són. Els ho devem. Fem cua a les portes del cel?
https://www.youtube.com/watch?v=-jPg2M1UYgU