Blocs de VilaWeb

Hui, la nit de Nadal, totes i tots omplim espais -internàutics i físics- de records, d’encontres, d’abraços, de felicitacions, d’alegria i d’una mica d’hipocresia. Per a molts també, demanem el que portem demanant la resta de l’any: veure aquells que ja no hi són, trobar-los asseguts a la taula al costat nostre, pelar-li una gamba a l’àvia perquè ella no pot valer-se, escoltar com l’avi es caga en el personatge que cap a les 9 de la nit farà un discurs i dir-li que hauria d’anar-se’n a fer la mà. Però també un lloc per als desnonats, per als aturats, per a les víctimes d’un sistema corromput i corrupte, per aquells que han hagut de marxar per buscar feina perquè a casa seua no en troben, per aquells que no poden menjar ni una barra de pa, per aquells que es moren de fam, per aquells que només poden alimentar-se a base de pedres, per a la normalitat dels qui estimen a les persones que volen, independentment del sexe, la raça i la ideologia, per als menuts que no tindran regals i per als estudiants que es veuen forçats a deixar les classes per l’augment de les matrícules, per als treballadors que no els podran donar les alegries als fills i per als avis que són transportats d’un fill a un altre com si foren joguets antics. Això, caldria demanar-ho diàriament, fins aconseguir-ho. Potser, seria demanar massa. Però, cal demanar-ho. Exigir-ho. Que les retallades vagen en altres direccions, com els sous polítics, els cotxes oficials, els luxes que paguem entre tots i que només gaudeixen ells. Cal un Nadal del i per al poble, un Nadal en què tots aquells estiguen presents i aquestos s’atraganten amb algun tros de carn. 

Si hui ens abracem, ens felicitem, ens alegrem amb els que estan amb nosaltres, fem-ho també pensant en els que se n’han anat, en els que no poden viure i ens els que han marxat per intentar-ho. Serem, de segur, molt més feliços.

Molt bon Nadal! 

Com cada finals d’any, hom tendeix a reflexionar sobre què i què no ha fet durant els dotze mesos. Cosa normal, fet que constata que tenim la ment adaptada al calendari: no passa res si no hem fet quelcom que havíem d’haver fet, el gener també és un bon mes per fer-ho, no cal amoïnar-se. Tanmateix, no és això el que vull intentar explicar. Allò que ocorre és que, com més temps passa -i el temps passa fugaçment-, més fets es van acumulant i més actes esdevenen pretèrits i tornen al teu cap. Per exemple, hi vaig tornar dijous i d’ací a unes hores (dilluns de matí) ja me’n torne a anar. Han sigut quatre dies que han semblat quatre hores. I, conscientment o no, quan els ratllem al calendari, ja comencem a trobar-los a faltar. Ahir vam anar al cinema, i aquest matí ja tenia una mena de nostàlgia. Potser siga l’oratge, o l’estació de l’any, o la proximitat a unes dates com Nadal i etcètera. Però són sensacions agredolces: per un costat es gaudeix, per un altre, entristeix perquè no tornarà a ser. Sí, sé que la pregunta és, i què?, perquè, de seguida, vindran altres moments i seran millors. Però és per allò de com d’inservibles som els humans per al món, com d’infinitament menuts som al seu costat. Automàticament, quan diuen una data concreta, el cap pega voltes, roda, gira, i sap què va passar fa ics anys: el dimarts farà un any que Cris va tornar a casa de Sardenya, i aquell retrobament va suposar l’alegria més anhelada del 2011, amb festa sorpresa inclosa; el divendres en farà dos d’aquell còlic de renyó (i de la compra de la Gramàtica de l’AVL) que, mirat en la distància, va tenir una part positiva que ara no toca revelar; el mateix divendres també farà tres anys del meu primer examen a la facultat, concretament, de llatí i els diferents casos d’aquella llengua; el diumenge farà dos anys també que un amic i jo vam obrir els regals abans de Nadal i ens en vam tornar comentant què faríem quan acabàrem (ell ja ha acabat i li va prou bé; a mi em queda un poc encara). Però, i és clar, també fa dos i tres anys, els avis hi eren, i era una companyia que escalfava només amb la seua presència. I els sentia maleir i explicar històries, i somriure, i ocupaven la part d’un silenci que hui està present. És curiós i força agradable tirar la vista enrere cada cert temps; no parle de viure ancorat al passat -no seria saludable-, però sí de veure com era l’arbre fa uns anys i com comença a ramificar-se a poc a poc, amb la finalitat que un dia done els fruits esperats. 

No, no hi escriuré sobre allò dels maies ni sobre res relacionat amb la fi del món. Si aprofite que estem a dia 12 del mes 12 de l’any 12, és perquè quan tornava de classe a casa m’ha vingut al cap una anècdota dels anys d’escola. Jo -com tants altres xiquets- vaig viure el canvi de segle al col·legi. I durant el primer any no ho vaig poder dir en l’aula, però, a partir de 2002, teníem el costum de dir que era el 2 del 2 del 2 (2002); l’any següent, el 3 del 3 del 3 (2003); i, així, successivament. (Cal recordar, per exemple, que els Jocs Olímpics de Pequín van començar un 8 del 8 del 8, a les 8 hores, 8 minuts i 8 segons.) Fins a hui: hui serà l’última volta de la meua vida que podré jugar amb la igualtat del número del dia, del mes i de l’any. Aquest fenomen -o bajanada- no es repetirà fins al segle XXII. Sí, sé que no té la menor importància, però, amb açò em fascine, ja que demostra, en primer lloc, que el temps passa excessivament ràpid, i, segonament, que l’ésser humà té una vida tan efímera que hi ha coses que li són inequívocament il·limitades. Ja seran els fills o, més aviat, els néts els qui podran seguir recordant el dia que concorden dia, mes i any. En certa manera, ja hem passat a la “història”, com les persones de finals del segle XIX i principis del XX, les de finals del segle XVIII i principis del XIX, i etcètera. Però, afortunadament, encara ens queden moltes més “històries” a què passar. I res més, que m’apetia escriure-ho.

De nou, ens ataquen. De nou, ataquen la nostra llengua i la nostra cultura. Ara ens vénen amb que el català es convertirà en una optativa que no caldrà aprovar per passar al batxillerat i etcètera. La titella de Wert ho ha dit aquesta vesprada. I la xarxa, com la cassola al forn, ha bullit. Hi ha hagut molts comentaris, i cap d’ells, òbviament, afalagador. Molts hem -jo també hi he participat- tirat de sentimentalisme, de patriotisme, de nacionalisme, i que em perdone Joan Fuster per tant d'”isme” ací i allà, però, mestre Fuster, ja no ens deixen ser normals, hem d’optar per tots aquestos vocablots. Volem ser normals i viure en un país normal, però no ens deixen. No ens deixen, aquestos tediosos i bascosos de pa sucat amb oli. De nou, però, ens mostren la por que hi ha darrere d’eixa petició wertiana.

No obstant això, amb el cap fred, analitzem des d’altres punts de vista el que volen imposar els “populars”. Madrilenys com són, castellans com han sigut i volen ser, tenen la virtut, la sort, de conéixer només el castellà. Oi que ho tenen fàcils, aquestos centralistes, que no han de sofrir per si intercalen un mot d’alguna llengua que els siga pròxima? Ells no tindran problemes amb allò del “pos sí, mira, mosatros…”. Ellos es conformaran amb un pues sí, mire, nosotros… que sona molt més refinat i molt més bonic, on va a parar! (Ara, que jo ben a gust de tenir aquestes interferències que, a poc a poc, s’aniran corregint.) Per això, i perquè no saben aprendre llengües, són ciutadans de segona -o tercera-, incapaços de conéixer noves paraules, noves gramàtiques, pretenen que tothom siga com són ells. No és això el centralisme, una manera d’imposar el seu analfabetisme a la perifèria?

En segon lloc, crec que, amb aquesta optativització del català, continuen amb la seua línia d’augmentar l’èxit escolar, de fomentar l’esperit de superació, de fer nàixer el sentit crític de l’alumnat… i de seguir enfonsant-se en les llistes del fracàs escolar de tot Europa. Com voldran, si ja són els que manen els que rebaixen l’ambició dels alumnes, que aquestos responguen amb ganes i interés? Si ja abaixen el llistó cada volta que obrin la boca, com després pretendran que els estudiants cumplisquen uns requisits mínims? Estan imbècils o què els passa?

Lluny d’emocionalismes, si finalment va avant aquesta petició, acabaran fent uns dignes successors del seu partit: tots borregos seguint un pastor, tots burros rebent hòsties, tots incultes, ignorants, i… Però no, no ho aconseguiran. No ho van aconseguir ni Felip V, ni Primo de Rivera, ni Franco i molt menys ho aconseguiran uns mediocres com el Wert i companyia. Si després de tantes i tantes dècades, no hem desaparegut, ara ho faran ells? No, s’equivoquen, i només fa que augmente la il·lusió per parlar en català, per pensar en català i per estimar en català.

I ara, i després de tot aquest discurs que pot fomentar la son, em despedisc dedicant-li uns versos -adaptats- de l’Estellés al senyor Wert, home apassionat, segur, segur, del poeta de Burjassot:

“Wert, que és un fill de puta,
cosa que no té cap mèrit, car tot ho féu la seua mare
amb el consentiment i el consell del marit,
a més d’ésser ell, Wert, de pròpia collita, un bon cabró,
parla de nosaltres en termes més que maliciosos.

Ah, fill de la gran puta,
Wert,
què més podia fer que deixar els nostres mots a la gent que els vulga conéixer”.

Després d’onze mesos, arriba desembre. I amb desembre, la nostàlgia i, sobretot, el fred que, al llarg de les pròximes setmanes sense interrupció, i fins a mitjan de març, anirà augmentant fins aplegar al seu màxim punt -o mínim, si ens atenem als termòmetres. Una volta més, es compleix el cicle: després de novembre, desembre, i, després, gener i tornem a començar. Queden 30 dies per acabar aquest 2012 i, potser, cal iniciar les conclusions per tancar l’any. Què hem fet durant aquetos 340 dies? Què hem aconseguit? Qui ens ha seguit en el camí d’enguany, i qui ens ha abandonat? Què recordarem i què voldrem que el foc de la llar creme per sempre? Tal volta, fins i tot, ni hi arribem, si el dia 21 s’acaba el món i tot allò que tenim, que ens ha fet sofrir, que ens ha fet somriure, que ens ha preocupat o que ens ha permés caminar, no haja servit per a res. Què més donaria haver caigut i haver-nos alçat tantes voltes? Què en trauríem, dels acords per ací o dels diàlegs per allà si els maies tenen raó i açò rebenta, involuciona, i torna al no-res? No, no haurà servit absolutament de res. O sí? I si resulta que tot això ens ha fet més i millors persones? I si ens adonem que tot això ens ha fet adaptar-nos millor a una vida amb un ritme vertiginós i som més forts, més capaços d’enfrontar-nos a les adversitats? I si va i tot açò és només un principi encobert per un final que des de no sé quines cúpules se’ns ha volgut amagar?

Joan Fuster ho diu: “M’imagine com em veuen els altres, i em faig una mica de llàstima. Ara: si pense en ells, trobe que no n’hi ha per tant.”. I té raó: tendim a menysprear-nos per a, inconscientment, sobrevalorar els altres. No, no ens enganyem: si nosaltres fem llàstima, res no implica que els altres no en facen. I, aleshores, tires d’indiferència; la necessites per a no caure’t per les constants accions del teu voltant, altrament la impotència i la ràbia et menjarien per complet. I és que hom tendeix a cansar-se una mica, només una mica, simplement una mica, però sap que ja n’hi ha prou de claudicar. Ja n’hi ha prou d’esperar, ja n’hi ha prou de fer coses sense obtindre’n respostes. Interés? Si ells en tenen, per què no fer igual? Sí, ja sé que seria rebaixar-s’hi, seria rebaixar-se al seu nivell, moltíssim, però, redéu, que fer com fan no és pecat. Sé, tanmateix, que la culpa és meua, perquè no es pot esperar res de ningú, que afirmava l’escriptor britànic. Però és que jo no demane un tracte de favor ni una recompensa: ni tan sols un gràcies! Només ser tractat per igual, amb el mateix respecte que jo propose. Tan difícil és? El problema, crec, ve d’antic, de temps immemorables, i no és la primera volta que passa. Però ja cansa -una mica només, eh?- i cal pegar un colp ben fort damunt la taula. Ja està bé! Si no saben sostindre’s les seues incoherències, que n’estan plens, amb les seues falses aparences, ja s’ho faran, però que deixen de projectar-les. O, almenys, que deixe (jo) de permetre agafar-les. Canvis, calen canvis. I hi haurà canvis.

Estimat lector, les paraules que tot seguit em dedicaré a escriure no són cap apologia a l’escatofília -faltaria més!, i demane disculpes si ho sembla-, sinó una manera higiènica d’abocar-hi tots els residus tòxics que no paren de pul·lular pel cervell. Crec, indefectiblement, que hi ha gent que no fa de ventre i tendeix a acumular bilis, bilis i bilis i no sap com ni contra qui traure-la. La cosa és, si més no, curiosa, però no deixa de sorprendre. O és que, a cas, vosté no n’ha sigut objecte alguna volta? El problema, si hom no té prou amb la merda que li cau al damunt, és la proximitat de l’individu (o individus): el grau de relació que té amb vosté. Per exemple, aquest matí, un home major, assentat en un banc al costat del banc s’ha dedicat a insultar amb mots prototípicament masclistes dos joves que anaven davant de mi. Evidentment, la distància entre les dos joves i l’home era nul·la, només física, sense vincles emocionals. Pels comentaris que han fet aquestes, els la “soplaba” prou “el viejo de la mierda ese”. Ara bé, quan l’individu/a necessitat d’un servici i una mica de paper és a prop teu, per molt que ho pretengues, no te la podrà “soplar”. I, és clar, els excrements ficticis que et llance, o els pots retornar, o els pots traspassar a algú altre, o els pots canalitzar en paraules i en anècdotes. Normalment, s’optaria -com tantes altres voltes- per les dues primeres opcions, però hom ha de ser fort i ha de pensar en gelat: després de contar fins a deu, tot es veu millor. I per això, ací estic, amollant una reflexió sobre assumptes metafòricament escatològics, sense pretendre retornar-los o traspassar-los a cap lector. En desconec les causes, d’eixe mal de ventre que la gent sol tenir i que necessita amollar violentament contra l’altra gent. Però, si no dic tot açò, rebente.

A falta de poc més d’un mes perquè s’acaben les classes i entrem en el període de preparació dels exàmens, ja disposem d’una llista més o menys definitiva de totes les tasques que haurem de fer abans i durant. L’he intentada detallar al màxim (hi faltaran els possibles articles o exercicis que ens manen d’ací a allà):

Literatura catalana de l’edat moderna:
· Resumir l’article sobre Baltasar de Romaní.
· Llegir l’article sobre Joan Pujol.
· Resumir l’article sobre Joan Pujol.
· Llegir l’article sobre Pere Antoni Beuter.
· Resumir l’article sobre Pere Antoni Beuter.
· Llegir l’article sobre el Barroc.
· Resumir l’article sobre el Barroc.
· Llegir l’article sobre la poesia del Barroc.
· Resumir l’article sobre la poesia del Barroc.
· Llegir l’article sobre les obres del Barroc.
· Resumir l’article sobre les obres del Barroc.
· Llegir l’article sobre col·loquis i raonaments.
· Resumir l’article sobre col·loquis i raonaments.
· Passar els apunts de classe.

Edició de textos en llengua catalana:
· Llegir els punts del llibre L’edició filològica de textos, de Vicent Martines, donats a classe.
· Resumir els punts del llibre L’edició filològica de textos, de Vicent Martines, donats a classe.
· Treball d’adaptació d’un text.
· Editar un text.
· Passar els apunts de classe.

Lexicografia i onomàstica catalanes:
· Llegir Lexicografia, de Joaquim Rafel.
· Resumir Lexicografia, de Joaquim Rafel.
· Llegir Els nostres noms de lloc, d’Enric Moreu.
· Resumir Els nostres noms de lloc, d’Enric Moreu.
· Exercicis sobre toponímia valenciana.
· Treball sobre l’índex llatí-català (lletra R) del DECat.

Història de la llengua catalana II:
· Llegir Tema 1.
· Resumir Tema 1.
· Passar els apunts de classe del Tema 1.
· Llegir Tema 2.

· Resumir Tema 2.
· Passar els apunts de classe del Tema 2.
· Llegir Tema 3.
· Resumir Tema 3.
· Passar els apunts de classe del Tema 3.
· Llegir Tema 4.
· Resumir Tema 4.
· Passar els apunts de classe del Tema 4.
· Llegir Tema 5.
· Resumir Tema 5.
· Passar els apunts de classe del Tema 5.
· Pràctica de l’examen.

Literatura catalana medieval II:
· Llegir l’article sobre els trobadors.
· Resumir l’article sobre els trobadors.
· Llegir el dossier I.
· Resumir el dossier I.
· Llegir el dossier II.
· Resumir el dossier II.
· Passar els apunts de classe.

Sociolingüística de la llengua catalana:
· Presentar la proposta de treball sobre una variable sociolingüística.
· Treball sobre una variable sociolingüística.
· Llegir el dossier.
· Resumir el dossier.
· Llegir Llengua i identitat, d’Àngels Massip.
· Resumir Llengua i identitat, d’Àngels Massip.
· Passar els apunts de classe.

TFG:
· Primera lectura dels articles de Joan Fuster a ‘Restriccions mentals’.
· Llegir Notes a l’assaig.
· Llegir Correspondència XI (Joan Triadú).
· Llegir Correspondència XII (Albert Manent).
· Llegir Correspondència XIII (Max Cahner).
· Llegir l’article de Bassot: “Joan Fuster i ‘Serra d’Or'”.
· Llegir Intel·lectualitat i cultura resistents. Serra d’Or 1959-1977.

Café, café, café i ànims! Bona nit!

Estimat Cronos,

no pretenc estendre’m gaire amb aquestes paraules, però és que hi ha unes qüestions que crec necessari comentar-li. Bé, jo li parle de vosté, perquè sent vosté una divinitat com és, obligatòriament mereix el meu màxim respecte. Dit açò, prosseguisc les meues súpliques.

En primer lloc, m’agradaria que fera que el temps correguera més espai. És més, el que podria fer, i així l’alliberem de feina, és que nosaltres poguérem avançar-lo i retrocedir-lo al nostre parer. Per exemple, quan realitzem quelcom que no ens apeteix, tenir el poder de fer passar les hores com a minuts. I, al contrari, quan ens trobem al paradís, frenar-lo (perquè, aturar-lo del tot, ja serà un impossible, no?). Sí, sé que seran unes demandes que moltíssima gent li haurà fet al llarg de la vida -de la seua, que ja té uns quants anyets. Sí, també sé que si depenguera de nosaltres, els humans, viuríem en un món on només existiria el plaer, l’alegria i altres etcèteres, i això, vostés, les divinitats, moltes voltes no ho poden acceptar. No estic dient-li que siguen mals déus, eh? No, i ara! És lògic que tinguem alegries i tristeses, i així tot se saboreja millor. Però és que… Bé, volia intentar ser breu, però necessite confessar-li una cosa.

Farà uns anys, els seus companys Afrodita i Eros van vindre cara a mi i m’ho van explicar ben explicat: van provocar que m’enamorarà de la humana -per a mi és una deesa suprema- més bella del món. I jo, dèbil davant de la seua mirada, humil davant dels seus gestos, vaig caure empresonat per les seues paraules. L’estime, sap vosté? L’estime moltíssim. I és que tots els caps de setmana em passa igual: arribe al poble (perquè jo, senyor Cronos, entre setmana sóc a València) i, en un tres i no res, ja me n’he de separar. Ho veu correcte, això? Oi que no? Per això li demanava si no em podria deixar controlar el temps que passe amb ella; no pretenc ja que em deixe aturar-lo, però, i si fera que cada minut passara com una hora i no a la inversa? Per favor li ho suplique, de genolls si cal. La necessite, com necessite el seu aroma, el seu oxigen, els seus besos.

Hui, per exemple, hem sopat en un bar on no hi havíem anat mai. I cada xicotet gest, per infinitament menut que siga, en el moment d’haver-nos de separar, ja el trobe a faltar. Sé que la culpa no és de ningú, però vosté té eixe poder en les seues mans i només li demanaria que el compartira amb mi els moments en què estic amb ella. Per favor, parle-ho amb qui ho haja de parlar, si és que hi ha algú amb qui ho haja de parlar (potser, allà a l’Olimp ho ha de consultar amb el pare Zeus, no conec jo les seues jerarquies, mea culpa). Res més, no tinga pressa per esbrinar-ho, tot i que estaria molt bé per al pròxim cap de setmana… Però jo no vull angoixar-lo, eh? Faltaria menys!

En qualsevol cas, moltíssimes gràcies per atendre’m tan i tan bé, i disculpe les molèsties que li haja pogut ocasionar. Però és que, no em canse de mirar-la… Moltes gràcies de nou, i sap que té un humà per ací baix per al que necessite. Atentament,

À.C.

P.S.: Dóne-li records a la senyora Afrodita i el senyoret Eros, i les gràcies, una volta més, de la meua part. Un abraç! 

Articles, llibres, treballs, anotacions, lectures, classes, cap ací, cap allà. El temps mana -i això que no paga. T’alces i t’has de posar a fer feina obligatòriament; en no res, has de dinar i, corrents, cap a classe. Allí, tres assignatures que ocupen sis hores, amb algun que altre descanset. Sobre les nou -els professors, que ens entenen i que no són tan estrictes com per a tindre’ns les dues hores justes i exactes, ja que alguns han d’agafar metros i tots portem molts minuts d’atenció al damunt-, ix de la facultat, compra el sopar si no el tens i si el tens, posa’t a fer-lo. Sopa i aprofita per mirar la televisió, perquè prompte has de tornar a articles, llibres, treballs, anotacions i lectures. Però, quan acabes un article i et disposes a decidir quina serà la pròxima tasca, tens un minut per desconnectar: i, aleshores, veus, en perspectiva, tot el temps passat viscut. No les classes, no. No els articles, llibres, treballs, anotacions i lectures del matí, no. No els exercicis que vas fer anit, no. Et ve al cap, en eixe precís minut, sensacions i vivències que tu no demanes, però que et vénen a fer companyia. Nits cara a la pantalla veient pel·lícules de guerra, d’aventures; nits d’estudis en la taula del comedor fins a les dos perquè la son arribava en punt; nits de condifències mentre feien aquella sèrie d’una comunitat de veïns; vesprades sense fer res, només imitant veus i planejant actes bandàlics domèstics. També, i inconscientment -i ja només queden quaranta segons de temps-, quan tornaves de l’institut, dinaves en companyia de tots a taula, i feies la migdiada, fins que tocava alçar-se i posar-se a fer activitats, o anar a la papereria més propera, o anar a córrer pel poble, o renegar per l’abundància de temes (potser dos o tres com a molt, ja veus!) que entraven per al pròxim examen. O -han passat quinze segons més-, els dissabtes o diumenges que jugaves al futbol, en el qual mai vas destacar del tot, però ara enyores les sensacions, fins i tot, d’estar a la banqueta, morint-te de fred, però amb l’esperança que hui l’entrenador et posaria uns quants minuts. I -falten vint segons-, els berenars en l’aparcament de Consum, entre napolitanes i croissants, entre pensar maldats i apurar-se perquè l’examen de Naturals del dimarts té vint pàgines, i les taules i els gràfics hi entren. I els segueix, i ja he consumit el minut, totes les escenes que has viscut amb ella, dels dos estius completíssims junts, dels viatges, de les nits entre les quatre parets perdudes als afores del poble, cada divendres clandestí, quan esperaves que ella acabara de treballar per poder-la besar. Però, necessites allargar eixe minut, i et transportes a quan eres menut, i el pare t’acompanyava als recreatius, i et comprava dolços, i podies asseure (ara seria impossible pel pes) damunt de la mare, i li podies fer la guitza a la iaia, mentre et reies amb el iaio dels personatges que eixien a la televisió. I tornes a necessitar eixos moments, necessàriament, obligatòriament. Necessites tornar-te a sentir un xiquet, sense més preocupacions que si el joguet te’l compraran demà o passat, que si l’examen serà de mig tema o d’un sencer, que si et posarà un negatiu perquè no hages entés bé la pregunta, que si jugaràs un partit de titular, que si… Passa ja més d’un minut i no tens més temps; t’has d’aguantar les llagrimetes del record, el nus de l’estòmac per voler tornar a viure alguns d’eixos episodis, el pesar de saber que hi ha éssers estimats a qui mai més podràs abraçar. Passen ja dos minuts i no t’ho pots permetre; t’alces, pixes, et rentes les mans i la cara i, de nou, als articles, llibres, treballs, anotacions i lectures, això sí, amb alegria, perquè et sents afortunat per estudiar el que t’agrada, afortunat per aprendre cada dia una mica més. I saps que tot açò no són queixes, sinó una manera de recordar-te qui eres i d’on véns.

No eres el primer, ni eres l’únic, ni seràs l’últim. Per desgràcia. La puta manera de fer dels maleïts polítics de torn no té cap solució a la crisi, ni a l’atur, ni a res per l’estil. No solucionen res i, damunt, cobren. Però no pense balafiar cap lletra més en aquesta entrada en els polítics. El que ens importa eres tu, que, per falta de feina ací, t’has vist obligat a marxar a Nimes, com en èpoques antigues. La sort és que allí tenim família, i no has de començar de zero en eixe aspecte. Però sí que t’has d’adaptar als costums i a la llengua francesos. Tanmateix, la teua bona educació, les teues ganes de treballar, la teua il·lusió per poder aconseguir un salari digne, de segur que t’encoratgen. I sé -sabem- que ho faràs, que aviat tornaràs amb experiències noves i trobaràs un lloc pròxim. Demà, de matí, surt l’autobus cap al sud de França. Carregat de records, les maletes, de records i d’afectes i d’abraços i de bones paraules. Perquè ací no hi haurà dia que ni la teua dona, ni els teus fills, ni la teua germana i el teu cunyat, ni el teu nebot, t’oblidarem. Sempre estaràs present fins al dia que, tot i que no sabem encara, sentirem de nou aquelles frases mítiques i humorístiques que sempe tens a la boca. T’estimem, tio! Molta sort en la teua cerca d’Ítaca!

Bon viatge pels guerrers,
que al seu poble són fidels. 

Des que el pla Bolonya funciona, els cursos semblen molt més reduïts. No ja pel fet que s’intente acurtar assignatures anuals a un quadrimestre, sinó perquè els dies, setmanes i mesos passen volant. Sembla que fou ahir quan començàvem 4t, i despús-demà ja tenim els exàmens al damunt. I entre tot això, novembre, un mes a cavall del principi i del final. I és que, per a anar bé i no anar, com cada any, ofegats de feina, durant aquest mes s’hauria de tenir fet:

– Treball de lexicografia sobre el Diccionari de Coromines.
– Treball d’onomàstica sobre els malnoms de l’Olleria. 
– Primera lectura dels articles de Joan Fuster de la columna ‘Restriccions mentals’.
– Contextualització dels articles de Joan Fuster a Serra d’Or.
– Apunts passats de gairebé totes les assignatures:
• Literatura catalana de l’edat moderna
• Edició de textos
• Literatura catalana medieval II
– Relectura dels poemes trobadorescos i de Jordi de Sant Jordi.
– Lectura i resum dels temes 1, 2 i 3 d’Història de la llengua catalana II.
– Proposta de treball sobre una variant sociolingüística.
– Lectura del llibre Lexicografia.
– Edició d’un text sobre els Milacres de Sant Vicent Ferrer.
– Lectura de Les normes de Castelló, de Francesc Pérez Moragon.

Bé, potser que, després de llegir en general tota la feina que tinc, s’allargue fins a ben entrat el desembre. Però, no ho oblidem, a desembre hi haurà més feina. Així que, com més avancem ara, millor. Endavant!
 

Sembla que el diari El País ahir publicava un manifest amb alguns intel·lectuals (sic) i professionals en contra de la independència. Estan en el seu dret, i, fins i tot deure, si tenim en compte que part de la cultura que ells anomenen espanyola vol separar-se, perquè tenen una cultura i una història pròpies i no els calen productes exportats de l’exterior. Crec que, sense intentar analitzar el manifest -ja hi haurà gent molt millor preparada que ho haurà fet-, naix com una por per als interessos dels signants. Catalunya, terra vella i lluitadora assenyada (que canten Al Tall), no és només el bressol de la nostra llengua i cultura, sinó també les portes de l’Estat espanyol cap al món. Són conservadors i odien Catalunya, però quan volen eixir de la cova, la utilitzen. El manifest vol, per la intolerància, evitar perdre lectors i públic assistent al cine. És la meua opinió, és clar.

Tanmateix, si ens centrem en els “intel·lectuals” que l’han firmat, trobem moltes curiositats. En primer lloc, notem que Unamuno i Ortega i Gasset, entre altres, van deixar la seua herència molt ben deixada. Intel·lectuals espanyols que volen una, grande y libre i que s’assemblen més al franquisme que el propi Franco. Ara, però, entre els cerebritos, trobem: un director de cine, Almodóvar; l’escriptora de la sèrie Manolito Gafotas, Elvira Lindo; un peruà -que no és ni espanyol-, Mario Vargas Llosa; o l’escriptora Almudena Grandes. Bé, i Anna Coixet, cineasta i molt entesa en aquestos temes.

A Catalunya dubte que, si tenen la TV3, amb Shin Chan, les Tres Bessones, El detectiu Conan i altres etcèteres, els xiquets seguisquen què fa el Manolito Gafotas -amb tot el respecte per al personatge de ficció, i no per a la personatge que l’escriu. D’altra banda, Almodóvar, rei de la faràndula, hauria d’intentar superar-se a cada pel·lícula que fa i guanyar més públic. No respectant la voluntat d’un poble, l’única cosa que fa és perjudicar-se. D’Almudena Grandes, poca cosa en puc dir. No n’he llegit res. Potser, és l’única intel·lectual de veritat, aquella que es preocupa perquè no es desfaça la seua nació, tot i que siga amb imposicions. De fet, sap que haurà de ser amb imposicions.

I m’he deixat per al final el bo i el millor: Mario Vargas Llosa. Amic de la llibertat, de la tolerància i de la pluralitat. Amant de les llengües minoritzades i del discurs. Un peruà -que no sap, que van ser conquistats amb espases pels espanyols?- que se sent espanyol i que es creu amb la potestat d’anar a l’Estat espanyol i signar manifestos com aquest o a favor de la llengua comuna. És igual que vulga una llengua comuna, o dos, o tres. Qui el llegeix, el llegirà igualment. Qui prefereix el seu bon amic Garcia Márquez, també el preferirà igualment. Però és ell qui em permet llançar un argument que ells tant odien. Si sent del Perú, que no té cap lligam històric més enllà de captures, morts i sang, se sent espanyol, nosaltres que històricament, culturalment i lingüísticament compartim llaços amb Catalunya, perquè no podem afirmar-nos com a valencians, formant part d’un catalanisme que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer? 

De totes maneres, és important que vagen apareixent aquest tipus de manifestos, perquè indica que alguna cosa es fa bé -molt bé, tant que desperta pors pel ponent. Crec que el Principat ha de fer eixa consulta, referèndum o com li vulguen dir. El poble, aleshores, parlarà, per a bé o per a mal. I recordem que si un poble vol ser lliure, ha de ser lliure. Tota la resta s’anomena dictadura, vulguen els intelectuales o no. Contra Unamuno i tots els altres, o fem fora Vargas Llosa i la mare que els ha parit.