Arxiu de la categoria: L'Olleria

Presentació del Llibre de Festes 2019

0

La nit d’un divendres de juliol de 2019, vam presentar el Llibre de Festes 2019. Va ser el final d’una etapa de quatre anys en què havíem intentat aportar el nostre granet d’arena a una tradició llibresca que ja dura dècades. Ara, davant la situació que ens toca viure i sense poder celebrar les Festes de Moros i Cristians -ni Sant Miquel, que seria aquesta nit-, us deixe el text d’aquella presentació que, alhora, fou l’editorial de l’esmentada publicació.


Defender la alegría como una trinchera, 

defenderla del escándalo y la rutina,

de la miseria y los miserables,

de las ausencias transitorias

y las definitivas.

(Mario Benedetti)

Fem cas al poeta uruguaià: defensem l’alegria, i defensem-la com un principi, com una bandera, com un destí, com una certesa, com un dret. Tenim dret a l’alegria; la forma més magnànima i digna de subversió. Sense tristeses ni decadències, la millor resposta és el somriure. La frase, escrita d’aquesta manera, podria confondre’s amb aquelles sentències impreses en tasses o agendes. Fugim de tota aquesta paraliteratura de màrqueting que pretén emmascarar una falsa autoajuda. L’alegria no és això.

Defensem l’alegria compartida, fruit d’una confidència, d’una abraçada, d’un acudit o d’un bes, que ens altera la monòtona quotidianitat. Defensem l’alegria de la particularitat de les xicotetes coses, de l’extraordinarietat dels menuts detalls, com el paisatge derivat dels últims minuts del sol, com el plugim que genera l’olor de terra mullada. Defensem l’alegria de perseguir els anhels i les il·lusions, les utopies pròpies que ens permeten avançar a mesura que s’allunyen. Defensem l’alegria de l’estudiant i de l’aturat, de la fornera i de la cambrera, del botiguer i de la mestra, de l’obrer i de la dependenta, de l’infant i de la jubilada. Defensem l’alegria de la jove que vol tornar a casa sola i tranquil·la, lliure de perills intimidatoris i amb poder de decisió. Defensem l’alegria de la protesta, de l’opinió discordant, de pertànyer a qualsevol minoria al marge de les tendències. Defensem l’alegria d’un gotet de vi a la fresca una nit d’estiu, de les hores asseguts a la vorera del carrer. Defensem l’alegria d’obrir un llibre de festes com aquest i trobar-nos-hi.

Un any més, hem mamprés l’aventura –perquè, creguen-me, això té totes les característiques pròpies d’una aventura– de coordinar el Llibre de Festes de l’Olleria. En aquesta quarta edició que dirigim, tanquem un cicle. Al llarg d’aquests anys, hem parlat del valor de la tradició, de l’amor a la pàtria reencarnada en l’Olleria, de la importància de recuperar els carrers; en el comiat, doncs, defensem l’alegria. I tot mentre hem tractat d’establir determinades seccions, de consolidar-les i de contribuir a pujar el nivell, la qualitat i la temàtica de les diferents col·laboracions.

Per això, entre les col·laboracions literàries –una escriptura de circumstàncies, al capdavall– trobaran una varietat de textos que donen color a la nostra història local. D’una banda, hi ha aquells escrits que fan surar en la memòria col·lectiva certs episodis de la vida olleriana, com les anècdotes del tio Conill, les partides dels Tres Sets o els inicis de les capitanies. D’una altra, tenim aquells articles que reivindiquen determinades figures (hi ha la tercera part dels pasdobles del músic Don Dionisio) o d’espais emblemàtics (la Casa Santonja), a més d’una explicació sobre els capítols de la visita al poble.

Igualment, en la secció Som poble hem seguit la línia de focalitzar l’atenció en la gent que treballa o viu les Festes des d’una altra perspectiva. En aquesta ocasió, hem conversat amb les cinc famílies que donen suport als actuals càrrecs festers: la de les reines Infantil i Major, les dels dos ambaixadors i les dels dos capitans. Nayara i Rocío, Joane i Enrique, i Edu i Víctor ens faran gaudir de l’espectacle, sens dubte, però que els flaixos no amaguen la magna tasca que han portat a terme els pares i mares, els fills i filles, els germans i germanes o els companys i companyes. Per qüestions de disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, només hem pogut interrogar els familiars més directes, però estem segurs que al darrere tenen un exèrcit fent-los costat.

D’altra banda, com en les edicions anteriors, els càrrecs del 2018 han tornat a tenir un espai en la secció Uns se’n van, altres hi venen. Marc, Gabriela, Jose, Herminio, Carles i Jorge ens han obert les portes als sentiments i les emocions que van viure en els diferents actes que van protagonitzar, així com els preparatoris d’una capitania o la posterior assimilació. A la secció només en disposaran d’un tast; per gaudir de les entrevistes completes, hi hauran d’accedir a través dels codis QR que trobaran al paper.

Arribem, ara, al torn dels agraïments. Tot i ser un servidor el que signa com a coordinador del Llibre de Festes, és remarcable la feina de tots els que ens han acompanyat en aquest viatge, angoixós però gratificant, de telefonades, whatsapps, correus, modificacions i correccions. Com que citar noms propis concrets té el perill de deixar- ne alguns pel camí, parlarem en plural i ens referirem als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, com no podia ser d’una altra manera, a l’anterior regidor de Festes i batle –i amic–, Julià Engo, que va seguir apostant per nosaltres perquè confeccionarem i culminarem aquest projecte iniciat el 2016. També a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els treballadors del qual ens han facilitat –fins i tot, quan ens féiem pesats– sempre tot el que els hem demanat.

Menció a part, i amb el benentés que ho comprendran, mereixen Vicent Albiñana i Manolo Mompó, que han actuat com a intermediaris i ens han guardat tot el material que rebien. També per a Víctor Albiñana, a qui hem privat de més d’un dinar en la tranquil·litat de la llar perquè ens assessorara amb les imatges i les fotografies que conformen les portades de les seccions. I, evidentment, a Miguel Ángel Martínez, que ens ha salvat de caure en unes quantes situacions. Finalment, voldríem tenir les últimes paraules pels ànims i l’amor incondicionals dels pares, Pepi i José, que ens han estat encoratjant, sense defallir, en tot moment. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Han passat quatre anys, doncs, en què hem intentat –dins de les limitacions imposades pel format i per les condicions de publicació– implantar-hi una marca pròpia i consolidar-la, sempre amb els orígens en ment. Als calaixos queden idees que, per determinades raons, no han pogut ser posades en pràctica; potser, en un futur, prenen forma. O potser no, perquè els temps canvien, les idees es regeneren, i etcètera. En qualsevol cas, aquest llibre és producte, també, dels seus suggeriments, de les seues aportacions, de les seues quimeres; nosaltres només hem intentat posar en solfa –sempre a través del filtre de la subjectivitat– el material que hem rebut. Som conscients que tal volta no haja acabat d’agradar a tot el món –tants caps, tants barrets–, com també lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada, d’alguna informació o d’alguna imatge. No hi busquen sentits obscurs; la causa serà, indubtablement –i no, per això, menys excusable, ho sabem–, l’oblit.

Finalitzem una etapa: una etapa que ens ha permés esbrinar el treball i l’esforç d’associacions i de col·lectius; una etapa que ens ha possibilitat conéixer part de la història del poble; una etapa que ens ha fet descobrir la bona gent; una etapa en què hem estat feliços coordinant aquestes planes. Defensem l’alegria dels finals, siguen amb èxit o amb fracàs, perquè són el pas previ d’un nou inici. I, a partir de hui, per a sempre, defensem l’alegria d’experimentar en la nostra pell les millors festes del món.

Presentació del Llibre de Festes 2018

0

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2019. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2018, que va tenir lloc el divendres 27 de juliol de 2018. Vinga, us hi esperem!


“No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del ‘carrer’ com a espai de convivència. Cada dia que passa, la cosa sembla més clara. El fenomen és, sens dubte, més evident a les grans ciutats, però també afecta les poblacions mitjanes, i fins i tot les subalternes”.

Les paraules de Joan Fuster del 1972, no per alarmistes, són menys certes. Estem perdent el carrer, l’espai de xarrades nocturnes, de fer safareig, de notar l’airet a les galtes. Quant de temps fa que no alcem, amb tranquil·litat, d’una manera relaxada, respirant compassadament, la mirada al cel per apreciar-ne la bellesa, per veure-hi clar? La voràgine quotidiana amb olor de cafè matutí, amb soroll de despertador, amb el brunzit dels motors, amb les estridències de les màquines o amb el repiqueig dels teclats, en té, sovint, la culpa.

No ho obliden: l’essència de poble, i del poble, està en les converses de després de sopar a la fresca, asseguts en cadires de boga, malparlant d’uns, lloant altres. I un motiu per fomentar aquesta rehabitabilitat del carrer podria ser, per exemple, el llibre que ara tenen a les mans. Poden reunir-se, coneguts, amics, familiars, a la porta de casa, per comentar-lo. Poden prendre un refresc mentre expliquen què ha dit qui. Poden fer un cafè o menjar pipes mentre es conten com de majors estan els néts, com de templats apareixen els festers, quina neboda més sabuda que tinc o mira, si és tal. Tot això, i més, poden fer-ho en aquestes nits d’estiu com a preludi de les festes que ja s’apropen.

Un any més, ens hem enfrontat a la magna tasca –no només pel volum de pàgines, sinó també per la responsabilitat intrínseca que comporta– de coordinar el Llibre de Festes. I, per a tal, hem seguit la línia que vam encetar fa dos anys: aquesta tercera edició que dirigim, doncs, és una baula més –no podria ser d’una altra manera– en la tradició. L’Eclesiastès, reencarnat en consciència, no ens ho para de repetir: nihil novum sub sole. No: no hi ha res de nou sota el sol, per molt que hi busquem. L’objectiu, una vegada més, ha estat consolidar determinades seccions i pujar el nivell, la qualitat, els temes a tractar, de les distintes col·laboracions.

Justament en l’apartat de les col·laboracions literàries, disposem d’uns escrits que faran minvar l’ociositat dels amants de la història local; uns escrits que, al capdavall, compleixen les dues finalitats bàsiques d’una escriptura de circumstàncies. Per un costat, hi ha aquells textos que tornen a fer florir en la memòria col·lectiva certs episodis de la vida de l’Olleria, com una passejada per la serra, o l’aparició de les primeres filaes femenines. Per un altre, trobem aquells articles amb una reivindicació de determinades figures (hi ha una segona part dels pasdobles del músic Don Dionisio, iniciada en l’edició anterior; o un text dedicat al doctor Julio Sánchez Juan) o d’espais emblemàtics (el convent de Caputxins), a més d’una explicació de l’evolució urbana de l’Olleria.

D’altra banda, hem volgut fer un gir de 180º en la secció de Som poble. Si els darrers anys vam entrevistar i fer visibles algunes (de les moltes) persones que havien aconseguit algun èxit en els seus respectius camps, enguany hem volgut situar el focus en la gent que treballa –i usem la cursiva a propòsit, ja que, al parer de les seues declaracions, desproveeixen el mot dels valors d’esforç o sacrifici– durant les Festes. La mostra que hi trobaran és reduïda, però bastant representativa de dos dels elements que ajuden i tenen un paper fonamental en la festa: els músics –dos de cadascuna de les bandes del poble–, que amenitzen els actes, i els fotògrafs, que en donen testimoni. No negarem que la secció es queda curta, cosa que no lleva que tinguérem un llistat ben complet amb diverses opcions. El criteri que hem seguit per a la selecció només obeeix a la disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, així com a la quantitat de pàgines que, per contracte, no podem sobrepassar. Demanem disculpes, per tant, per l’exclusió involuntària –i momentània– a què s’ha pogut veure afectada altra gent amb idèntiques característiques. En qualsevol cas, hem d’estar-ne d’enhorabona per aquest fet: per l’abundància d’ollerianes i ollerians que contribueixen a fer millors, a facilitar, les nostres festes.

Igualment, creiem que ja ha quedat establerta fixament la secció Uns se’n van, altres hi vénen. Els càrrecs del 2017 continuen tenint un espai merescut en les festes en què passen el relleu als successors. A més, ens permeten entrar en les seues intimitats i conéixer, des d’uns altres ulls, des del filtre emocional i personal, com havien estat la Presentació, l’Entrada o les Ambaixades, a part dels mesos de preparació i dels d’assimilació. I tot, gràcies, una vegada més, a l’excels treball de gravació i d’edició de la nostra companya Anaïs Penalba. Com que vivim immersos en les noves tecnologies, podran accedir a les entrevistes senceres a través del sistema de codi QR dels telèfons mòbils. A la secció, però, en tindran un mínim tast que ja els podrà donar una idea del contingut.

Coordinar un llibre d’aquestes característiques –creguen-nos– no hauria estat possible sense l’ajuda desinteressada de molta gent. Per això, voldríem expressar la nostra gratitud a tots els que ens han acompanyat en aquest camí de telefonades, recerques i correccions. Davant la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, parlarem en plural i ens referirem als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, per descomptat, al regidor de Festes i batle, Julià Engo, que, a pesar de conéixer-nos, ha seguit confiant-hi i apostant-hi perquè tornàrem a donar forma al nou projecte. I, per extensió, a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els treballadors del qual han respost positivament a tot el que –amb un punt de molèstia, de vegades– els hem demanat.

Ens reservem, però, i amb el benentés que ho comprendran, un espai a part per a Vicent Albinyana i Manolo Mompó, per actuar com a intermediaris i guardar-nos fidelment el material. També per a Víctor Albiñana, a qui, sovint a presses i correres, li hem demanat que ens assessorara amb les imatges i les fotografies que conformen les portades de determinades seccions. I, com no, a Miguel Ángel Martínez, pilar fonamental d’aquest repte, sense el qual les circumstàncies ens haurien acabat enderrocant. Finalment, voldríem tenir unes paraules pels ànims i l’amor incondicionals dels pares, Pepi i José, els quals ens han hagut de patir, però sense mai no deixar d’encoratjar-nos, en totes aquestes setmanes de feina. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra pretensió ha estat seguir la línia anterior i consolidar-ne la marca pròpia sense allunyar-nos de les arrels. S’han quedat, de nou, i com sempre –ai!–, idees en el calaix que esperen el torn per a ser materialitzades en futures edicions. O potser no arriben a veure la llum, qui sap. Al cap i a la fi, el que ens interessa recalcar és que aquest llibre també es nodreix de

les seues idees, dels seus suggeriments, de les seues aportacions; nosaltres només ens limitem a ordenar i canalitzar –amb molta subjectivitat, sí– el material que rebem. Vaja per endavant, però, que entenem que el que tenen a les mans potser no acabe d’agradar a tot el món. De la mateixa manera, lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada, d’alguna informació o d’alguna imatge. No hi busquen dobles sentits; la causa serà, indubtablement –i no, per això, menys excusable–, l’oblit.

Lligen, fullegen, observen aquest llibre de festes. Queden-se amb aquesta anècdota, amb aquella història, amb la cara d’algun ésser conegut o estimat. I compartisquen-ho amb el veïnat, amb els amics amb qui passegen, amb els companys de confidències, amb la família que viu lluny i que ve a visitar-los. És l’hora de baixar al carrer, com deia aquell poeta. És l’hora de ser carrer, de ser poble. Perquè el carrer és el que ens queda quan s’ha acabat tot; perquè el carrer és i serà, per sempre més, nostre. Habitem-lo; visquem-lo; gaudim-lo. Reconquerim el carrer. I passen, és clar, unes magnífiques festes.

La rebel·lia dels perdedors

0

I amb l’orgull del nostre tros de món,

i amb la rebel·lia de ser petits.

(Xavi Sarrià i Auxili)

Avancem inexorablement cap a una divisió social, cada vegada més marcada, entre guanyadors i perdedors. És el llenguatge esportiu que ens imposen: si hom compleix uns patrons establerts i assoleix un cert nivell crematístic, és un winner; si hom està fora de la norma i no aconsegueix vendre el seu producte, rep l’etiqueta de loser. No descobriré res si afirme que la globalització –del costat dels primers– aniquilarà qualsevol reducte identitari per imposar un únic tot monocolor; el mainstream juga en contra nostra. És el mercat, no?

Per això, que un any més, i ja en van vint-i-quatre, la Colla de dolçaines i percussió La Morralla, el Grup de danses El Revol i el Ball dels Locos hagen donat forma a una nova edició de la Festa de la Magdalena, no pot deixar de considerar-se un èxit –relatiu, si es vol, però un èxit, al capdavall. Un èxit dels que no tenen darrere cap megaestructura mediàtica ni econòmica que els empare; un èxit dels rebels que es neguen a difuminar-se en les modes i ser engolits pels trending topics i tot el tall d’anglicismes fagocitadors; un èxit dels col·lectius que defugen l’individualisme imperant i que, a través de la dolçaina i del tabal, del ball i dels castells, taquen de color i de so la plaça, els carrers, el cel, és a dir, tot allò que ens pertany.

Sentim-nos orgullosos, doncs, de la tasca i de l’esforç impagables d’aquestes associacions culturals de l’Olleria per portar endavant, una vegada més, una festa única. El pròxim 20 de juliol, un menudíssim tros de món demostrarà que, per viure l’alegria i les arrels populars, només cal la voluntat de la bona gent. I, en el tradicional sopar a la fresca, el nostre vell ancestre ens farà retrobar-nos amb l’essència del poble.

Formem part –ja ho hauran intuït– de l’exèrcit dels perdedors. No voldria caure ara ni en victimismes ni en megalomanies; hi hem pres partit decididament, i punt. El que és cert és que, des d’aquesta perspectiva, qualsevol victòria mereix ser celebrada. I si l’excusa és gaudir d’una formidable vesprada i d’una magnífica nit, estimats lectors, a què esperen per sumar-s’hi?

(Text per al díptic de la XXIV Festa de la Magdalena del 2019)

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

Presentació del Llibre de Festes 2017

0

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2018. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2017, que va tenir lloc el divendres 14 de juliol de 2017. Vinga, us hi esperem!


“Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre?”, es preguntava retòricament el poeta arabigovalencià Al-Russafi sobre València, esdevinguda tòpic literari, en l’Elegia valenciana. Salvant les distàncies entre la capital i l’Olleria; pensem-hi: ens obliga l’Olleria a estimar-la per ser la pàtria on hem nascut? O si obrim una mica el concepte de pàtria: ens obliga a estimar-la per ser la nostra pàtria d’acollida? Uns versos més endavant, en llegim la confessió: “Ella [referint-se a València] és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil”.

Els confessaré una cosa: si l’any passat començava aquestes línies amb una frase de Joan Fuster amb la intenció explícita i la convicció ferma de fer foc nou i renovar la tradició (“corregir i augmentar”), enguany he sofrit una mica de vertigen. Al·leguem, a mode de descàrrec, aquell nihil novum sub sole.

L’Olleria ens imposa el respecte suficient perquè ens hi encarem humilment; és el punt de partida que ens projecta al món i al qual estem lligats per mitjà d’un fil invisible. Alguns, els més racionals, explicaran que, si no existira l’Olleria, existiria un altre nom per a designar aquest tros de terra enclavat entre muntanyes. I, segurament, tindrien raó. I també ens l’estimaríem com ens estimem l’Olleria. Però l’amor no és racional, i estimar-nos l’avinguda de Jaume I, el carrer d’Isabel la Catòlica, la plaça de la Mare de Déu de Loreto, la partida del Vermellar, el camí a Benigànim, la Casa Santonja, la cova de Sant Nicolau o el rebotet de Puchades… Crec que sí: ser la pàtria d’un infant obliga –així, en cursiva– a estimar-la sempre. Diria que aquest enamorament del paisatge, dels paisatges, del país, és herència dels nostres avantpassats àrabs, però no ho faré per risc de semblar pedant. I vostés disculpen.


El llibre que tenen a les mans és –no hi ha alternativa– una continuació de l’anterior, com el de l’any passat era, també, una baula del precedent, i etcètera. L’objectiu, doncs, ha estat consolidar determinades seccions i pujar el nivell, la qualitat, els temes a tractar, de les distintes col·laboracions. Hi ha apartats que, per por de repetir-nos –que no per falta d’interés ni, lamentablement, d’actualitat–, com en un castell de cartes, han caigut: és el cas, per exemple, de la “Diàspora olleriana”. Hi ha desenes d’ollerianes i ollerians que s’han de guanyar les garrofes fora de les fronteres que ens limiten en el mapa i seria interessant conéixer-ne tots els testimonis, però això que l’any passat va servir com a pinzellada, potser correspondria a un altre tipus de publicació més ambiciosa que escaparia d’aquestes coordenades espacials llibresques.

En canvi, disposem d’unes col·laboracions literàries molt substancioses, amb els dos objectius bàsics d’una escriptura de circumstàncies com aquesta. D’una banda, tenim aquelles en què es rescaten de l’oblit certs episodis de la vida del poble, com un diumenge d’estiu qualsevol; i, d’una altra, aquelles en què llegim la reivindicació de figures (el músic Don Dionisio o els pintors de la família Borràs) o d’espais emblemàtics (el rebotet de Puchades) que són ben nostres.

Igualment, hem volgut mantindre la secció de Som poble perquè trobem que cal visualitzar aquelles persones que han aconseguit algun èxit en els seus respectius camps. La mostra que hi trobaran és reduïda, però variada i representativa: una escriptora, uns nadadors, un taekwondista i un grup de música. És cert que la secció es queda curta, la qual cosa no lleva que tinguérem un llistat ben complet amb diverses opcions. El criteri que hem seguit per a la selecció només obeeix, lluny d’hipotètiques malinterpretacions, a la disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, així com a la quantitat de pàgines que, per contracte, no podem sobrepassar. Demanem disculpes, per tant, per l’exclusió involuntària –i momentània– a què s’ha pogut veure afectada altra gent amb idèntics mèrits. En qualsevol cas, aquesta és la millor notícia: l’abundància d’ollerianes i ollerians que passegen arreu del món el nom del nostre poble.

D’altra banda, també hem consolidat la secció Uns se’n van, altres hi vénen, de manera que els càrrecs de 2016 segueixen tenint un espai merescut en les festes en què entreguen el relleu a les noves cares. I tot, gràcies al formidable treball de gravació i d’edició de la nostra companya Anaïs Penalba. Mitjançant el sistema de codi QR dels telèfons mòbils, podran reviure aquells dies a través del filtre emocional de qui ho ha viscut en primeríssima fila. A la secció, però, només en trobaran un mínim tast transcrit acompanyat d’una foto.

La nombrosa arribada de textos en honor dels difunts festers també ens ha sorprés, fins al punt que hem hagut de reestructurar la secció en què apareixia l’in memoriam. La seua memòria, doncs, no només viurà en els records dels familiars, sinó que, al llarg d’aquestes pàgines, creixerà en la ment dels futurs lectors que, de segur, recordaran a Bea com a cap d’esquadra de les Abencerrajes, a Juan Antonio desfilant en els Valencians, a Fermín capitanejant els Bohemios o a Javi amb el vestit verd dels Xirigotes.

Coordinar un llibre d’aquestes característiques –creguen-me– és un repte d’una magnitud considerable. Per això, voldria expressar la meua gratitud a tota la gent que m’hi ha acompanyat. Davant la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, parlaré en plural i em referiré als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, sobretot, al regidor de Festes, i batle, Julià Engo, que, ara que ja coneixia els meus defectes, ha continuat confiant-hi perquè donara forma al nou projecte. I, per extensió, a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els habitants del qual han respost positivament a tot el que –molestament, de vegades– els he demanat.

Em reserve, però, i amb el supòsit que ho comprendran, un espai a part per a Vicent Albinyana, per actuar com a intermediari i rebre amablement el material publicable, i per a Víctor Albinyana, per l’assessorament tan pacient que ha tingut a l’hora de triar fotografies per a les portades de les seccions. I, com no, per a Miguel Ángel Martínez, que ha sabut, des de l’experiència, posar calma i solucionar dubtes quan les coses s’atabalaven. Finalment, voldríem tenir unes paraules pels ànims incondicionals dels pares, que són els que, en definitiva, i sense voler-ho, més acaben patint els nervis personals de la confecció d’aquest volum. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Hem pretés seguir la línia anterior i consolidar-ne la marca pròpia sense allunyar-nos de l’essència. S’han quedat, això sí, idees en el calaix que, tal volta –o no–, prendran forma en futures edicions. Al cap i a la fi, aquest llibre també es nodreix de les seues idees, dels seus suggeriments, de les seues aportacions; nosaltres només ens limitem a posar, amb alguns matisos subjectius, el material en solfa. Vaja per endavant, però, que entenem que el resultat no acabe d’agradar a tot el món. De la mateixa manera, lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada o d’alguna informació. No hi busquen sentits obscurs al darrere; la causa, caldrà cercar-la en un descuit –imperdonable, això sí.

Retornem, de nou, als versos del principi. Potser no tenim una Elegia olleriana a l’estil de la d’Al-Russafi; tampoc no ens cal. Passegen per les pàgines següents i veuran com, en tancar el llibre, se senten una mica més enamorats de l’Olleria, de les seues tradicions i de la seua gent. I gaudisquen, és clar, d’unes magnífiques festes.

Orgullós que m’ensenyaren a ser del Barça

0
Publicat el 22 de maig de 2017

Ahir vaig fer un exercici d’autoflagel·lació que ni els de Los Picaos de San Vicente de la Sonsierra. A qui se li ocorre?, pensareu. Sí, ja ho sé. La qüestió és que ahir, la madridista Cris i jo vam decidir anar a veure el partit. Dic el, perquè, malgrat que s’hi jugaven dos partits -Barça i Madrid- alhora, la importància estava a Màlaga. Vam veure la primera part envoltats, bàsicament, per valencianistes, però allò no tenia aquell què dels grans finals de Lliga. Aleshores, en un gir inesperat dels esdeveniments, li vaig proposar que anàrem a pregar que en la segona part el Màlaga en clavara dos on estava reunida la plana major del madridisme del poble. I hi vam anar: banderes d’Espanya, putabarçaputacatalunyes, Messienanos, Piquelloróns -tot en castellà no siga que-, etc. El cas és que, si haguera estat al revés, segurament els càntics hagueren sigut semblants: hagueren esmentat el jugador aquell que espenta els gols del Madrid, o el president aquell que hauria d’estar imputat per no sé quines coses d’un Castor, o simplement hagueren afegit el malsonant “puta” a l’adjectiu “Real” i al nom “Madrid”. No dic que jo ho haguera cantat, com també hi havia madridistes de bé als quals no els calia tenir cap memòria per l’etern rival. Ara bé, mentre escoltava tota aquella fauna celebrar la segona lliga en nou anys -té mèrit, perquè des del 2012, és a dir, que fa els anys que té Shin Chan en l’anime que no alçava el trofeu de la Lliga-, a mi em va vindre una coseta al cap  i al cor, un xicotet deix de llum, potser per l’autoflagel·lació que m’estava provocant: em vaig sentir més orgullós que mai que l’avi Pipo i mon pare m’ensenyaren a ser del Barça. Us jure que mai no m’havia passat, aquest sentiment tan fort -no diria que el parell de cerveses,  tot i que l’alcohol ajuda a curar el dolor, hi influïren…- d’agraïment per haver-me ensenyat a ser d’un més que un club. I, de sobte, em vaig transportar a les nits de dissabte i les vesprades de diumenge, m’auelo transistor en mà i cara a la televisió en la seua butaca, mon pare assegut al costat dret del sofà i jo, enmig dels dos. O als dimarts i dimecres de Lliga de Campions. Fum de caliquenyo i de cigarret, de l’un i de l’altre, mentre m’auela celebrava algun gol -potser només quan ho feia jo-, i ma mare ens intentava burxar per tots els costats. Té daixonses que fóra una victòria del Madrid el que a mi em recordara tot allò, tots aquells inicis del ser del Barça, que ja havia començat a acostumar-se a guanyar algun títol important cada any. Però ho va fer: vaig entendre -o ho vaig recordar- que ser del Barça, com el càntic diu, és el millor que hi ha. I no només pel futbol, potser, sobretot, per tot allò que no és futbol. Directives -excepte Laporta, oh, gran Joan!- a part, encara m’emocione, com ho vaig fer divendres en la conferència del Puyal a la Universitat de València, amb el “Toca Stoichkov, para Bakero, pica Koeman, goooool!”, o amb el “¡Pizzi, Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Che, qué bueno que viniste, qué bueno que llegaste! ¡Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Sos macanudo!”, i això que no tinc consciència d’haver-los vist en directe. Però també se’m posa la pell de gallina (o la gallina de piel, com al mestre), amb aquella jugada de Ronaldinho que deixà per a la foto el Ramos, o el “I més, i més, i més i més, però molt més, i encara més, i més, i més i més” contra el Getafe, o els 2-6, 5-0, 0-4, o el Messi mostrant-los la samarreta a una parròquia que no s’ho creia. O el Sergi Roberto donant-nos esperances. O encara les llàgrimes que lluiten per no sortir quan em ve a la ment el Guardiola a la banqueta, com em vindran d’ací uns mesos quan es parle de Luis Enrique. O, o, o.

És cert que ahir vaig veure il·lusió -i confesse que hi vaig sentir una certa enveja- en les cares madridistes; allà en el fons, molt en el fons, en el fonsíssim, me n’alegre per Cris, que podria estar perfectament escrivint unes ratlles semblants a aquestes però de signe contrari. Crec que ja se n’havia oblidat, del que era celebrar un títol de trenta-huit partits, i ja li (els) tocava. Se’ls en dóna l’enhorabona, i en pau! Ara només ens queda emparar-nos en la màgia de Dani Alves, sobretot, sobretot, sobretot, per evitar que puga tornar a escriure una entrada de futbol, amb un cert punt de plorera, com em diran alguns.

Presentació del Llibre de Festes 2016 (i II)

0

(Vídeo de l’acte a Comarcal Televisió)

Bona nit a totes i tots!

“Corregir i augmentar: això és la cultura”, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla. Per als dos escriptors de les nostres lletres, la cultura era “acumulació” i “millora” –una “millora” entesa com una aportació positiva al que ja hi ha. L’originalitat fusteriana i planiana rau, justament, en això: en el fet d’aportar alguna cosa nova a la tradició. Recordem la màxima bíblica del no hi ha res de nou sota el sol. Aquest ha estat el nostre objectiu a l’hora de coordinar el llibre que el lector tindrà entre mans; a la tradició, hi hem afegit –i n’hem llevat– alguns aspectes.

28605569695_a99fc8bf36_o

Per exemple, la portada, obra de Ceferino González Cespón, va ser el I Premi del Cartell Anunciador de les Festes de 2016. Nosaltres, doncs, vam decidir aprofitar-lo per a la portada a causa de la temàtica i del bon saber fer. Ara bé, una de les innovacions és el subapartat “Diàspora olleriana (I) i (II)”, dins de la secció Història, costums i gent. Vam creure que calia donar-hi veu a una part –representativa, perquè el llibre té unes coordenades espacials molt concretes– dels ollerians que han hagut de marxar: uns al Principat i altres a Alemanya. Alguns d’aquests són o han sigut festers en algun moment de les seues vides, i ara, per raons laborals, viuen lluny del seu punt de partida. Ells també són l’Olleria; són els que ens situen en el mapa fora de les fronteres estrictament locals.

I parlant de ser de l’Olleria, una secció que vam trobar interessant d’afegir-hi és la titulada Som poble. Aquesta secció, que a la seua manera substitueix l’antic Noticiari local, és una píndola d’autoestima per als ollerians. En uns moments en què encara ressonen certs menyspreus mediàtics, hem volgut destacar les activitats de certes persones que ens han situat en diferents indrets o àmbits del món. Esperem que aquesta secció vaja augmentat amb el pas del temps, perquè serà senyal de prosperitat, de creixement, i, sobretot, d’orgull.

Igualment, hem introduït una altra secció: Uns se’n van, altres hi vénen. És una secció de transició –per dir-ho d’alguna manera– entre els càrrecs de 2015 i els nous de 2016. També és una manera que els primers no caiguen en l’oblit d’un any per a l’altre. Ara, però, hem volgut arreplegar-ne opinions, sensacions, experiències. I ho hem volgut fer més enllà del paper: amb entrevistes, fantàsticament fetes i editades per Anaïs Penalba, d’Elles Audiovisual, que es podran veure amb el sistema de codi QR que tenen la majoria de telèfons mòbils actuals. El lector, ací, només en tindrà un menudíssim tast.

28527233181_33bb9363ff_o

No cal dir que tot això mai no ho haguérem pogut fer sols; en aquest camí, hem tingut el suport de moltíssima gent, com els col·laboradors literaris i les associacions. Però també dels festers i les festeres i de les reines (i de les mares i dels pares que ho fan possible). I de les filaes, i de la Junta Central de Festes de Moros i Cristians. I dels festers i festeres de Loreto de l’any passat i d’enguany. I dels fotògrafs, del Col·lectiu l’Olla, o de les persones que ens han ajudat –desinteressadament– a posar il·lustracions al llibre. Per cert, durant el període de festes, hi haurà un “comboi ollerià” a Twitter, Facebook i Instragram perquè es pugen fotografies dels diferents actes, les millors de les quals apareixeran en el llibre de l’any que ve. I de Blauverd impressors S.L., que ha sabut fer una maquetació i un disseny actuals, contemporanis, adaptats als nous temps. Ha realitzat un llibre fresc, llegible, trencador.

Evidentment, tampoc no ho haguérem pogut portar a terme sense l’aposta de Julià Engo i tota la regidoria de Festes, sense la confiança absoluta de la qual –que agraïm de tot cor–, no ens hauríem pogut acarar, un dia, a aquest gran repte. I, per extensió, tot l’Ajuntament de l’Olleria, tant els regidors com la resta dels treballadors, que, en tot moment, hi han estat involucrats i ens n’han facilitat l’aventura amb tot el que tenien a l’abast.

fiestas

Unes mencions especials, potser, foren per a Manolo Mompó i Vicent Albiñana per la recepció de materials; per a Víctor Albiñana per l’assessorament amb les imatges; i, sobretot, per a Miguel Ángel Martínez, que ens ha fet de Virgili i ens ha acompanyat des del primer dia en aquest procés. Per últim, evidentment, voldríem destacar els ànims dels pares i Cris, que ens ha encoratjat en els moments de més desesperança, quan semblava que les coses es torcien. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra idea ha estat fer un llibre adaptat a l’actualitat, que se n’eixira una mica dels cànons del paper i, potser, de l’esquema d’altres anys, però sempre mantenint-ne l’essència. El que tenen a les mans és el producte de mesos de treball, d’arreplega de material i documentació, de correccions, de buscar una foto ací, una imatge allà, d’intentar que tot quadre més o menys bé. Sabem que no agradarà a tot el món; això seria una tasca impossible. Tanmateix, tanquem aquestes línies esperant que, com a mínim, si hi ha crítiques, que siguen per a millorar els pròxims llibres de festes que hi vinguen darrere. De fet, al final del Llibre trobaran un correu on poden fer-nos-en suggeriments. L’originalitat de què parlàvem adés era això: “acumular”, “deixar-hi el nostre granet d’arena” per als que hi vindran després. Els desitgem que passen unes magnífiques festes.

28527242611_4873429fca_o

Fotografies: Ajuntament de l’Olleria i Víctor Medina (Portal de l’Olleria).

Presentació del Llibre de Festes 2016 (I)

0

D’ací unes hores, més concretament a partir de les 22.30 h, si res d’última hora no ho impedeix, presentarem el Llibre de Festes de 2016, en què hem estat treballant des de finals de gener. Han sigut mesos de recollida de material, de correcció lingüística i estilística, de preguntar a uns i a altres, i tot això s’ha materialitzat en un llibre de vora 400 pàgines. Hui ens tocarà fer un parlament -que penjarem ací demà o diumenge- i agrairem el temps dedicat a tots els que es mereixen el nostre reconeixement, aquells sense els quals res no haguera estat possible. Ara, però, fem l’última revisió del text, aclarim la veu, relaxem-nos, preguem perquè el mal de panxa de la nit passada no hi acudisca, i donem pas, a falta de menys d’un mes, als inicis de les Festes Patronals i de Moros i Cristians de 2016.

“‘Corregir i augmentar: això és la cultura’, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla”…

13731896_1140395016022052_8142986961681744305_o

Els feixistopredicadors Eduardo Inda i Paco Marhuenda

0
Publicat el 9 de juny de 2016

Seguisc buscant alguna paraula per a dedicar-los, a Inda i Marhuenda, però no m’ix cap que no fregue l’insult, o res de pitjor. Els habitants de “la Ollera” som “cavernícolas”. Com a curiositat, fixeu-vos qui està al costat dels dos feixistopredicadors -i al costat de qui estan ells, és clar-, i qui no. Amb la connivència, una vegada més, del presentador. I el silenci imperant de certs sectors, que són els que ho han provocat. Els valencians sempre som insultats; això d’ahir és només una concreció més. També Guti va dir “paletos” als de Vila-real. Però no passa res, “por el bien de la nación, por la unidad, mantengámonos callados”. I penses alguna cosa a dir, i qualsevol pensament et faria tancar aquest compte o, pitjor, es convertiria en una visita judicial. No defensaré el meu poble; és el meu, no seria objectiu i, com deia aquell poeta àrab, “ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre”. Espere que la societat valenciana -i l’olleriana- acabe de despertar i s’adone que per a ponent només som ciutadans de tercera. L’opinió d’Inda i Marhuenda és la del centralisme més ranci. I ja no és qüestió d’educació o tolerància: en les seues ments només descriuen, no insulten. El problema és que en el meu cap també descric, i ells ho considerarien terrorisme.

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

Importància del carrer, de Joan Fuster

0
Publicat el 31 d'agost de 2015

El 1972, Joan Fuster escrivia a la seua secció de les ‘Restriccions mentals’, a Serra d’Or: “No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del ‘carrer’ com a espai de convivència’.”. Més endavant, en la classificació que fa per etapes d’edat -xiquets, adolescents i grans-, posa com a conseqüència dramàtica d’aquest abandó del carrer la quasi absoluta dimissió lingüística de València: “Si ciutats de la mida de València presenten, d’un temps ençà, la superfície grotesca d’una quasi absoluta dimissió lingüística, la cosa es deu, en bona part, al fet que els nanos surten poc, o no surten gens, al carrer. De casa al col·legi, del col·legi a casa, i en l’endemig, el televisór o qualsevol altre tràmit vigilat: aquest és l’itinerari”. Però encara s’alarma: “De vegades -què ‘de vegades’!: dràsticament sovint-, el xiquet no sent parlar més que castellà, el castellà dels papàs, dels mestres i dels locutors. Els seus amiguets estan en les mateixes condicions. Els nens d’ara, ai!, tenen unes possibilitats d’amistat molt reduïdes, als centres urbans… I el que dic de la llengua pot servir respecte a la resta: nocions, preferències, sentit moral”. Ara bé, sens dubte, la millor frase és, a mode de conclusió, aquesta: “La canalla que puja està condemnada a ser tremendament conservadora, dòcil i estúpida”.

Si el 1972, en què les noves tecnologies no estaven d’avançades ni una dècima part del que ho estan hui en dia, el suecà ja s’alarmava, què en pensaria hui? Els pares no volen que els seus fills estiguen al carrer; quan no és la sobreexplotació de deures i d’activitats extraescolars, són les diverses pantalletes. Sí que van a fer-se gelats, cafés, etc!, dirà algú. I això Fuster ho comenta en el cas dels adolescents; però això no és conéixer el carrer, sinó prendre’l com allò que hem de “xafar” fins arribar al nostre destí.

L’essència de poble, i del poble, està en les converses de després de sopar a la fresca al carrer, asseguts en cadires de boga, malparlant d’uns, lloant altres. I l’estiu sembla arribar a la seua fi; si més no, l’agost. Estem a punt de tornar a veure els xiquets entrar i eixir de l’escola, de l’institut, de tornar a “utilitzar” el carrer, però no a ser “carrer”. El “carrer” com a espai de convivència fa anys que està mort. I que ningú confonga quatre alcoholitzats, fruits d’una mala educació domèstica, que es dediquen a fer malbé els carrers, a destrossar façanes o a rebentar espills dels cotxes en la tornada al carrer. Això, en fines paraules, es tornar a la incivilització. El carrer és, hauria de ser, de tots. I que ningú se’n crega amo i senyor, per més litres d’alcohol que porte en sang i per més de quatre ratlles entaponades en el nas.

La cultura és molt més que una regidoria

1

La censura és un mecanisme polític quan els governants tenen por: por perquè se sàpiga la veritat dels fets, por per què els ciutadans òbriguen els ulls i vegen la realitat tan miseriosa a què ens aboquen. Por, al capdavall, que els fem fora de les poltrones de l’Ajuntament. I en aquesta ocasió, el govern format per GdO i PP -que ja és el PP, que són els hereus d’AP, que són fills de Fraga, que era company de borratxeres de Franco- ho ha demostrat. Parle del govern, però podria, metonímicament, centrar-me en el senyor regidor de Cultura, Jesús Engo, l’home que més es gasta en esmorzars de tot el poble de l’Olleria. Engo, que ocupa la regidoria de Cultura, davant de la falta d’això mateix, de cultura, ens ha prohibit, censurat, negat, qualsevol edifici municipal del poble per a presentar el llibre Vertigen, de les escriptores Esperança Camps i Empar Marco.

D’una banda, la decisió sembla fins i tot lògica, atés que és possible que tinga por que un col·lectiu novell com és el nostre, el Col·lectiu Els Grisons, faça més per la cultura amb un acte literari que ell en gairebé quatre anys. No entendria -i potser els meus companys del col·lectiu tampoc- que censurara l’esdeveniment per considerar-lo un acte polític, atés que el llibre Vertigen només conta -literàriament- dues històries que acaben confluint: el tancament de RTVV (sense cap tipus de conspiració; com va ser, vulguen ells o no) i la història de la Nora i l’Andreas. I punt. Si fins i tot hi ha militants del PP que accepten -només faltaria!- que va ser el seu propi partit el causant de l’assassinat. A més, no pretenem demanar el vot per a cap força política, ni tenim interessos partidistes; al contrari que els que manen, no som sectaris i admetem tot tipus de corrents d’opinió. D’una altra, el senyor Engo, tal volta mogut per una irremeiable inspiració, ha volgut dir, “ep, ací estic jo!”, mentre alçava la mà dreta… i feia un colp de puny sobre la taula, no siga cosa que uns joves “rojos, separatistes, independentistes, comunistes, tot-lo-roïn del món” li esvalotem el galliner.

I, és clar, un sent ràbia i impotència, i sap que això és el que justament ells busquen: provocació, i desesperació, i paràlisi, i quieto todo el mundo. Però com que sovint el polític prototípic de dreta és analfabet i no llig -ni quan du l’etiqueta de regidor de Cultura-, no s’adona que el que ha creat són més ganes de lluitar, més ganes de fer les coses, més ambició i més il·lusió, i, sobretot, sobretot, sobretot, una propaganda gratuïta que mai ve malament. L’acte, tot i que no es puga fer en “cap edifici municipal de l’Olleria”, seguirà endavant i, o aquesta mateixa nit o demà a tot estirar, tindrà reubicació. Demane, per favor, que omplim entre tots el nou local que, quan es confirme, posarem com a lloc de trobada. Ho demane de veritat, de tot cor, per cridar ben fort que la llibertat no depén d’uns politicoides i que els edificis del poble són del poble, no de personalismes ni d’ideologies.

Hi ha un aforisme de Fuster que diu: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”. Aquesta opinió d’ací, a presses i correres, és meua i només meua com a membre del col·lectiu, però no en nom del col·lectiu. I ho dic perquè, si ja abans lluitava perquè caigueren del poder, tant al poble, com a la Generalitat i com a l’Estat, ara encara combatré més i més, i amb més ganes i amb més il·lusió per fer-los-en fora. Estan cagats, i saben que els queden pocs mesos.

10474219_1499335440343135_1367777616757026145_n

Anatomia d’El Revol. Un grup de danses des de l’arrel

0

Cap al mes de març, Mari em va proposar mudar i esmenar l’apartat que vaig dedicar a les danses en el treball sobre la Festa de la Magdalena, de l’Olleria (I, II, III, IV, V, VI i VII), per a un llibre commemoratiu. Em va donar total llibertat, i vaig adaptar el text al màxim de fulls permesos. I, si ja li ho vaig dir al moment, torne a aprofitar aquest espai per a agrair-li, a ella, i al grup de danses en general, que m’hi hagen permés col·laborar. Quan fas les coses a gust, no hi ha càrrega que pese. Moltíssimes gràcies. I ja que estem, demane disculpes públicament per no haver pogut assistir a l’acte de hui -hi ha anat Cris per mi-, però promet que la setmana que ve, que serà festa grossa, no hi fallaré. Ah, i llegiu el magnífic text de l’amic Pep Albinyana, L’últim habitant de la Casa Santonja, i vos quedareu amb la curiositat d’anar a buscar-hi la MareMorta…

20140923_135544

Anatomia d’El Revol. Un grup de danses des de l’arrel

Si una cosa hem aprés els valencians des de fa segles és que som un poble condemnat a l’autosuficiència cultural. O en altres paraules: si volem mantenir viva l’espurna que ens identifica com a poble, ens hem de traure nosaltres les castanyes del foc. Abans que res, hom s’imagina a la vora de l’inici de l’aventura i no pot amagar el vertigen que sent. Sap que no podrà anar a grans passes; dubta si el mecanisme està ben assentat i consolidat per poder seguir; té por que als pocs metres tot s’enderroque. Però hi posa il·lusió, coratge, passió. I quan ja duu gairebé vint anys, gira la mirada cap enrere, s’adona de tot el que ha aconseguit i no pot evitar mostrar un somriure d’orgull.

Aquest somriure d’orgull és el mateix que poden sentir les persones que integren -o que han integrat al llarg de la seua trajectòria- el grup de danses d’El Revol, del poble de l’Olleria. I tot des d’aquell 1995 ja pretèrit, quan una iniciativa privada posa en marxa un taller de danses valencianes i cultura popular, la missió del qual és recopilar el màxim d’informació possible per recuperar els balls tradicionals del poble. Així, després d’enquestar la gent major, el Tio Faus, un antic clarinetista, recorda unes notes que, amb la consegüent adaptació del dolçainer Xavi Sahuquillo, donen lloc a la Dansà de l’Olleria. La dansà és un ball ritual molt antic que es ballava en commemoracions, festes i esdeveniments importants; és un ball de carrer on participava tota la població. Des del grup es reconeix que “serà o no serà la que es ballava aleshores, però l’hem feta nostra”. També necessiten, és clar, saber-ne els passos, per a la qual cosa reclamen el suport del Grup de Danses d’Ontinyent: així, tant Joan i Rafael Ballester, com Eugeni Úbeda -aquest d’Alfarrasí-, ajudaren aquests entusiastes en els seus primers passos per a fandangos i passades d’una dansà recuperada i reconstruïda per al poble de l’Olleria.

Sense més dilacions, l’octubre del 1996 participen, com a grup amfitrió, en el XIX Aplec de la Dansà de la Vall d’Albaida que se celebra al poble de l’Olleria. No obstant això, a causa de les dures condicions meteorològiques -“que van deixar el poble inundat i sense llum fins a ben entrada la nit”, com recorda una component del grup-, El Revol no pot eixir a ballar. Un any després, en el XX Aplec de la Dansà de la Vall d’Albaida, de nou a l’Olleria, no solament aconsegueixen ballar, sinó que, a més, és tot un èxit.

Així, sense pressa però sense pausa, amb constància permanent, es treballa per a formar una escola de danses; es busca gent d’altres grups que puguen acudir amb regularitat per tal de formar el grup ollerià i d’ensenyar-li balls diferents. Serà molt important, per exemple, la presència de les germanes Sònia i Carmina Durà, acompanyades de Rafa Martí, tots ells components del Grup de Danses de Montaverner, de qui El Revol destaca el gran coneixement que tenien del ball i la grandíssima paciència que van demostrar. Igualment, també hi ha contacte amb gent d’altres comarques en les visites a Turballos, centre d’encontre per excel·lència d’aleshores de tots aquells que vulgueren aprendre i perfeccionar els balls.

Després d’anar amunt i avall, d’un lloc a un altre, i sempre patint les incomoditats de no disposar d’una seu en condicions per a assajar, decideixen, junt amb els castellers del Ball dels Locos i els tabaleters i dolçainers de La Morralla -col·lectius que, d’altra banda, seran uns dels culpables, al costat d’altres com el Col·lectiu l’Olla, de la creació de la festa de la Magdalena-, llogar un espai conegut al poble amb el nom de La Bodega, on cada associació tindrà el seu espai corresponent. Actualment, però, la seu d’assaig és a l’Escola Municipal d’Adults, on poden preparar els espectacles al llarg de l’any.

Formada l’escola, el primer ball que s’ensenyarà és la Jota de la Serra. Les jotes són uns cants que apareixen entre els segles XVIII i el XIX; en aquesta, la protagonista és la dona, que pot canviar el pas per iniciativa pròpia. No obstant això, a partir del 2010, el poble tindrà la seua jota autòctona, la Jota de l’Olleria, composada per a El Revol per Joan Garcia ‘el Platero’, mentre que la seua dona, i mestra del grup des del 2001, Concepció Tortosa, fou qui en posà els passos. En el grup es remarca que, evidentment, aquesta jota no s’ha aconseguit ni per transmissió oral ni per cap tipus de documentació, però que “també els altres balls naixen en un moment concret, encara que faça segles”. I naixen per a donar resposta a la necessitat d’expressió de la gent, i la necessitat, la tenien ara el poble i el grup de danses, el qual volia mostrar i oferir la seua targeta de presentació en les eixides als altres pobles de la comarca. Aquesta jota es vestirà de diumenge per a ser estrenada en la festa de la Magdalena del mateix any.

A mesura que passa el temps i van aprenent més balls, els creixen les col·laboracions i les eixides a altres festes. El repertori s’amplia, i la gent comença a unir-se al grup, moguda per les ganes de ballar i de passar-ho bé, però, sobretot, de participar en aquesta cultura de resistència.

D’aquesta manera, l’octubre de 1998 participen per primera volta, de nou al costat de les altres dues associacions amb qui comparteixen local d’assaig, a la fira de l’Olleria, amb danses de cabuts cedits pels amics de L’Associació de Gegants i Cabets de Xàtiva. Actuen en celebracions del carrer de Sant Joan i del carrer de Sant Antoni, a les quals ja no faltaran mai. Igualment, El Revol desfila en la cavalcada de reis i en alguna de les capitanies de les festes de moros i cristians. Veiem, doncs, com van fent-se un lloc en l’espai cultural i festiu de l’Olleria.

L’apogeu, el trobarem el maig de 2001, any en què tenen la primera actuació al Teatre Cine Goya, sarau que ja seguiria any rere any fins a l’actualitat. Cal destacar, però, el suport incondicional de les balladores i dels balladors del F.P.A. de Sant Carles d’Ontinyent, que tant els ha ajudat. Així, aquesta data és important per al grup perquè tenen el repte d’oferir al públic un espectacle que els faça gaudir, d’agradar no sols amb els balls, sinó amb tot el que mostren. Allí, acompanyats de rondalla i de cantaor, mostren tot allò que han preparat i han assajat al llarg de l’any, i, com a sorpresa, sempre posen en escena un ball nou amb diverses col·laboracions. I és que, a pesar de la multitud d’actuacions que tenen a l’any, des d’El Revol no han parat d’investigar ni de recopilar balls de la Vall d’Albaida i de la Costera. Aquest acte també serveix perquè el públic es fixe en els detalls dels vestits, en les peces i els complements que porten.

Per exemple, la indumentària pròpia de la dona és: la camisa, les calces, els lligacames, els enagos, la falda, la cotilla (una faixa ampla reforçada amb barnilles que serveix per a sostenir el pit i els costats de les dones), el gipó (per a cobrir el tronc des dels muscles fins a la cintura, cenyit i ajustat al cos, amb mànegues), el mocador (de cap, de coll, mantonets, mantó, caputxa i mantellina. Hi ha balls en què les dones han de ballar amb el cap tapat), el davantal (de festa o de feina), les espardenyes o les sabates.

Quant a la roba de l’home, la comprenen: la camisa, els calçotets, els saragüells, el jupetí, la faixa corretja, les alforges (sacs oberts pel mig i tancats pels caps, que formen dues bosses grosses, ordinàriament quadrangulars), les calces o mitges (calça redona, de traveta o mitja calça), els lligacames, les polaines, les espardenyes (de ramalet i de careta), la sabata, la còfia (per mudar o de diari), el capell i el mocador.

A totes aquestes peces i complements, cal afegir, tant a homes com a dones, l’ús de les postisses o castanyoles. Els dansadors i les dansadores, a més d’haver d’anar en compte amb el passos dels balls, també les han de fer picar. Es col•loquen a les mans i es toquen a mesura que mouen els dits en un moviment anomenat “pic i repic”.

Cada balladora i ballador, això sí, es paga el seu material, per la qual cosa, i sempre respectant uns criteris prefixats, la diversitat d’estils, colors i teixits, garanteixen la vistositat d’indumentària dins del mateix grup.

Però no només actuen a casa; també dansen a Sueca, a Ondara o a la població veïna Xàtiva. Des del 2001 acudeixen a Ontinyent, a la Trobada d’Escoles de Dansa del Centre FPA de Sant Carles d’Ontinyent. També el gener de 2005, El Revol participa en un intercanvi de suport dels balls tradicionals a Sant Pere de Ribes; el 2006, aquest grup de danses, anomenat Les Gitanes, va a l’Olleria, junt amb la Colla de Dimonis, per a col·laborar amb ells a la Magdalena.

Com veiem, no se’ls acaben els enrenous, i participaran el dia de Corpus al poble, al festival de danses de Xeraco o a la I Fira d’Associacions, durant el 2009, i a la I Fira Multicultural, el 2010, ambdues amb tallers i balls, a l’Olleria. És notòria la seua presència en els balls per a bodes i altres celebracions, com, per exemple, a l’Alqueria Gàlim.

Durant tots aquests anys, el grup de danses no ha parat en torreta. En la majoria de les ocasions, però, no han estats sols; ho han fet acompanyats per les rondalles de Castelló, l’Agredolç de la Safor o la Ball a Banda, per no parlar de les veus màgiques de cantants com Pep Gimeno “Botifarra” i Toni “Violí”. Tanmateix, si haguérem de destacar un grup gairebé inseparable de les danses, és la colla de dolçainers i tabalaters La Morralla, que l’han fet ballar i revolar les faldes.

Són gairebé vint anys: vint anys de balls, d’alegries i d’emocions, d’il·lusions compartides, d’alguna decepció que se’ns escapa i contra la qual no podem fer res. Són gairebé vint anys de picar i repicar, de música, de viatjar per la geografia d’aquest menut país, d’acudir a aplecs i trobades, d’aprendre dels majors per a transmetre aquest patrimoni als menuts. Perquè aquesta és la clau de l’èxit d’El Revol: no únicament mouen les cames i els braços, fan sonar les postisses o mostren el que han aprés, sinó que, a més, mantenen viva la cultura, la seua -i la nostra- arma contra l’homogeneïtzació a què estem abocats.

Representen la nostra valencianitat, la nostra manera d’entendre el món. Potser ni ells com a grup, ni nosaltres com a espectadors en siguem conscients, però el poble de l’Olleria, com a les altres associacions culturals, els deu molt. Sens dubte, tenim, amb la bona gent d’El Revol, motius més que suficients per a sentir-nos orgullosos de pertànyer a aquest poble.

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

Matins al poble

0
La gràcia d’acabar dijous és poder gaudir d’un divendres de matí al poble. Les temperatures lleugerament més baixes que a València, la frescor d’una tardor que no arriba del tot colpejant-te la cara, l’olor d’allò familiar prop de tu, les salutacions entre la gent que es coneix de tota la vida, els malnoms per a designar algú, el café als teus carrers, el gust de caminar per sendes que t’han acompanyat de menut, les visites a casa per informar dels fets recents que no ixen a la televisió. O el tacte de l’escriptori amb què t’has criat mentre escrius unes ratlles ací. M’agrada el meu poble, m’agrada allò que visc -o, millor dit, com ho visc- al meu poble. Però no puc, no sé gaudir-lo del tot. Diuen que ve la fira, però a mi, sincerament, m’és igual. Tu… quan véns tu al teu, al nostre poble?

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

Burros amb carrera també hi ha

0
Publicat el 4 de gener de 2013
La frase podria ser d’algun dels nostres lliurepensadors, però no. La digué -desconec si fou invenció d’ella- la meua besàvia, com alguna volta he comentat. I és que hi ha qui presumeix de tenir les parets plenes de títols universitaris, cursets i altres paperots però és més burro que Tacó. Com, per exemple, un dels farmacèutics del meu poble. No sé si el coneixereu, però tampoc vos perdeu res. Bé, sí, un ésser digne d’estudi psicològic per comprovar com es pot ser prepotent i ser un desgraciat (com tants altres). L’anècdota, que ocorregué fa unes setmanes, me l’ha contada hui la mare. Té com a protagonista el pare, i no sabeu com se m’ha encés la sang escoltant-la. Això que sentiu una impotència enorme per no poder fer-hi res? Doncs això. 

Resulta que la mare necessita uns medicaments especials que cal demanar perquè li’ls porten a propòsit. I bé, sembla que és en aquella farmàcia pròxima a l’Església on fins aleshores li’ls duien. Fins aleshores, dic, perquè per a aguantar maleducats i xulos de pa sucat amb oli, ja en tenim prou a la televisió. Farà unes setmanes, coincidint amb la vaga de farmàcies, el pare hi va anar. L’apotecaria estava plena, ja que l’altra, la de dalt, a la qual anava sempre el iaio, estava tancada. Hi havia molta gent i, darrere del taulell, un impresentable parlant malament als clients que despatxava. Però sembla que li tocà al pare rebre la merda que li eixí de la boca. Quan li tragué el medicament genèric, el pare li contestà que no era eixa, que era la de la marca que sempre s’emportava. L’home amb bata al cos i imbecilitat al cap inicià el seu discurs: que era la que li havia tret i no la que deia el pare. El pare, però, i sense abandonar les bones maneres (no ho dic jo de primera mà; m’ho han contat altres testimonis) li comentà que si no eren les de sempre, que no les volia. Quan es tracta de la salut d’una persona -i més de la seua dona-, no es pot anar amb provatures. Llavors, l’apotecari rebentà i cridà, com si així tinguera més raó, que ell no té per què pagar les “nostres” (incloïa la resta del poble, car ell viu a la seua torre d’Ivori) medicines, que a ell no li “paguen” (es referia als de dalt). El problema és, però, que és a la inversa: és el pare -i la resta de al gent- qui paga pels medicaments. El progenitor seguí en la seua defensa: els medicaments eren els altres, els que sempre s’endu, o és que algú més els demana? El farmacèutic ho negà i afegí -sense baixar el to de veu- que és per a la mare per qui ho porta. Aleshores, si ell mateix afirma que són únicament per a la mare, que no les duu per a ningú més, per què es posa així i es contradiu?

Tanmateix, la cosa no s’aturà ací. Fou quan, prepotent, un ser superior com ell soles, féu ostentació dels anys d’estudis i, potser, d’altres misteris amagats: “a mi que m’heu de dir, si vosaltres no teniu ni carrera, ni estudis, ni res de res!”. Estava fóra de lloc ell i aquella afirmació. Però, i ací hi ha una mostra de l’educació del pare que, segurament, jo no haja heretat, ja que li hauria contestat qualsevol altre animalada, quan li respongué que podria tindre tots els títols, totes les carreres que volguera, sí, però que qualsevol amb una mínima educació serviria molt més que ell per a estar darrere d’aquell taulell, i que això de si tenia els estudis caldria vore-ho. Llavors, l’apotecari maleducat l’agafà fort del braç per tal d’ensenyar-li-ho. Però el pare se’n va desfer i li etzibà que li donara les medecines, les receptes i el que calguera, que ell marxava d’allí i no hi tornaria, que no tenia gens de vergonya, que era un maleducat, que per a tanta formació, més valia que sabera atendre el públic i no creure’s superior. Finalment, li va donar els medicaments que sempre li havia donat, els va pagar i se’n va anar.

La història, contada pel fill, podria semblar molt “casera”, molt a favor del pare. Tanmateix, abans d’escriue-la, he consultat amb altres opinions, tant de testimonis que ho veieren com altres que han hagut de sofrir els abusos pseudointel·lectuals d’aquell farmacèutic. I, creieu-me, té, com diem al meu poble, molt “mala pata”.

De tot açò extrac algunes conclusions: en primer lloc, que -qui el coneix ho sap- per a fer enfadar el pare cal molt, moltíssim. Està lleig que ho diga jo, que en sóc el fill, però persones en més paciència, poques n’he vist. I, per tant, no exagere quan ho conte. Segonament, que m’agradaria tenir eixe “saber estar” i eixa educació, perquè els meus arguments hagueren sigut uns altres i amb un to molt més elevat, la qual cosa em faria situar-me a la seua alçada i perdria tota raó. En tercer lloc, que als llibres hom pot aprendre coses extraordinàries, però no hi ha cap manual que informe de com atendre uns clients de qui depén la teua empresa, siga quina siga; que hi ha molta gent a qui no li paguen quan toca i no per això tracta els altres com si fórem ningús. I si no sap parlar correctament en públic, què sé jo, que s’apunte al circ o que es faça membre de la família reial. En quart lloc, que a eixa farmàcia no s’ha de tornar, i no només la meua família o jo; si cada persona a qui ha parlat malament (ha arribat a dir-li a un home que “No dixe entrar als gossos de l’Ajuntament vaig a dixar que entre el teu? [sic]”, amb mala bava i amb la mirada per damunt dels muscles) deixara de donar-li beneficis, o hauria de canviar o tancar el local. I, finalment, que, una volta més, quanta raó tenen les persones majors i les seues sàvies sentències. “Burros amb carrera…”, ai, i més que ens en trobarem!

 

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

Una volta pel poble, les Normes de Castelló i Andreu Valor

0
Diuen que demà hi ha festa grossa a l’Olleria, que la cultura s’hi cita, des de les cinc de la vesprada. Els culpables i els causants? Els de sempre: el col·lectiu l’Olla. En un poble i en un país normals, fa anys que s’hagueren afartat d’homenatges, per tota la tasca cultural, reivindicativa, normalitzadora i lingüística que sempre han dut a terme. Però ja sabem com van aquestes coses. El cas és que l’empresa que acaba de nàixer, Muntis Oci Personalitzat, ha organitzat una volta comentada pel nucli històric de l’Olleria i una visita guiada a la Casa Santonja. La persona que ens farà de Virgili serà Jovi Vidal, estudiós i expert en la història local. A continuació, al Cine Goya, el contestà Andreu Valor torna a la localitat que el va vore pràcticament començar per a delectar-nos en les seues melodies i en les seues lletres plenes de missatge, d’esperança i d’il·lusió, amb l’ambició i les ganes d’un grup de joves del poble, com a cor. I, ja per acabar, tots a Ca Tarsi, on tindrà lloc un històric sopar, amb els artistes i amb tot el públic queferós que s’hi vulga quedar. Tot això té com a pretext les Normes de Castelló, de les quals es compleixen enguany 80 anys. Entre passejos i cançons, un servidor tindrà el gust, l’honor i el plaer de parlar-vos una mica del que foren, del que significaren, de les conseqüències que se’n derivaren arran de les signatures d’uns quants homes de lletra i institucions en un símbol d’unitat de la llengua, en un “sentit unitari d’irreductible catalanitat”, que exclamà Joan Fuster, ara que també estem a punt d’acabar el seu any. De veritat, vos ho aneu a perdre? Deixareu que vos ho conten? Demà tots cap a l’Olleria!

 

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

Sobre la nova biblioteca de l’Olleria

0
Diuen que han inaugurat ja la nova seu de la biblioteca municipal de l’Olleria. Tot allò envoltat de llibres, de cultura, de reflexió i de raciocini ha de ser celebrat com cal: hem d’obrir una botella de cava i brindar per la paraula i per la llibertat. Tanmateix, sembla que, al meu poble -que sembla que sap compaginar modernitat i la més casposa tradició-, s’ha celebrat amb una benedicció per part del rector. Com diu l’amic Albinyana, són rituals fora de lloc. Més si tenim en compte que l’Església, històricament, ha rebutjat sempre tot allò que se n’eixira dels paràmetres dogmàtics. No crec que calga una benedicció per a un lloc ja de per si “sagrat” -en la millor definició de l’adjectiu-, en què el més dolent que pot ocórrer és que arribe un dia que ni hi haja lloc per a més llibres. Però no em centraré en temes religiosos que la dreta local s’encabota a imposar.

És la segona volta en menys de cinc anys que la biblioteca es traspassa, la qual cosa, ni fu ni fa, perquè només es troba a uns cent metres de distància. Però no deixa de ser un fet curiós. Això sí, el nou local és, parlant clar i ras, l’hòstia (i que em perdonen els sectors eclesiàstics). Grandíssim, molt ben estructurat per seccions i transparent: una manera més d’apropar-se al poble, i lluny d’aquelles torres d’ivori a què estem acostumats. Potser, però, falte un sector més aïllat de la resta per a les jornades de concentració absoluta que demanen els temaris de biologia, enginyeria, filosofia o dret. Aïllat en el sentit de no estar tan conjunt al sector destinat als ordinadors on molts xiquets acudeixen a connectar-se a les xarxes socials i derivats. Molts xiquets i algun que altre majoret, tot siga dit.

No obstant això, un lloc així requereix també una modernització interna. En primer lloc, pel que fa al tema dels horaris. Actualment -horari d’hivern-, obri de dilluns a divendres de 10h a 13.30h i de 16.30 a 20.30h, mentre que els dissabtes, només de 10.30h a 13h. Personalment, crec que és un horari molt reduït, sobretot el cap de setmana. En dues hores i mitja, un dissabte de matí, poc es pot fer. Ara bé, el problema arriba en el fatídic període d’exàmens: gener i juny-juliol. Conec altres pobles on la biblioteca roman oberta les 24 hores. A més, aprofitant les màquines espremedores que hi ha al costat, pense que ja té el necessari per a l’estudi: la tranquil·litat, l’atmosfera literària i el café/menjar per a descansar. Tal volta, l’Ajuntament s’ho hauria de replantejar; és una llàstima que una biblioteca així s’òbriga tan poc, mentre que hi ha molts joves que necessiten eixe clima per a estudiar.

Segonament, el personal que hi treballa. Un dels dos té el títol que l’acredita com a professional de les biblioteques. L’altra persona, si no m’equivoque, no. En el que no erre, però, és en el fet d’assenyalar que a l’Olleria (Montaverner o Alfarrasí, per estendre’m una mica) hi ha segur algú amb aquest títol necessari que demanarien en qualsevol poble. No parle d’acomiadaments ni coses semblants -eixa persona que dubte que tinga el títol, fa bé la feina-; però, i si aprofitem que hi ha més gent experta en biblioteconomia i ampliem les hores d’obertura d’aquest centre? Crec, i hi torne de nou, que és un tema seriós i que molts dels estudiants hauríem de demanar. Una biblioteca per al poble i que faça les seues funcions constantment. No pretenc que la llar dels llibres de l’Olleria esdevinga una biblioteca d’Alexandria, però segur que s’obriria pas entre les biblioteques més conegudes del País Valencià. I seria, de passada, una manera de donar més renom al poble.

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari
6954