Arxiu de la categoria: Projectes i maldecaps

Defensa de la tesi doctoral

0

Ahir, dimecres 13 d’octubre de 2021, vaig defensar la meua tesi doctoral, «Els articles de Joan Fuster a Serra d’Or: “Restriccions mentals” (Primera sèrie: 1968-1973) i “Passar el dia, empènyer l’any” (1978-1984)», que ha estat dirigida per la doctora Carme Gregori. Va ser un dia ple d’emocions -la ressaca doctoral encara dura-, la culminació d’una etapa acadèmica, però el pas previ a tot el que encara està per arribar. Deixe, en aquesta entrada, els agraïments -o una part, perquè en són molts més- que van tancar la intervenció:

«Per acabar, voldria apuntar que aquesta tesi doctoral s’ha beneficiat de l’Ajuda del Programa de Formació de Professorat Universitari (FPU) del Ministerio de Universidades (FPU15/02002). Igualment, voldria destacar que vam descobrir els quatre articles inèdits durant la realització del projecte “UV-Càtedra Joan Fuster, CPI-16-042”, concedit per la Càtedra Joan Fuster i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana entre els mesos de juny i d’agost de 2016, en l’Arxiu Joan Fuster (Espai Joan Fuster) de Sueca.

Ara bé, abans de cloure l’exposició, encara voldria tenir unes últimes paraules d’agraïment per a totes aquelles persones que, d’una manera o d’una altra, han ajudat perquè aquesta tesi es portara a terme. Com que la llista seria llarguíssima, i ja comence a intuir cares de desesperació entre el públic, em dedicaré a agrupar-los per col·lectius. Així, doncs, moltíssimes gràcies a tot el Departament de Filologia Catalana, tant als professors com a la gent de Secretaria, i a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, tant els membres com l’editor, Enric Izquierdo, per la formació impartida i pel caliu amb què m’acolliren des del primer moment en què vaig passar a ser-ne company; com Serra d’Or amb Fuster, ells també m’han fet sentir a casa. Moltíssimes gràcies també a tot el Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València pels projectes compartits en què he descobert que, com deia el suecà, “la literatura consisteix a parlar de literatura”. Moltíssimes gràcies al personal de l’Espai Joan Fuster, a Salvador Ortells i a Francesc Pérez Moragón, per facilitar-me la investigació; a Josep Massot i Muntaner, pels detalls que només un savi com ell pot saber; i a Josep Palàcios pel permís en els drets de reproducció dels mecanoscrits originals i dels inèdits.

Vull repetir els mots de gratitud, de nou, cap als membres del tribunal, cap al doctor Jordi Malé, la doctora Veronica Orazi i el doctor Vicent Simbor per l’atenció, els consells i les crítiques que faran créixer aquesta tesi. Com també –i mai no serà suficient– cap a la doctora Carme Gregori per haver-me guiat, amb tota la paciència i l’interès del món, en aquest treball, un treball que començà, primer, en forma de Treball Final de Grau ara fa nou anys; un treball que seguí, després, en forma de Treball Final de Màster, ara en fa set; un treball que s’ha materialitzat, ara, en forma de tesi doctoral; i un treball que, tot i que la “paperització” puga fer pensar que ha finit, només és una passa més endavant. Moltes gràcies, Carme; els possibles encerts de la tesi, te’ls dec a tu.

No puc oblidar-me de tots els amics (Miguel Ángel, Manuel, Maria, Xavi, ací presents) que m’han animat a seguir endavant, quan l’angoixa i la incertesa estaven a punt de guanyar la partida. També els meus pares, Pepi i José, que mai no han permès que em faltara res i que han fet tots els possibles perquè poguera complir el meu somni d’estudiar el que he volgut estudiar: Filologia Catalana. Aquest dia és, també, una victòria d’ells. Com també de la meua companya, Aitana, que és a qui potser més temps li he robat aquests darrers anys amb la lletania del “no puc –fer això o allò–; he de fer tesi”. Gràcies per fer-ho fàcil.

Finalment, estic segur que hui el meu amic Josep Cerdà Ferrando s’haguera rigut, en primer lloc, per com vaig vestit per a l’ocasió, i, després, perquè, per fi, després d’anys i panys, he acabat la tesi. “I ara de què et queixaràs?”, em diria. La tesi doctoral m’ha ensenyat molt –i mai no serà prou– sobre Joan Fuster; poc devia intuir l’Àngel de 2n d’ESO, quan el va descobrir per mitjà del grup de música Obrint Pas, que hui acabaria l’etapa de doctorat amb un estudi sobre el suecà. Però, a banda d’aprenentatges literaris i acadèmics, la tesi i la docència universitària m’han posat en el camí gent meravellosa com Josep que, malauradament, no podrà llegir-la. Aquesta tesi, doncs, també és una mica per ell. Gràcies.»

“La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster” (‘La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939’, PAM, 2016)

0

Fa unes setmanes, va aparéixer publicat el volum La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), editat per Ferran Carbó, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló. En aquest, s’hi recullen les 31 comunicacions del Congrés Internacional sobre la Ironia en les Literatures Occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939 del passat més de març. Així, al costat dels capítols a càrrec d’experts i estudiosos, com Pierre Schoentjes, Carme Manuel, Juan V. Martínez Luciano, Giulio Iacoli, Amaranta Sbardella, Pere Ballart, Maria Planellas, Vicent Simbor, Núria León, Ferran Carbó, Mònica Güell, Brad Epps, Antoni Maestre, M. Àngels Francés, Marcel Ortín, Anna Esteve, Eberhard Geisler, Gonçal López-Pampló, Núria Santamaria, Magí Sunyer, Francesco Ardolino, Moisés Llopis, Jordi Malé, Ramon Rosselló, Andratx Badia, Patrizio Rigobon, Carme Gregori, Sònia Sellés, Assumpció Bernal i Josep-Vicent Garcia i Raffi, hi ha (no negaré que la cosa no fa patxoca!) el nostre xicotet gra d’arena: “La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster”.

En aquest capítol, analitzem, d’una banda, la importància de la ironia per a Joan Fuster, això és, la definició que dóna, l’especificitat que li atorga en relació a altres conceptes afins, com l’humor o la sàtira, i la rellevància que li concedeix en els seus papers d’història i crítica literàries com a tret constitutiu d’una certa tradició literària humorística a partir de l’obra de diversos autors. D’una altra, ens centrem en l’estudi de la ironia com a característica distintiva de la literatura d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla en la lectura que fa, com a crític literari, l’escriptor de Sueca.

Així que, si no sabeu què llegir o què regalar aquest Nadal, aquesta és un magnífica lectura!

Llibre ironia

Llibres, escriptors, literatura?

0

Aprofitant el títol d’una de les seccions d’aquest bloc amb l’afegitó de l’interrogant, prepare una xarrada per a demà per als alumnes de l’IES Gonzalo Anaya (Xirivella) sobre els llibres que em van marcar quan anava a l’institut -o això m’havia demanat la meua antiga professora Amparo Vilaplana. No obstant això, m’adone que dos terços (i mig) del resultat són sobre llibres que m’hauria agradat que m’hagueren fet llegir. O, com a mínim, que me’ls hagueren fet treballar des d’un altre punt de vista que els simples exàmens o controls de lectura. En qualsevol cas, parlaré de Ferran Torrent i de Quim Monzó, de Manuel Baixauli i de Ramon Solsona, de Mercè Rodoreda i de Pere Calders, de Vicent Andrés Estellés i de Rodolf Sirera, de Federico García Lorca i de Kafka, de Shakespeare i d’Homer, així com de Josep Pla i, sobretot -i ja els demane disculpes de bestreta-, de Joan Fuster, però també dels Simpson, de Marea, d’Ovidi Montllor, de Miquel Gil, de Tierra Santa, de Francesc Bellmunt, de Youtube, de Twitter o dels blocs.

Bromera, l’èxit de la societat civil valenciana

0
Publicat el 17 d'agost de 2016

Unes vuit-centes persones celebren els trenta anys de l’editorial Bromera en un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i més artistes convidats al Teatre Principal de València

Captura-de-pantalla-2016-06-30-a-las-20.18.53-e1467310967713-604x270

El setembre del 2005, vaig obrir el llibre de text blau de 3r d’ESO de l’assignatura de valencià. Era de l’editorial Bromera, que aquell curs era a punt de complir vint anys. Fulleges el llibre, vas passant unitats, arribes a la cinquena i el ‘Romanç de cec’, d’Al Tall: ‘Va ser a la tardor de 1705/ que a Altea desembarca Baptista Basset.’ Com que som al setembre i encara queden mesos per a arribar-hi, tu, com si fosses l’adolescent més perillós del món, cerques la cançó a l’Emule. Saps que és il·legal –la qual cosa t’excita–, però trobar el CD al teu poble és impossible. Dues hores de descàrrega després, l’escoltes i, inconscientment, omples els buits de l’activitat. La tornes a escoltar. I una vegada més. I una altra. I passes a cercar informació de qui eren els maulets i els botiflers, o l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip de Borbó.

Dimecres, al Teatre Principal de València, Lirios Bou, il·lustradora i llibretera, en el vídeo que, amb el lema ‘Llibres, passió, futur’ havia preparat l’editorial alzirenya per a celebrar els trenta anys, va expressar aquesta experiència col·lectiva semblant: ‘Bromera, jo crec que és l’editorial que tots els xiquets recordem per la manera com vam començar a llegir en valencià.’ No sé exactament amb quin llibre vaig aprendre a llegir, però sí quin va començar a despertar la meua consciència cultural, nacional, identitària. I era obra de Bromera, que, despús-ahir, ens va oferir un espectacle a l’altura de les seues tres dècades d’existència.

Però comencem pel principi. Dimecres, a les 19.50, el Teatre Principal de València s’anava omplint mentre el voyeur que escriu aquestes línies observava fascinat les personalitats del món cultural, com Joan Olivares, Josep Vicent Frechina, Manel Joan i Arinyó, Anna Moner, Esperança Camps o Enric Lluch, que anaven seient. Dos avisos des de megafonia, el teatre ennegrí i començà la primera de les tres parts –Llibres– en què es dividí l’espectacle. Carles Alberola, mestre de cerimònies, agraí al públic repetides vegades l’assistència i les compres de llibres, com també la tasca de Metges Sense Fronteres, per als quals anava destinada la recaptació de les entrades. I, de seguida, presentà la rondalla i Pep Gimeno Botifarra, el qual, postisses en mà, arrancà amb el ‘Dotze i U’. I se succeïren peteneres, uns, jotes –algunes, fins i tot, amb dansa inclosa–, fins que Alberola l’interrompé per a donar pas al primer artista convidat, Miquel Gil, que posà la seua veu potent i rogallosa al ‘Vetlatori’. Tot seguit, hi aparegueren Ahmed Touzani, primer amb el violí, després amb la veu, i Miquel Gironés amb la dolçaina, per a interpretar cants de batre.

La segona part –Passió– demostrà l’apassionament dels protagonistes del vídeo. Com, per exemple, Enric Lluch, que afirmava: ‘Bromera és una família.’ I, parlant de passió, que bé que tocaren la Unió Musical Santa Cecília i Pau Chàfer i tots els músics! A continuació, Alberola féu pujar a l’escenari dos dels homenots de l’editorial: el creador i director, Josep Gregori, i el director literari, Gonçal López-Pampló. Gregori es mostrà emocionat per la gratitud que li havien adreçat des d’una carta i per veure el Principal ple de gom a gom. Agraí als artistes que portaven l’espectacle avant el seu benfer. També donà les gràcies als escriptors i il·lustradors, als docents, als llibreters i bibliotecaris, als assessors lingüístics i traductors, als dissenyadors, a totes les persones i professionals que li han fet costat, però, sobretot, a l’equip humà de Bromera per la faena ben feta: ‘Sense tots ells, no seria possible.’ I als assistents, per haver-hi anat i per haver llegit en valencià.

López-Pampló, per la seua banda, va deixar el titular de la nit: ‘Bromera és un èxit de la societat civil valenciana.’ I tot seguit ho va explicar, en la línia que abans ho havia fet Lirios Bou: ‘La meua generació i les que l’han seguida han pogut accedir a la lectura en valencià amb una certa normalitat. Això ens permet confiar en el futur de la llengua i la literatura catalanes a pesar de les incerteses del futur.’ Entre aquestes incerteses, el director literari fou crític amb Xarxa Llibres, un programa de creació de bancs de llibres i altres materials fomentat per l’actual govern valencià, perquè –explicà– calen fórmules conciliadores i de consens de tota la comunitat educativa, però que no resulten ‘tan lesives per als que formen part de la cadena del llibre i per als seus companys de viatge’.

Una conseqüència d’això és –comentà– la reducció de l’aportació econòmica anual de Bromera a Metges Sense Fronteres i a Escola Valenciana. Tanmateix, va remarcar que l’editorial continuaria donant suport a aquestes entitats ‘en la mesura de les seues possibilitats, perquè creiem en la seua tasca’. Finalment, es va mostrar esperançat a ‘trobar les maneres de donar suport a les necessitats de tots, perquè tots compartim la paraula, la confiança en la paraula’, la qual és una ‘força transformadora’. I ‘som conscients de la importància del llibre per a fer-la créixer’. Per tot això, va concloure, sempre trobaran ‘Bromera al costat’.

Començava, doncs, la tercera part –Futur–, i hi aparegué l’últim dels convidats: Miquel Ramos, d’Obrint Pas. Amb el Botifarra i la resta de músics, ens regalaren l’entusiasta ‘Malaguenya de Barxeta’ i ens posaren la pell de gallina –una volta més– amb l’estrofa tan aplaudida: ‘Vinc del cor de la Costera,/ del poble dels socarrats,/ d’allà on renaix de les cendres/ el meu País Valencià.’ L’acte acabà entre aplaudiments i amb la Muixeranga d’Algemesí construint torres al so de la cançó homònima.

En arribar a casa, vaig cercar ràpidament el ‘Romanç de cec’. És curiós com acaba la cançó: ‘Si voleu seguir/ en els llibres està tot escrit.’ I efectivament, tot o gairebé tot està en els llibres de Bromera. Només cal demanar que, com que les noves generacions no tindran –si no canvia prompte la cosa– dibuixos animats en valencià, ningú no tinga la insensatesa de privar-les de l’editorial d’Alzira. Ni a nosaltres, ja adults, tampoc, alto! I que siguen, com a mínim, trenta anys més.

(Crònica publicada a Vilaweb, el 30 de juny de 2016)

Presentació del Llibre de Festes 2016 (i II)

0

(Vídeo de l’acte a Comarcal Televisió)

Bona nit a totes i tots!

“Corregir i augmentar: això és la cultura”, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla. Per als dos escriptors de les nostres lletres, la cultura era “acumulació” i “millora” –una “millora” entesa com una aportació positiva al que ja hi ha. L’originalitat fusteriana i planiana rau, justament, en això: en el fet d’aportar alguna cosa nova a la tradició. Recordem la màxima bíblica del no hi ha res de nou sota el sol. Aquest ha estat el nostre objectiu a l’hora de coordinar el llibre que el lector tindrà entre mans; a la tradició, hi hem afegit –i n’hem llevat– alguns aspectes.

28605569695_a99fc8bf36_o

Per exemple, la portada, obra de Ceferino González Cespón, va ser el I Premi del Cartell Anunciador de les Festes de 2016. Nosaltres, doncs, vam decidir aprofitar-lo per a la portada a causa de la temàtica i del bon saber fer. Ara bé, una de les innovacions és el subapartat “Diàspora olleriana (I) i (II)”, dins de la secció Història, costums i gent. Vam creure que calia donar-hi veu a una part –representativa, perquè el llibre té unes coordenades espacials molt concretes– dels ollerians que han hagut de marxar: uns al Principat i altres a Alemanya. Alguns d’aquests són o han sigut festers en algun moment de les seues vides, i ara, per raons laborals, viuen lluny del seu punt de partida. Ells també són l’Olleria; són els que ens situen en el mapa fora de les fronteres estrictament locals.

I parlant de ser de l’Olleria, una secció que vam trobar interessant d’afegir-hi és la titulada Som poble. Aquesta secció, que a la seua manera substitueix l’antic Noticiari local, és una píndola d’autoestima per als ollerians. En uns moments en què encara ressonen certs menyspreus mediàtics, hem volgut destacar les activitats de certes persones que ens han situat en diferents indrets o àmbits del món. Esperem que aquesta secció vaja augmentat amb el pas del temps, perquè serà senyal de prosperitat, de creixement, i, sobretot, d’orgull.

Igualment, hem introduït una altra secció: Uns se’n van, altres hi vénen. És una secció de transició –per dir-ho d’alguna manera– entre els càrrecs de 2015 i els nous de 2016. També és una manera que els primers no caiguen en l’oblit d’un any per a l’altre. Ara, però, hem volgut arreplegar-ne opinions, sensacions, experiències. I ho hem volgut fer més enllà del paper: amb entrevistes, fantàsticament fetes i editades per Anaïs Penalba, d’Elles Audiovisual, que es podran veure amb el sistema de codi QR que tenen la majoria de telèfons mòbils actuals. El lector, ací, només en tindrà un menudíssim tast.

28527233181_33bb9363ff_o

No cal dir que tot això mai no ho haguérem pogut fer sols; en aquest camí, hem tingut el suport de moltíssima gent, com els col·laboradors literaris i les associacions. Però també dels festers i les festeres i de les reines (i de les mares i dels pares que ho fan possible). I de les filaes, i de la Junta Central de Festes de Moros i Cristians. I dels festers i festeres de Loreto de l’any passat i d’enguany. I dels fotògrafs, del Col·lectiu l’Olla, o de les persones que ens han ajudat –desinteressadament– a posar il·lustracions al llibre. Per cert, durant el període de festes, hi haurà un “comboi ollerià” a Twitter, Facebook i Instragram perquè es pugen fotografies dels diferents actes, les millors de les quals apareixeran en el llibre de l’any que ve. I de Blauverd impressors S.L., que ha sabut fer una maquetació i un disseny actuals, contemporanis, adaptats als nous temps. Ha realitzat un llibre fresc, llegible, trencador.

Evidentment, tampoc no ho haguérem pogut portar a terme sense l’aposta de Julià Engo i tota la regidoria de Festes, sense la confiança absoluta de la qual –que agraïm de tot cor–, no ens hauríem pogut acarar, un dia, a aquest gran repte. I, per extensió, tot l’Ajuntament de l’Olleria, tant els regidors com la resta dels treballadors, que, en tot moment, hi han estat involucrats i ens n’han facilitat l’aventura amb tot el que tenien a l’abast.

fiestas

Unes mencions especials, potser, foren per a Manolo Mompó i Vicent Albiñana per la recepció de materials; per a Víctor Albiñana per l’assessorament amb les imatges; i, sobretot, per a Miguel Ángel Martínez, que ens ha fet de Virgili i ens ha acompanyat des del primer dia en aquest procés. Per últim, evidentment, voldríem destacar els ànims dels pares i Cris, que ens ha encoratjat en els moments de més desesperança, quan semblava que les coses es torcien. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra idea ha estat fer un llibre adaptat a l’actualitat, que se n’eixira una mica dels cànons del paper i, potser, de l’esquema d’altres anys, però sempre mantenint-ne l’essència. El que tenen a les mans és el producte de mesos de treball, d’arreplega de material i documentació, de correccions, de buscar una foto ací, una imatge allà, d’intentar que tot quadre més o menys bé. Sabem que no agradarà a tot el món; això seria una tasca impossible. Tanmateix, tanquem aquestes línies esperant que, com a mínim, si hi ha crítiques, que siguen per a millorar els pròxims llibres de festes que hi vinguen darrere. De fet, al final del Llibre trobaran un correu on poden fer-nos-en suggeriments. L’originalitat de què parlàvem adés era això: “acumular”, “deixar-hi el nostre granet d’arena” per als que hi vindran després. Els desitgem que passen unes magnífiques festes.

28527242611_4873429fca_o

Fotografies: Ajuntament de l’Olleria i Víctor Medina (Portal de l’Olleria).

Presentació del Llibre de Festes 2016 (I)

0

D’ací unes hores, més concretament a partir de les 22.30 h, si res d’última hora no ho impedeix, presentarem el Llibre de Festes de 2016, en què hem estat treballant des de finals de gener. Han sigut mesos de recollida de material, de correcció lingüística i estilística, de preguntar a uns i a altres, i tot això s’ha materialitzat en un llibre de vora 400 pàgines. Hui ens tocarà fer un parlament -que penjarem ací demà o diumenge- i agrairem el temps dedicat a tots els que es mereixen el nostre reconeixement, aquells sense els quals res no haguera estat possible. Ara, però, fem l’última revisió del text, aclarim la veu, relaxem-nos, preguem perquè el mal de panxa de la nit passada no hi acudisca, i donem pas, a falta de menys d’un mes, als inicis de les Festes Patronals i de Moros i Cristians de 2016.

“‘Corregir i augmentar: això és la cultura’, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla”…

13731896_1140395016022052_8142986961681744305_o

La banda sonora d’una lluita (Crònica personal de l’Homenatge a València, 23/04/2016)

0
Publicat el 30 d'abril de 2016

El poeta va escriure allò de: ‹‹Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València. // Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. // Temies el moment del teu cant a València››. Malgrat el temor estellesià de dedicar-li un cant, a la ciutat, el que ha fet que tardàrem setze anys a fer ‹‹nostra›› la Plaça de Bous no era, en cap cas, temor. Dieu-li censura, menyspreu als valencians, Partit Popular, centralisme, actituds-pròpies-del-feixisme, etcètera. Però no temor; la prova és que, en un indret o en un altre, cada (dissabte pròxim al) 25 d’abril hi ha hagut una manifestació i un concert. En el 2000, l’últim any en què es canviaren els assassinats culturals bovins per reivindicacions de cultura, llengua i país, tenia nou anys. Per tant, jo no hi vaig ser, en aquell espectacle que acabà de manera accidentada per una amenaça de bomba que deixà Cris Juanico amb la cançó en la boca.

IMG-20160425-WA0000

Hui, cent noranta-dos mesos després, l’ha poguda interpretar. Però, ep!, no ens avancem. Abans d’això, els Aurorers de la Vall d’Uixó han hagut d’aguantar una mica de pluja mentre la gent corria a amagar-se als interiors de la plaça. Des de la barrera –no, promet que no faré cap símil més amb el món taurí–, uns quants joves han decidit que prou, que ni el clima ni res més els impediria gaudir de la festa i s’han posat a ballar melodies imaginades, descompassats, aliens a l’aigua. I han vençut: ha parat, i la gent s’hi ha acabat sumant. Després, balls i torres humanes, i, per fi, Cris Juanico, Pau Alabajos, Joan Amèric, Clara Andrés, Amadeu Vidal, Carles Belda, Andreu Valor, Rafa Xambó o Carraixet, moment en què sobre la pantalla del fons de l’escenari s’anaven escrivint pàgines de la història cultural i social del País Valencià.

Tanmateix, tot això només era l’espereu-vos-que-això-no-ha-fet-més-que-començar d’un dels moments àlgids de la nit: la reaparició d’Al Tall, als quals, i en veu de Vicent Torrent, han descongelat per portar-los allà. Els mestres han dedicat l’’A Miquel Grau’ a Guillem Agulló, qui, malgrat els vint-i-tres anys transcorreguts des que ens els prengueren, hui, juntament amb el mateix Grau, hi han sigut més presents que mai. I, per això, han tocat la tecla correcta davant d’un nosaltres que ens hi hem deixat les mans aplaudint. Sembla que al Tio Canya, ja l’han tret de la UCI, però els nous metges n’hauran de tenir molta cura. Les emocions, els anys de patiment –i els que ens quedaran, però, ai!–, han aflorat i la llagrimeta s’ha balancejat entre el precipici o el retorn a l’interior. En l’amic Pep, en canvi, la gravetat ha pogut més, i ha plorat a llàgrima viva: ‹‹això no m’ho esperava, que cantaren hui, ací, el Tio Canya››. No era l’únic, però; més endavant un xic i una xica també es torcaven les llàgrimes mútuament –i no, no era que havien renyit, que estaven donant-se mostres d’amor. Crits de Visca la Terra, i d’in-inda-indapandència (a l’oriental, sí) han omplit els silencis entre una cançó i una altra, fins que el tabal ha marcat el nou començament. Els maulets, tots junts, hem acompanyat el grup, que ha hagut de tornar a tocar la cançó per uns xicotets problemes de so: cap problema, més estona els hem gaudit.

IMG-20160423-WA0010

Un dels altres grans moments ha arribat de la veu de Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Miquel Ramos. Obrint Pas, la banda sonora d’una lluita, com els ha descrit David Fernández. En aquest moment ha començat una segona part del concert: els Ovidi3 han preparat un atrezzo lleugerament diferent, i hi ha convidat a pujar Mireia Vives, Francesc Anyó, Feliu Ventura o Miquel Gil. Just després, se’ns recordava que som un poble per construir, el País Valencià que renaix de les cendres. I, de nou, un altre plam!: Lluís Llach, el qual ha cantat el ‘Que tinguem sort’, acompanyat d’un grup de corals valencianes. Clams i visques a favor del País Valencià, dels Països Catalans, de la independència. En alguna redacció de periòdic, a més d’un els haurà entrat urticària. Ei, i encara els passa poc!

La Gossa Sorda, que està acabant l’última gira, ha inaugurat una mena de tercera part. Amb ‘La polseguera’ ha escalfat les veus dels assistents, però ha estat amb ‘Camals mullats’ que el públic s’ha extasiat. “T’estime, t’estimo, t’estim”, el mateix sentiment expressat en tres dialectes d’una mateixa llengua. Perquè, com ha sentenciat Eliseu Climent en el seu discurs, “valencians, catalans i balears no som iguals; som els mateixos”. Per això també hi havia els presidents d’Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear, i la Muriel Casals, que, de segur, de segur, hui també haurà gaudit d’aquest homenatge a València. A continuació, Senior i el cor brutal, que ha preguntat diverses vegades per Cotino, i els Aspencat, que amb la música han regat la llavor que els avis fa dècades que van sembrar. També els Sva-ters ens han deixat entrar a la seua ‘República Alcàssera’, mentre que s’ha arribat a la fi amb Skatuttipresto, Candela Roots, Smoking Souls o Prozak Soup.

acteplacabousvalenciacartell

Als valencians ens calen més moments de pujada d’autoestima com els de hui. Segurament, així afrontaríem millor, més units, els reptes i, sobretot, els handicaps que el futur ens depararà. Després de més de sis hores de sarau, que no hi haja cap dubte: els valencians –amb franja d’un color o d’un altre, amb estel, o sense franja ni estel– volem seguir sent ara més que mai. Ens ho devem a nosaltres mateixos, però també els ho devem als que ja no hi són i que ens hi han permés arribar. El moment del nostre cant a València ha arribat, i ens hi hem deixat la veu, les llàgrimes i les mans (i alguns peus, algunes cames i algusn colzes). Estellés en podria fer un poema.

13083351_10207276583727142_3945204952329912876_n

(Publicada a Vilaweb, el 24 d’abril de 2016)

Iniciem nova etapa

0

Ep! Hola! Sí, sí, a vosaltres, amics lectors. Com ha sigut l’entrada en el nou any? Bé? Sí? Això espere, eh? I que hàgeu tingut bon Nadal, bon Cap d’Any i bon dia de Reixos, i tot això i tot allò. I redéu, ja som al 2016, això va molt de pressa, no?  Bé, en qualsevol cas, tornem a ser ací, a veure si una mica més constants, eh que sí? Res, disculpeu-me, però estic acabant La taronja mecànica i sembla que l’estil de l’Alex (sic), 6655.321, s’ha contagiat. Oh, amics lectors! Eh eh eh, només l’estil d’escriure -sense vestigis del nadsat, encara com-, que la violència mai ha sigut la meua forma de ser, eh? Vosaltres ja ho sabeu, no? Ha ha ha. Sí, teniu raó, ja ho deixe córrer i em pose una mica més formal, que paresc idiota.

Recordeu l’entrada “Acceptem els reptes“, en què contava tot el que se’ns venia damunt en aquesta etapa post-TFM, i deixava entreveure que hi havia “altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot”? Doncs una d’aquestes coses era la que ja és segura -tot i que segur, segur, només és morir-se-: a partir de demà, dilluns 11, començaré uns cursos de Grau Mitjà i Grau Superior a València i Burjassot per a funcionaris. Concretament, tres mitjans (PROP II, Micalet i CulturArts) i dos superiors (PROP II i INVASSAT). No cal dir que estic emocionat, que la il·lusió és desbordadora i que els testicles comencen a campanejar amb la nou del coll; supose, però, que són les sensacions que ja han tingut molts davant la seua primera classe de veritat, veritat, davant d’un públic nombrós. Els horaris són, tot siga dit, una mica estranys: de dilluns a dimecres, de 8 a 9.30; dijous, de 8 a 9.30, de 12 a 14.30 (a Burjassot), i de 16 a 19; i divendres, de 9 a 10.30. Tant se val; l’emoció ho pot tot.

He creat un bloc, Enraonies de safareig (podeu trobar-lo també a la capçalera, en la pàgina “Cursos JQCV-Graus Mitjà i Superior 2016”), que em servirà i els servirà com a suport en l’aprenentatge de cara a les proves de juny. Sens dubte, es tractarà d’una experiència magnífica, i estic segur -aquesta vegada, sí, tant com que m’he de morir- que aprendré jo més dels assistents que ells de mi. Iniciem, doncs, nova etapa, i via fora, que gairebé tot està per fer i moltes són possibles!

Acceptem els reptes

0

Sono un ragazzo sincero da dove cresce la palma. La “Guantanamera” en veu de Zucchero, una lletra amb orígens revolucionaris de la ploma de José Martí, em fa creure que l’italià no és tan complicat. Sé que no és així, però anem fent. Després d’haver superat el Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: Aplicacions al Context Valencià en un any -i aconseguint tots els minireptes dins del repte major- contra algunes veus que deien que era impossible, pugem un esglaó més. Si fórem aquell lampista dels videojocs amb bigot, podríem dir que ja hem baixat una nova bandera i que passem al següent món, un món una mica més llarg on ens esperaran tortugues malignes i goombes per a intentar fer-nos retrocedir, però també toads, dragons verds i estrelles que ens donaran la força necessària. Deixant a part el símils freaks, aquest curs atípic hem començat una sèrie de reptes alhora: l’any de les llengües i -un dels cinc- del doctorat.

Així, d’una banda, hi ha l’anglés, el francés i l’italià. Pel que fa als dos primers, la cosa consisteix a anar “certificant” (un els pot aprendre, però en aquest món de títols, sense cartonet no saps res)  coneixements amb dificultats afegides: l’última vegada que vaig tocar l’anglés fou el curs 2009/2010 en primer de carrera, fa ara sis anys; el francés va desaparéixer del llistat acadèmic un any abans, el curs 2008/2009, fa set anys. Enguany m’hi he intentat reenganxar: a l’anglés, a través del Cambridge, amb una professora nativa; al francés, d’un mode semipresencial amb la UNED. La novetat és l’italià, també a la UNED, però totalment online. Més autonomia, més autodidactisme, però molta més responsabilitat. Ho intentarem.

D’una altra, he iniciat, una vegada més amb la incansable ajuda i direcció de la doctora Carme Gregori, el programa de Doctorat en Llengües, Literatures, Cultures i les seues aplicacions a temps parcial, és a dir, durant cinc anys. La idea és seguir amb Joan Fuster, però ampliant-ne el corpus: si durant el Treball Final de Grau i el Treball Final de Màster m’havia centrat només en les “Restriccions mentals” (1a etapa a Serra d’Or, 1968-1973), ara ampliem també a “Passar el dia, empènyer l’any” (2a etapa a Serra d’Or, 1978-1984). La primera tasca és fitxar aquelles característiques que em serviran per a l’anàlisi (presència del jo, temàtica, aspectes de l’estil, etc.), mentre busque bibliografia per a ampliar els conceptes que ja hi he fixat. Ja n’aniré dient més a la categoria a la columna de la dreta de “DLLCA (UV)”.

Igualment, hi ha en marxa altres projectes col·lectius, com un dossier sobre Línia blava, de Ramon Solsona, per al #Diàleg16 que prepara el departament de Filologia Catalana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb la col·laboració del Centre Internacional de Gandia i la Institució de les Lletres Catalanes, i un poc més individuals, com la preparació d’un article sobre Joan Fuster com a teòric de l’assaig i d’una comunicació sobre la ironia i l’humor en Eugeni d’Ors i Josep Pla a través del mestre de Sueca. I, i, i, altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot. “Seguiremos informando”, si és que per a algú tot això és informació (cosa que dubte), és clar.

En qualsevol cas, feina, feina i nous reptes i camins. Però amb molta alegria i il·lusió per anar fent, anar aprenent, anar creixent, anar madurant. I res, que, com que feia més d’un mes que no hi publicava res, i aquest espai me l’autogestione jo, doncs m’apetia escriure-ho-hi (també a mode de justificació de tantes setmanes callat, però ha anat tot una mica massa de pressa). La veritat és que sembla que posant-ho per escrit, motive més. Hi tornaré, però, per contar coses una mica més interessants -“interessants” dins del que jo puga aportar-hi d’interessant al món, que serà més aviat poc-, a veure si revifem el bloc, que està més abandonat que Rajoy en una roda de premsa. Guantanamera, guajira, guantanamera…

Anàlisi de ‹‹Plagi›› de Joan Fuster, a partir de la relació amb Josep Pla (i II)

0

3. ‹‹PLAGI›› DE DICCIONARI PER A OCIOSOS

Escriu la professora Carme Gregori que per a Fuster, ‹‹l’escriptura és una continuació natural de la lectura o, dit d’una altra manera, les lectures són la matèria principal de què s’alimenta l’escriptura fusteriana›› (Gregori 2011: 86). No és estrany, per tant, si entenem això, que a Diccionari per a ociosos, a l’entrada ‹‹Lectura››, concloga que ‹‹al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera›› (Fuster 2008: 100).

Ho ha explicat Gregori: ‹‹La lectura, doncs, es convertirà en el mitjà privilegiat per a relacionar-se amb el món, el mitjà exclusiu, fins i tot, en alguns àmbits, en un context de misèria cultural i d’asfíxia social com és el que domina durant una part important de la vida de Fuster›› (2011: 87). Però Fuster no separa la lectura de l’escriptura: ‹‹llegir es converteix, per a Fuster, en una opció estretament lligada a l’escriptura›› (Gregori 2011: 89).

El suecà llig, subratlla aquells fragments que li criden l’atenció i ho fa com ho podria fer ‹‹qualsevol lector››, és a dir, a partir de la seua competència lectora, sense estratègies ni mètodes proposats per la ‹‹comunitat científica›› (Gregori 2011: 91). D’allò que Fuster subratlla, en fa notes de lectura, com ho observem a les anotacions del Diari, que li serveixen de pretext per a reflexionar sobre algun tema en els seus assaigs (2011: 91). Trobem, fins i tot, la ‹‹transcripció d’un fragment que, anys després, desvinculat d’una obra de la qual hom conserva escassa memòria, es converteix en l’estímul inicial de l’article›› (2011: 92). Així, segons Gregori, ‹‹el Diari farà la funció de viver de materials del qual tirar mà, en cas de necessitat, per a resoldre els compromisos professionals›› (2011: 92).

Si ens n’anem a l’entrada que Fuster fa al seu Diari el 4 de juliol de 1956, llegirem les paraules següents: ‹‹Combinades, la lectura extensa i la bona memòria poden proporcionar-nos, de tant en tant, el consol de comprovar que un gran escriptor ha plagiat un escriptor mediocre. Consol doble, si bé es mira. D’una banda, el nostre ressentiment per no ser “grans” queda venjat i satisfet en descobrir l’espifiada o la feblesa del geni. De l’altra, comencem a sustentar l’esperança que, algun dia, un geni qualsevol es dignarà a plagiar-nos, a nosaltres…›› (2002: 493). Sembla que l’entrada de ‹‹Plagi›› al Diccionari per a ociosos siga una extensió d’aquest fragment.

Joan Fuster comença l’entrada amb una cita de Josep Pla, amb uns mots que digué en una entrevista a la Revista de Catalunya el 1927: ‹‹Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial.›› (1927: 576). El de Sueca, de seguida, es posiciona al costat de Pla, de qui comenta que ‹‹ha estat sempre un gran defensor del plagi››, tot i que ‹‹no hi ha per tant›› (Fuster 2008: 135). A més, remarca que Pla ‹‹més que plagiar, ha enyorat la possibilitat de plagiar; més que defensar el plagi, s’ha burlat de la pretensió “originalista” que caracteritza l’activitat literària i artística de la nostra època›› (2008: 135).

Tot seguit, dóna dues raons per justificar el plagi: ‹‹una, històrica – “els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva” –; l’altra, empírica –que cal aprofitar el que d’aprofitable tingui l’esforç aliè, ja que “entre tots ho fem tot”. D’altra banda, entre bastidors, la veu fatigada de l’Eclesiasta no para de recordar-nos que no hi ha res nou sota el sol…›› (2008: 135). Veiem, doncs, aquesta presa de partit a favor del plagi. L’originalitat, des d’aquest punt de vista, és impossible; el plagi, entés pels dos escriptors, no és una altra cosa que aprofitar-se del que ja s’ha fet, de l’esforç que han realitzat altres. La literatura, tal com la concep Fuster, no s’entén sense la tradició precedent.

I torna a la cita de Pla, quan diu que el plagiari ‹‹és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial›› (Pla 1927: 576). És aquesta, segons Fuster, una de les causes ‹‹més vives de la repugnància al plagi›› (2008: 136). Així, a partir del Renaixement, els escriptors ‹‹ja no es limiten a fer “una” obra, sinó que aspiren a fer la “seva” obra›› (2008: 136); hi ha, doncs una ‹‹aspiració a l’“originalitat”›› a causa, sobretot, de l’individualisme econòmic de la burgesia i, per consegüent, de l’individualisme artístic o literari. Mentre ‹‹l’home de lletres medieval havia viscut, si era ric, de les seves rendes, i si no, de la beneficiència dels mecenes, de l’adscripció a la clerecia, o bé a la Villon, més o menys al marge de la llei, vagabund tolerat››, ‹‹l’escriptor “modern” depén del públic extens i difús›› i els seus ingressos i la seua fama o el seu prestigi depenen ‹‹de la venda i de la propagació dels seus llibres›› (2008: 137-138). En resum, ‹‹hi ha un “mercat” de la literatura›› i, per tant, ‹‹el literat, com el comerciant, ha de pensar ja en una “clientela”›› i ‹‹se li encomana l’ètica burgesa del mercat›› (2008: 138). Des d’aquesta perspectiva, el plagiari trencaria les ‹‹lleis de la cavalleria comercial›› de què parlava Pla. Fuster etiqueta la idea com de ‹‹plagi-robatori›› (2008: 138), ja que el plagiari s’apropia dels béns intel·lectuals del plagiat.

No obstant això, recorda que si Dante o Shakespeare, o Virgili o Stendhal han pogut ser acusats de plagiaris, aquest plagi no serà tan dolent com s’ha volgut mostrar. Apunta, a més, el testimoni d’un plagiari anònim que diu que ‹‹el plagi és un “robatori” que s’excusa amb l’“assassinat”: quan el “lladre” supera de tal manera la seva víctima, que aquesta queda literàriament anul·lada›› (2008: 139). És a dir, l’escriptor que plagia fa un producte –per parlar en termes de mercat– molt millor que el text d’origen. Tornarem a aquesta idea més endavant.

Fuster critica, de nou, l’afany d’aconseguir l’originalitat. Així, si com diu, Pla creu que ‹‹“l’originalitat” és “merament una forma de la pedanteria i com a màxim un desordre momentani”››, per a ell ‹‹potser ni pedanteria ni desordre; però sí una tortura inútil›› (2008: 140). I és que no hi ha cap escriptor al qual no se li puguen atribuir precursors; tot, però, no té per què ser plagi, sinó que hi han sigut simples coincidències. Hi ha un aforisme, reproduït per la professora Gregori ja que no està aplegat en els volums d’aforismes, que conclou resumint aquest punt: ‹‹dues persones només poden coincidir en algun lloc –o en alguna idea– quan vénen d’indrets distints. L’“originalitat” radica, al capdavall, en la procedència›› (2011: 95).

Aquesta seria, d’altra banda, l’originalitat que defensa Joan Fuster: coincidir en algun lloc o en alguna idea, ‹‹“continuar”, “prosseguir”, “deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social”››, fer créixer ‹‹un tema dins una literatura›› (Fuster 2008: 141), afegint-hi, això sí, la seua aportació de novetat. Per tant, no parlaríem de plagi, sinó d’acumulació cultural, de manera que, en compte de ‹‹copiar››, el que fa l’escriptor és ‹‹emprar›› un material d’altres i contribuir a la tradició. Recordem les paraules de Carme Gregori, que ens dóna l’explicació del concepte fusterià d’‹‹originalitat››: ‹‹l’originalitat no és un afer de novetat absoluta sinó que depèn de l’origen, de l’enunciació, d’un “jo” que assimila i, indefectiblement, transforma i transmet una tradició a la qual suma la seua aportació›› (2011: 95).

El suecà defensa que ‹‹és preferible que s’escriguin plagis de coses sensates que no que s’escriguin ximpleries originals›› (2008: 142). I, una volta més, utilitza una cita d’André Gide per puntualitzar-ho: ‹‹Tot està ja dit; però, com que ningú no escolta, cal tornar-ho a dir›› (2008: 142). I cal tornar-ho a dir, no ho oblidem, amb un punt de novetat, amb la mirada subjectiva del ‹‹jo›› que escriu. Per això, no tots els plagis són bons: ‹‹el “bon plagi” només es justifica per la seva utilitat. Convé “repetir”, és clar; però segons què›› (2008: 143). I retorna a la idea central: ‹‹Una “repetició” és honorable i eficient quan no solament reitera una idea o una advertència ja feta, sinó quan la reitera amb uns al·licients nous, que la refresquin i la restitueixin a un esplendor suggestiu i flagrant›› (2008: 143). Per a tal fi, però, l’escriptor ha d’assimilar i fer seus els materials literaris de què parteix, però també els ha d’augmentar, els ha d’engrandir, perquè la ‹‹“repetició” tingui un atractiu particular›› (2008: 413). Ací és, doncs, on ‹‹plagi›› i ‹‹originalitat›› es toquen. Però, com acaba el mateix Fuster, ‹‹no és senzill de “plagiar”…›› (2008: 143).

4. CONCLUSIONS

‹‹Plagi›› podria ser considerat –tot i que ho podem llegir en altres papers esparsos–, sense cap mena de dubte, com la carta de presentació que Fuster fa sobre la identitat literària i l’espai d’escriptura que li són propis. En aquest cas, s’alinea en la defensa del plagi amb Josep Pla, amb qui comparteix el concepte de literatura. I ho fa com ho argumenta: aprofita un paper de Pla, el desenvolupa i hi diu la seua. Tanmateix, no utilitza les citacions com a referències d’autoritat, sinó com a punt de partida per a la reflexió, una estructura que, d’altra banda, repetirà en molts altres articles.

Al llarg d’aquestes pàgines, hem vist la relació literària i personal entre aquests dos homenots, entre aquests dos amics que, malgrat la gran distància ideològica, acaben confluint en la mateixa concepció de la literatura. Pel que conta Fuster, Pla va ser acusat unes quantes vegades de plagi, però els escriptors medievals ho feien de manera natural. Si entenem l’‹‹entre tots ho farem tot›› i el ‹‹corregir i augmentar: això és la cultura››, comprendrem perfectament quin plagi duen a terme, tant l’un com l’altre. I, a més, com argumenta amb la interrogació retòrica Fuster –‹‹si el Dante i Shakespeare, si Virgili i Stendhal han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, no serà que el plagi és menys “pecaminós” del que ens imaginem?››– que l’escriptor del Diccionari per a ociosos i Josep Pla es reconeguen defensors del plagi només fa que augmentar el prestigi d’aquest ‹‹plagi››. El bon plagi, s’entén; el plagi que aporte alguna ‹‹originalitat››.

 

 


 

BIBLIOGRAFIA

Crespo, Isidre (2002), De Fuster a Pla amb camí de tornada, Gandia, CEIC Alfons el Vell.

Fuster, Joan (1972), ‹‹Josep Pla, de tertulia››, La Vanguardia Española 8-3-1972, p. 49.

FUSTER, Joan (2002), Obra completa. Volum primer. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, Barcelona-València, Edicions 62-Diputació de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València.

Fuster, Joan (2008), Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62. [1a ed. 1964].

FUSTER, Joan (2011), Obra completa. Volum tercer. Assaig, II, Barcelona-València, Edicions 62-Diputació de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València.

Fuster, Joan; Mollà, Toni (2013), ‹‹Converses inacabades››, L’Espill 45, p. 149-209. [1a ed. 1992].

GREGORI, Carme (2011), Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, València, Publicacions de la Universitat de València.

Iborra, Josep (1982), Fuster portàtil, València, Eliseu Climent, Editor.

Pla, Josep (1927), ‹‹Mitja hora amb Josep Pla››, Revista de Catalunya 36, p. 574-585.

Pla, Josep (1992), Notes disperses. Notes del capvesprol. Obra Completa 2, edició 10è aniversari, Barcelona, Destino. [1a ed. Notes disperses, 1969 / 1a ed. Notes del capvesprol, 1979].

Anàlisi de ‹‹Plagi›› de Joan Fuster, a partir de la relació amb Josep Pla (I)

6

A TALL D’INTRODUCCIÓ

Ningú discutirà que entre els grans escriptors en llengua catalana del segle XX, en el terreny de les idees, en l’assaig, podem trobar Josep Pla i Joan Fuster. Qualsevol estudiós o simple lector de la literatura catalana, i potser també de la literatura universal, observarà la qualitat de la prosa de l’un i de l’altre. En les pàgines següents, intentarem explicar la concepció de la literatura que tenen els dos i analitzarem l’entrada del Diccionari per a ociosos, ‹‹Plagi››, en què Fuster utilitza un fragment de l’entrevista de Pla a la Revista de Catalunya, de 1927. Abans, però, emmarcarem la relació d’amistat i d’admiració mútua entre els dos homenots, sobretot a partir de l’última aparició pública de Joan Fuster, a Bellreguard, l’abril de 1992, dedicada a Josep Pla. A més, tindrem en compte diversos textos dels mateixos autors, així com l’ajuda inestimable dels estudiosos com Carme Gregori, Toni Mollà, Josep Iborra o Isidre Crespo.

La professora Gregori titula un dels apartats del seu Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, amb la definició que Joan Fuster feia d’ell mateix: ‹‹un personatge tremendament interferit per les lectures›› (2008: 89). Si, a part de les lectures, també comprovem l’amistat que l’unia a Josep Pla i la defensa del plagi contra qualsevol pretensió d’originalitat, ens queda aquesta delícia d’entrada al Diccionari per a ociosos que tractarem de desglossar.

1. JOSEP PLA I JOAN FUSTER: AMICS DINS I FORA DE LES LLETRES

El 23 d’abril de 1992, escassos mesos abans que ens deixara, Joan Fuster va fer una darrera aparició en públic, una conferència en el sentit poc habitual de la paraula, a Bellreguard. Dins de l’exposició ‹‹Josep Pla››, el de Sueca va explicar ‹‹El Josep Pla que vaig conéixer››. Fuster hi va parlar de l’escriptor de Palafrugell, ‹‹no en l’aspecte, des del punt de vista, d’un crític literari››, sinó que hi va explicar ‹‹unes quantes anècdotes i impressions personals provinents d’una llarga relació que vam tenir›› (Crespo 2002: 21). Va recordar el primer encontre entre ells, un dia de febrer de 1959, narrat en l’‹‹Homenot››; el gust de Pla per demanar paella sempre que arribava al País Valencià; quan van anar a per ell a Barcelona, a casa del seu editor Josep Vergés, perquè tenia en ment escriure un llibre sobre Xàtiva; un viatge a l’illa de Tabarca per tossuderia de l’empordanés; un altre viatge de Pla a casa de Fuster… En definitiva, ‹‹jo calcule que són una dotzena de vegades les que va venir ací, al País Valencià, Josep Pla›› (2002: 23). Igualment, també destaca que la col·laboració en el diari carlista de Barcelona, El Correo Catalán, va suposar un gran vincle entre ells.

Més endavant, parla del caràcter conversador de Pla, amb qui ‹‹les converses […] eren interminables. Eren un preciós complement de la lectura›› i de qui ‹‹l’expressió directa i la presència mútua ajudaven molt a la comprensió del personatge›› (2002: 26). En les Converses inacabades amb Toni Mollà, també destaca que ‹‹era un conversador que et feia parlar a tu, la qual cosa era molt divertida›› (Fuster-Mollà 2013: 176).

Ara bé, com segueix en la no-conferència, també hi havia discrepàncies, sobretot ideològicament. Per a Fuster, i ho afirmava amb motius més que evidents, Pla ‹‹era un gran conservador, un conservador absolut››, mentre que l’empordanés acusava a Fuster de ‹‹comunistoide››: ‹‹Vosté és un comunistoide!››. Fuster li replicava: ‹‹Però, senyor Pla, home, no!; el que passa és que vosté és excessivament conversador›› (Crespo 2002: 26). El de Sueca també fa broma en explicar que desconfiava de la col·laboració de Pla amb el servei d’intel·ligència que pagava Francesc Cambó i que dirigia Bertran i Mussit: ‹‹Coneixent-lo, a la llarga vaig pensar: “Home, si vosté és espia del Franco, no s’explica com va guanyar la guerra…”. Després va ser espia dels aliats; podia repetir igual.›› (Crespo 2002: 27).

L’amistat amb Pla va més enllà i es barreja amb l’admiració personal. Per exemple, quan li comenta, en la carta del 7 de març de 1967, a Francesc Giner, que ‹‹Josep Pla compleix 70 anys un d’aquests dies›› i que ‹‹un grup d’amics de València i de Barcelona hem pensat que hauríem d’aprofitar l’ocasió per dedicar-li un petit homenatge››. Aquest homenatge consisteix a ‹‹enviar-li una carta, una tarja o un telegrama de simple felicitació››, ja que Fuster se n’alegraria i creu ‹‹que Pla s’ho mereix›› (Crespo 2002: 113-114).

D’altra banda, també són nombroses les paraules i els escrits d’admiració literària del de Sueca cap al de Palafrugell. Així, trobem a l’entrevista ‹‹Josep Pla, a debate›› que, a la pregunta de Baltasar Porcel sobre ‹‹¿Qué cualidades literarias ve en la obra de Josep Pla?››, Fuster respon que ‹‹tendría que haber un montón de tesis doctorales sobre Pla. ¿Por qué no están? Disponemos de monografías tremendamente circunspectas sobre cualquier mierdecilla medieval, sólo de cuatro o cinco estrofas de interés anecdótico, y en cambio… ¿Es que Pla da miedo, como tema de estudio?›› (Fuster-Porcel 1972: 14).

Més endavant, en aquesta mateixa entrevista, Porcel interroga quins volums de l’Obra Completa de Pla creu que són millors i quins pitjors; la contestació no pot ser més rotunda: ‹‹Mi admiración va a la obra en bloque›› (1972: 14). Anteriorment, en una ‹‹Nota sobre José Pla››, havia conclòs que ‹‹Pla se ha convertido hoy en una primera figura, en casi “nuestra” primera figura›› (2002: 131). El 1972, en un article a La Vanguardia Española, ‹‹Josep Pla, de tertulia››, Fuster reconeix que de jove, gairebé se sentia ofés pels articles de Josep Pla, tot i que ‹‹acabé “cediendo”. O sea: en la admiración razonablemente practicada. Si no recuerdo mal, una de mis primeras colaboraciones en la prensa diaria ya era un elogio de su obra: de una de sus obras. Ahora estoy contento de que fuese así.›› (Fuster 1972: 49).

En morir l’escriptor empordanés, Fuster també escriurà ‹‹quatre ratlles a la memòria de Josep Pla›› en Qué y dónde (1981), en què afirmarà que ‹‹Josep Pla era un gran escriptor […]. Algun dia li ho reconeixeran els reticents…S’acaba de morir, el senyor Pla. ¿Qui el suplirà en l’exercici higiènic del sarcasme…? I que conste que Pla no era únicament això…›› (Fuster 2011: 681). També, com veiem en l’article ‹‹Catalunya, més enllà de les fronteres de l’antic Principat››, publicat a Pont Blau (1961), per a Fuster, Pla ‹‹ja val per tot un gènere literari›› (Crespo 2002: 147). I cal no oblidar que Fuster fou un dels defensors de Pla per al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi que mai li van donar perquè els detractors ‹‹actuaven per un cert ressentiment personal›› i ‹‹li retreien haver estat un home de Sant Sebastià, un espia de Franco, haver escrit en castellà››. Així i tot, a les Obres Completes, Pla va deixar tot allò salvable en català. Per això, demana que ‹‹potser ja és hora de deixar-nos de collonades pel que fa al senyor Pla, i dedicar-nos a llegir-lo, rellegir-lo, i a discutir-ne l’obra, que cal›› (Crespo 2002: 122-123).

D’altra banda, Josep Pla també tindrà a Joan Fuster com un amic. Aquesta admiració també la llegim a la carta de Pla a Albert Manent del 5 de març de 1960, on li narra el primer encontre amb Fuster, de qui diu que és ‹‹un tipo importantíssim››, o, sense anar-nos-en més lluny, el fet que li dedique un dels seus Homenots. Quant a la crítica literària, Pla també tindrà bones paraules per a les obres de Fuster: del llibre Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, de Joan Reglà i Joan Fuster, dirà que ‹‹es, sin duda, el mejor libro que se ha escrito sobre el tema››, o de Poetes, moriscos i capellans, que ‹‹es un libro que da gusto tenerlo y hojearlo. Leerlo es muy agradable, una de las mayores delicias››, ambdues crítiques recollides per Isidre Crespo (2002: 194-200).

2. EL CONCEPTE DE LITERATURA SEGONS JOSEP PLA

En la no-conferència que hem comentat més amunt, Joan Fuster, tot i que de manera molt tangencial, no s’està d’esmentar quin era el concepte de cultura que tenia Josep Pla: ‹‹Pla tenia un concepte de la cultura molt especial, no especial, molt digne de tenir en compte i molt aplicable a ell mateix, d’on la cultura consisteix a corregir i esmenar. Aleshores, què passava? Que el plagi, per exemple, era un factor que introduïa i practicava en el seu paper›› (2002: 30). L’empordanés, efectivament, practicava el plagi i considerava que la cultura no és res més que ‹‹corregir i esmenar››.

En l’entrevista amb Vicent Martí, Fuster apunta una idea semblant: ‹‹“Entre tots ho hem de fer tot…” És el concepte de la literatura que té el senyor Pla. S’han d’aprofitar les coses que ja hi ha: corregir i augmentar, que deia ell. El senyor Pla no tenia manies, quan trobava un tros de paper que s’havia de publicar, el que fos, el copiava, i s’ha acabat›› (Crespo 2002: 119). Ara bé, també havia advertit que no ens hem de fiar de tot el que narra –i posa com a exemple la descripció de la primera trobada que es conta a l’Homenots–, ja que ‹‹ell escriu, aproximadament, passats els esdeveniments, tirant al dret. Pla fa literatura, no és un notari›› (Crespo 2002: 119).

A les Notes disperses, Pla recorda que per a plagiar –per a plagiar bé, s’entén–, ‹‹cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses››, i posa d’exemples els escriptors antics, medievals, renaixentistes i els de la primera modernitat, tot i que lamenta que ‹‹ara tothom és original, perquè no sap res de res –ni un borrall›› (1992: 22-23). Per a Fuster, Pla citava tant Stendhal perquè ‹‹també feia el mateix››, és a dir, també plagiava. Tanmateix, Fuster justifica el plagi –ho analitzarem més endavant a partir de l’entrada ‹‹Plagi›› del seu Diccionari per a ociosos–, perquè creu que ‹‹era una manera bastant raonable de fer›› (Crespo 2002).

Abans de passar a l’anàlisi de l’esmentat text, encara hi aportarem unes paraules de Josep Iborra al seu Fuster portàtil, en què resumeix aquest ús del plagi, tant per Fuster com per Pla: ‹‹Joan Fuster no té por al plagi. Al contrari, li sembla, com a Pla, lícit i útil. “Je prends –repeteix amb Rabelais*, un dels seus mestres– mon bien où je le trouve”›› (1982: 119).

*Sembla que la frase és de Molière, no de Rabelais.

L?expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (i III)

4

A tall de conclusió

Hem analitzat, a grans trets, el llarg procés que hagueren de patir els moriscos fins a la seua expulsió: les conversions forçoses, la negativa a l’assimilació, les pors dels cristians vells per si s’unien amb els enemics de la monarquia, l’intent d’unificar la religió cristiana. Però, sobretot, hem tractat les conseqüències d’aquella expulsió: el descens en la població i la posterior repoblació, la crisi econòmica que provoca la ruïna de la burgesia i l’auge de l’aristocràcia, la definitiva partició territorial bilingüe o la progressiva castellanització de l’idioma i dels costums. En definitiva, de com el regne de València comença a esdevenir una simple província de Castella.

A Nosaltres els valencians, Fuster valora l’expulsió dels moriscos afirmant que ‹‹fou una sort›› ja que ‹‹els moriscos eren un poble colonial a la pròpia terra -al capdavall, ells eren uns “valencians” més “antics” que els altres-, i els cristians eren una mena de ‘pieds-noirs’ sobrevinguts i explotadors››. Ara bé, ‹‹com que l’antagonisme dels dos “pobles” no podia transformar-se en integració completa, perquè era una dualitat irreductible -religió, llengua, mentalitat-, el més fort va eliminar el més feble›› (2005: 89-90). Fuster, a l’hora d’escriure aquestes paraules, té en ment l’Algèria de 1961, amb què compara el País València del segle XVI. I potser tinga raó: sense l’expulsió dels moriscos, hui no seríem el poble que som, o que volem ser. Però, nosaltres, els valencians -com a mínim els valencians que volem ‹‹ser-ho››-, no estem tan lluny d’aquella ‹‹minoria nacional›› que es va mantenir ferma amb la seua algaravia i la seua religió, sense assimilar-se, malgrat les pressions.

Potser nosaltres tindrem la mateixa sort i, quan es farten d’intentar castellanitzar-nos, també ens voldran expulsar. Perquè de frases com les que etzibava el doctor Esteve, ‹‹quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vassallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño›› (Fuster 1986: 116-117), ja n’estem farts. Unificació religiosa i lingüística. ‹‹Una grande y libre››. La història està feta de vencedors i de vençuts. Tal volta, els ‹‹valencians›› -primer els moriscos, ara nosaltres- estem condemnats a ser dels segons. No ho sé. El que sí que sembla és que els conversos valencians són els grans oblidats de la nostra història. I, més encara, les conseqüències de la seua expulsió, que marquen un abans i un després en la nostra personalitat com a poble. Un poble que es queda desert i que tarda dècades per a tornar a poblar-se. Un poble que entra en decadència econòmica i que no serà fins al segle XIX quan tornarà a veure la llum amb la taronja. Un poble que queda bipolaritzat entre noblesa i classes populars, sense una burgesia forta que actue contra la castellanització que va entrant per l’aristocràcia. Però un poble que, al capdavall, es nega a amagar-se, a comportar-se dòcil davant del senyor perquè tot semble una ficció, com la unitat religiosa que deia Fuster, un poble que es nega a assimilar-se als poders que el pretenen dominar. Els valencians som els moriscos del segle XXI, una ‹‹minoria nacional›› que, malgrat tot, continua ‹‹sent››.

 


 

BIBLIOGRAFIA

Ferrando, Antoni; Nicolàs, Miquel (2011), Història de la llengua catalana, Barcelona, Editorial UOC

Fuster, Joan (1986), Poetes, moriscos i capellans, València, Eliseu Climent, Editor. [1a edició, 1962].

Fuster, Joan (2005), Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62. [1a edició, 1962]

Fuster, Joan (2008), Heretgies, revoles i sermons, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers. [1a edició, 1962]

Lomas, Manuel (2009), ‹‹La expulsión››, dins Entre tierra y fe. Los musulmanes en el reino cristiano de Valencia (1238-1609), València, Universitat de València.

Reglà, Joan (1984), Aproximació a la història del País Valencià, València, Eliseu Climent, Editor. [1a edició, 1968]

Veny, Joan (2002), Els parlars catalans, Mallorca, Editorial Moll. [1a edició, 1978]

L?expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (II)

0

Conseqüències històriques: ensorrament de la burgesia valenciana i crisi econòmica

Des del punt de vista social, tot i que lligat estretament amb l’econòmic, una de les conseqüències que es derivaren de l’expulsió fou la ruïna de les classes mitjanes. Així, els préstecs hipotecaris -censos o censals- contribuïren a l’ensorrada dels llauradors modestos, els quals, al no poder pagar els interessos dels diners que havien manllevat amb la garantia de les seues terres, es van veure obligats a cedir-les als seus creditors, i aquests, incapaços de conrear-les directament, les van deixar ermes. Moltes aljames i senyors de vassalls moriscos havien hipotecat les terres, i com que amb l’expulsió no foren pagades les pensions o interessos, això hagué de provocar la ruïna dels creditors, la majoria dels quals pertanyia a les classes mitjanes, amb un gran nombre de comunitats eclesiàstiques.

Aquests acabaren per patir, en gran part, les conseqüències pitjors de l’expulsió dels moriscos, per tal com la Corona va retallar els interessos de les pensions dels censals per tal de satisfer els interessos de l’aristocràcia, la qual, per altra part, havia perdut, amb l’expulsió dels moriscos, uns vassalls dòcils, que conreaven els seus latifundis. D’aquesta manera, la burgesia de la Corona d’Aragó va sofrir un colp molt fort i greu, el qual -amb la recessió econòmica del segle XVII- contribuiria a l’afirmació, segons Reglà, ‹‹de la polarització social entre una minoria de privilegiats i una massa d’humils, característica de la societat espanyola del barroc›› (1984: 111). El regne de València perdia pes en el conjunt dels territoris de la monarquia hispànica.

D’una altra banda, l’agricultura fou l’activitat econòmica més afectada per les conseqüències de l’expulsió. ‹‹Sembla inqüestionable››, afirma Reglà, ‹‹que durant els segles XV i XVI la producció -i l’exportació- de sucre en el ducat de Gandia, marquesat de Dénia i comtat d’Oliva, va representar el darrer moment d’esplendor de l’economia valenciana, abans de la gran època de la taronja, que comença a les darreries del segle XIX›› (1984: 129). I és que cal recordar que l’exportació de sucre donava als esmentats senyorius una considerable força econòmica i política. L’expulsió dels moriscos, però, significà un colp duríssim per als canyamelars. Quan la repoblació de la comarca havia reeixit a restablir-hi una mica la situació, la competència dels sucres portugués i americà produí l’enfonsament ja definitiu d’aquest conreu.

Igualment, en sortí perjudicada la producció arrossera. Apunta Reglà que abans de l’expulsió dels moriscos, el sobrant de la producció arrossera permetia importar blats, i és ben significatiu que, a partir del 1609, entre els productes que València importa de Sardenya, l’esmentat cereal ocupe el primer lloc. Segons l’historiador, ‹‹això és una clara prova de la despoblació del camp valencià›› (1984: 130).

També resultaren afectades directament per l’expulsió dels moriscos algunes activitats industrials i mercantils del Regne de València. Així, la crisi afectà sobretot la indústria del calçat, que provocà la frase que Reglà reporta del Patriarca Ribera, ‹‹¿Qui ens farà les nostres sabates?›› (1984: 132).

Conseqüències demogràfiques: el descens de la població

A causa del decret de 1609, es va produir un enorme descens de la població. Si seguim les xifres que aporta Joan Reglà, els càlculs solvents de moriscos expulsats oscil·len entre un mínim de 300.000 i un màxim de 500.000, dels quals, entre 200.000 i 250.000 corresponen als de la Corona d’Aragó, la qual cosa representa del 20% al 25% del total dels seus habitants. El percentatge és, en canvi, molt menut si ho comparem amb la resta de la monarquia -entre 100.000 i 250.000, dins una població total de vora 8.000.000 d’habitants (Reglà 1984: 106).

A València la quantitat dels expulsats oscil·laria entre un màxim de 170.000, segons les estadístiques aproximades de l’època, i un mínim de 117.464, segons les relacions dels moriscos embarcats en els ports del Grau de València, Alacant, Vinaròs, Moncofa, Dénia i Xàbia (Reglà 1984: 106).

L’estudi de Reglà ens mostra com el professor Henri Lapeyre examina l’evolució demogràfica del Regne de València fins 1609. Si ens centrem només en l’etapa anterior a l’expulsió, entre 1563 i 1609, la població total del Regne de València passa de 64.075 focs a 96.731, amb un augment del 55’09%; el ritme de l’augment entre els moriscos és del 69’7%, i entre els cristians vells, solament del 44’7%. La capital s’estabilitza en uns 50.000 habitants, sense créixer al compàs del Regne. Així, segons Reglà, ‹‹sembla inqüestionable que la proliferació morisca fou una de les causes de la seua ruïna final›› (1984: 115-116).

L’expulsió dels moriscos constituí el triomf de la ciutat sobre el camp. Tenint en compte la distribució geogràfica de la població, les conseqüències econòmiques de l’expulsió dels moriscos valencians que hem vist foren més greus a les comarques de l’interior i del sud del país.

De nou Henri Lapeyre, reportat per Reglà, ens mostra com el cens de 1646 posa en relleu que les pèrdues demogràfiques de cap manera havien estat reparades trenta-cinc anys després de l’expulsió. Els antics poblats moriscos havien estat reduïts a la mínima expressió, i els llocs de cristians vells havien patit pèrdues molt considerables. Fins i tot molts llocs de moriscos quedaren despoblats. ‹‹En realitat››, conclou Reglà, ‹‹fins a mitjan segle XVIII, el Regne de València no tornà a tenir el mig milió d’habitants de l’any 1609›› (1984: 119).

Els repobladors cristians dels llocs abandonats pels moriscos eren, majoritàriament, del mateix regne. Només un 1’6% són de fora, d’acord amb les cartes de població que aporta la tesi doctoral de Joan R. Torres Morera, deixeble de Joan Reglà. Entre aquests, hi ha alguns pirinencs, castellans, francesos i sobretot mallorquins. D’ací a que a la comarca de la Marina perduren característiques mallorquines etnogràfiques, com les sobrassades, i dialectals, que detallarem més endavant. (Reglà 1984: 119-120).

El foragitament dels moriscos, com hem vist, comportà un gran ‹‹buidatge›› en la població del regne de València. El 1638, el regne de València només comptava 350.000 habitants. L’expulsió produí l’abandó de 553 poblacions de moriscos, de les quals només 248 foren ocupades per nous repobladors cristians. Els moriscos, no ho oblidem, eren els que treballaven les terres dels senyors, la mà d’obra que els camperols havien volgut combatre durant les Germanies. Per això, no és d’estranyar que l’economia i la societat se’n ressentiren.

Conseqüències lingüístiques: canvis de frontera i avanç de la castellanització

Amb l’arribada de repobladors als llocs abandonats, s’esdevenen, en paraules d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs, uns ‹‹canvis de frontera›› (2011: 239). Així, com hem assenyalat més amunt, la majoria de repobladors foren cristians vells del mateix regne: ‹‹camperols que es desplaçaven dels seus llocs d’origen per establir-se en terres que abans ocupaven els moriscos, i així mateix molts menestrals que abandonaven les ciutats per fer-se llauradors a causa de la gran decadència dels gremis en aquell segle›› (2011: 239).

Ferrando i Nicolàs divideixen la seua explicació per zones. D’aquesta manera, dins l’actual zona catalanoparlant del regne de València, arribaren pocs colons de l’exterior, però hi hagué, almenys, una migració catalanòfona important com és la repoblació per mallorquins de les comarques de la Marina i el Comtat (2011: 239). L’especialista Joan Veny, a Els parlars catalans, explica les peculiaritats dels parlars de Tàrbena i la Vall de Gallinera. Així, per exemple, Tàrbena manté millor que la Vall de Gallinera alguns trets del mallorquí, com l’article salat usat com a règim intern i que alterna amb un segon registre, que és l’article valencià el, la; l’article personal en i uns quants vocables, com jugar a conillons (jugar a cuit), remutxalla (ramalla) o ascanyat (afònic) (2002: 119).

Alguns llocs foren repoblats per aragonesos, i fins i tot per navarresos, com és el cas d’Algímia, però les relacions amb els pobles veïns afavorien una ràpida adopció al català.

En la zona ponentina del regne de València, les varietats lingüístiques actuals indiquen que hi hagué un corrent de repobladors de la Serrania de l’Alt Túria, de llengua castellanoaragonesa, que es propagà fins a Pedralba, i una altra, castellanomanxega, que per la cinglada de l’Alt Xúquer arribà fins a Millares i Tous.

Les zones interiors castellanòfones eren quasi per complet terres de senyoriu treballades per vassalls moriscos, per la qual cosa, la nova repoblació amb castellans i aragonesos comportà la constitució d’una frontera lingüística al si del Regne, que així passà a ser territorialment bilingüe. També el Baix Segura, mig deshabitat per l’expulsió dels moriscos i per les malvestats periòdiques, fou repoblat a partir de mitjan segle XVII per murcians (Ferrando; Nicolàs 2011: 239-240).

D’altra banda, tenim una altra conseqüència lingüística que és, més aviat, fruit del debilitament de les classes mitjanes i que marcarà el futur del País Valencià. És en aquest període, a principis del segle XVII, quan comencem a assistir a la castellanització dels regnes de la Corona d’Aragó per part de la monarquia hispànica. Tanmateix, la propagació de la llengua castellana fou un fenomen urbà, que afectava sobretot les classes socials més altes, enlluernades pel prestigi de l’idioma de la monarquia.

És cert que aquesta castellanització afectà només l’aristocràcia i certs sectors de la burgesia, com el funcionariat i l’alt clergat, de les ciutats més importants, com la ciutat de Valènca, tot i que tingué una incidència relativa i, fora de la capital, pràcticament nul·la. Però, com les idees dominants són les idees de la classe dominant, no és estrany que amb el pas del temps la castellanització s’amplie a altres capes. Per això, Ferrando i Nicolàs afirmen que ‹‹en la mesura que transcorre el XVII, s’intensifica la castellanització als diferents àmbits administratius, i això no sols per la introducció creixent d’empleats d’origen castellà, fet que tenia una incidència sociolingüística en els autòctons, sinó per voluntat pròpia dels funcionaris indígenes›› (2011: 242).

Si a Catalunya s’oposen a la castellanització una bona part del clergat, que defensa el català com a llengua de predicació i la catequètica, els escriptors més importants, i la majoria dels sectors burgesos, que controlen les institucions polítiques del Principat, a la resta dels territoris de llengua catalana, també es produeixen alguns signes de resistència política i lingüística, però molt febles, per l’escàs pes econòmic de les capes mitjanes.

L?expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (I)

0

Al llarg de les pàgines següents, intentarem desenvolupar un dels episodis més densos i complexos en la història del català dins de terres valencians com va ser el ‹‹problema morisc››, el procés cap a l’expulsió i les conseqüències -doloroses- que se’n van derivar. Abans, però, convindria matisar que els moriscos van ser aquells musulmans batejats de grat o per força després de 1501. Cal diferenciar-los dels mudèjars, que eren els musulmans a qui es deixà quedar-se al país després de la conquesta cristiana; és a dir, els musulmans de l’‘etapa’ anterior a la conversió. Igualment, tenim el terme ‘moro’, que era el nom que el poble donava a tots els musulmans, tant si havien estat batejats  com si no. De fet, malgrat haver sigut obligats al baptisme, i, per tant, haver esdevingut moriscos, cristians nous o neoconversos, són significatives les paraules que ens reporta Fuster d’uns documents de l’època recollits per Pasqual Boronat: els moriscos seguiren sent ‹‹más moros que nunca›› (1986: 108). Els moriscos mai no s’arribaren a assimilar, però els cristians tampoc els veieren com uns coreligionaris.

No obstant això, el mateix Fuster apunta que ‹‹la unitat religiosa era una ficció›› i que ‹‹podria haver-se prolongat indefinidament com a tal ficció: hauria estat suficient que els moriscos no l’haguessin burlada amb manifestacions massa clamoroses ni amb amenaces de rebel·lió›› (2008: 110). Els reis i els seus consellers els volien dòcils, però els moriscos es negaren a amagar-se. Tal volta, per això mateix, i per l’obstinació en la fidelitat a una llengua i a una cultura en una situació tan adversa, ja ens haurien de servir als valencians com un bon espill on mirar-nos.

El camí fins a l’expulsió

Tot i que el decret d’expulsió dels moriscos fou signat pel rei Felip III el setembre de 1609, el procés -vist en perspectiva- sembla començar l’endemà mateix de la conquesta de València a mans de Jaume I. Com apunta Joan Fuster, ‹‹resulta d’una evidència total que Jaume I, durant el període d’incorporació de les terres valencianes a la seva corona, va preferir les victòries diplomàtiques a les victòries militars: mirava així d’estendre els seus dominis sense eliminar-ne els habitants islamitzats›› (1986: 83-84). Així, els musulmans passaven a ser súbdits dels cristians -o, més específicament, vassalls dels nobles-, encara que estaven emparats per la legislació foral gràcies a aquest origen paccionat. Estaven condemnats a mantenir aquesta convivència, que en algunes ocasions va comptar amb revoltes contra les autoritats cristianes. Ara bé, mai s’hi van assimilar, ni primer els moros, ni després els moriscos; van conservar la llengua, la religió i les formes de vida. Fuster, aprofitant les paraules de Pierre Vilar, comenta que ‹‹constituïen una veritable “minoria nacional”›› (1986: 94).

No obstant això, el 1520 esclatà la revolta de les Germanies, un moviment amb una doble reivindicació antiaristocràtica: ‹‹a les ciutats, la revolta de la burgesia i dels menestrals, que reclamaven participació en les magistratures del municipi; al camp, la revolta dels pagesos cristians contra una situació inclement i abusiva›› (Fuster 1986: 92). Segons el suecà, ‹‹el pagès cristià estava convençut que els musulmans eren els aliats naturals del feudalisme›› (1986: 92). I era lògic: recordem que eren els vassalls dels nobles, i els agermanats anaven contra aquesta classe i tot el que l’envoltava. Llavors es van succeir nombrosos baptismes a la força per part dels partidaris de la Germania.

Sufocada la revolta, va sorgir el dubte sobre la validesa d’aquests batejos, però la Inquisició espanyola i els teòlegs consellers de Carles V s’hi van mostrar favorables. La noblesa local, per la seua banda, va protestar, ja que temien per la pressió que cauria a sobre dels seguidors dels ritus muslímics, però no va servir de res. El 1525, una pragmàtica del mateix rei Carles V amenaçava amb l’expulsió els moros valencians que no acceptaren rebre el baptisme. Tanmateix, els moriscos van seguir emprant la seua llengua pròpia -l’algaravia, una modalitat de l’àrab vulgar- i van seguir realitzant els ritus de la seua religió.

Fins al decret d’expulsió de 1609. La unificació religiosa havia sigut un dels objectius de la monarquia hispànica. En paraules de Fuster, ‹‹els incidents de les Germanies facilitaven l’excusa per emprendre una ofensiva meticulosa contra la dissidència musulmana, i la pragmàtica carolina de 1525 n’és el primer senyal›› (1986: 95). Les pressions inquisitorials es van accentuar, mentre que, paral·lelament, els moriscos van establir-hi connexions amb els turcs i francesos, aquests darrers amb la intenció de beneficiar-se’n en les guerres contra el rei d’Espanya. D’ací que ‹‹aviat la repulsió confessional quedés imbricada a la sospita de traïció política, i que els cristians nous fossin mirats com enemics potencials simultàniament de la religió i de la Monarquia›› (Fuster 1986: 96). Més endavant, l’estudiós de Sueca apunta també un dels factors -en la mateixa direcció- de la fòbia dels cristians a la llengua dels moriscos, a l’algaravia: ‹‹el temor constant de la revolta morisca, a les conspiracions amb els pirates nord-africans, a qualsevol possibilitat de subversió procedent dels neoconversos, havia d’incidir, ni que fos indirectament, sobre la llengua. La desconfiança espontània envers un idioma que no es comprèn, es doblava amb el recel de sospitar que aquell idioma, precisament, o la seva inintel·ligibilitat per als cristians, servia per ocultar o tramitar maquinacions espantoses contra la república›› (1986: 119).

L’intent d’uniformar la religió i la por a una conspiració amb els enemics de la monarquia semblen ser les causes de l’expulsió. També Manuel Lomas afirma que ‹‹la decisión de expeler a los moriscos valencianos antes que a granadinos o aragoneses no había sido arbitraria, sino que respondía a un temor muy presente, el miedo a una reacción contraria que pudiera provocar la desestabilización de un proceso en el que la Monarquía se jugaba una buena parte de su prestigio, reputación que pasaba por horas bajas desde la firma de la tregua en Flandes›› (2009: 149). En efecte, a més de raons religioses i de seguretat interna, també hi havia raons de prestigi, enfront del desprestigi que va suposar el mateix any 1609 el fet d’haver cedit a les pressions protestants a Holanda en acceptar la Treva dels Dotze Anys.

El colp de puny de Felip III, que enviava els moriscos valencians al nord d’Àfrica, va comportar, però, conseqüències en diferents àmbits que acabarien repercutint en el futur del País Valencià.

Els caus secrets

0
Publicat el 26 d'abril de 2013
Per fi, ja hi ha arribat: Els caus secrets. Antologia d’escriptors dels Països Catalans posteriors al 1972. Tot i que va eixir a les llibreries aquest dilluns, ahir van arribar els dos exemplars acabats de sortir del forn des de Palma. La cosa és que, a cura de Sebastià Bennasar, a qui li ho he d’agrair, s’ha fet una antologia d’escriptors des del 1972 fins als nostres dies. Hi ha 61 contes corresponents als 61 autors. Personalment, és tota una satisfacció i un goig, i un honor, i un plaer, i un orgull i tants sinònims d’alegria, formar-ne part amb Un ramellet de gessamí. Quan l’estiu passat, el bo de Sebastià m’ho va comentar via féisbuc (encara no ens coneixem en persona) no m’ho acabava de creure. Ara sí; ja sí. Ja és realitat. I ningú pot imaginar com n’estic, de content. Estar al costat d’escriptors que he llegit, que he llegit molt. O estar al costat de periodistes que em treien algun somriure quan eixien a la televisió. O estar al costat de tants i tants autors amb tantíssima qualitat. Això no té preu. El que deia, un honor, un plaer i tants etcèteres.

Moltes gràcies, Sebastià Bennasar i Susanna Moll, per la paciència i per l’oportunitat de participar en aquesta aventura que mai, mai, oblidarem ja. I moltes gràcies als 60 escriptors, per la companyia en aquest viatge que acabem de començar. 

6954