Hem caigut al parany
Hem caigut al parany. Inconscientment o voluntària, hi hem caigut. Ens havien venut que importàvem, que érem únics i irrepetibles, que la nostra presència era necessària, que arribaríem lluny, que solament calia córrer una mica i arribaríem de seguida a la meta, que érem els millors. Ens ho havien venut, tristament per a nosaltres, les veus alienes a la contesa. I una part de nosaltres va acabar creient-ho; el ritme, la cadència de les bones paraules pronunciades a l’uníson, que lluitaven contra l’altra meitat nostra plena de seny i raciocini. Vam caure en el parany, i hi hem romàs sense adonar-nos-en. Pensàvem que ja estava tot fet, que no calia esforçar-se, ja no dic gaire, sinó gens. Que tot discorreria d’una manera normal i constant. Que la vie était en rose. Tota l’existència caminant amb peus de plom, defugint eufòries i, com diu la cançó, com del cel a la terra, vam caure al parany. Hi vam caure, o ens hi vam deixar arrossegar. Fins al punt que ens créiem alguna cosa que no érem. Potser per damunt del bé i del mal. Ningú ens ho havia dit directament; l’entorn ens seduïa, ens deia que si no ho véiem, que els senyals eren clars. Sabem que l’elogi debilita, però no eren elogis; no competíem per veure qui pixava més lluny, sinó que ens havien fet creure que pixàvem més lluny. Eren simplement constatacions d’una realitat més aviat irreal. Mentre servíem, tot anava bé. I la motivació va minvar fins que ens assabentàrem que, efectivament, érem al parany. Vam perdre; hem perdut. Però no és una victòria dels altres; és una derrota nostra, i el que és pitjor: és una derrota contra nosaltres mateixos. Som, justament, al punt que sempre havíem criticat; al punt de l’immobilisme, de la conformitat, de l’acomodament; l’ambició sembla haver viatjat ben lluny d’ací, d’haver fugit d’aquesta irrealitat ben real que ens havíem format. Això sí, malgrat que escriguem que el teatre ens l’havien muntat perquè hi actuàrem, al capdavall, els actors érem nosaltres, i igual que vam pujar-hi les escales, també haguérem pogut triar un altre camí. Ningú en té culpa; en som els culpables i els responsables, d’aquesta situació. Tanmateix, hem entés que hi havia alguna cosa que no anava bé; pot ser que no haja sigut alguna cosa palpable, tangible, però l’atmosfera ens ho mostrava. Per això, només ens en queda una: tornar a lluitar; alçar-nos, rentar-nos la cara i posar-nos front a totes aquelles promeses que ens hem fet en els darrers anys. Materialitzar les paraules, desenvolupar els fets. Començar de zero, humilment, envoltar-nos dels nostres sense perdre de vista que la zona de confort no és el món real. Clavar-nos al cap que, encara que tot ja no siga possible, sí que està per fer. Que tot, en definitiva, només haja sigut un pas enrere per a agafar embranzida. Buscar la il·lusió i l’ambició perdudes i anar endavant, a per totes, sense por a res. Hem caigut al parany, però l’aprenentatge està en el fet de saber-ne eixir. Ens posarem els guants i tornarem al ring per a véncer-nos. I quan sone la campana, veurem qui dels dos n’ha sigut el guanyador. Abans, però, caldrà un dur entrenament. I, com tot principi, sempre es comença pels xicotets detalls…