Blocs de VilaWeb

Fa unes setmanes, va aparéixer publicat el volum La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), editat per Ferran Carbó, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló. En aquest, s’hi recullen les 31 comunicacions del Congrés Internacional sobre la Ironia en les Literatures Occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939 del passat més de març. Així, al costat dels capítols a càrrec d’experts i estudiosos, com Pierre Schoentjes, Carme Manuel, Juan V. Martínez Luciano, Giulio Iacoli, Amaranta Sbardella, Pere Ballart, Maria Planellas, Vicent Simbor, Núria León, Ferran Carbó, Mònica Güell, Brad Epps, Antoni Maestre, M. Àngels Francés, Marcel Ortín, Anna Esteve, Eberhard Geisler, Gonçal López-Pampló, Núria Santamaria, Magí Sunyer, Francesco Ardolino, Moisés Llopis, Jordi Malé, Ramon Rosselló, Andratx Badia, Patrizio Rigobon, Carme Gregori, Sònia Sellés, Assumpció Bernal i Josep-Vicent Garcia i Raffi, hi ha (no negaré que la cosa no fa patxoca!) el nostre xicotet gra d’arena: “La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster”.

En aquest capítol, analitzem, d’una banda, la importància de la ironia per a Joan Fuster, això és, la definició que dóna, l’especificitat que li atorga en relació a altres conceptes afins, com l’humor o la sàtira, i la rellevància que li concedeix en els seus papers d’història i crítica literàries com a tret constitutiu d’una certa tradició literària humorística a partir de l’obra de diversos autors. D’una altra, ens centrem en l’estudi de la ironia com a característica distintiva de la literatura d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla en la lectura que fa, com a crític literari, l’escriptor de Sueca.

Així que, si no sabeu què llegir o què regalar aquest Nadal, aquesta és un magnífica lectura!

M’agrada la pluja perquè m’ajuda a entendre’m; el món exterior i el món interior es fonen en un mateix món confús, caòtic, sibil·lític. És amb aquesta anarquia que trobem l’ordre. I en aquest ordre desordenat, cada dia ens afarten de paraules pomposes, plenes de promeses, de solemnitat. Ens les creiem; ens fan imaginar-nos els amos de l’univers, únics, exclusius. És el poder de les paraules -de la “paraula”-, que se n’entren per les orelles i, amb tota la cura possible, ens les acaricien tendrament, ens regalen el que volíem escoltar. Són paraules gairebé idèntiques a les que nosaltres ja hem llançat anteriorment, ara amb un viatge de tornada. Però recalque l’adverbi matisador: gairebé -gairebé!- idèntiques, almenys en aparença. Hui he agafat totes aquestes paraules que pul·lulaven per les orelles, on feien la seua feina, les n’he tretes curosament, les he ficades en un bol, encara que hi oposaven resistència, i he aguantat la respiració perquè volia veure quina n’era l’última voluntat. Tot seguit, les he deixades caure sobre un sedàs i, per a la meua sorpresa -o no-, tot el valor i el sentit s’ha quedat a la part de dalt; s’hi ha format una massa plena de sinceritat que no ha aconseguit passar la tela i situar-se sobre el plateret de la balança. A l’altre extrem d’aquesta, un bon grup d’hipocresia en mantenia l’equilibri. Al fons, potser per la pluja, potser vés a saber per què, el cristall d’una finestra s’ha trencat sorollosament.

Reconeix que és de les poques voltes que ha sucumbit a la pressió social per tenir la barba massa poblada i desordenada. Davant de l’altre reflectit a l’espill, i com si fóra un ritual, s’unta la crema d’afaitar: amb la mà dreta es posa espuma en l’esquerra i després frega les mans; tot seguit, s’acaricia les galtes mentre posa boca de peix; passa a la barbeta i, mentre l’alça cap amunt, refrega més espuma. Ara mateix té mitja cara oculta rere el blanc espumós. I juga a fer ganyotes amb el company que té enfront, que li les torna alhora, però a la inversa. Llança besos, repeteix frases de pel·lícules, canta amb la maquineta com si fóra el micròfon. Pensa, però només durant un breu instant, momentàniament, sense calar-li al fons, com d’arrapa-i-fuig, que és lliure, que el que el mira el coneix de sobra i que no li cal fingir. Potser fingir no és la paraula adequada, perquè ell no és de fingir. Potser adaptar-se a certs convencionalismes? Sí, potser això. Però res, ho deixa córrer. El marc de l’espill li arriba a l’inici de les costelles, o on hi hauria d’haver les costelles, perquè fa alguns mesos que no se les troba. I si s’untara tot el cos d’espuma? Li caldria més d’un pot, però seria graciós. Tal vegada es faria una foto i la penjaria a les xarxes socials; segur que tindria molts m’agrada. Com aquella vegada que, aprofitant que pintava la paret, es va pintar tot ell. No, no té prou d’espuma per a tot el cos. Mira el gran dictador del segle XXI, que marca que li queden uns quinze minuts perquè hi arriben els convidats. Sempre amb presses; mai no n’aprendrà. Mulla les fulles de la maquineta en la basseta d’aigua que ha deixat sortir i comença pel coll, primer per sota de la nou, després pels costats i, amb tota l’atenció del món -aguanta la respiració durant uns segons, voldria aguantar també els batecs del cor-, hi passa la fulla per damunt. No s’ha tallat, torna a respirar i segueix per les galtes, primer per la dreta, després per l’esquerra. Té, però, molt de compte amb les patilles, que han de quedar simètriques. Quan acaba, va a buscar el postafaitat. L’obri, se’n tira, primer a la mà esquerra, que després frega amb la dreta, i s’acaricia la cara. No sap si és l’olor tan forta que desprén, però es mareja, fins al punt que troba la pila més alta i l’espill més amunt; ara només li permet veure’s fins als mugrons. Un principi de glopada li sura per la gola, però li tanca el pas exterior. Es pega quatre colpets a les galtes mentre posa la boca en forma de o, de manera que ressona. Ja està aviat; la dutxa el farà reviscolar, però no recorda que l’aixeta estiguera tan alta. Res: aigua freda i avant. S’ensabona, obri l’aixeta i ja està a punt. Però, en eixir-ne, s’adona que aquell no és el vàter on havia entrat; és el de cals pares, amb l’estufa de dues pantalles engegada. Es mira a l’espill i li costa adonar-se que no és ell. Bé, no és ell actualment, és ell fa, no ho sap, huit, deu, dotze anys? Sent la mare, que fa el sopar; sent l’avi, que veu un partit del Barça i es caga en tot allò cagable i en tot allò que no; sent l’àvia taral·lejar un tatara-tata-ta, tatara-tata-ta, i sent el pare que torna de la fàbrica. No era dissabte? L’altre li diu que no, però sembla igual d’estranyat que ell. Quan ix del vàter, els veu a tots, no ho sap, huit, deu, dotze anys més joves?, al voltant de la taula. Càguentot, mira que eres lent per a dutxar-te! Per què fas eixa cara de sorprés? I ell calla, seu, agafa un palet de cranc, se’l posa a la boca. Mentre maleeix haver fet cas a les veus que li comentaven que s’havia d’afaitar, no pot evitar que un lleu somriure li nasca. Amb la boca encara plena, s’alça i els abraça a tots, que li copien la cara de sorprés que ell tenia fa uns minuts. Beu una mica d’aigua.

Acostume a anotar tots els llibres complets (des de la pàgina u fins a l’última) que llig, podríem dir, per plaer o per obligació (presentacions o entrevistes), però que no estan del tot relacionats amb la investigació, amb excepció de Línia blava i La senyoreta Keaton i altres bèsties. Llibres per a abans de dormir o per a estones de lleure, en definitiva. Hi queden fora, doncs, contes, poemes, articles, capítols o assaigs solts, apunts de diaris o dietaris, etcètera: tot allò que no constituïsca una unitat en forma de llibre i que no siga “llegible” de nit. La pregunta ara seria destriar què és “llegible-de-nit” per a cadascú, però no embolique més: entenem els conceptes a la manera general. L’any passat vaig apuntar com a data d’inici per a veure el que llegia durant un any l’1 de novembre. I, ja que estem, aprofite i m’ho marque de cara a l’1 de novembre vinent. Hi ha molta -massa?- narrativa, algun poemari i algun assaig; potser ho hauria d’invertir i afegir-hi clàssics ja d’una. Objectius, doncs, per als pròxims dotze mesos. I ací les trenta obres -no és un gran nombre, ho sé, però ja he dit què hi quedava fora- d’aquest període.

– Línia blava, de Ramon Solsona

– Com un record d’infantesa, de Feliu Ventura

– Una cabana a l’hivern, de Hubert Mingarelli

– Café del temps, de Joan Borja

– L’últim llibre de Sergi Pàmies, de Sergi Pàmies

– La gran novel·la sobre Barcelona, de Sergi Pàmies

– T’hauria de caure la cara de vergonya, de Sergi Pàmies

– Benzina, de Quim Monzó

– La taronja mecànica, d’Anthony Burgess

– Aloma, de Mercè Rodoreda

– Un sepulcre de lletres minúscules, de Silvestre Vilaplana

– Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner

– Irène, de Pierre Lemaitre

– Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre

– Tota la veritat, de Núria Cadenes

– Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies

– Primers contes, de Truman Capote

– Alex, de Pierre Lemaitre

– Simfonia per a set veus, de Raül Francés

– Rossy & John, de Pierre Lemaitre

– Llull més lluny, de Joan Torró

– Camille, de Pierre Lemaitre

– Els millors relats de Roal Dahl, de Roal Dahl

– Contes, d’Anton Txèkhov

– Gegants de gel, de Joan Benesiu

– Tres dies i una vida, de Pierre Lemaitre

– Pep Gimeno ‘Botifarra’. El cant de la terra, de Josep Vicent Frechina i Joan Olivares

– Quan caminàvem la nit, de Joanjo Garcia

– La senyoreta Keaton i altres bèsties, de Teresa Colom

– Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

Aprofitant el títol d’una de les seccions d’aquest bloc amb l’afegitó de l’interrogant, prepare una xarrada per a demà per als alumnes de l’IES Gonzalo Anaya (Xirivella) sobre els llibres que em van marcar quan anava a l’institut -o això m’havia demanat la meua antiga professora Amparo Vilaplana. No obstant això, m’adone que dos terços (i mig) del resultat són sobre llibres que m’hauria agradat que m’hagueren fet llegir. O, com a mínim, que me’ls hagueren fet treballar des d’un altre punt de vista que els simples exàmens o controls de lectura. En qualsevol cas, parlaré de Ferran Torrent i de Quim Monzó, de Manuel Baixauli i de Ramon Solsona, de Mercè Rodoreda i de Pere Calders, de Vicent Andrés Estellés i de Rodolf Sirera, de Federico García Lorca i de Kafka, de Shakespeare i d’Homer, així com de Josep Pla i, sobretot -i ja els demane disculpes de bestreta-, de Joan Fuster, però també dels Simpson, de Marea, d’Ovidi Montllor, de Miquel Gil, de Tierra Santa, de Francesc Bellmunt, de Youtube, de Twitter o dels blocs.

Quan érem menuts, molts ens divertíem fent giravoltar una trompa. Recorde que, amb cinc, set, nou anys, premia la punta del cordó sobre la punta de ferro, i, a poc a poc, anava enrotllant tota la superfície en forma de pera. Demanava l’atenció i, quan hi miraven, la llançava, i, pam, això girava i girava i tornava a girar. Després li tocava a un amic, i després a un altre. Al principi, comptàvem els segons que durava el ball; tot seguit, féiem tots el mateix procés i, uala!, les tres trompes dansaven. L’espai podia ser immens o reduït, i en el segon cas, temies i anhelaves el xoc entre els barrilets, sempre que el teu fóra només espectador. El contacte significava que el ball s’acabava, i el que més resistia, era el guanyador. Com en tantes altres competicions infantils, lúdiques o esportives, gairebé mai m’emportava la victòria, però tant feia. Hi tornava: premia la punta del cordó sobre la punta de ferro, i, a poc a poc, anava enrotllant tota la superfície de forma de pera. Demanava l’atenció i, etcètera. En les estones que no competíem, provàvem de fer filigranes amb el cordó i la trompa: la que més m’agradava era la de provar de fer un nuc a la punta de ferro i, abans de tancar-lo, vola cap amunt! Si quan queia seguia rodant, et senties com el puto amo momentani; despertaves enveges i admiracions per igual. Però, de seguida, un altre et superava, i, a sobre, hi afegia alguna dificultat -potser d’aquesta competitivitat han begut els inventors dels aparells electrònics. Tu -tota la resta excepte el nou puto amo- passaves al segon pla. I provaves d’imaginar noves figures. Al capdavall, però, el que importava era que la trompa no s’aturara, no es doblegara, que seguira en peu, balla, balla, va, no pares!

I quan et vas adonar, et trobaves dins de la trompa que un demiürg anònim i emmascarat va llançar fa vint-i-cinc anys. I giraves, i giràvem, a una velocitat sorprenent, cadascú a un punt: uns a la superfície, uns altres pel relleu, uns altres fregant la punta de ferro. A la llunyania vas observar un amic enganxat a unes d’aquelles trompes més modernes que, en rodar, feien llumetes. Sempre hi ha hagut classes i classes. I t’agradaria, al contrari de quan eres menut, que alentira el ritme, que et permetera gaudir més del pas assossegat de les imatges. No obstant això, tems que s’ature del tot i la cosa s’espatlle, se’n vaja en orris. Farà competicions aquell estrany ésser amb els seus companys?

Des del 13 de juny, i amb el parèntesi estival d’agost (que ara he de recuperar), digitalitze articles de i sobre Joan Fuster a la base de dades de l’Arxiu Joan Fuster, situat a la casa de l’escriptor i futur museu. Es tracta -ja ho detallaré més endavant, amb els respectius i meritoris agraïments- d’una beca de la Càtedra Joan Fuster. Cada setmana, doncs, la rutina matutina em porta des de l’Olleria fins a Sueca amb cotxe, i viceversa. El cas és que he aprés coses del tarannà meticulós del mestre -coses paraliteràries, s’entén-, però l’altre dia em vaig esborronar. Justament l’endemà que es complien els anys (35 ja) dels atemptats, una veïna de la casa em va relatar els fets d’aquella matinada. Havíem acordat, la funcionària de la casa i jo, que tornaríem d’esmorzar a menys quart, i ociós de deambular pels carrers de Sueca, vaig anar una mica abans a esperar-la a la porta. Allí s’hi apropà la veïna -dos cases al costat de la de l’escriptor-, que és germana d’una de les bibliotecàries que té compte de l’Arxiu. La cosa, però, és que, després de les respectives salutacions, es posà a contar-me com visqué aquells fets de fa més de tres dècades.

Jo estava al menjador i, de sobte, se sentí una explosió. És clar, vaig anar a la cuina amb por perquè creia que m’havia deixat el gas obert i havia enxufat algun aparell. Però no era la cuina: des del balcó vaig veure com Fuster obria la porta aquella [assenyalant la d’enfront] i es disposava a creuar perquè uns malnascuts li havien posat una bomba a la reixa. Abans que creuara, el veí l’advertí que estava a punt d’explotar una segona bomba. I explotà. Els danys, per sort, només foren materials; les finestres rebentaren, la cotxera aquella [la d’enfront] també quedà malparada, i tots els documents que tenia a prop del carrer es cremaren o es trencaren. Des d’aleshores, passà tots els papers a la part de darrere.

Fins ara, havia llegit els esdeveniments per la premsa de l’època, o els havia escoltats de la boca de professors, escriptors, historiadors, o a través dels documentals. Però mai de viva veu per una veïna mateixa; la cara d’odi amb una espurna de revolta als ulls que posava contra aquells feixistes sense nom mentre m’ho contava m’eriçà la pell. Fuster era estimat a Sueca, i 24 anys després de la mort, la gent el recorda amb molt d’afecte. Un afecte que, potser, caldria que els de les administracions i institucions (AVL inclosa) començaren a tindre-li. Conscient que no era la millor manera d’acabar el relat pel mal sabor de boca, encara em comentà allò que sa casa era el pub més barat del poble, que hi circulaven moltes personalitats -“mira, aquell és Raimon!” o “mira, el president de la Diputació d’Alacant”-. Hi havia molta vida per aquest carrer, aleshores, confessà.

I m’obriren la porta i vaig seguir amb la feina, corprés, no per les paraules, sinó per la manera d’enunciar-les. Coses que se sabien, però contades en primera persona i a la cara, i a tu, i amb aquella mirada de menyspreu pels remalparits que pensaven que eliminarien unes idees. Només per anècdotes com aquesta, tot i que -ja vos ho he dit- hi ha moltes coses més, ja paguen la pena les matinades.

Fa poc vaig llegir per Twitter que algú deia que estava acabant la llista de llibres pendents, que li’n quedaven pocs. Entenc per “llista de llibres pendents” un full -físic o metafòric- de llibres que vols o has de llegir, ja siga per plaer o per obligació (normalment, en aquests casos, són per plaer). He de confessar que jo també, a principi de 2015, vaig fer una mena de llista o propòsits literaris per al 2015. Diré, però, en la meua defensa, que no era una “llista de llibres pendents”, sinó uns “propòsits literaris per al 2015”. El lector haurà notat la diferència: els llibres pendents no tenen data límit. I justament per això em xocà aquella piulada de l’altre dia: es pot acabar realment una llista de llibres pendents? Pots emmarcar-te una data d’inici i una de final -jo em vaig posar el 2015, tot i que no ho vaig aconseguir-, però el sintagma “llibres pendents” és molt general, infinit. No, és que em dedique només als clàssics. D’acord, però quins clàssics? Els quatre o sis noms que sempre es repeteixen? I aquests noms que es repeteixen, no portaran a més llibres? I aquests, a més, i a més, i etcètera? Mmm… bé, doncs a la literatura tal. Perfecte, però dins de la literatura tal no estiraràs d’ací i d’allà i acabaràs, necessàriament, viatjant a la literatura pasqual?

Sense anar més lluny, aquest estiu -aquest agost i primeres setmanes de setembre, uns 45 dies, període concretíssim- m’havia marcat mentalment unes determinades lectures. I, de sobte, plas!, ens apareix un Lemaitre, un Solsona, una Riera, un Olivares i un Frechina, un Garcia, i veus que la llista que t’havies fixat per a uns dies determinats, buuuum, s’eixampla. I ara què? Mentrestant, t’arriben més consells i bons comentaris sobre una Colom, un Domínguez, una Kopf. Però els dies estan a punt d’esgotar-se i han quedat novel·les, contes, assaigs pendents. On van? A la “llista de llibres pendents”. Aquesta, per tant, segueix creixent i ampliant-se. Ep, i les relectures no són lectures també amb nous matisos? Sort que aquell full físic o metafòric té espai per a tot.

Acabar una llista de llibres pendents, sempre que es tinga un mínim -ínfim- interés intel·lectual, és impossible. Qui diga el contrari, o menteix, o encara no ha acabat el llibre que té entre mans. Aquesta impossibilitat, tanmateix, ens porta a una constatació tràgica: la frustració i la resignació que mai podrem llegir tot el que ens interessa. I això, repetisc, és ben trist, però ja venia inclòs des del mateix moment que vam eixir del ventre de la mare. El que passa és que mai ens ho han explicat ni a l’escola ni a l’institut (“heu de llegir tot el que aplegue a les vostres mans!”), i comencem a saber seleccionar quan ja hem passat ben bé la vintena. Alguns, atrets pel “fanboyisme” -o llepaculisme-, ni això. Casualment, també és l’edat en què les obligacions es multipliquen i el temps de “plaer” minva. Ai…

Unes vuit-centes persones celebren els trenta anys de l’editorial Bromera en un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i més artistes convidats al Teatre Principal de València

El setembre del 2005, vaig obrir el llibre de text blau de 3r d’ESO de l’assignatura de valencià. Era de l’editorial Bromera, que aquell curs era a punt de complir vint anys. Fulleges el llibre, vas passant unitats, arribes a la cinquena i el ‘Romanç de cec’, d’Al Tall: ‘Va ser a la tardor de 1705/ que a Altea desembarca Baptista Basset.’ Com que som al setembre i encara queden mesos per a arribar-hi, tu, com si fosses l’adolescent més perillós del món, cerques la cançó a l’Emule. Saps que és il·legal –la qual cosa t’excita–, però trobar el CD al teu poble és impossible. Dues hores de descàrrega després, l’escoltes i, inconscientment, omples els buits de l’activitat. La tornes a escoltar. I una vegada més. I una altra. I passes a cercar informació de qui eren els maulets i els botiflers, o l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip de Borbó.

Dimecres, al Teatre Principal de València, Lirios Bou, il·lustradora i llibretera, en el vídeo que, amb el lema ‘Llibres, passió, futur’ havia preparat l’editorial alzirenya per a celebrar els trenta anys, va expressar aquesta experiència col·lectiva semblant: ‘Bromera, jo crec que és l’editorial que tots els xiquets recordem per la manera com vam començar a llegir en valencià.’ No sé exactament amb quin llibre vaig aprendre a llegir, però sí quin va començar a despertar la meua consciència cultural, nacional, identitària. I era obra de Bromera, que, despús-ahir, ens va oferir un espectacle a l’altura de les seues tres dècades d’existència.

Però comencem pel principi. Dimecres, a les 19.50, el Teatre Principal de València s’anava omplint mentre el voyeur que escriu aquestes línies observava fascinat les personalitats del món cultural, com Joan Olivares, Josep Vicent Frechina, Manel Joan i Arinyó, Anna Moner, Esperança Camps o Enric Lluch, que anaven seient. Dos avisos des de megafonia, el teatre ennegrí i començà la primera de les tres parts –Llibres– en què es dividí l’espectacle. Carles Alberola, mestre de cerimònies, agraí al públic repetides vegades l’assistència i les compres de llibres, com també la tasca de Metges Sense Fronteres, per als quals anava destinada la recaptació de les entrades. I, de seguida, presentà la rondalla i Pep Gimeno Botifarra, el qual, postisses en mà, arrancà amb el ‘Dotze i U’. I se succeïren peteneres, uns, jotes –algunes, fins i tot, amb dansa inclosa–, fins que Alberola l’interrompé per a donar pas al primer artista convidat, Miquel Gil, que posà la seua veu potent i rogallosa al ‘Vetlatori’. Tot seguit, hi aparegueren Ahmed Touzani, primer amb el violí, després amb la veu, i Miquel Gironés amb la dolçaina, per a interpretar cants de batre.

La segona part –Passió– demostrà l’apassionament dels protagonistes del vídeo. Com, per exemple, Enric Lluch, que afirmava: ‘Bromera és una família.’ I, parlant de passió, que bé que tocaren la Unió Musical Santa Cecília i Pau Chàfer i tots els músics! A continuació, Alberola féu pujar a l’escenari dos dels homenots de l’editorial: el creador i director, Josep Gregori, i el director literari, Gonçal López-Pampló. Gregori es mostrà emocionat per la gratitud que li havien adreçat des d’una carta i per veure el Principal ple de gom a gom. Agraí als artistes que portaven l’espectacle avant el seu benfer. També donà les gràcies als escriptors i il·lustradors, als docents, als llibreters i bibliotecaris, als assessors lingüístics i traductors, als dissenyadors, a totes les persones i professionals que li han fet costat, però, sobretot, a l’equip humà de Bromera per la faena ben feta: ‘Sense tots ells, no seria possible.’ I als assistents, per haver-hi anat i per haver llegit en valencià.

López-Pampló, per la seua banda, va deixar el titular de la nit: ‘Bromera és un èxit de la societat civil valenciana.’ I tot seguit ho va explicar, en la línia que abans ho havia fet Lirios Bou: ‘La meua generació i les que l’han seguida han pogut accedir a la lectura en valencià amb una certa normalitat. Això ens permet confiar en el futur de la llengua i la literatura catalanes a pesar de les incerteses del futur.’ Entre aquestes incerteses, el director literari fou crític amb Xarxa Llibres, un programa de creació de bancs de llibres i altres materials fomentat per l’actual govern valencià, perquè –explicà– calen fórmules conciliadores i de consens de tota la comunitat educativa, però que no resulten ‘tan lesives per als que formen part de la cadena del llibre i per als seus companys de viatge’.

Una conseqüència d’això és –comentà– la reducció de l’aportació econòmica anual de Bromera a Metges Sense Fronteres i a Escola Valenciana. Tanmateix, va remarcar que l’editorial continuaria donant suport a aquestes entitats ‘en la mesura de les seues possibilitats, perquè creiem en la seua tasca’. Finalment, es va mostrar esperançat a ‘trobar les maneres de donar suport a les necessitats de tots, perquè tots compartim la paraula, la confiança en la paraula’, la qual és una ‘força transformadora’. I ‘som conscients de la importància del llibre per a fer-la créixer’. Per tot això, va concloure, sempre trobaran ‘Bromera al costat’.

Començava, doncs, la tercera part –Futur–, i hi aparegué l’últim dels convidats: Miquel Ramos, d’Obrint Pas. Amb el Botifarra i la resta de músics, ens regalaren l’entusiasta ‘Malaguenya de Barxeta’ i ens posaren la pell de gallina –una volta més– amb l’estrofa tan aplaudida: ‘Vinc del cor de la Costera,/ del poble dels socarrats,/ d’allà on renaix de les cendres/ el meu País Valencià.’ L’acte acabà entre aplaudiments i amb la Muixeranga d’Algemesí construint torres al so de la cançó homònima.

En arribar a casa, vaig cercar ràpidament el ‘Romanç de cec’. És curiós com acaba la cançó: ‘Si voleu seguir/ en els llibres està tot escrit.’ I efectivament, tot o gairebé tot està en els llibres de Bromera. Només cal demanar que, com que les noves generacions no tindran –si no canvia prompte la cosa– dibuixos animats en valencià, ningú no tinga la insensatesa de privar-les de l’editorial d’Alzira. Ni a nosaltres, ja adults, tampoc, alto! I que siguen, com a mínim, trenta anys més.

(Crònica publicada a Vilaweb, el 30 de juny de 2016)

(Vídeo de l’acte a Comarcal Televisió)

Bona nit a totes i tots!

“Corregir i augmentar: això és la cultura”, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla. Per als dos escriptors de les nostres lletres, la cultura era “acumulació” i “millora” –una “millora” entesa com una aportació positiva al que ja hi ha. L’originalitat fusteriana i planiana rau, justament, en això: en el fet d’aportar alguna cosa nova a la tradició. Recordem la màxima bíblica del no hi ha res de nou sota el sol. Aquest ha estat el nostre objectiu a l’hora de coordinar el llibre que el lector tindrà entre mans; a la tradició, hi hem afegit –i n’hem llevat– alguns aspectes.

Per exemple, la portada, obra de Ceferino González Cespón, va ser el I Premi del Cartell Anunciador de les Festes de 2016. Nosaltres, doncs, vam decidir aprofitar-lo per a la portada a causa de la temàtica i del bon saber fer. Ara bé, una de les innovacions és el subapartat “Diàspora olleriana (I) i (II)”, dins de la secció Història, costums i gent. Vam creure que calia donar-hi veu a una part –representativa, perquè el llibre té unes coordenades espacials molt concretes– dels ollerians que han hagut de marxar: uns al Principat i altres a Alemanya. Alguns d’aquests són o han sigut festers en algun moment de les seues vides, i ara, per raons laborals, viuen lluny del seu punt de partida. Ells també són l’Olleria; són els que ens situen en el mapa fora de les fronteres estrictament locals.

I parlant de ser de l’Olleria, una secció que vam trobar interessant d’afegir-hi és la titulada Som poble. Aquesta secció, que a la seua manera substitueix l’antic Noticiari local, és una píndola d’autoestima per als ollerians. En uns moments en què encara ressonen certs menyspreus mediàtics, hem volgut destacar les activitats de certes persones que ens han situat en diferents indrets o àmbits del món. Esperem que aquesta secció vaja augmentat amb el pas del temps, perquè serà senyal de prosperitat, de creixement, i, sobretot, d’orgull.

Igualment, hem introduït una altra secció: Uns se’n van, altres hi vénen. És una secció de transició –per dir-ho d’alguna manera– entre els càrrecs de 2015 i els nous de 2016. També és una manera que els primers no caiguen en l’oblit d’un any per a l’altre. Ara, però, hem volgut arreplegar-ne opinions, sensacions, experiències. I ho hem volgut fer més enllà del paper: amb entrevistes, fantàsticament fetes i editades per Anaïs Penalba, d’Elles Audiovisual, que es podran veure amb el sistema de codi QR que tenen la majoria de telèfons mòbils actuals. El lector, ací, només en tindrà un menudíssim tast.

No cal dir que tot això mai no ho haguérem pogut fer sols; en aquest camí, hem tingut el suport de moltíssima gent, com els col·laboradors literaris i les associacions. Però també dels festers i les festeres i de les reines (i de les mares i dels pares que ho fan possible). I de les filaes, i de la Junta Central de Festes de Moros i Cristians. I dels festers i festeres de Loreto de l’any passat i d’enguany. I dels fotògrafs, del Col·lectiu l’Olla, o de les persones que ens han ajudat –desinteressadament– a posar il·lustracions al llibre. Per cert, durant el període de festes, hi haurà un “comboi ollerià” a Twitter, Facebook i Instragram perquè es pugen fotografies dels diferents actes, les millors de les quals apareixeran en el llibre de l’any que ve. I de Blauverd impressors S.L., que ha sabut fer una maquetació i un disseny actuals, contemporanis, adaptats als nous temps. Ha realitzat un llibre fresc, llegible, trencador.

Evidentment, tampoc no ho haguérem pogut portar a terme sense l’aposta de Julià Engo i tota la regidoria de Festes, sense la confiança absoluta de la qual –que agraïm de tot cor–, no ens hauríem pogut acarar, un dia, a aquest gran repte. I, per extensió, tot l’Ajuntament de l’Olleria, tant els regidors com la resta dels treballadors, que, en tot moment, hi han estat involucrats i ens n’han facilitat l’aventura amb tot el que tenien a l’abast.

Unes mencions especials, potser, foren per a Manolo Mompó i Vicent Albiñana per la recepció de materials; per a Víctor Albiñana per l’assessorament amb les imatges; i, sobretot, per a Miguel Ángel Martínez, que ens ha fet de Virgili i ens ha acompanyat des del primer dia en aquest procés. Per últim, evidentment, voldríem destacar els ànims dels pares i Cris, que ens ha encoratjat en els moments de més desesperança, quan semblava que les coses es torcien. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra idea ha estat fer un llibre adaptat a l’actualitat, que se n’eixira una mica dels cànons del paper i, potser, de l’esquema d’altres anys, però sempre mantenint-ne l’essència. El que tenen a les mans és el producte de mesos de treball, d’arreplega de material i documentació, de correccions, de buscar una foto ací, una imatge allà, d’intentar que tot quadre més o menys bé. Sabem que no agradarà a tot el món; això seria una tasca impossible. Tanmateix, tanquem aquestes línies esperant que, com a mínim, si hi ha crítiques, que siguen per a millorar els pròxims llibres de festes que hi vinguen darrere. De fet, al final del Llibre trobaran un correu on poden fer-nos-en suggeriments. L’originalitat de què parlàvem adés era això: “acumular”, “deixar-hi el nostre granet d’arena” per als que hi vindran després. Els desitgem que passen unes magnífiques festes.

Fotografies: Ajuntament de l’Olleria i Víctor Medina (Portal de l’Olleria).

En els últims dos mesos i mig m’he enfrontat -una lluita acarnissada, ara vos ho conte- amb dues novel·les, però se m’han resistit fins a la sacietat. És la tercera vegada que em passa en un any natural. No m’agrada deixar-me-les a mitges (i més quan les he comprades!), però costen i endarrereixen lectures acumulades. És això créixer com a lector i saber què sí i què no? És això començar a tenir un cert nivell d’exigència lectora? En el primer cas, pot ser que fóra l’acumulació de feina i el gruix de la novel·la (unes 500 pàgines quan tens molta feina pendent en poc de temps són coses que no solen casar bé), dos factors que van fer que em quedara a cent pàgines i escaig d’acabar-la . Ep, i no és mala novel·la, compte, malgrat les descripcions supèrflues i les subsubsubhistòries sobrants -“de tota novel·la sempre en sobra la meitat”, ja ho deia el mestre-. Sé que hi retornaré algun dia, tan sols és que ara no era el moment; no m’ha enganxat. En el segon llibre, però, i definitivament, el veredicte és claríssim: molt avorrit i repetitiu en les descripcions, l’autor s’hi mostra molt pedant en el llenguatge, tot massa mastegat sense opcions perquè el lector s’hi implique. El pitjor és que és una novel·la publicada a través d’un premi, la qual cosa hauria de servir perquè es replantejaren què s’ha de premiar i què no. Uf. I et quedes malament dins de tu, amb una sensació de derrota, de sentir-te incomplet. I, tot siga dit, amb uns quants euros menys a la butxaca, molt mal invertits, gairebé com si els hagueres llançats al fem. Res, seguim amb les criatures que s’acumulen en la prestatgeria, que en són moltes. Moltíssimes. Massa com per a anar perdent el temps.

D’ací unes hores, més concretament a partir de les 22.30 h, si res d’última hora no ho impedeix, presentarem el Llibre de Festes de 2016, en què hem estat treballant des de finals de gener. Han sigut mesos de recollida de material, de correcció lingüística i estilística, de preguntar a uns i a altres, i tot això s’ha materialitzat en un llibre de vora 400 pàgines. Hui ens tocarà fer un parlament -que penjarem ací demà o diumenge- i agrairem el temps dedicat a tots els que es mereixen el nostre reconeixement, aquells sense els quals res no haguera estat possible. Ara, però, fem l’última revisió del text, aclarim la veu, relaxem-nos, preguem perquè el mal de panxa de la nit passada no hi acudisca, i donem pas, a falta de menys d’un mes, als inicis de les Festes Patronals i de Moros i Cristians de 2016.

“‘Corregir i augmentar: això és la cultura’, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla”…

Fa uns cinc mesos d’aquella primera matinada sense dormir, nerviós, acabant-me La taronja mecànica i fent temps per agafar els primers tren i metro en direcció a Campanar. Davant del PROP II, en un banquet, un dilluns de gener en què hagueres fet 88 anys, a les set i acompanyat d’Aloma, esperava per a entrar a la meua primera classe. I encara com vaig anar amb temps perquè em vaig equivocar d’edifici, però tant se val, queda en l’anecdotari. Han passat uns cinc mesos en què he conegut moltes cares noves i alguns noms (faig la distinció perquè del gruix inicial d’alumnes, se n’han anat quedant parts més reduïdes), i, potser, alguna amistat per simpatia política i fusteriana. Podria caure ara en l’elogi gratuït, en el ditirambe impostat, però no ho faré. Només aprofitaré aquesta entrada per a agrair-vos, a tots aquells que heu assistit i, sobretot, heu participat a les classes, la vostra col·laboració. Gràcies. Potser se’ns han quedat moltes coses pendents; m’hauria agradat treballar més cançons, més material audiovisual, més lectures, però les hores eren les que eren, i l’horitzó i la dificultat de les proves ens han marcat el camí. Potser -segur- he errat en diversos aspectes, en els enfocaments d’explicació, en els mètodes. Tanmateix, el simple fet que, al final, hàgeu interioritzat tantes coses, que vosaltres mateix vos autocorregiu, que em pregunteu dubtes, ja és motiu de marxar amb la cara ben alta. Perquè no oblideu que els dubtes són importantíssims: demostren preocupació i, sobretot, aprenentatge. Qui no aprén, no dubta. M’heu fet sentir com a casa; heu fet del PROP II, de l’INVASSAT, de la Conselleria de Trasparència o de CulturArts extensions de la zona de confort. M’heu servit com a espill per trobar-me les carències i poder millorar-les. Heu reivindicat la figura del professor, tot i que jo no me n’he arribat a considerar, en tot aquest temps, de professor. Cada matí i cada vesprada que ens hem vist, l’alumne he estat jo. Jo he estat l’aprenent, l’observador, la vostra audiència. Amb vosaltres he millorat l’expressió calmada -sí, ara direu, redéu, com seria si no!-, ja que, si m’haguéreu escoltat fa, no sé, un any, entendríeu el que vos dic. M’heu omplit d’experiències i de vida, i heu fet que matinar no fóra tan pesat. Vos demane disculpes si en certs moments no he sabut estar-ne a l’altura, si he ofés a algú -evidentment, sense pretendre-ho- amb algun comentari o correcció, si creieu que podria haver sigut millor i no ho he estat. Jo, però, sempre he intentat facilitar-vos l’absorció de valencià. Espere que ens trobem, en algun moment de les nostres vides, pel camí; que em torneu a preguntar les diferències del “potser” i “pot ser”, encara que siga per vici, perquè ja ho sabreu; que parlem de temes quotidians evitant els castellanismes; que em conteu que ja ho coneixeu gairebé tot de la nostra llengua. Espere que vos vaja molt bé a tots. Els que vau passar la primera prova, no dubteu que brodareu la segona. I els que no, tranquils!, si seguiu amb l’esforç i el treball que portàveu damunt, a novembre sereu aptes en cada nivell. Ah, i espere veure els del Mitjà l’any que ve, si em donen els mateixos centres, en el Superior! Moltes gràcies de nou, i ara més concretament, als que heu vingut cada dia, sense defallir, tant si n’heu sigut vint com si només hi havia una persona. En aquests casos, potser no caldria només autocrítica, sinó preguntar-se què ha passat. Però això ara -com deia el polític- no toca. Sou molt grans, i no oblideu que, malgrat el que creieu, ho teniu tot al cap; apliqueu els coneixements! Sigueu feliços, sigueu constants i sereu, per sempre més, imparables. Gràcies!

(I demà, comença una nova aventura relacionada amb Fuster…)

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha aprovat per sorpresa un pacte amb la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV). Vivim en un país on tots pacten amb tots sense el consentiment de gairebé ningú. Ja ens va bé. Res, que la cosa ha alçat molta polseguera -i hi continua, ara mateix, per les xarxes socials. No entenc l’estranyesa: l’AVL va nàixer per a separar la llengua i ara pacta amb una colla d’indocumentats que han treballat les darreres dècades pel secessionisme lingüístic. On hi ha la sorpresa?

Si, a més, ens atenem a les declaracions d’Antoni Ferrando, catedràtic en Filologia Catalana i membre també de l’AVL, que a Vilaweb ha comentat que ni se li ha reconegut el dret com a membre del Ple a presentar esmenes, ni s’han tingut en compte els 7 membres electes (tot i que crec -i açò ja és opinió personal- que un d’aquests set nous membres també s’hauria baixat els pantalons davant dels anticatalanistes), res no té sentit. Igualment, remarca les incoherències de la proposta de declaració, així com la presència de mots no normatius (“com ‘decà’ per ‘degà'”, que “no és adequada i posa de manifest que la declaració no compromet la RACV a usar la normativa oficial del valencià”). O posar al mateix nivell l’AVL -la institució, INSTITUCIÓ, normativa oficial- i la RACV -“una fundació pública de la província de València, que combat la normativa lingüística oficial”. Finalment, apunta Ferrando en la direcció que el diàleg s’hauria d’obrir amb altres entitats que estudien científicament el valencià com les universitats valencianes.

Que l’AVL no és sant de la meua devoció, és cert. Tecles sobre l’ortografia i la gramàtica a part, per què no reconeixen, ara que fan audiovisuals i altres històries sobre autors valencians, Joan Fuster com un autor en la nostra llengua? Fixeu-vos-hi: no és un ningú; és Joan Fuster, el gran, no només escriptor valencià de postguerra, sinó també vertebrador cultural del domini lingüístic. Encara que algun nou membre de l’AVL li tire les culpes de totes les desgràcies que hem sofrit els valencians. Però ara es pacta amb els que li van posar les bombes. O els que li enviaren una altra bomba a Sanchis Guarner. Hem perdut el nord, amb aquest afany de pactar amb qualsevol perquè “s’ha d’arribar al consens dels valencians”. Ens han agredit, han agredit la nostra llengua, i ara els donen la mà i els situen al mateix nivell. Ep, i alerta a tirar-li les culpes, al PP, que ara no pinta fava en tot això (tampoc al govern actual, només que abans el més fàcil era dir que era culpa del partit governant). Res, que el senyor Ramon Ferrer ja té la seua foto, ja torna amb els seus amiguets de la RACV (de la qual prové), i que, una vegada més, dels assumptes de la llengua, se n’ocupa tothom. Tothom excepte els filòlegs. Els filòlegs? Per a què serveixen els filòlegs en una acadèmia de la llengua? Com a dada, acabaré aquesta entrada recordant que l’alternativa a Ferrer era Manuel Pérez Saldanya, que va perdre les eleccions. I així, tot. En fi.

[Hem fet, juntament amb Emili Casanova i Joan Torró, tres presentacions del llibre Llull: més lluny: una a Ontinyent, el divendres 13 de maig; i les altres dues a València, de les quals, la primera fou a la Nau el dilluns 16 -i a què només vingueren dues dones majors i una de les guies de la Universitat- i la segona ha estat aquesta vesprada en una Societat Coral El Micalet plena de gom a gom. A continuació, reproduïsc l’esquelet de la presentació.]

Benvolgudes i benvolguts, bona vesprada!

Parafrasejant aquell vell cèlebre conegut, començaré aquesta presentació donant les gràcies i exclamant que m’ompli d’orgull i de satisfacció poder presentar-vos la nova criatura de l’ontinyentí Joan Torró, la qual porta per títol Llull: més lluny (Neopàtria, 2016). Abans d’endinsar-me en el contingut llibre, però, m’agradaria explicar-vos com vaig conéixer l’escriptor.

Allà per l’estiu de 2009, jo era més jove que ara –la qual cosa és una obvietat, ara que ho dic en veu alta– i acabava d’aprovar el selectiu per tal d’entrar a Filologia Catalana. Remarque que era més jove i, per tant, una mica més irreflexiu que ara, la qual cosa tampoc no ha canviat gaire. Jove i una mica irreflexiu, centrem-nos, per això poc atent a la literatura valldalbaidina, i quan dic “valldalbaidina” no vull dir que estiga ambientada a la Vall d’Albaida, que també, sinó que em referisc a aquella feta per autors de la comarca. Abans d’entonar un mea culpa únic, sí que és cert que venia d’un context educatiu en què només existien Ferran Torrent, Isabel Clara Simó i poca cosa més. Ep, que està molt bé! Però ni clàssics medievals ni contemporanis, ni escriptors dels pobles veïns –només vos apuntaré que ni tan sols ens havien “presentat” l’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó. En aquestes coordenades, doncs, ens movíem; tanmateix, he dit una mica irreflexiu, però no inquiet, i un s’havia de fer la seua biblioteca particular. Tornem a l’estiu de 2009, quan un dels regals d’aniversari fou El justícia (Bromera, 2003), que havia guanyat el premi de narrativa històrica juvenil El far de Cullera.

Confesse –i ho vaig confessar públicament en una ressenya que vaig fer per a la secció comarcal de Vilaweb– que la primera vegada que el vaig llegir no em va entusiasmar gaire. En general, no m’interessava la novel·la històrica i menys si era de l’època moderna. A tot això, potser caldria que hi sumàrem el fet que la persona que em va regalar la novel·la i jo vam deixar de tenir contacte. Aleshores, inconscientment, el llibre va passar a estar “maleït”. No obstant això, com qualsevol prejudici, això es cura llegint. I quan el vaig reprendre em vaig adonar que era un bon llibre amb què Torró ens endinsava en el món ontinyentí de fa quatre segles, amb unes descripcions precioses dels paisatges i de cada element. Aquest, doncs, va ser el meu primer contacte amb Joan. I, de sobte, un dia em telefona el professor Emili Casanova i em proposa si vull presentar-li la novel·la. I ací estem.

Imagine que tots coneixereu Joan Torró, encara que, com que costa poc també, vos faré unes pinzellades de la seua obra. Joan Torró naix a Ontinyent el 1959. És llicenciat en Filologia per la Universitat de València i catedràtic d’Ensenyament Secundari. Actualment exerceix la docència i, en estones de lleure, es dedica a escriure històries. Fruit d’aquestes incursions per la literatura són els llibres El segon paradís (Tàndem, 1998); el que ja he citat, El justícia (Bromera, 2003); Pluja a la mar (Servei de PUV, 2010), que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de narrativa científica; L’esperit de l’Àguila (Neopàtria, 2014) i Mirall de miratges (Neopàtria, 2016), un recull de poesia àrab i arabigoandalusina.

El llibre que ha vingut a presentar-nos, Llull: més lluny, s’emmarca en aquest gust per la narrativa històrica. I veu la llum just enguany, en l’Any Llull per la commemoració del seté centenari de la mort del mallorquí. Tanmateix, Torró va acabar la novel·la fa, més o menys, un any i mig, després d’uns quants anys –des de 2012– de creació. Llull: més lluny és, a grans trets, una biografia novel·lada de l’iniciador del català literari: Ramon Llull. Una novel·la d’iniciació, en certa manera, en la qual llegim les aventures, els viatges que fa el mallorquí des de la seua conversió fins que va i torna al nou continent, per tal de formar-se i afrontar la gran tasca que s’ha proposat: convertir els infidels amb la paraula i no amb les armes.

Ramon Llull naix el 1232 i, com he dit, és el primer que escriu tractats filosòfics o científics en una llengua diferent del llatí, que és el català. Així, seria el primer representant del concepte modern de multilingüisme a casa nostra: català, llatí i, més endavant, àrab. I escrivia en català i en àrab per pragmatisme: les seues missions eren reformar la cristiandat i convertir els infidels. Com se’ls anava a adreçar en llatí si era la llengua de la intel·lectualitat?

Un dels aspectes interessants de la novel·la és la narració que fa Torró de com sorgeix la idea de teatralitzar la famosa conversió espiritual del mallorquí. Una cosa així com el que hui en dia diríem el “fora de càmeres”. Així, gràcies a l’aparició de Jesucrist fins a cinc vegades mentre escrivia una cançó amorosa, Llull es transforma. És interessant, deia, com ho narra Joan perquè sempre se’ns ha contat aquest episodi, però l’escriptor ací en fa una subversió i ens ofereix l’altra cara. Conta l’autor que Llull és cridat per l’infant Jaume de Mallorca perquè vaja a la cort de França. Al capdavall, la idea d’aquesta conversió era que el poble vegera, com diríem col·loquialment, o com diria algun partit polític, que la cosa anava en serio, i que iniciava un període de formació espiritual.

Les conseqüències d’aquesta conversió: Llull deixa la dona i els fills i marxa pel món. En aquest camí, es troba personatges que ens són familiars, com Arnau de Vilanova o el rei en Jaume, ja major. I arriba a Barcelona, i a París, i a València, i a Sant Jaume, i s’està observant la fi del món a Finisterra. I visita, en una missió secreta amb els templers, el nou continent. Veritat o mentida? Després li preguntarem a Joan on acaba la realitat i on comença la ficció.

Una altra cosa que va apareixent al llarg de les pàgines són les obres que Llull va creant. Per exemple, l’excusa per a la redacció del Llibre de l’ordre de cavalleria és el desig del cavaller templer Jacques de Molay. O també les idees que li recorren la ment per a crear una obra que servisca de model per al bon cristià: el Llibre d’Evast e Blanquerna, on, fins i tot, Blanquerna esdevé papa. Però, sobretot, la creació, l’adaptació, les diferents versions del que més famós l’ha fet: l’Art.

Segons Anthony Bonner, hi ha quatre etapes en la vida de Ramon Llull. La primera, l’etapa preartística, abans de la conversió; després, l’etapa quaternària, on trobaríem, per exemple, l’Art abreujada d’atrobar veritat, que és un mètode basat en la combinació d’uns principis universals i format amb múltiples de 4; a continuació, l’etapa ternària, en què hi ha una nova versió de l’art (Ars inventiva veritatis), en què redueix el nombre de principis universals per a poder arribar a més gent, i ara es basa en múltiples de 3; i, finalment, l’etapa postartística, quan escriurà breus tractats, com, per exemple, el Cant de Ramon o Lo Desconhort.

En resum: una etapa abans de la il·luminació, i tres després. I ens quedem amb el número tres abans de donar pas al protagonista de l’acte. El número 3 té molta importància per a Llull. Així, per exemple, després dels anys de formació, Llull té tres objectius: 1) escriure un llibre contra els errors dels infidels, amb arguments i raons; 2) construir un monestir –el de Miramar– per a formar missioners; i 3) ser un màrtir, és a dir, sacrificar la vida a propòsit d’una missió. Però, a més, ja ho hem dit, la revisió de l’Art estarà basada en múltiples de tres. Si busqueu els cercles que feia servir el mallorquí, trobareu que, en un primer moment, hi ha 9 lletres amb els corresponents significats, començant per la B (es reserva la A, símbol de Déu) i acabant per la K, ja que la J no es distingia de la I en l’alfabet llatí). Després, Llull fa tres grups de tres significats, i més coses que no convé explicar ara ací per qüestions de temps. Però és que també en el Llibre de contemplació en Déu el número 3 és important, ja que cada capítol conté 30 parts, és a dir, 10 grups de 3 subparts. Tot en Llull té el seu sentit: el 3 representaria, teòricament, la trinitat. La meua pregunta és: que potser aquesta obsessió pel número tres no ressonaria en el subconscient de Torró a l’hora de posar-li el títol a la novel·la?

Més enllà del joc palatal entre ‘Llull’ i ‘lluny’, si ens hi fixem, el títol té tres síl·labes. Però, més encara, cada una de les paraules –Llull, més i lluny– tenen una estructura paral·lela: so consonàntic, vocal, so consonàntic. Si, a més, comptem el número de lletres i l’accent, el resultat és quinze i… I prou, que comence a desvariar. Per la meua banda, em calle ja –sé que ho estàveu desitjant– i li done la paraula a l’escriptor Joan Torró. La importància de la novel·la, més enllà del gaudi que pugueu sentir mentre la llegiu, està en la figura protagonista. Si fórem una societat, un país normal, no ens estranyaríem. Ara bé, l’aparició d’una vida novel·lada –amb veritats o amb ficcions, tant se val– del gran pioner de la nostra llengua hauria de ser un motiu de celebració: cal reivindicar Ramon Llull com a personatge fora del temps que li va tocar viure, i, per la part que ens toca com a filòlegs, reivindicar-lo a l’altura de les grans figures literàries d’altres literatures. Això és el que, ara que està de moda fer vídeos sobre l’orgull, ens hauria de fer sentir orgullosos realment de ser valencians, de ser catalanoparlants. El llibre de Joan és, doncs, una gran dosi d’autoestima.

Moltíssimes gràcies per la vostra assistència, disculpeu la llargària d’aquestes paraules inicials i gaudiu de Joan Torró. Moltes gràcies, i endavant, Joan!

(Fotografies: Joan Torró)