Arxiu de la categoria: Llibres, escriptors, literatura

01-11-2019/01-11-2020

0

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de gener, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics-, ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dentista o mentre camina de casa a la facultat. O durant les llargues hores de confinament, compte!

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava en les entrades respectives anteriors, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè no el compliré; a més, són els últims mesos de tesi! He llegit, per tant, menys llibres que els passats anys, conseqüència d’unes obligacions cada vegada més exigents.

Enguany no hi afig cap conclusió; me les reserve. En qualsevol cas, reprenem de nou el comptador i a seguir llegint!

Deu rondalles de Jesús Infant, de Josep Carner

Escopiré sobre la vostra tomba, de Boris Vian

Els romanents, de Víctor García Tur

Consciència, de Teresa Colom

Novel·la d’escacs, d’Stefan Zweig

Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez

Ignot, de Manuel Baixauli

Amb el sol al damunt, de Geovani Martins

Guillem, de Núria Cadenes

Los santos inocentes, de Miguel Delibes

És que abans no érem així, d’Empar Moliner

Àlbum Fuster, d’Antoni Furió

Una boda a Lió, d’Stefan Zweig

Dins del cor de Chopin, de Mònica Batet

Converses inacabades, de Toni Mollà

Joc brut, de Manuel de Pedrolo

Jesús Infant: Natzareth, de Jacint Verdaguer

Jesús Infant: Bethlem, de Jacint Verdaguer

Espectros de la movida. Por qué odiar los años 80, de Víctor Lenore

Correspondència vol. XIII, de Joan Fuster i Max Cahner

La piel, de Sergio del Molino

Hitchcock al sofà, de Pep Calero

Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada

Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt

Pasaia Blues, d’Harkaitz Cano

 

D’una figuera pretèrita

0
Publicat el 7 d'agost de 2020

La magdalena de Proust no és res comparada amb l’explosió d’una figa del bancal de l’avi en la boca després de sopar. Pelar-la pren un aire de ritu primitiu: des de la punta que l’enganxava a la figuera, en baixes la pell, fins que es queda nua, blanquinosa, amb una textura rugosa, a l’espera del primer mos, del segon mos, del -si hi ha sort i és ben gran- tercer mos. Hi ha diverses maneres de menjar-se-la, en efecte: hi ha qui la parteix en dues meitats, i hi fica la boca per xuclar-la; hi ha qui se l’engoleix amb corfa i tot; hi ha qui, com en aquell conte de la Carlota Gurt, «Un forat ben fondo», n’agafa els fruits per fer-ne mermelada o, simplement, gaudeix porgant l’arbre.

Després de sopar, hi ha el bol amb les figues -negres i blanques, sense discriminacions- que el pare ha collit en algun moment de la vesprada de les dues figueres que actuen de frontera de bancals: una, nascuda al camp de sota, dona fruits en el nostre; l’altra, parida en el nostre tros de terra, regala fruits als veïns del darrere. Amb l’un i l’altre, el pacte a tres és clar: agafeu-ne les que vulgueu, que és una llàstima que es facen malbé amb la bona pinta que tenen. I el pare i els veïns del costat i del darrere, tots junts, obeeixen. Primer, n’agafe una blanca -en realitat, les blanques són de color verd- petita, petita, amb la pell tibant, que, en despullar-la, ofereix unes corbes apetitoses. Té, però, menys gust del que aparentava. A continuació, és el torn d’una negra, una mica més arrugada que l’anterior, i en trac la pell; la polpa no presenta la perfecció de la de la blanca, però està molt més deliciosa. El que actua com un ressort memorialístic, però, és la minúscula i rasposa illa morada que hi ha quedat: en passar-hi la llengua, recórrec més de quinze anys enrere, quan la caseta no era com és i, a l’entrada, una figuera donava la benvinguda als visitants. Les figues, aleshores, les collia ell, l’avi: les més grans, sempre, o «per al xic», o «per a la meua Pepa». Temps d’innocència, d’ignorància, de vacances despreocupades, però, sobretot, d’ells dos, de l’avi i de l’àvia. D’ell cuidant el camp, les olives, les tomaques, la vinya del setembre. D’ella, posant-se un ramellet de gessamí o a la brusa o a l’orella, i mostrant-se tan bonica com era. O de la gandula d’indis i vaquers on reposava per a descansar mentre feia fum amb el caliquenyo. O dels fartons amb orxata llegint una revista del cor, o simplement visualitzantel paisatge. L’estiu era l’època d’ells; totes les estacions, en realitat, eren època d’ells. Aquella figuera ja no hi és, com tampoc no hi és ni la palmera -que va morir per homicidi a mans d’una bestiola-, ni l’olivera que jugava a fer de glorieta -assassinada per ampliar l’aparcament i l’entrada-, ni tantes coses ni tanta gent -colgades pel temps, que no per l’oblit.

És curiós, tanmateix, com la malastrugança en l’acte de pelar una figa i la supervivència d’un tros de pell han pitjat el clic. La magdalena de Proust? Les figues d’aquella figuera pretèrita plantada i cuidada per Pipo sí que estaven plenes de vida i d’història!

 

 

D’ombres i vents

0
Publicat el 22 de juny de 2020

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I ara no voldria escriure una entrada en què acabe romantitzant la lectura, però és cert que els llibres -que no les històries; ara mateix no seria capaç de fer un resum de dues línies de cap dels llegits- de l’escriptor barceloní tenen al darrere algunes microhistòries. Per exemple, que, amb El príncipe de la nieblaEl palacio de la medianoche, vaig començar a fer-me addicte a la lectura. Aquests dos llibres em remeten a un quart d’ESO desenfadat, destensat, després d’un curs de tercer hormonalment revolucionat, i em recorden, sobretot, a les classes de Castellà d’Amparo Vilaplana que és, en realitat, la culpable de la lecturodependència. Després de gairebé quinze anys, la perspectiva em permet assegurar que Amparo fou una de les professores (d’un reduïdíssim grup de tres o quatre; i és curiós que, d’aquest grup, dues eren de Matemàtiques i Biologia) que més positivament em marcà.

A partir de la lectura d’articles de premsa contemporanis, preparava les classes: localitzeu els substantius i els adjectius, analitzeu la frase tal, quina és la referència d’aquell pronom, quines són les idees principals, redacteu una opinió personal. Amparo ens feia pensar, perquè ens feia llegir i ens feia escriure, o ens feia llegir i ens feia escriure, perquè ens feia pensar; tant se val l’ordre de la causa-conseqüència. De fet, els exàmens -tres al trimestre- consistien a resumir la introducció, el nus i el desenllaç dels llibres que triàvem d’una llista infinita. Més encara: si no s’havia llegit el llibre escollit -i això que n’havia llegit un fum-, l’agafava un divendres i dilluns a primera hora el retornava. Només, i per llei, ens va obligar a llegir El lazarillo de Tormes.

Amparo Vilaplana es feia respectar, fins i tot, entre aquells estudiants que els informes pedagògics etiquetaven com a «problemàtics»; imposava amb aquell posat seriós en la distància, sense alçar el to de veu en cap moment, recta, ferma en el que deia. No ens idiotitzava -ja estàvem nosaltres bastant idiotes- com comença a ser costum entre el professorat actual als instituts, per això, quan adreçava un somriure amable tenia tota la credibilitat. Poques professores s’han mostrat tan generoses i tan atentes amb els alumnes, uns adolescents que intentàvem fer-nos-hi un lloc, tan perduts com estàvem, en el món adult; pocs docents s’han preocupat tant pels problemes de lectura en veu alta d’un estudiant, o pels inconvenients a l’hora d’entendre algun fragment. Tot i que hi havia companys que l’havien tinguda el curs anterior, alguns només la vam poder gaudir un curs. Anys després ens vam retrobar en una xarrada sobre lectura al seu nou institut, però això ja és un altre tema.

Aquell 2007, durant les vacances escolars -i torne a Ruiz Zafón-, vaig llegir La sombra del viento; molts l’havien triat per als exàmens d’Amparo, i no sé per què no ho vaig fer jo, però aquell estiu m’hi vaig endinsar. M’agradaria parlar de Daniel Sempere, de Julián Carax o d’«el cementerio de los libros olvidados» sense haver de buscar-ne informació a Internet, però és que no en recorde gairebé res, de la història. Sé que aquells mesos vacacionals vaig recomanar el llibre i el vaig regalar, de tant com m’havia emocionat, i que després van venir El joc de l’ÀngelEl prisionero del cielo, i que El laberinto de los espíritus el vaig deixar a algú sense haver-lo arribat a fullejar i que ja no se’n va saber res, però que, ni que siga per tancar la saga, algun dia el compraré de nou i hi tornaré. Uns anys després també vaig adquirir Las luces de septiembre, però es va quedar a la prestatgeria, potser superat -o soterrat- per altres urgències o pel canvi de gusts.

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I amb ell potser també se n’ha anat una part d’aquella adolescència ja pretèrita. Però, recalque: només una part. Dins d’aquest poti-poti de referents positius que anem omplint amb el pas dels anys, la passió i els coneixements d’Amparo Vilaplana han estat presents en tot moment. I… en fi, que m’hi sentia agraït.

De quan fórem estrelles i coets (Ja disponible!)

0
Dijous 19 de desembre va tenir lloc, al Paranimf de la Nau de la Universitat de València, el lliurament dels premis de la 16a edició dels Premis Universitat de València d’Escriptura de Creació, edició en què he tingut la sort de guanyar, amb el relat “De quan fórem estrelles i coets“, la modalitat de narrativa en valencià. Abans, però, encara em van fer un parell de preguntes per a la web de la UV Notícies. Ja en l’acte, se’ns va entregar, als finalistes i als guanyadors, una bossa amb exemplars de la nostra obra –obreta, amb minúscules– editada per Edicions 96, i vam disposar d’uns cinc minuts per a parlar o llegir-ne algun fragment. I això és el que vaig comentar…

Bona vesprada a totes i tots!

Abans de llegir el fragment que he seleccionat, voldria detenir-me un moment en els agraïments. En primer lloc, voldria agrair al Servei d’Informació i de Dinamització de la Universitat de València –i, per extensió, a la Universitat de València– que seguisquen promovent aquests premis any rere any. Igualment, voldria donar les gràcies als membres del jurat, Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran García-Oliver, tres ídols i referents que eleven la categoria del premi. També a Edicions 96 per l’edició d’aquest relat-dietari, per la cura i la paciència que han tingut. I, per acabar, encara voldria expressar unes paraules per a la meua família: per als meus pares, Pepi i José, que continuen sent les autèntiques estrelles i coets que em guien, i per a Aitana, la millor companya de viatge. Moltes gràcies!

Com que la majoria ja en teniu un exemplar, del conte, si voleu seguir el fragment que he triat, el trobareu a la pàgina 29. Aquesta entrada, la vaig escriure el 26 de desembre de 2018, i porta per títol un vers en anglés que es podria traduir per “He passat només per mostrar-te que estaves equivocada, que no tenies raó” –no el llegiré en anglés perquè Aitana no se’m burle–, un vers de la cançó “The funeral”, del grup Band of Horses. Diu:

I’m coming up only to show you’re wrong… (26 de desembre de 2018)

No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar –més– atenció a les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has après un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història –o unes històries– al darrere que ens ha portat a ser com som; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.

Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entès que el món no n’era l’enemic –o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses quotidianes. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure aquell xou còmic amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. […] Un vi amb sopar, ja siga una torrada, un xinès o una tapa, o una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, quan ja comença a clarejar i l’última cosa que importa és el fred, que et recorda –de nou– que les jaquetes existeixen. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un GPS que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. […] Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.

Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: «Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi». Bé, o un de semblant, però tant se val. Si tu fores el periodista, alterant una mica la frase, podries escriure: «Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si soc capaç de mantenir-la-hi». Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral –perquè la vida és la que és i és com és, i, ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera–, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula, la paraula: gràcies.

El refugi (III)

0

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat tots. Què hi farem. Joan Fuster lamentava en alguna ocasió la pèrdua dels valors d’un món que ell encara havia conegut però que estava en decadència: un món on les humanitats regien els comportaments, les actituds, els etcèteres. Per a ell, una “tragèdia” era encara un “gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe”, i no tant un “esdeveniment funest”. O coneixia l’origen del concepte freudià del complex d’Èdip. La premsa, el pas del reducte humanístic a la generalització per a les multituds, havia ajudat en la banalització de certs termes, n’havia fet perdre els sentits primigenis.

Hi ha altres conceptes que també han perdut el valor que tenien: la importància dels xicotets detalls sense importància, l’amor amb intencions sempiternes, la màgia de les primeres vegades, el sexe com a mitjà -i no com a fi- per aconseguir una complicitat dolça, el recíproc sentiment d’exclusivitat en certs àmbits, l’esforç per conquerir una mil·lèsima de segon. Els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, les monòtones i urgents quotidianitats han fomentat la transvalorització dels absoluts. Hem esdevingut les xifres que les novel·les de ciència-ficció pretèrites vaticinaven: som el primer match, el tercer like, el seté comment, l’onzena story repetida; som el cinqué esglaó que permetrà arribar al pis anhelat; som la quarta persona que ha passat per un llit aquell mes. Som victòries o derrotes, gràcies o desgràcies; som el rei o som la fava. Som efímers, sens dubte; l’hedonisme ens governa i, en el moment que ens aturem i reflexionem, el consell és que no hi pensem, que hi pensem massa, que no ens ratllem, que. Se’ns criminalitza, i, de retruc, se’ns fa sentir malament per sentir-nos-hi malament.

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat entendre que el que ens han venut no és real, i malgrat no saber si alguna vegada hi ha existit o era una simple broma; d’aquell tipus de bromes que ens fan empassar i a les quals no els trobem el què. Això genera un exèrcit de persones que, en realitat, no està bé del tot; ningú no ho està, tots carreguem una motxilla, i les vides alienes, les podem identificar com si foren la pròpia. Per això, a pesar que l’experiència ens haja comentat a cau d’orella que moguem diverses peces del trencaclosques, no n’acabem de traure l’entrellat. I notem com, per dreta i per esquerra, ens avancen a tota velocitat, i ens transformem en estàtua; allí, al mig de la pista de ball, ens sentim éssers de la prehistòria. Aquell -aquest- no és el nostre món. No reconeixem el que havíem conegut, tot i conéixer-nos tant i anticipar on entropessaríem. Tendim, doncs, a encloscar-nos, i quatre parets ens semblen reconfortants. Ara bé, també tenim una infinitat de coses a enllestir que ens impedeixen resoldre’ns. Trobem a faltar, encara que no ho direm mai, un refugi humà, la comoditat d’una xarxa per quan caiguem, una mirada connivent que ens penetre. I així i tot, engeguem la música i ens posem una cançó que ens dona un breu moment d’eufòria, una eufòria prèvia al lament, o al plor. Tanmateix, fins i tot això és efímer; som la sisena llàgrima esllavissant-se galta avall. Al capdavall, ens diu el cantant, estar malament també té el seu encant; mirem-ne la part positiva: almenys encara som humans.

01-11-2018 / 01-11-2019

0

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de gener, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics-, ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dermatòleg o mentre camina de casa a la facultat.

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava en les entrades respectives anteriors, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè no el compliré; a més, és l’últim any de tesi! He llegit, això sí, ai!, menys llibres que els passats anys, conseqüència d’unes obligacions cada vegada més exigents.

I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, tot i que no he llegit tot el que voldria haver-ho fet. Els autors més repetits, ara ho veureu, han estat Cristina Fernández Cubas, en castellà, i Martí Domínguez, en català; un descobriment i un redescobriment, respectivament. En fi, reprenem de nou el comptador i a seguir llegint!

Individus com nosaltres, de Ferran Torrent

Secundaris, de Núria Cadenes

La sega, de Martí Domínguez

Contes de Nadal políticament correctes, de James Finn Garner

Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders

El extranjero, d’Albert Camus

84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Deu rondalles de Jesús Infant, de Josep Carner

La habitación de Nona, de Cristina Fernández Cubas

Disset pianos, de Ramon Solsona

Petita crònica, d’Stefan Zweig

Pedra de Tartera, de Maria Barbal

La primera pedra, de Sergi Pàmies

El fracassat, de Martí Domínguez

Último día de un condenado a muerte, de Victor Hugo

Les millors vacances de la meva vida, de Neus Canyelles

Carta de una desconocida, d’Stefan Zweig

Pugeu la biga mestra, fusters!, de J. D. Salinger

Seymour: una introducció, de J. D. Salinger

Llamando a las puertas del cielo, de Ricardo Romero “Nega”

El Aleph, de Jorge Luis Borges

La tiranía sin tiranos, de David Trueba

Mi hermana Elba, de Cristina Fernández Cubas

Los altillos de Brunal, de Cristina Fernández Cubas

Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

El soroll del temps, de Julian Barnes

Els romanents, de Víctor García Tur

L’esperit del temps, de Martí Domínguez

El camino, de Miguel Delibes

L’avi, el Barça i Joan Fuster

0

Enric Alforja, tècnic del Centre de Documentació Joan Fuster, escriu un Document del Mes sobre un homenatge que el F. C. Barcelona féu al suecà. Només remarcaré, car el podeu llegir si piqueu l’hiperenllaç, que, a pesar del poc interés futbolístic de Fuster -en aquesta entrada de fa sis anys reproduïa un fragment de l’article “El futbol i més coses”-, l’homenatge en forma de rèplica de la font de Canaletes palesa, una vegada més, d’una banda, la influència de l’intel·lectual en gairebé tots els àmbits socialment i culturalment compromesos dels Països Catalans, i, d’una altra, el paper del Barça com a “més que un club”.

L’anècdota, però, m’ha posat en ment un tercer element: l’avi. Soc del Barça -en alguna ocasió crec que ho he escrit per ací- per contagi familiar. L’avi llegia periòdicament l’Sport; arreplegava els cupons per aconseguir tots els productes culés que regalaven (mantes, jaquetes, bufandes, banderoles); engegava la ràdio i, auriculars en orelles i caliquenyo en mà, maleïa i blasfemava tot el que no està escrit cada diumenge. Si retransmetien un partit antic, ell el veia; si en tenia ocasió i ningú ocupava la televisió, es posava un VHS del 5-0 al Madrid. “Vam guanyar la Champions gràcies a Bakero”, tot i que l’heroi de la primera sempre serà Koeman. Encara va poder gaudir del sextet de Guardiola i de la màgia de Messi. El pare, també del Barça, sempre ha estat més moderat -potser m’hi assemble més, malgrat que a Túiter solte bilis-, i és un home que gaudeix del club de la capital catalana, però que també gaudeix del futbol en general; dels que diu que prefereix -tot i que mentisca, és clar- veure un bon partit de futbol. En qualsevol cas, com us deia, soc del Barça per contagi familiar.

Ser del Barça també m’ha ajudat a formar-me identitàriament i ideològicament -sí, haters, el Barça és, o era, un club polític i polititzat, com qualsevol altre equip de futbol dels que repeteixen que no volen mullar-s’hi-; cadascú té els seus ídols de jove, i un dels meus era Oleguer. En l’adolescència (o en la preadolescència), el futbol, la música, la indumentària, les lectures, gairebé tot, marquen d’alguna manera; la meua consciència catalanista -valencianista-catalanista- n’és fruit. I els comentaris de l’avi sobre “quins collons més ben posats han tingut sempre els catalans”, hi van ajudar. S’hi refermaria si haguera viscut aquests darrers anys.

Aquest escrit, però, simplement era per apuntar que la relació de Joan Fuster i el F. C. Barcelona m’ha recordat l’avi. Pep -que per a mi era un vell savi- sempre havia estat més capficat en temes familiars, laborals i quotidians que no intel·lectuals. Però, quan vaig començar a interessar-me per Joan Fuster en 1r o 2n d’ESO i li’l vaig esmentar, ell em va dir que el coneixia de nom, “Fuster, sí, un escriptor que sabia molt, de Sueca; sempre me’n parlaven quan hi anava a fer mercat”. Semblarà una exageració, però, amb dotze o tretze anys, el fet que l’avi el coneguera -ni que fora de referències-, que me’n parlara positivament tot i no haver-lo llegit, i aquella relació amb el poble de la Ribera Baixa, va humanitzar i va divinitzar alhora l’assagista. No sabria explicar-ho, però el féu més familiar; de fet, me’ls he imaginats sovint cara a cara, ambdós en les respectives butaques, omplint de fum el menjador de casa. En fi, tant se val. Com tant se val tot aquest totxo. Però qualsevol excusa és bona per recordar l’avi, si és que, de veritat, cal alguna excusa.

Camins marcats?

0

Daniel, el Mochuelo, ha complit onze anys i se n’ha d’anar del Valle a la ciutat, on, segons el pare, podrà prosperar. Tot El camino (1950), de Miguel Delibes, són records d’infantesa que ens permeten conéixer i descobrir qui són els seus amics, Roque, el Moñigo, i Germán, el Tiñoso, els primers sentiments amorosos -el platònic i el real-, l’estricta moral catòlica de la Guindilla, la rectitud de don José, el rector, que era un santo, la masculinitat de Paco, el ferrer, la mala llet i acritud de Sara, i un llarg etcètera de personatges i anècdotes quotidianes elevades a categoria. El jovenet protagonista, però, no vol abandonar la seua aldea, atés que “en la ciudad se pierde mucho el tiempo y, a fin de cuentas, habrá quien, al cabo de catorce años de estudio, no acierte a distinguir un rendajo de un jilguero o una boñiga de un cagajón”.

Com que les lectures venen com venen -triades o imposades per determinades circumstàncies-, ara que l’he acabat puc dir que m’hauria agradar llegir El camino, encara que fora a mode de primera vegada, l’estiu que vaig canviar l’institut per la universitat (i, compte, que ja fa deu estius!). No obstant això, és possible -res de possibilitats; de segur- que la mirada d’aleshores no hauria copsat elements que sí que ha fet ara, i a la inversa. En un moment concret, el narrador, focalitzat en Daniel, el Mochuelo, ens comenta aquesta frase: “Los grandes cambios rara vez resultan oportunos y consecuentes con nuestro particular estado de ánimo”. I no hi puc estar més d’acord, cosa que em remet a una entrada anterior en què se m’acusava de pessimista i negatiu. Els grans canvis, tant els bons com els dolents, no avisen, de manera que poden agafar el cos de qualsevol ànim (fins i tot, assegut a l’excusat). L’exemple de la majoria d’edat ens serviria: d’un dia per a l’altre, hom passa dels dèsset als díhuit, però res canvia; almenys, aparentment. Però, sense ser-ne conscient del tot, una infinitat de portes s’han obert. S’hi està preparat? No ho crec. Com tampoc no s’està preparat quan la vida segueix una certa estabilitat i, en un segon, una malaltia la trastoca. Com tampoc no s’està preparat quan, endinsats en una vergonyosa i patètica rutina, una telefonada capgira els plans de l’endemà. Com tampoc no. En realitat, s’està preparat per a viure? Com que no hi ha guies ni tutorials al Youtube…

El rector de la novel·la, don José, que era un santo, sermoneja que Déu ha assignat un camí a cada individu, malgrat que el protagonista creu que ell està seguint el camí que son pare li ha marcat. Tenim el camí marcat, doncs, des que naixem? Ningú no negarà, sens dubte, que el bressol on creixem el condiciona. Però vol dir això que ens el marque? Al capdavall, potser viure és acceptar que els grans canvis existeixen i que, tot i que no els veiem arribar, ens aparten de la senda que hipotèticament teníem predestinada, o ens reforcen, o ens fan baixar el cap avergonyis, o ens fan sentir orgullosos, o ens alegren, o ens trauen llàgrimes, o ens fan caure i arrastrar-s’hi, o ens lleven el son, o. Què és viure, si no? Què és… En fi, tant se val.

Dos cafés matutins a Madrid

0

Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…

Una cirera, Tadeo Isidoro Cruz i els “gauchos”

0

Ara que he vist una cirera, m’ha vingut al cap -en realitat, fa setmanes que l’habita- la història de Tadeo Isidoro Cruz que Jorge Luis Borges relata a El Aleph. Fill d’un gaucho mort per les autoritats, criat entre llops, arriba un dia que crea una família, posseeix terres i és designat sergent de la policia rural. “Había corregido el pasado; en aquel tiempo debió de considerarse feliz, aunque profundamente no lo era”, ens explica l’escriptor argentí. En un moment determinat, ha de capturar un desertor que ha assassinat gent benestant, justament en el lloc on quaranta anys abans havien matat el seu pare. Quan se sent acorralat, el criminal solta un crit que Tadeo Isidoro Cruz té la impressió d’haver escoltat abans. El malfactor mata uns quants homes de Cruz, però aquest, en l’obscuritat, comença a comprendre: “Comprendió que un destino no es mejor que otro, pero que todo hombre debe acatar el que lleva dentro. Comprendió que las jinetas y el uniforme ya lo estorbaban. Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario; comprendió que el otro era él”. Fins que decideix que no s’ha d’eliminar un valent i acaba per unir-se al desertor, que no és un altre que Martín Fierro.

El conte de Borges juga amb la història popular d’aquesta figura emblemàtica i heroi del poble, però parla, en realitat, de trobar el lloc que anhelem en el món. Ara que he vist, com deia, una cirera, m’ha vingut al cap la idea de la por per assumir un destí que el jo interior desitja però pel qual no es vol arriscar. Convencionalismes, pautes, restriccions autoimposades, ja siga per no defraudar o per no danyar la gent que ens envolta; tot són limitacions que, moltes vegades, impedeixen traure’n l’essència i el somriure vertaders. Ocultar passions, intentar encabir pardals en gàbies mentals, proposar-se complir les normes quan es té ànima de boig; en definitiva, el temor i la incertesa a fer cas a les necessitats internes. Ens escoltem?

Hem estat entre els que reben les conseqüències dels que fan cas al seu destí; de fet, m’atreviria a dir que hi som de nou i que algun dia les tornarem a rebre, però no correm, que només són cabòries noctures. Potser, al capdavall, això és entendre un final: que les coses acaben, que les persones evolucionen i canvien, i que no pensen el que pensaven fa, ja no anys, sinó unes simples setmanes. I cal acceptar-ho, i prou, i ja. En canvi, quan ens hem vist limitats i desubicats, no hem estat capaços de seguir els instints, i això és, tal vegada, el que de veritat ens ha passat factura psicològica. La por, la por que sempre és present en la quotidianitat.

Ara que he vist una cirera, m’he preguntat si som feliços, o, millor, si sabem ser feliços. Se’ns ensenya, lluny de la paraliteratura de màrqueting, a ser-ho? La felicitat ve derivada del descobriment d’un lloc -el teu, el de cadascú- al món? “Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es”, sentencia Borges en un fragment del relat. Envege, així, en la boca petita, aquells que estan plens de certeses i que amb poca edat ja coneixen aquell moment únic en què saben qui són i qui seran per a sempre. Els envege i, alhora, espere -sense maldat, simplement perquè ho veig impossible- el moment en què s’adonaran que no, que tot era un miratge i que, com tots, estan -estem- perduts a l’univers. Vist en perspectiva i com una contradicció -una més- pròpia, considere, alhora que he escrit que em desperta una certa enveja, que deu ser avorrit. Però això és un altre tema.

Fins als quaranta, Tadeo Isidoro Cruz no va saber, o no va acceptar, que el seu lloc estava entre els gauchos, d’on provenia, però, a la fi, va tenir el valor de viure la vida a què pertanyia. El conte, no obsant això, acaba ací, i no ens dona pistes sobre si amb el temps se’n va penedir o no; només s’apunta que va morir d’una malaltia uns anys després. El poder de la ficció, que ens atorga la màgia d’imaginar-ne possibles continuacions. Jo crec que no, que no se’n va arrepentir i que simplement es va escoltar i en va actuar en conseqüència. Sí, d’acord, compre la versió de la llegenda de Martín Fierro. Però d’això tracta la ficció, no?, de donar respostes a la vida; o, almenys, d’oferir-nos una visió paral·lela o oculta que la que el dia a dia ens mostra. I ja calle, que comence a desvariar i només volia parlar d’una cirera que havia vist.

La idiotització de l’adolescència

0
Publicat el 11 de juny de 2019

Llig a l’article de Sergio del Molino que un grup d’alumnes de Fuerteventura ha enregistrat la seua professora i n’ha extret frases de context; ara, sembla que Vox les ha aprofitades per parlar d’adoctrinament feminista (justament, la professora era un càrrec pesocialista). Més que una anècdota, estem davant d’un fet totalment simptomàtic: la idiotització i la imbecil·lització a què sotmetem els nostres estudiants.

D’una banda -i parle de la matèria que conec-, hi ha un cert tipus de professors que creuen que els adolescents no estan preparats per a determinats aspectes del currículum acadèmic: “és que els meus alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval”. I, doncs, els en donen la versió adaptada. Però en lligen la versió adaptada? No m’imagine un professor de Matemàtiques o de Física i Química en un consell d’avaluació confessant tan tranquil·lament que, com que el seu grup no sap resoldre incògnites amb la X i la Y, o no entén les lleis de la cinemàtica, tornaran a les taules de multiplicar o jugaran a desplaçar cossos per l’espai. Si els alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval, cal ensenyar-los-ho: a poc a poc, de mica en mica, amb l’ajuda de glossaris, amb la versió adaptada al costat com a complement, o amb la respectiva versió musicada (per exemple, el “Veles e vents”, de Raimon). I el mateix per si els alumnes no entenen el simbolisme de Rodoreda o la ironia de Fuster: cal acompanyar-los en la lectura, que és, al capdavall, l’obligació i la raó per la qual hom ha decidit dedicar-se a l’ensenyament de Valencià. Un altre dia parlarem de l’intrusisme filològic.

També tenim, però, el cas contrari: l’abandonament de l’adolescent a la lectura de textos que no sap per on agafar. Per què Colometa passa el dit per la paret mentre baixa l’escala? Què vol dir el color vermell o morat al conte “Un gelat rosa”? Ací Fuster està sent molt taxatiu, no? Plena de seny és que tenia el cap ple de coneixement? Per què Carmesina prefereix donar-li la mà cap amunt a Tirant perquè la bese? Tant se val, si total no han d’entendre res, que s’ho arreglen com puguen, i a l’examen, més.

D’una altra, hi ha un determinat tipus de pares que troben que els seus fills poden fer-se mal en qualsevol obstacle i que es postulen com els seus representants suprems. I, compte, que això no està malament fins a cert punt (els fills són menors d’edat, i etcètera); el problema ve quan, en compte de mirar què han fet malament, els pares en dipositen la culpa en els docents. “El meu fill això no ho ha fet”; “la meua filla va estudiar quinze dies per al teu examen, i ara la suspens?”; “si no aprova, prepara’t, que et caurà el pel”; “poseu massa deures i treballs, i amb els exàmens i tot, com voleu que vagen al dia?”. No he estat mai en cap grup de Whatsapp de pares i mares, però això deu fer fredat: que si quines són les activitats que ha de fer hui, que si per a demà què havia de portar, que si. Si aconsegueixen traure el curs endavant, els regalaran l’últim esmàrtfon -a veure si així-, però, si no, cap problema: els regalaran l’últim esmàrtfon i, a més, els pagaran les millors vacances de la seua vida, amb viatges, ser fester o festera, o faller o fallera, o…

Ens fem els sorpresos quan llegim que un grup d’estudiants ha gravat una professora i n’ha difós frases descontextualitzades per a fer-li mal. Ens alarmem quan una altra professora explica que una mare ha acompanyat la seua filla a l’examen oral d’Anglés i li ha dit “que la criatura se pone muy nerviosa, y que espera que tengamos psicología y nos acordemos de cuando éramos estudiantes nosotras”. Però mantenim els adolescents en la bombolla, com quan aprenen a caminar i hi ha la por primigènia que caiga i es faça bua, ai, pobret o pobreta, va, vine que el pare o la mare te’n curaran el dolor.

Alguns pares lleven l’autoritat als professors; alguns professors, moltes vegades més preocupats a caure bé o a semblar divertits (un dia parlarem també -i ja s’acumulen els temes- de la tendència a fer divertit sí o sí l’aprenentatge amb pràctiques, com a mínim, de dubtosa utilitat), es lleven l’autoritat ells mateixos. Resultat: adolescents que no veuen la metàfora en l’expressió menjar-se el món i que, literalment, creuen que se’l poden tragar; adolescents que no coneixen el fracàs, perquè no els han deixat fracassar, i que, en tenir-lo davant, no el saben afrontar. Condescendències actuals que apunten a frustracions no tan llunyanes. En fi…

Impressions (La flânerie, I)

0
Publicat el 2 d'abril de 2019

L’Impression, soleil levant, de Claude Monet, és el quadre que generà l’etiqueta -inicialment, irònica- d’impressionistes per a una sèrie de pintors francesos dels seixanta, setanta i huitanta del segle XIX. Aquests, que abandonaren els tallers per pintar au plein air, deixaren de preocupar-se més pel dibuix i la forma i dedicaren l’esforç a jugar amb els colors i la naturalesa; que fora, al capdavall, l’espectador qui n’intuira la imatge. O una cosa semblant, no vagen ara els experts en art a condemnar-me i a posar-me enmig de la plaça perquè em llancen pedres.

Impression, impressió, impressions. Què ens impressiona, als habitants del segle XXI? Seríem capaços d’impressionar-nos hui en dia d’igual manera que els francesos de finals del huit-cents davant del quadre que Monet pintà el 1872? Ens impressionaríem amb els bulevards amb neu de Camille Pissarro, o amb el magnífic Rue de Paris. Temps de pluie, de Gustave Caillebotte, si en compte d’haver-los pintats a finals del déneu els hagueren creat ara? Què entenem per “impressionar”? Com narra Martí Domínguez a El fracassat, les obres del mateix Monet, de Pissarro o de Cèzanne eren constantment rebutjades al Saló de París; més enllà de possibles interessos, no impressionaven els coetanis? Què és el que produeix -i ja no parle d’art, només- que algú s’impressione per una cosa que a un altre el nifunifasetja? No és la paraula “impressionar” molt, massa, solemne en si? No seria un terme dels que Fuster encunyaria com a absolut i que potser convindria evitar? Comptat i debatut, ja ens diu, encara que en un altre pla, que el “posa molt trist això d’estar escoltant com parla una persona intel·ligent i que no m’interesse gens el que em diu”. No hi ha molta gent que exagera una mica quan diu que alguna cosa l’ha impressionada? No és el que toca dir, després de, no sé, una pel·lícula o un llibre de què la crítica i tot-el-món-que-ha-eixit-del-cine o tot-el-món-que-ha-eixit-d’una-llibreria exclama elogis? S’impressionava fins a l’èxtasi, de veritat, Santa Teresa de Jesús davant l’aparició de Déu?

Seré sincer: l’exposició dels impressionistes no em va impressionar, almenys tal com estem acostumats a escoltar-ho diàriament amb tota mena d’escarafalls hiperbòlics. En canvi, el DIEC dona com a primera accepció el fet de “produir una impressió en l’ànim (d’algú)”, i potser per aquest camí… Diuen els experts que, en acabar de llegir un clàssic literari, en acabar de tancar el volum d’un, no sé, posem per cas, Ulisses, es té la impressió que res no ha canviat, però que és amb el temps, quan comences a pair-lo, que te n’adones de la magnitud. No m’imagine un lector –un lector-lector, no un lector de diumenge– de Joyce, o de Tolstoi, o de Shakespeare, o de Pessoa, impressionant-se a cada frase, llançant uns “oh!-ah!” pseudorgasmàtics a cada paràgraf, i etcètera. Però tampoc no me’ls imagine indiferents, insensibles, a allò que han llegit. Impressionats? En un primer moment, diria que no, perquè, qui fa no fa, n’ha escoltat a parlar, dels autors, o dels músics, o dels pintors en els casos anteriors. Ara: quan els comença a interioritzar, és possible que, dins seu, n’haja canviat una percepció cap a pròximes obres literàries, musicals o artístiques. Sap que ha llegit, que ha escoltat o que ha estat al davant d’una cosa extraordinària, i que el seu filtre personal, a partir d’aquest moment, s’ha fet una mica més selectiu, més primmirat.

Potser, la qüestió d’impressionar-se o no, és, en definitiva, una qüestió d’expectatives: d’altes o de baixes expectatives, realitzades per aquells que habitualment s’impressionen tant. Caldria també, d’altra banda, analitzar qui s’impressiona i qui no, i per què. Però ara comence a descarrilar, i jo només volia donar la meua impressió de la visita al Marmottan…


Nota innecessària. Les obres es troben, ja ho he dit, al Museu Marmottan, que permet fotografiar sense flaix aquells quadres on no s’indique el contrari. En ambdós casos, no hi havia cap senyal de prohibició, així que.

 

Flâner (La flânerie, 0)

0

“Un meu veí, petit botiguer loquaç i cultivat, que va viure de jove uns quants anys a París, em regala un llibre de Bernanos en edició curiosa. L’exemplar és una reminiscència d’aquells bons temps de la seva estada parisenca. En parlem.

—M’havia fet a mi mateix una doble promesa, i vaig mantenir-la rigorosament: no
empenyoraria cap objecte de la meva propietat ni manllevaria un cèntim a ningú… París és una gran ciutat, però una ciutat cara. Vull dir el París agradable, dels teatres i dels concerts, de l’òpera i dels cabarets. Ho era en la meva època.

—No crec que les coses hagin canviat gaire…

—Jo guanyava un jornal molt magre, i ¿què vol vostè que faci un jove estranger a París
sense diners a la butxaca?

Penso una resposta equànime, moral i evasiva:

—Passejar…

—Sí, senyor. No ben bé passejar: flâner. Hi ha paraules que no tenen traducció. Flâner, en
francès, i com ho traduiria vostè? Flâner és passejar, vagar pels carrers; d’acord. Però jo diria que això no ho explica tot.

—Potser no, certament.

Flâner és una gran diversió. Plegàveu a mitja tarda i no sabíeu què fer. La solució més
econòmica era aquesta: passejar. Caminàveu a l’atzar, reposadament, sense prejudicis. Era molt distret.

—Ja m’ho imagino.

Flâner és passejar, però passejar d’una manera especial. Ací la gent no passeja com
passeja la gent d’allà.

—Probablement, no. Ací ens estimem més de no passejar, i si passegem, ho fem per mirar el paisatge, o per continuar la conversa encetada al casino amb els amics, o per prendre el sol.

—D’aquella experiència he tret la conclusió que flâner és una creació específica del folklore parisenc. Només l’escenari de París possibilita una cosa així.

Fa una pausa, i jo espero que continuï.

—Els carrers, els individus que us trobàveu al pas… No us interessaven gens ni mica. Eren uns carrers com qualssevol altres, i uns individus desconeguts. I tanmateix, us entreteníeu força mirant-los i admirant-los. Els oblidàveu de seguida. Però, mentrestant, us divertíeu.

—El món és un espectacle curiós, certament.

—¿El món? París.

Potser tot això solament és el residu d’una intoxicació literària perdurat en la memòria del
meu interlocutor. No ho sé. Ni tampoc sabria dir si el valor semàntic que intenta donar al verb flâner, a base dels seus records juvenils, té alguna consistència.

Flâner… —repeteix encara en plena evocació.

Penso en Bernanos, i no me l’imagino a París. Però la cosa no té importància.”


Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (1964)


01-11-2017 / 01-11-2018

0

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sí, sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de desembre, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics- ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dentista o mentre camina de casa a la facultat.

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava l’any passat, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè, gat vell, sé que no el compliré. Però m’agradaria destacar que he aconseguit llegir tres llibres més que l’any passat, malgrat no tenir tant de temps lliure.

I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, i hi he afegit algun assaig, a més de teatre. Però encara caldria incloure-n’hi més, ai! En fi, posem el comptador a zero i… endavant!

Robinson, de Vicenç Pagès Jordà

Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, d’Stefan Zweig

Black Friday, d’Antoni Rubio

No et miris el Riu, de Mònica Batet (relectura)

L’home que es va perdre, de Francesc Trabal

Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal

Era una dona com les altres, de Francesc Trabal

Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, de Francesc Trabal

Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch

Cigales i formigues, de Santiago Rusiñol (dues vegades)

Legado en los huesos, de Dolores Redondo

Això no és Amèrica, de Jordi Puntí

Por, d’Stefan Zweig

La mirada de los peces, de Sergio del Molino

Carícies, de Sergi Belbel

Climent, de Josep M. Fonalleras

La hora violeta, de Sergio del Molino

Tres Nadals, de Quim Monzó

Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons

El que pensen els altres, de Clara Queraltó

Cafè Berlevag, de Mònica Batet

Qui no fa la festa, de Paco Esteve

Les possessions, de Llucia Ramis

Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (relectura)

Lo que a nadie le importa, de Sergio del Molino

L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol

La casa de l’art, de Santiago Rusiñol

L’ordre del dia, d’Éric Vuillard

Mecanismes narratius en la construcció dels personatges de la novel·lística rodorediana, de Laura Bolo

Denuncia inmediata, de Jeffrey Eugenides

Josafat, de Prudenci Bertrana

L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies

Res no és real, de David Gálvez

Nou contes, de J. D. Salinger

Tardor: 274

0

Com en Campverd, jo també dibuixe els dies. De dibuixar els dies -o qualsevol altra cosa, tot i que cosa potser no és el terme més correcte-, en diem escriure. Hui, per tant, és el dia 274. Abans que jo, ja hi havia gent que escrivia els dies; els anomenàvem comptadors. Des dels orígens, anoten el dia en què vivim. Hui, per exemple, ja ho he dit, és el dia 274. Què hi havia abans d’aquest còmput? No ho sabem. Això forma part del passat antic. El passat antic és el d’abans de l’inici del còmput; en canvi, el passat nou és el que inclou els dies anteriors a hui. No podem saber què hi havia abans del dia 1. Hi ha coses que no sabem ni podem saber. No ho podem saber tot. És Llei.

L’estiu acaba quan toca canviar, de nou, la caseta per casa. Això és així. És costum. No és Llei. La data de la fi de l’estiu, cada any, balla entre finals del mes nové -altrament conegut com setembre– i principis del mes desé -que rep el nom d’octubre. L’any passat, però, es va acabar gairebé a principis de l’onzé mes, que els més vells van anomenar novembre. Això no és costum, ni és Llei. No ho entenem tot. Un mes té trenta o trenta-un dies, depén. El segon mes, en canvi, en té vint-i-huit, encara que cada quatre anys se n’hi afig un. És Llei. Diuen els savis que els que ens vigilen ens donen el bon oratge: ells ens permeten gaudir del sol, de les temperatures típiques de l’estiu. Enguany, a més, sembla que també han decidit començar la tardor gairebé en el moment que havia de començar. En el Consell ningú no dubta que gràcies als que ens vigilen les estacions giren com toca. Però jo no ho crec: malgrat la fresqueta que ja hi fa, tem que al llarg dels pròxims dies la calor continue fent-nos suar. En diem suar a l’acció d’excretar líquid pels porus de la pell. Tanmateix, és cert que ja cal un cobertor, per més finet que siga.

Amb la tardor, tenim por que tornen els horrors i les desaparicions. Ningú no sap per què ocorren: cada cert temps, s’esdevé una secadaels que ens vigilen no fan res per impedir que es talle l’aigua-, que ve acompanyada d’una becaina grossa i, en despertar-nos, vivim el període dels horrors: és quan hi ha les desaparicions. Coneguts, amics, familiars, desapareixen: no moren, car si moriren almenys tindríem el cos per poder-nos-en acomiadar. En alçar-nos de la becaina grossa, correm a mirar si hi som tots; aleatòriament, però, sembla que la terra es traga determinades persones. És Llei. No ho podem saber tot. En els ulls dels humans que hi resten i que han perdut algun ésser estimat, s’hi veu molta ira, segurament cap als que ens vigilen. Però ningú no gosa obrir la boca en el Consell. Fem ofrenes als que ens vigilen, unes ofrenes falses, perquè no serveixen per fer aturar les desaparicions. Però les seguim fent. És costum.

No obstant això, ens hi hem de resignar i hem de continuar amb les nostres vides. Demà serà el dia 275, l’estiu haurà acabat definitivament i afrontarem la nova estació tardoral. De bon matí, haurem de treballar els nostres maduixers, amb la vista fixada en dijous que ve. No és costum. És Llei. I una reflexió: els que ens van ensenyar a escriure, abans ens van ensenyar a llegir. El mateix procés de lectura n’implica un d’interpretació, així com en el procediment d’escriptura rau una necessitat d’organització del món i del pensament que el món pressuposa. No és costum. No és Llei. És la vida.


Nota: Dimecres passat vaig acabar la fantàstica novel·la Res no és real (Males Herbes, 2015), de David Gálvez. Llegiu-la, feu-vos-en el favor!