Blocs de VilaWeb

Quan a les 9 del matí de dilluns 15 de novembre l’À. xafa la University of Leeds, troba a faltar moltíssim la setena planta de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Angel Smith li ensenya el seu nou despatx -a la planta baixa, apartat de la resta de companys del departament; de fet, apartat gairebé de la resta de la civilització, cosa que, inicialment, agraeix, per preferir una mica d’isolament fins que puga construir– i l’acompanya a la seua primera classe, a Baines Wing; en fa les presentacions i, com serà la tònica habitual els pròxims dos cursos, desapareix. «Hi, everyone! My name is À. and I will be your Catalan teacher. However, a partir d’ara en aquestes classes parlarem en català», diu l’À., tot esperant algun somriure ni que siga incòmode del nou públic, però no arriba. Són alumnes de primer i molts d’ells han agafat Català I per omplir els crèdits d’optatives o perquè se’ls ha explicat que si volen fer l’any a l’estranger (el Year Abroad, durant tercer) a Barcelona o a la resta de Països Catalans, han de passar necessàriament per aquella assignatura. Fan les presentacions, l’À. explica breument la guia docent i els anima que pregunen dubtes; cap ni un. Aleshores, els encoratja que li envien els correus electrònics que necessiten per a resoldre qüestions, i ja tenim els cinquanta-cinc minuts complerts. La pròxima classe serà en una hora (els dilluns, amb la compressió de l’horari pel retard de huit setmanes ocasionat per l’obtenció del visat, és el dia amb major nombre de classes), i els tocarà als de Català II, que ja entenen una mica la llengua i, per tant, la conversació esdevindrà una mica més fluida: Julia, Isla i Chris fan més fàcil l’entesa amb Anna, Jade, Rita, Rob i Daniel.

La primera setmana, pensa l’À. ara, amb perspectiva, és dura, perquè, a més de preparar les classes, ha de buscar pis i adaptar-se a presses i correres a una ciutat no gaire atractiva, tot i que, amb el temps, es convertirà en amable. El primer dinar, voldria fer-lo en un bar, però, a prop de la universitat, no hi ha cafeteries de menjar «calent», més enllà que d’un microones per a l’entrepà; el paquet d’entrant + sandvitx/pasta + beguda per 3’5 lliures del Tesco, encara tardarà una mica a descobrir-lo. I les jornades s’allarguen des de les 8 del matí fins a gairebé les 9 de la nit, també per a evitar pensar. Des de l’Olleria, o des de Madrid, la persona que li havia regalat l’adaptador d’endolls, continua ajudant-lo amb tot: que si a enviar correus a les immobiliàries; que si a comunicar als estudiants això o allò altre; que si, que si, que si qualsevol excusa és bona per mantenir contacte amb el punt de partida. Li dona les gràcies una vegada i una altra, perquè no sap què faria sense ella, malgrat la distància -que, a partir d’un moment concret, no serà només física-, però va fent. Finalment, l’À. troba un pis al 25 de Christopher Road: aprofitarà la vesprada de divendres per portar-hi les primeres andròmines i el matí de dissabte per anar a comprar llençols, nòrdic, coixins, estris de cuina i una tassa per als cafès. S’hi instal·la, i el pròxim dimarts hi escriurà la primera entrada al seu bloc, titulada «Al final, què faig amb tu?».

L’À. alterna la feina a la universitat amb passejades per la ciutat, i comença un vici que el perseguirà els pròxims mesos: omplir-se de feina per no enyorar-se, per no pensar, per no recordar, i fer veure que les agulles del rellotge circulen més ràpid. La primera presa de contacte amb Leeds durarà fins al 10 de desembre, que comencen les vacances de Nadal, però aquelles primeres quatre setmanes li valdran per anar apamant el terreny. Coneixerà els companys de pis, amb qui no acabarà de crear cap tipus de lligam: a la xica tailandesa, encara li faltaran uns quants mesos fins a arribar-hi, i el Milan se n’anirà tan bon punt comence el segon quadrimestre, mentre que la resta seran comparses del dia a dia. L’À. no socialitzarà, però perquè tampoc no en tindrà temps. Ara bé, si en tinguera, ho faria?, es pregunta qui va teclejant ara aquestes lletres. No crec, li etziba l’À., una mica desmenjat. I entre One Stop, entrepans gelats de dilluns i dimarts, feines que comencen a acumular-se, passeigs amb podcasts a les orelles, l’observació dels colors de la tardor, una primera nevada que agafa per sorpresa els mateixos anglesos, la impregnació d’un esperit nadalenc com mai no havia vist, un sopar del departament amb professors d’Espanyol amb qui pot parlar sense haver de pensar com es diu cada paraula, i un intent dels seus amics Bernat i Andreu de viatjar a Londres -frustrat per les noves mesures per frenar la Covid19 de Boris Johnson-, aplega l’hora en què l’À. fa nit a l’aeroport de Manchester fins a les sis del matí, quan tornarà cap al País Valencià.

L’À. ha passat el primer mes a Anglaterra, amb la consciència, i, en certa manera, la tranquil·litat, que hi tornaria aviat. No li ha donat temps a llançar llavoretes per a futures arrels; no li ha donat temps per recórrer gaire la ciutat; no li ha donat temps… En tindrà, en algun moment? No ho sap, però ja és a Alacant, al cotxe, amb el pare, i torna cap al poble. Aquest mes, però, li haurà servit perquè en un futur mes d’agost, quan gire la vista enrere, entenga que ací va començar tot: el progressiu canvi de vida que li la capgiraria de dalt a baix, però no ens avancem, amigues i amics, que a l’À. encara li queden uns quants episodis.

Ara que fa dos estius d’aquell estiu ben estrany, i havent acabat, per fi, el curs acadèmic (a falta d’unes correccions d’urgència i les recuperacions), potser a l’À. li convindria fer balanç d’aquests dos últims anys, ni que siga perquè en quede constància en aquest indret que l’arreplega des de ja fa tant de temps. Com la majoria de les coses fructíferes a la vida, l’aventura a Leeds també va començar de rebot, però anem a pams i situem-nos al principi.

És dimecres 14 de juliol de 2021, i, després de maldar per dipositar la tesi doctoral, a l’À. li toca fer una quarantena preventiva de Covid19; la setmana anterior va ser la graduació d’Història, de la primera promoció a què va fer classes de Retòrica i en què va conèixer, a més de Josep, Joan, Patri, Jesús, Maria, Joel o Emili, entre d’altres. Molt bona gent. Però tornem-hi. Entre la quarantena preventiva i el buit postdipòsit, el futur de l’À. el saluda; què farà a partir de setembre? Unes setmanes abans, amb els nervis per arribar a temps de lliurar la investigació que l’ha tingut entretingut des de 2015, hi ha fet dues entrevistes per a la selecció de professorat de català a l’exterior que convoca l’Institut Ramon Llull: la primera, Granada, i la segona, Salamanca. Havia optat per seguir a l’Estat espanyol per poder dependre d’ell mateix i del cotxe i per poder desplaçar-se al poble o a Madrid quan li pareguera, però, per una raó o per una altra, no l’agafen. Els nervis per arribar a temps de lliurar la investigació i etcètera actuen d’escut per a desfocalitzar la resignació. Uns dies després prova sort a Lió, i l’entrevistador no el mira -via Skype- ni a la cara. Res: centra’t en la tesi, pensa. I en això que tornem, ara sí, a la setmana de la quarantena preventiva i el buit postdipòsit, a finals de setmana, en concret: ha quedat vacant el lectorat a Leeds (on queda Leeds exactament?). Sí, fes l’entrevista, vinga, va, no perdes el tren de la carrera acadèmica. El pròxim dilluns veu a l’altre costat de la pantalla Angel Smith, que li fa unes quantes preguntes; no se’n vol fer il·lusions, i segueix la seua quarantena preventiva, fins que unes hores més tard li confirmen que sí, que anirà a Leeds. Avisa totes les persones avisables: pares, parella d’aleshores, directora de tesi, amics. Entre l’alegria i el neguit, afronta millor l’estiu, i va familiaritzant-se amb el nom d’aquella ciutat del nord-oest britànic: Leeds, Leeds, Leeds. L’equip d’allà no és el que entrena Marcelo Bielsa? Para pròxima a Liverpool i a Manchester, que té aeroport.

En les pròximes setmanes i mesos, la burocràcia postbrèxit fa que aconseguir el visat semble els dotze treballs d’Hèrcules, i es veu convertit en Astèrix pujant i baixant les plantes de l’administració gal·la. En un primer moment, s’amoïna, perquè sap que els papers no estaran en regla per a la data d’inici de curs, però acabarà despreocupant-se’n: per més que patisca, no hi podrà fer res, així que per què seguir pegant-hi voltes? Ajorna aquells bitllets per a la tornada de Nadal i, en saber-ne certa la data, ja en comprarà, de nous. Parla amb la resta de lectores que aquell any s’incorporen al Regne Unit, i cada cas és un món: la seua amiga Maria, per exemple, aconsegueix el visat per a Cardiff aviat, mentre que Elena no arribarà a Birmingham fins a mitjans de desembre. L’À., però, té una relativa sort: el certificate of sponsorship aplega a finals d’octubre, havent ja defensat la tesi i enmig del quadrimestre; una quinzena després ja té el visat de manera oficial (no li ha calgut tanta parafernàlia com a les seues companyes; ni exàmens oficials, ni traduccions jurades, ni res: el visat és de treballador temporal, i val durant dos anys), però coincideix amb la Reading Week a la universitat. Finalment, prepara el vol per al 14 de novembre. I, ara sí, els nervis van fent puntets a l’estómac. El canvi serà brutal -no se li ocorre cap altre adjectiu al narrador que no siga el suat brutal, de veres?-: ell, que necessita veure el campanar del poble sovint; ell, que necessita abraçar i estar prop dels seus amb freqüència; ell, que estava tan a gust en la zona de confort; ell, que no volia anar-se’n gaire lluny; ell, que ja intuïa que fora de la Universitat de València faria fred. I prepara la maleta: quina roba hi deu clavar?, quins llibres s’endú?, què li farà falta allí que tinga ací?, no hi caben persones? De sobte, algú que ha estat diverses vegades a Anglaterra li diu que recorde agafar l’adaptador per als endolls, que allí són diferents; de fet, li havia regalat per a l’aniversari el seu, amb la promesa de l’À. que li’l tornaria en tenir-ne ell un parell de propis. Li ho agraeix -com li agraeix que l’haja ajudat les darreres setmanes a entendre els passos a seguir per a viure en aquell nou tros de món- i se’l posa a la motxilla.

Aquell diumenge és un diumenge trist -com tots els diumenges, sí, però aquell més encara-; el pare l’acompanya a Alacant i vola direcció a Manchester. Abans d’embarcar, però, ha fet amistat (a partir d’ara, totes les noves coneixences seran amistats, perquè no hi coneix ningú) momentània amb una xica murciana que busca una amiga que, casualitats o no, viu a Leeds. Creu que està de sort perquè, almenys, ja té un fil personal des d’on estirar, malgrat que, en el fons, sap que mai més no tornaran a parlar. I arriba a Manchester, i de Manchester agafa un tren cap a Leeds, on, ja aquell mateix diumenge, visita un dels dos possibles pisos que ha vist per a llogar. Li semblarà car, però si no hi ha més remei… I, ara sí, ja el tenim al airbnb, on s’hostatjarà fins que trobe alguna habitació. Però això ja anirà descobrint-ho al llarg de la setmana; ara, però, toca dormir, que a la matinada encara haurà de preparar una introducció per a les assignatures de Català, la primera classe de les quals començarà a les 9…

Enllaçar dies i dies dormint una mitjana de tres o quatre hores fa que l’À. bote davant de qualsevol acció de la gent -i «la gent són els altres»-, però, sobretot, li fa veure la realitat a través d’un filtre de mala hòstia i cobreix la quotidianitat d’una pàtina d’obscuritat i pessimisme. Hi suma una dosi ben carregada, ben carregada, ben carregada, d’incertesa en el futur -una incertesa, tot siga dit, amb què no comptava, però les regles són les regles i no s’hi pot fer res, és que mira, les coses venen així, tal, no sé què, i etcètera. De sobte, la por i els nervis el posseeixen, i es posa a buscar solucions d’emergència -fet que, exacte!, li serveix per mantenir la mitjana d’hores de son. Alhora, com que no sap dir que no, sacrifica hores de descans i de dormir per si cal deixar portes entreobertes, no siga cosa que. De mica en mica, paradoxalment, s’allunya del seu objectiu: l’objectiu que dona sentit a tot el viatge. I, és clar, el filtre de mala hòstia es fa més gran i la pàtina d’obscuritat i pessimisme se li arrapa més i més fins que fa mal. Ara, això sí, malgrat tot, no se’n queixa -o no se’n pot queixar-; bé, sí, es queixa de les pròpies decisions, perquè la responsabilitat va ser, i és, seua. L’À. ho ha decidit. L’À. Tot va començar ara fa un any aproximadament, quan cercava distraccions per no pensar-hi, i més de tres-cents seixanta-cinc dies després, encara arrastra el tic diogenesià d’acumular, un tic que, en veritat, el distrau de l’únic objectiu de què no ho hauria de fer. I fins ací.

L’experiència demostra que no es pot estar en missa i repicant, perquè ni s’està en missa, ni repicant, ni on s’hauria d’estar -que no era ni en missa ni repicant. Creia que no n’hi havia, però, de vegades, cal saber veure’n els límits, a pesar que, sovint, com en aquesta ocasió, li’ls fan veure els altres -«els altres són la gent». Aleshores, l’À. només pot acatxar el cap i demanar disculpes.

Dit això: centrem-nos i (re)comencem.

Cada vesprada, l’À. -«una altra vegada jo? Fotre!», pensa l’À. sobre el narrador, que el fa callar i li diu que a la feina-, durant el trajecte de tornada de la facultat a casa, passa per un cementeri. Un costum que ha reprès enguany és el d’anar escoltant música quan va al treball o en torna; els trenta-i-escaig minuts de distància es fan més planers. El cas és que ahir, quan va ser davant del cementeri, el cantant del grup indie que escolta ara va callar; una veu antiga, com del més enllà, amb un anglès decimonònic, va envair-li les orelles. Lluny d’esglaiar-se -i ara el narrador dubta de si escriure-hi el ja tòpic que fan més por els vius que els morts, que horroritza més el dia a dia que no els elements sobrenaturals o paranormals, tot i que, mentre hi dubta, ja ho ha escrit-, l’À. es va aturar: procedia aquella veu del cementeri? La devien escoltar els altres vianants? Ningú més no semblava sorprès, i, de sobte, va trobar que de darrere d’una làpida emergia aquell esperit amb l’expressió afonada. Ràpidament, l’À. s’hi va acostar: «are you ok?», li etzibà. I aquell esperit, que sabia que els costaria entendre’s en l’anglès de la seua època (a la làpida, hi havia només els tres primers dígits de l’any de naixement: 182…), automàticament va respondre amb un català pompeufrabrenc -perquè per tots és sabut que els esperits saben adaptar-s’hi, als idiomes dels interlocutors-: «no gaire; fa anys que plore el meu estimat Jake». L’À., bocabadat per aquell poliglotisme espiritual, li hauria posat la mà a l’esquena, però, és clar, no hi havia una esquena física; només va poder seure a terra i escoltar-lo. L’esperit, que havia ocupat el cos d’un tal Christopherson, li ho va contar, i li ho va cantar, amb aquells versos que devia haver elaborat i reelaborat després de tantes dècades, i que creixien, acompanyats d’una música suau, lenta, però coneixedora dels temps adequats per accelerar-se, que brollava pels auriculars: «I am lost in our rainbow. / Now our rainbow has gone. / Overcast by your shadow / as our worlds move on». Mentre cantava, l’À. començava a entendre que allò fou una relació impossible: la societat no estava preparada per a estimar ni per a estimar-se. Ho ha estat, en realitat, alguna vegada?, es va interrogar mentalment. Pel que narrava, el Jake i el Christopherson s’havien estimat, s’havien estimat fins al punt de conèixer-se les olors, els gestos, les mirades. Quan va arribar a la part d’«In this shirt, I can be you, / to be near your for a while», l’esperit s’agafà la camisa, se l’estirà i el que semblaven un parell de llàgrimes regalimaren d’aquells ulls profunds; l’À. sabia que eren llàgrimes perquè van caure a terra i van deixar marca en el fang. El tal Jake se’n va haver d’anar; potser un dels dos hauria acabat mort, si els hagueren descobert -quina paradoxa, ja que l’esperit esdevingué esperit al cap d’un parell d’anys per una malaltia sense cura. Aquella nit, va dir el Christopherson, la van passar units, besant-se, fonent-se, retenint-se visualment cada raconet del cos, i Jake li va deixar la camisa com a record, per si mai no es tornaven a veure. «Ai Jake, on ets?, on ets?, on ets?», va sospirar el Christopherson, eixugant-se les llàgrimes. «But I need Jake to tell you, that I love you, it never rests», torna a la cançó, i «I am lost, in our rainbow, / now our rainbow has gone».

A poc a poc, el Christopherson es va gitar, i es va fusionar amb les fulles i el fang fins que en quedà colgat -o fins que desaparegué. L’À., allí parat, no va saber molt bé què fer: li hauria agradat abraçar-lo, intentar fer alguna cosa per ajudar-lo, però només plorà, plorà molt. I les llàgrimes caigueren a les fulles, i regaren aquell sòl que ja estava humit, i voldria que hagueren traspassat totes aquelles capes fins arribar al cor del Christopherson -no es preguntà si els esperits tenien cor; no li calgué per comprovar que sí-, perquè en notara l’escalf, perquè sabera que el comprenia, que els amors prohibits, impossibles i no corresposts ja ho tenen això, etcètera. Sense saber com, però, el cantant del grup indie que escolta ara va tornar als auriculars. I, a poc a poc, l’À. s’alçà, s’espolsà el fang dels pantalons i tornà al carrer; ningú s’hi havia fixat, en aquella escena? Una vegada a casa, es llançà al llit, a veure si podia trobar-hi aquella cançó. Amb aquesta camisa, amb aquesta camisa… L’amor és complicadíssim, sí, però no ho valen els moments fugaços que ens regala? I quin poder evocador pot tenir una simple camisa!, tot això ho pensava l’À., amb els ulls humits però meravellat, mentre en teclejava la recerca. No ho reconeixerà mai en públic, això, però agraí en silenci el fet que el narrador li haguera revelat tota aquella història.

Al número 7 de Trelawn Street, al barri de Headingley, un narrador escriu aquestes línies i hi torna a fer aparèixer l’À., que des d’allò de les vies no se sabia on parava. I l’hi fa aparèixer com a pretext per a parlar de l’Adrianna i el Josh, per a parlar, justament, del 7 de Trelawn Street. L’any passat, l’À. compartia el 25 de Christopher Road, a Woodhouse, amb cinc persones més: una taiwanesa, un indi -que va ser substituït per un anglès-, i tres anglesos més -quatre, quan l’anglès substituí l’indi. Durant els primers mesos, l’À. va fer amistat -i amb la cursiva el narrador en marcarà la distància- amb l’indi, el Milan, però al febrer va haver de marxar-ne. Tot seguit, la conveniència idiomàtica de la taiwanesa, que volia recuperar els anys d’aprenentatge d’espanyol, provocà diverses converses banals, sobre què sopaven o quan tenia festa -ella-; l’À. podia ocupar les hores de silenci. Fins que va venir el Morris, que, a mode de presentació, el va convidar a un got de whisky amb mel. No sap, gairebé mig any després, què se n’ha fet, d’aquells desconeguts: el Milan -creu- va anar a Manchester o a Londres; la taiwanesa havia trobat una nova casa on poder imposar la seua dictadura; el Morris, on deu haver anat el Morris? Tant se val. Tampoc no confia gens que ells es pregunten on ha anat l’À., tot i que es trobe a uns vint-i-cinc minuts d’aquell carrer costerut.

En qualsevol cas, en el nou pis, el 7 de Trelawn Street, durant les primeres setmanes ha parlat amb l’Eliza -que és qui ha adoptat el paper de delegada de classe-, l’Adrianna -la pronunciació geminada de la n en va delatar l’origen romà-, i el Josh -més tímid. El cas, però, és que l’Adrianna i el Josh abandonaran les respectives habitacions demà mateix: «This is my last weekend in this house», li va comentar ell, abans de confessar-li que se n’anava a Austràlia, d’on és la família del pare, amb una beca. L’Adrianna no li ha dit on ni per què se’n va; ningú no pregunta, en aquell pis, més enllà dels formalismes i dels convencionalismes que acompanyen el «Good morning-how are you?-fine, thanks. and you?-good, thanks». Però sap que se’n va perquè, quan l’À. va anar a veure la que seria la seua habitació, l’agent immobiliari li ho va dir. En desconeix els motius, però l’À. els trobarà a faltar, a l’Adrianna i al Josh. Ella, un matí feiner, el va sorprendre: «Bon dia!». L’À., que creia que no l’havia entesa, va somriure i li va respondre: «Bon dia! Come stai?», i es va sentir el més poliglota del món. I una mica com a casa, també. En una altra ocasió, van parlar de llengües, i ell li va explicar que el curs anterior havia estudiat una mica d’italià i que fa uns anys havia visitat Roma i a Siena; ella, en canvi, no havia estat a València, però sí a Barcelona, a pesar que no coneixia el català. El Josh, per la seua banda, va portar-hi un amic divendres de nit que anava amb cadira de rodes. L’À., que s’ha envoltat de cadires de rodes, no es va estar de demanar-li si necessitava ajuda -ignorant per un instant que aquest gest pot resultar ofensiu-, però el Christian li va dir que no, que gràcies però que no calia, i li’n va endevinar la procedència. Tot això, ell, en un perfecte espanyol de Cuadernos Santillana.

Dimarts, però, ja no hi seran: ni l’Adrianna -ni el seu xicot, que hi anava alguna vegada-, ni el Josh -ni el Christian. No hauran pogut fer amistat -aquella amistat amb cursiva-; no hauran pogut establir arrels. Ells acabaran en l’oblit de l’À., que, algun dia, els recordarà vagament; i l’À., potser, serà un nom més en la memòria d’ells. La substituta de l’Adrianna -l’agència els va dir, als romanents, que la nova companya volia posar-se en contacte amb ells-, la Chloe, també treballa a la University of Leeds, i hi arribarà al 7 de Trelawn Street dimarts a la vesprada-nit. Però l’À., durant el passeig dominical de hui, només podia veure una metàfora de les relacions personals (tan clara que li ha semblat insultant posar-ho per escrit en el seu bloc personal) en allò del pis, dels pisos, de Leeds: gent que se’n va, gent que hi aplega, converses mínimes, preguntes convencionals, manies de cadascú, cuirasses idiomàtiques, barreres plenes de pors, personalitats oposades o no, etcètera. I ell, el nostre amic À., que, si no passa res de greu, complirà el contracte amb l’agència, perquè ell és de complir contractes. Ara bé, què quedarà de l’À. en les nòmines mentals de les Adriannes, dels Joshs, dels Milan, dels Morris?, es pregunta ell mateix i, fins i tot, en deixa constància en aquell bloc abocaagonies, però bé voldria preguntar-ho a. A qui?, li pregunta l’À. al narrador. I el narrador, que, de moment, és qui en té el poder, el deixa, així, pam, sense resposta.

La sempiternitat de l’estiu va finir, i la rutina viatgera i cafetera s’hi ha tornat a imposar. Nous projectes. Noves il·lusions. Nous alumnes. Noves coneixences. Nou pis. Nous bacs. Noves alegries. Noves decepcions. Nous somriures. Noves llàgrimes. Noves utopies. Noves hòsties de realitat. Com en l’exprés de Calders, a l’À., ningú no va voler dir-li a quina hora passaria el tren, ni que aquelles vies no veurien transitar-hi cap vagó. A la llunyania, algú va cridar-li en un dialecte estranger encara no gaire comprensible que allò no era sinó una representació metafòrica -gens subtil, per cert, fruit de la poca creativitat actual del narrador- del seu interior. Tanmateix, el nostre protagonista només va ser capaç d’alçar les celles, i, abans que poguera posar el punt sota el ganxo del signe d’interrogació que tancava el tímid però excessivament -i, ai!, resignadament- repetit «Could you repeat, please?», un blanc grisenc ho va impregnar tot.