Arxiu de la categoria: Creacions

El refugi (V)

0

Les cròniques oficials no ho van apuntar enlloc, però diries que allò va començar tal dia com hui, l’endemà d’un 30 de març. Aquella nit, sense acabar d’entendre com ni per què, un cristall aïllat va esclatar, una fruita isolada es va podrir, una margarida marginal es va desfullar. No n’éreu, però, conscients. I encara dura, ara. I dura, per exemple, mentre et proposen transportar un sofà d’un indret a un altre: l’operació sembla fàcil, però calen més de dos braços per a moure’l i que no impacte contra cap altre moble. Que conste, tot siga dit, que tu no en tenies cap queixa, del lloc on era, però no saps dir que no, i tot això i allò. I, al capdavall, tu també t’hi asseuràs, no ho oblides. De seguida, doncs, distribuïu on us situareu cadascú, i a la de tres, un, dos, tres, ja el teniu en alt. Pesa: el maleït sofà pesa molt. Però, res, a poc a poc hi arribareu. Compte ací, compte allà; ei, compte amb la tele, no us la carregueu, vas cridant-los des de la part que atorga una visió més panoràmica. I funcioneu com el mecanisme d’un rellotge: això rutlla, tu. De sobte, tanmateix, no saps si és perquè el procés us està requerint més temps del que créieu o què, el sofà ha guanyat una mica de pes. No hi dones importància; no pot faltar molt de tros. Seguiu amb les indicacions mútues, però comences a notar rostres cansats o, pitjor, indiferents. Va, va, va, que ja som a prop! I sembla que fa efecte: el sofà flota de nou. Però, al cap d’uns minuts, torna a augmentar uns quants quilets. Per què? Algú es torca la suor, i creus que l’increment de pes ha estat conseqüència del fet momentani de deixar de sostenir-lo. Ep, compte amb el gos!, va, hosti, que queda no res. El sofà torna a volar com una ploma, però no durant gaires segons: ara pesa com si hi haguera algú assegut al damunt. No obstant això, no és moment de defallir, t’etzibes a tu mateix. L’excessiva i urgent picor d’un turmell provoca que en soltes una mà per a rascar-te, i acaba passant allò que intuïes que acabaria passant: la gravetat guanya i el sofà destrueix la tauleta de vidre, el gerro de vidre, les flors de vidre, els llibres de vidre, les fotos de vidre, les revistes de vidre, tot fet miquetes, i forada el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis… De manera inconscient, busques les cares dels altres, mig per insultar-los per la seua deixadesa, mig per no saber què es fa quan un sofà forada el terra, i cau al pis de sota, i etcètera. Però allí, com sempre, no hi ha ningú. Llavors, per a sorpresa teua, et sents menys alterat del que creies, t’ajups i toques amb el cul el poc espai de terra que queda a la vora del forat, les cames penjant, la mirada al front, que ja no saps si és una paret o un horitzó on es cofonen el cel i la mar o una serralada amb tot de vegetació, i lamentes que no t’agrade fumar, perquè, amb una cigarreta i en aquella posa, passaries per un personatge d’una comèdia negra o de l’absurd. I tot això, és clar, i per situar el lector en les coordenades temporals, l’endemà d’un 30 de març -o d’un 7 de gener, o d’un 22 de desembre, o d’un 12 d’abril- que tampoc no eixirà en cap crònica oficial, però que comptarà amb més d’un cristall aïllat esclatat, més d’una fruita isolada podrida, més d’una margarida marginal desfullada.

Publicat dins de Creacions | Deixa un comentari

La rèmora

0

Hi ha la rèmora. Una rèmora pretèrita que pren formes actuals; una rèmora sempiterna que es transmuta en ens desconeguts en l’embolcall però familiars en el contingut. Sota aparences innovadores, els sentiments són identificables quan es troben a tocar. La rèmora es transforma en una carta groga pel pas del temps, en un certificat oblidat en un calaix, en dues inicials pintades en una llauna, en una melodia improvisada, en un comentari falsament innocent, en un gest imperceptible, en despertar dotze minuts abans que sone l’alarma i sentir el pes del món als muscles, en un aïllament ple de plans que no es desenvolupen. Adonar-se’n és el principi, però la rèmora hi ancora i la situació de confinament gairebé absolut en fa impossible l’auxili. I la rèmora va fent camí: s’alimenta de les entranyes més profundes de la memòria; es nodreix del record, de la instantània que semblava momentània, de la llàgrima mai alliberada, d’un mateix. La rèmora em menja, et menja, se’l menja, se la menja, ens menja, us menja, se’ls menja, se les menja. A poc a poc, de mica en mica; pareu-hi l’orella i n’escoltareu el rac-rac del ròssec. L’anhelada tranquil·litat dura breus minuts; de seguida, la rèmora derrota la pau i s’hi expandeix. Fins i tot, de nit, la rèmora treballa: cava, cava, cava, cava fins arribar al subconscient i materialitzar-s’hi en un rostre pròxim. L’única solució per véncer la rèmora és enfrontar-s’hi. Però enfrontar-s’hi ben enfrontat. I, potser, ara mateix, les circumstàncies no són les més idònies. Tanmateix, quan ho seran? Tanmateix: quant de tanmateix.

Manuals

0

Què ho fa, que, de sobte, un cel clar es torne nuvolós? Que els raigs de sol esdevinguen llamps i trons? Que l’agradable airusset que escalfa els migdies es transforme en tempesta? La meteorologia ho explica. Què ho fa, però, que, sense res ni més, un mínim gest, un gest imperceptible, ens trastoque una rutina que preem? Perquè, a pesar de tot, preem, apreciem, estimem, una determinada rutina; de fet, tendim a arrapar-nos-hi. I això, perquè la coneixem, perquè sabem que cada matí seguirem unes pautes, que a la nit soparem i veurem una sèrie o llegirem unes pàgines del llibre que tinguem entre mans, que a l’endemà la roda tornarà a girar i que, dins d’una zona àmplia de confort, hi ocorreran actes diferents dels del dia anterior, però que no ens n’alteraran l’existència. La tranquil·litat o la pau a què aspirem, no consisteix a anar sedimentant una base sense que s’enderroque la construcció? Què ho fa, què ho provoca, que un clic automàtic es pitge quan li vinga en gana? On ens dirigim? I més important: recordem què ens ha portat a elegir el camí que ara seguim? Si davant la disjuntiva haguérem obert una altra porta -que si una porta, que si dues portes, que si tres portes, que si les portes sempre callen, que si no una porta i sí una finestra, que si darrere la porta, que si-, què o qui seríem ara? Probablement, estaríem plantejant-nos què o qui hauríem sigut si haguérem obert la porta que en realitat és per la qual hem entrat. Suposicions ficíticies, que no deixa de ser una redundància. Com tot: com aquesta entrada, com tu, com jo o com la gent. Hi ha una de les paradoxes més latents: ens alegrem quan alguna cosa hi arriba sense buscar-la i ens entristim quan notem que està a punt d’acabar. Una cosa que ens ha fet feliços sense haver-la demanada! Per què? També tendim, doncs, a arrapar-nos-hi. Segur que alguna persona amb estudis de Psicologia hi posaria un nom, si és que no hi ha ja una síndrome o un complex. Al contrari que en la natura, però, no hi ha manuals per a viure, i potser, malgrat l’espessor ambiental, siga millor així. Tanmateix… Tanmateix, què?

De quan fórem estrelles i coets (Ja disponible!)

0
Dijous 19 de desembre va tenir lloc, al Paranimf de la Nau de la Universitat de València, el lliurament dels premis de la 16a edició dels Premis Universitat de València d’Escriptura de Creació, edició en què he tingut la sort de guanyar, amb el relat “De quan fórem estrelles i coets“, la modalitat de narrativa en valencià. Abans, però, encara em van fer un parell de preguntes per a la web de la UV Notícies. Ja en l’acte, se’ns va entregar, als finalistes i als guanyadors, una bossa amb exemplars de la nostra obra –obreta, amb minúscules– editada per Edicions 96, i vam disposar d’uns cinc minuts per a parlar o llegir-ne algun fragment. I això és el que vaig comentar…

Bona vesprada a totes i tots!

Abans de llegir el fragment que he seleccionat, voldria detenir-me un moment en els agraïments. En primer lloc, voldria agrair al Servei d’Informació i de Dinamització de la Universitat de València –i, per extensió, a la Universitat de València– que seguisquen promovent aquests premis any rere any. Igualment, voldria donar les gràcies als membres del jurat, Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran García-Oliver, tres ídols i referents que eleven la categoria del premi. També a Edicions 96 per l’edició d’aquest relat-dietari, per la cura i la paciència que han tingut. I, per acabar, encara voldria expressar unes paraules per a la meua família: per als meus pares, Pepi i José, que continuen sent les autèntiques estrelles i coets que em guien, i per a Aitana, la millor companya de viatge. Moltes gràcies!

Com que la majoria ja en teniu un exemplar, del conte, si voleu seguir el fragment que he triat, el trobareu a la pàgina 29. Aquesta entrada, la vaig escriure el 26 de desembre de 2018, i porta per títol un vers en anglés que es podria traduir per “He passat només per mostrar-te que estaves equivocada, que no tenies raó” –no el llegiré en anglés perquè Aitana no se’m burle–, un vers de la cançó “The funeral”, del grup Band of Horses. Diu:

I’m coming up only to show you’re wrong… (26 de desembre de 2018)

No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar –més– atenció a les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has après un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història –o unes històries– al darrere que ens ha portat a ser com som; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.

Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entès que el món no n’era l’enemic –o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses quotidianes. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure aquell xou còmic amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. […] Un vi amb sopar, ja siga una torrada, un xinès o una tapa, o una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, quan ja comença a clarejar i l’última cosa que importa és el fred, que et recorda –de nou– que les jaquetes existeixen. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un GPS que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. […] Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.

Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: «Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi». Bé, o un de semblant, però tant se val. Si tu fores el periodista, alterant una mica la frase, podries escriure: «Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si soc capaç de mantenir-la-hi». Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral –perquè la vida és la que és i és com és, i, ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera–, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula, la paraula: gràcies.

XVI Premis Universitat de València d’Escriptura de creació

0

El jurat dels XVI Premis Universitat de València d’Escriptura de creació en modalitat de Narrativa Breu en Valencià, format per Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran Garcia-Oliver, ha declarat el relat que hi vaig presentar, “De quan fórem estrelles i coets”, com a guanyador. I, evidentment, no hi puc estar més content i emocionat! I més en veure les personalitats que conformen el jurat: tres autèntics mestres de la ploma. Moltíssimes gràcies! Com també moltíssimes gràcies a totes aquelles persones, en especial Paula, Mireia o Carmen, que es van llegir les vint pàgines abans d’enviar-les al concurs, i me’n van fer comentaris suggeridors, o em van ajudar a fer-les créixer. Huit anys després d’aquell primer Premi Bancaixa -ara han canviat el nom, però és el mateix-, les sensacions són diferents, però la il·lusió és igual o major (això són tòpics, sí, però són certs, redeu!).

“De quan fórem estrelles i coets” va nàixer el 30 de desembre de 2017, moment en què tot va fer un tomb. El relat, en forma de dietari, pren com a base -només com a base, ja que els textos resultants s’allunyen bastant dels originals- certes idees que vaig anar deixant escrites ací, al bloc, ara eliminades, des d’aquell dia fins al 16 de febrer d’enguany. Hi ha la pèrdua, la caiguda, la recaiguda i l’estabilització; hi ha estrelles que s’han esfumat i que han desaparegut del firmament, i coets que s’han mullat o s’han podrit; hi ha pors amagades, esperances renovades i ganes de seguir endavant; hi ha descobriments que fan somriure i ments bellíssimes amb qui ha estat senzill connectar; hi ha viatges, reflexions i fotografies descrites; i hi ha Calders, Colom, Fuster -no hi podia faltar Fuster-, i tants altres, com hi ha sèries i música, molta música. Perquè, malgrat que “la vida no és com l’has vista al cinema”, sí que és més fàcil de portar amb l’ajuda de referents literaris, seriòfils i musicals. Però, sobretot, és més fàcil de portar amb l’ajuda de tota la bona gent que m’ha acompanyat, m’ha aconsellat, m’ha ensenyat la cara amable de les coses i m’ha fet costat tots aquests mesos, des de tots els àmbits: els personals, els professionals, els polítics o els instantanis. Moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots! I, per descomptat, als pares, que són els autèntics herois.

L’hora del Paradís” era un homenatge als iaios, que se n’havien anat els dos en poc de temps de diferència. “De quan fórem estrelles i coets” ha estat una mena d’exorcisme i d’alliberament de mals. Potser, al capdavall, tindran raó aquells escriptors que afirmen que escriure és terapèutic…

Calidoscopi (La immensitat, I)

0
Publicat el 6 de març de 2019

La realitat, la realitat. Res no és el que, en un primer moment, o a primera vista, sembla. O, si més no, no hi tenen cabuda els absoluts: un costat i l’altre són només peces complementàries, fragments que poden tenir punts en comú, però que no són iguals. Tu tens la teua realitat i jo en tinc la meua. I ell, la seua, i etcètera. La combinació aportaria conjunts increïbles que esdevindrien, però, una altra realitat naixent, que, en cap cas, ha de ser la mateixa que es crearia per una altra unió de realitats. Quantes realitats caben en un calidoscopi?

Damunt l’escenari, l’actor, que porta llegit i estudiat el seu paper, només en coneix el de la resta parcialment; a més, sovint, ho sap pels comentaris que algú del públic li etziba. Però els espectadors, per més interpretacions que hagen realitzat al llarg de la peça, tampoc no acaben de capir què ocorre. És la suma dels arguments allò que dona sentit a l’obra. I, al fons a l’esquerra, un xiquet mira per un calidoscopi.

Encara hui algú s’atreviria a pensar que el contrari de blanc és negre? Potser sí: en un moment de baixó, de debilitat o de ves a saber què, la ment humana ens contraposa aquests dos colors, com si no hi haguera gammes àmplies a la paleta, com si no estiguérem farts de veure l’arc de Sant Martí. L’anàlisi racional, tanmateix, hauria de ser suficient per fer caure aquest pseudoparadigma cromàtic. L’anàlisi racional, o una simple mirada a través del calidoscopi que aquella xiqueta sosté amb la mà esquerra.

La solució de Clementine i Joel, després de l’enèsima discussió, és la més fàcil: si la realitat és massa complexa per copsar-la, per pair-la, millor oblidar-la. I un costat es trenca; una finestra del teatre es trenca; el pinzell es trenca: però n’hi resta, i n’hi restarà, sempre un pòsit. Tot això, pensa el narrador, es podrà observar a través del calidoscopi? Al capdavall, és una altra realitat -no cercada, però a la qual hom s’haurà d’acostumar. De nou.

“Nubes que antes

parecían siempre negras,

ahora son caleidoscopios

en el centro de un volcán…”

 

Un combat de boxa qualsevol

0

En pujar al ring, el boxejador ja sap que acabarà tirant la tovallola. Però és l’emoció del combat, el que l’hi ha fet pujar. Per a no dir mentides, quan s’ha situat al costat del quadrilàter que li pertocava, se sentia Muhammad Ali, Sugar Ray o Julio César Chávez. S’ha imaginat el púgil més fort de l’univers, capaç de derrotar els tres noms que acabem d’esmentar. Ara, davant l’adversari, però, s’ha empetitit; no té ni la tàctica ni la tècnica adequades per, ja no véncer per K.O., sinó ni tan sols aguantar-li les deu o dotze rondes. Potser, al capdavall, només n’és un espàrring amb ínfules d’estrella. Potser no; ho és. I, en aquest moment, es pregunta per què collons va acceptar el combat: per veure-li la cara al rival?, per l’adrenalina del moment?, per la dificultat de l’esdeveniment?, per comprovar que era possible guanyar? Mira el públic; un sector reduït coreja càntics d’ànim: “Vinga, À.! Tu pots!”; “Tot és qüestió del primer colp; noqueja’l!”; “Elimina el teu rival!”. I, entre totes les cares, hi ha la de Jean-Luc Godard. S’hi fixa, el nostre lluitador, en el seu rostre, ocult sota unes ulleres de sol. Els darrers mesos -molt preparatoris- n’han conversat i n’han tractat l’aspecte psicològic; segons el francés, no es tracta de ser més fort o més dèbil, si no d’estar convençut de fer-ho, de véncer el contrincant. Ja, però i si no guanye?, crec que li va dir l’À. Un combat és un combat, no et preocupes, tant se val, sentencia el director.

En pujar al ring, l’À. -humanitzem-lo-, ja sap que acabarà tirant la tovallola. Absent com estava en les seues cabòries, torna a buscar entre els espectadors Godard, que ja no hi és, i en pren la decisió. No entén per què és allí, davant de tots, i no espera ni que sone la campana: sense pensar en l’entrenador, agafa la tovallola i lamentant-se -ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc-, es disposa a llançar-la. L’agafa, fa un moviment d’arrere a avant i el temps s’atura: el rival fa cara d’o; l’àrbitre fa cara d’o; el públic fa cara d’o; l’entrenador, mentre es tira les mans al cap, fa cara d’o. La tela toca terra; el gran boxador que havia de ser, el gran pugilista que els havia de derrotar a tots, acaba d’abandonar. I tot són flaixos, i més flaixos, i més flaixos. Els telenotícies vint-i-quatre hores faran que el món sencer sàpia que existeix, i ensenyaran com es llevarà els guants i li estrenyerà la mà, al rival, a mode d’enhorabona, o d’ho sent, o de què podem saber nosaltres si no estem en la seua ment.

En pujar al ring, l’À. ja sabia que acabaria tirant la tovallola. Mentre s’unta una torrada amb melmelada, llig la premsa: moltes portades mostraran la cara d’o de tots i l’inici de somriure resignat en la seua cara en el moment de llançar el drap. Hi pegarà el primer mos, i anirà menjant-se, a poc a poc, el tros de pa. Sospirarà profundament, però això no li impedirà d’assaborir el café. Pensarà que, com que la boxa no és el seu fort, potser es podria disfressar de gos a les festes infantils, no?

L’esketamina

0

Et criden: “M., baixa!”. Però no els escoltes, absorta com estàs davant d’un article que intenta demostrar els possibles beneficis de l’esketamina. Els que t’han acompanyat aquesta setmana saben la poca il·lusió que et generava passar part d’aquest dissabte entre estudis i anàlisis farmacològics mentre els teus companys gaudeixen de la natura i de l’aire lliure i del sol i de les converses sobre l’inici de curs i el final d’un estiu que ha estat ben carregat d’anècdotes i d’experiències i de. No obstant això, a mesura que passes les pàgines i desgastes un caramel de menta, t’hi vas capficant, fins al punt que ja no t’importa la postura que ocupes al llit. L’esketamina és un fàrmac que actua com antagonista del receptor NMDA del glutamat i, per tant, actua sobre la transmissió glutaminèrgica, la qual està implicada en la depressió. “Vols fer el favor de baixar ja!”. Alces el cap, et desfàs la cua del cabell, et traus les ulleres, t’acostes a la finestra, recolzes el colze sobre un altre caramel que et deixarà marca en la pell durant els pròxims minuts, i mires cap avall: el J. i la R. obrin els braços en senyal de pregària. “No tarde”, els dius, amb tan poca consistència que ni el més crèdul s’ho empassaria. Ells, evidentment, tampoc no t’han cregut, i fan una lleu ganyota de resignació que tu ja no veus. Tornes al llit, però, i repeteixes, a la inversa, el ritual: et replegues els cabells, et poses de nou les ulleres, t’hi acomodes i sant tornem-hi. Amb aquest fàrmac via intranasal s’estan fent estudis per tal de provar si. Sense apartar els ulls del paper, t’acaricies, amb la mà esquerra i a mode d’abric momentani, el braç dret: les vesprades, en aquesta part de la muntanya, ja han començat a avisar de la vinguda d’una tardor que et transportarà a altres temps i espais, i que, potser, ens permeta conéixer-nos. Però això, ara per ara, tu no ho saps; principalment, perquè tota aquesta escena està contagiada de ficció i només existeix en el cap de qui enllaça les frases. Aquells pacients diagnosticats de depressió major i resistents a dos o més antidepressius que es troben en el mercat actual respondrien bé davant d’aquest fàrmac. I escoltes crits, rialles, insults amicals, baix, però segueixes a la teua. Tot i els anys de facultat, no eres excessivament amant de la química com a mètode curatiu en aquells casos que presenten alternatives, diguem-ne, “naturals”; fins i tot, en certes ocasions, t’hi has mostrat ben escèptica. I s’ha observat que sí; que, tot i tenir un percentatge menut d’efectes adversos, l’esketamina sí que és útil en el tractament dels trastorns de depressió resistents. La P., a qui tu no sentiràs fins que el clic de la càmera la delate, ha pujat les escales i s’hi ha rabejat. Sols en el moment just en què l’aparell ha emés el so, t’has girat i has vist la teua amiga somrient, mig entremaliada, mig resignada perquè fa una hora i vint-i-dos minuts que t’estan cridant. S’hi ha acostat, s’ha assegut damunt del cobertor verd, t’ha posat la mà lliure de la càmera al muscle i t’ha preguntat com ho duies. Si foren altres veus, li hauries respost amb el teu monosil·labisme defensiu i protector, però no: li has comentat que l’article et resultava ben interessant, que parlava de l’esketamina, un fàrmac que, etcètera. Ha posat cara d’encuriosida, t’ha acariciat el braç que adés t’havies abrigat amb el teu palmell i, tot seguit, t’ha desplegat afectuosament la mànega, que tenies una mica pujada per a l’airet que hi començava a córrer. Li has promés que, de veritat, creu-me, ja hi abaixaves. Ella simplement t’ha somrigut i t’ha deixat, de nou, en conjuminació amb l’article. L’esketamina actua gairebé com a adjuvant. Malgrat que encara està en estudi i que caldrà seguir fent assaigs clínics de fase III amb una grandària mostral major per tal de corroborar els resultats obtinguts i per tal d’afirmar que és signficatiu, s’ha demostrat que té efectes beneficiosos en aquells pacients que no han respost a altres antidepressius durant el tractament. I deixes el llapis amb què has subratllat allò més interessant, et pegues la volta i et gites cara cap amunt, et traus novament les ulleres, observes el sostre per descansar la mirada de tantes lletres i sospires. Uns segons després, saltes del llit, et calces les esportives i baixes per reunir-te amb els teus companys. La P., abans de sopar, et mostra la foto que t’ha fet: somrius i li etzibes que l’esborre, i que, si vol, ja us en fareu una juntes i que. Però la P. no et fa cas; saps que, a la inversa, tu tampoc no li’n faries. En realitat, tampoc no vols que l’esborre, però no sabies què dir-li: la foto és ben interessant i és testimoni d’un ací i un ara que esdevindrà, junt amb les moltíssimes altres que encara et faràs i us fareu aquella mateixa nit, pretèrit de seguida. I intueixes que, en el fons, quan en el futur l’observes, tu també t’hi rabejaràs, mirant-te i, sobretot, recordant que aquella vesprada d’un dissabte de setembre, mentre ànimes que estimes i que t’estimen t’esperaven per planificar el curs tots plegats, tu llegies sobre un fàrmac que encara estava en les beceroles i que tenia la missió de combatre la depressió. El més curiós és que, aleshores -de fet, això només ocorrerà amb el pas del temps-, no te n’has adonat, però has estat, i heu estat, produint el millor i més ben preat antidepressiu.

Publicat dins de Creacions | Deixa un comentari

El pes buit de les paraules

0

M’agrada la pluja perquè m’ajuda a entendre’m; el món exterior i el món interior es fonen en un mateix món confús, caòtic, sibil·lític. És amb aquesta anarquia que trobem l’ordre. I en aquest ordre desordenat, cada dia ens afarten de paraules pomposes, plenes de promeses, de solemnitat. Ens les creiem; ens fan imaginar-nos els amos de l’univers, únics, exclusius. És el poder de les paraules -de la “paraula”-, que se n’entren per les orelles i, amb tota la cura possible, ens les acaricien tendrament, ens regalen el que volíem escoltar. Són paraules gairebé idèntiques a les que nosaltres ja hem llançat anteriorment, ara amb un viatge de tornada. Però recalque l’adverbi matisador: gairebé -gairebé!- idèntiques, almenys en aparença. Hui he agafat totes aquestes paraules que pul·lulaven per les orelles, on feien la seua feina, les n’he tretes curosament, les he ficades en un bol, encara que hi oposaven resistència, i he aguantat la respiració perquè volia veure quina n’era l’última voluntat. Tot seguit, les he deixades caure sobre un sedàs i, per a la meua sorpresa -o no-, tot el valor i el sentit s’ha quedat a la part de dalt; s’hi ha format una massa plena de sinceritat que no ha aconseguit passar la tela i situar-se sobre el plateret de la balança. A l’altre extrem d’aquesta, un bon grup d’hipocresia en mantenia l’equilibri. Al fons, potser per la pluja, potser vés a saber per què, el cristall d’una finestra s’ha trencat sorollosament.

Maleïda dolcesa

0

Reconeix que és de les poques voltes que ha sucumbit a la pressió social per tenir la barba massa poblada i desordenada. Davant de l’altre reflectit a l’espill, i com si fóra un ritual, s’unta la crema d’afaitar: amb la mà dreta es posa espuma en l’esquerra i després frega les mans; tot seguit, s’acaricia les galtes mentre posa boca de peix; passa a la barbeta i, mentre l’alça cap amunt, refrega més espuma. Ara mateix té mitja cara oculta rere el blanc espumós. I juga a fer ganyotes amb el company que té enfront, que li les torna alhora, però a la inversa. Llança besos, repeteix frases de pel·lícules, canta amb la maquineta com si fóra el micròfon. Pensa, però només durant un breu instant, momentàniament, sense calar-li al fons, com d’arrapa-i-fuig, que és lliure, que el que el mira el coneix de sobra i que no li cal fingir. Potser fingir no és la paraula adequada, perquè ell no és de fingir. Potser adaptar-se a certs convencionalismes? Sí, potser això. Però res, ho deixa córrer. El marc de l’espill li arriba a l’inici de les costelles, o on hi hauria d’haver les costelles, perquè fa alguns mesos que no se les troba. I si s’untara tot el cos d’espuma? Li caldria més d’un pot, però seria graciós. Tal vegada es faria una foto i la penjaria a les xarxes socials; segur que tindria molts m’agrada. Com aquella vegada que, aprofitant que pintava la paret, es va pintar tot ell. No, no té prou d’espuma per a tot el cos. Mira el gran dictador del segle XXI, que marca que li queden uns quinze minuts perquè hi arriben els convidats. Sempre amb presses; mai no n’aprendrà. Mulla les fulles de la maquineta en la basseta d’aigua que ha deixat sortir i comença pel coll, primer per sota de la nou, després pels costats i, amb tota l’atenció del món -aguanta la respiració durant uns segons, voldria aguantar també els batecs del cor-, hi passa la fulla per damunt. No s’ha tallat, torna a respirar i segueix per les galtes, primer per la dreta, després per l’esquerra. Té, però, molt de compte amb les patilles, que han de quedar simètriques. Quan acaba, va a buscar el postafaitat. L’obri, se’n tira, primer a la mà esquerra, que després frega amb la dreta, i s’acaricia la cara. No sap si és l’olor tan forta que desprén, però es mareja, fins al punt que troba la pila més alta i l’espill més amunt; ara només li permet veure’s fins als mugrons. Un principi de glopada li sura per la gola, però li tanca el pas exterior. Es pega quatre colpets a les galtes mentre posa la boca en forma de o, de manera que ressona. Ja està aviat; la dutxa el farà reviscolar, però no recorda que l’aixeta estiguera tan alta. Res: aigua freda i avant. S’ensabona, obri l’aixeta i ja està a punt. Però, en eixir-ne, s’adona que aquell no és el vàter on havia entrat; és el de cals pares, amb l’estufa de dues pantalles engegada. Es mira a l’espill i li costa adonar-se que no és ell. Bé, no és ell actualment, és ell fa, no ho sap, huit, deu, dotze anys? Sent la mare, que fa el sopar; sent l’avi, que veu un partit del Barça i es caga en tot allò cagable i en tot allò que no; sent l’àvia taral·lejar un tatara-tata-ta, tatara-tata-ta, i sent el pare que torna de la fàbrica. No era dissabte? L’altre li diu que no, però sembla igual d’estranyat que ell. Quan ix del vàter, els veu a tots, no ho sap, huit, deu, dotze anys més joves?, al voltant de la taula. Càguentot, mira que eres lent per a dutxar-te! Per què fas eixa cara de sorprés? I ell calla, seu, agafa un palet de cranc, se’l posa a la boca. Mentre maleeix haver fet cas a les veus que li comentaven que s’havia d’afaitar, no pot evitar que un lleu somriure li nasca. Amb la boca encara plena, s’alça i els abraça a tots, que li copien la cara de sorprés que ell tenia fa uns minuts. Beu una mica d’aigua.

El món no avança, gira

0

Quan érem menuts, molts ens divertíem fent giravoltar una trompa. Recorde que, amb cinc, set, nou anys, premia la punta del cordó sobre la punta de ferro, i, a poc a poc, anava enrotllant tota la superfície en forma de pera. Demanava l’atenció i, quan hi miraven, la llançava, i, pam, això girava i girava i tornava a girar. Després li tocava a un amic, i després a un altre. Al principi, comptàvem els segons que durava el ball; tot seguit, féiem tots el mateix procés i, uala!, les tres trompes dansaven. L’espai podia ser immens o reduït, i en el segon cas, temies i anhelaves el xoc entre els barrilets, sempre que el teu fóra només espectador. El contacte significava que el ball s’acabava, i el que més resistia, era el guanyador. Com en tantes altres competicions infantils, lúdiques o esportives, gairebé mai m’emportava la victòria, però tant feia. Hi tornava: premia la punta del cordó sobre la punta de ferro, i, a poc a poc, anava enrotllant tota la superfície de forma de pera. Demanava l’atenció i, etcètera. En les estones que no competíem, provàvem de fer filigranes amb el cordó i la trompa: la que més m’agradava era la de provar de fer un nuc a la punta de ferro i, abans de tancar-lo, vola cap amunt! Si quan queia seguia rodant, et senties com el puto amo momentani; despertaves enveges i admiracions per igual. Però, de seguida, un altre et superava, i, a sobre, hi afegia alguna dificultat -potser d’aquesta competitivitat han begut els inventors dels aparells electrònics. Tu -tota la resta excepte el nou puto amo- passaves al segon pla. I provaves d’imaginar noves figures. Al capdavall, però, el que importava era que la trompa no s’aturara, no es doblegara, que seguira en peu, balla, balla, va, no pares!

I quan et vas adonar, et trobaves dins de la trompa que un demiürg anònim i emmascarat va llançar fa vint-i-cinc anys. I giraves, i giràvem, a una velocitat sorprenent, cadascú a un punt: uns a la superfície, uns altres pel relleu, uns altres fregant la punta de ferro. A la llunyania vas observar un amic enganxat a unes d’aquelles trompes més modernes que, en rodar, feien llumetes. Sempre hi ha hagut classes i classes. I t’agradaria, al contrari de quan eres menut, que alentira el ritme, que et permetera gaudir més del pas assossegat de les imatges. No obstant això, tems que s’ature del tot i la cosa s’espatlle, se’n vaja en orris. Farà competicions aquell estrany ésser amb els seus companys?

BApeonza

El que tarda a baixar l’escuma del café amb llet

0

Et prepares, amb la minibatedora en mà perquè la llet es transforme en escuma, un café amb llet. Calent; bollint. Que n’isca fum. L’observes. L’escuma, al màxim, brilla, esclata en coloraines. Remous, amb la cullera, el sucre, tot i que amb la llet batuda ja hi ha un altre sabor. Te l’acostes i hi fas un breu glop. Recordes quan no t’agradava el café, quan només te’l bevies si t’havies d’alçar de matí, molt matí, per a estudiar per a algun examen als cursos intermedis de la secundària. Ha plogut, ha fet molt de vent, ens han ofegat amb la calor i, en algun moment puntual, ha nevat, des d’aleshores. Els dies de pont o de festa setmanal tendies a avançar els deures dels dies de la resta de la setmana. Entre activitat i activitat, eixies, xarraves amb la mare -qui, bonament, t’aguantava els mateixos discursos de sempre de les coses que et feien il·lusió-, tornaves, eixies, xarraves amb els avis, tornaves, eixies, comentaves alguna cosa amb el pare, tornaves. Potser veies una estona la televisió, però te’n tornaves de seguida. Mentre la música ornamentava les quatre parets que més bé coneixes, feies física, química, matemàtiques, socials, naturals, castellà o valencià. Si hi havia examen de lectura, ho apagaves tot i vinga a fer-te un fart de llegir. Ara observes com l’escuma del café ha començat a baixar; ho comproves per la ratlla que hi ha deixat en la tassa. Te l’acostes i hi fas, de nou, un breu glop. T’imaginaves, fa deu anys, com et veus ara, amb barba d’unes quantes setmanes, cara a un café, escrivint què feies o solies fer fa deu anys? La selectivitat memorística et fa reviure moments feliços, tot i que, segurament, en aquella època, hi hauria episodis que t’amargarien l’existència, muntanyes fetes per granets d’arena, torres fetes per cartes, problemes sense solució aparent. Començada pràcticament l’adolescència, els daltabaixos també es barrejaven entre activitats i exercicis. Vist en perspectiva, tal vegada hi havia més alts que baixos. Com ara? Créixer implica complicar-se l’existència. I alguns pares dirien aleshores: problemes de l’edat. I a quina edat no es tenen problemes? Créixer implica, ja ho he dit, complicar-se l’existència. Una existència que, quan pot ser reparada, mai torna a l’estat natural, però, paradoxalment, sí més rejovenida. Obrir els ulls fa més mal que mantenir-se permanentment en la ignorància. “Problemes de l’edat”. Cada edat té, efectivament, els seus problemes. També, però, les seues solucions. O, almenys, part de les seues solucions. Dir que tot té solució és una fal·làcia; se m’ocorren més coses a part de la mateixa mort: malalties, un mal camí escollit, la mort d’altres familiars i coneguts, la contínua carrera de les busques del rellotge. Veus que l’escuma del café amb llet ja s’ha dissolt; només hi queda la ratlla d’un principi no gaire llunyà. Remous, una vegada més, la cullera, perquè el sucre hi sure. Te l’acostes i hi fas un glop, aquesta vegada, més llarg. Tens l’efímera idea d’imaginar-te d’ací deu anys més, però la cosa fa vertigen, i com que saps que és tirar pedres a la lluna, ho deixes córrer. T’acostes, l’última volta, el café, ja tebi, i te l’acabes de colp.

Un simple somni de llibres

0

D’immediat, tens a les mans un sac, l’obris i hi trobes diferents edicions de llibres que has llegit durant els anys que ha durat la carrera. Veus un exemplar de Bearn a la sala de les nines, un altre de Consells, proverbis i insolències, un altre de Mites, amb una lletra que, tot i no ser teua, reconeixes sense cap dificultat. Saps que la majoria d’aquells llibres no són teus, però no saps què fan allà, ni qui els hi ha posats, ni… Fulleges el de Villalonga, i veus la lletra de la persona amb qui vas compartir treball. Aleatòriament, arribes a la pàgina 76 del llibre de Fuster, l’única edició que és teua, i lliges les anotacions que feies ja fa cinc anys i mig, i que hui no faries per lògiques i, per què no dir-ho, una mica errònies. També trobes l’esquema que ha explicat la professora i intèrpret de literatura i que un company de classe ha copiat per a recórrer els relats de Sarsanedas. Com per art de màgia, a la portada, i amb aquelles etiquetes blanques de temps remots, apareixen escrits els noms i cognoms dels propietaris. Malgrat que associes de sobra aquells i altres exemplars als companys corresponents, t’anima comprovar que no has errat. El demiürg oniríc ho ha col·locat en el sac expressament -ho intueixes- d’aquella manera per alguna raó. De fet, a mesura que vas traient llibres, llibretes, notes, esquemes, descobreixes el llibre que sempre se t’apareix: el bigot negre d’aquell home grandot que has vist en tantes sèries valencianes, alcoià, i que acompanya Lluís Miquel i Paco Muñoz en una de les bandes sonores vitals, de la portada no enganya. Gràcies per la propina, al fons, al més profund, és la base perquè la resta resistisca. També saps a qui pertany, i és el llibre més antic del sac, atés que hi és des del 2008, un any abans que Rusiñol, Sirera, Calders, Llor o Carner.

Abans de marxar -saps que s’acosta l’hora-, els tornes a deixar, acuradament, en el seu lloc. Acaricies els lloms, les portades, ressegueixes amb les puntes dels dits les lletres dels títols, dels autors i dels propietaris. Quan ja estan tots dins, lligues i relligues el sac, perquè no se t’escapen. I llavors, quan ja està tot a punt, quan ja està tot al seu lloc, quan ja has visitat la memòria i el record, només llavors, et despertes i somrius.

Ploure des de la finestra

0

Veure ploure és porgar l’ànima, és comprovar com les gotes -de vegades a poc a poc, de vegades bèstiament- cauen des de dalt del cap, com formen rierols finíssims que viatgen pel pont del nas, que boten la conca dels ulls per a seguir el seu descens per les galtes fins arribar al precipici de la barbeta. Abans, però, han hagut de sortejar la vegetació dels pèls de fa dues setmanes i, debatent-se entre la vida o la mort, s’han llançat a l’infinit i han mostrat tot el valor que tu mai tindràs. Algunes se suïcidaran contra el terra i es reuniran amb les centenars, amb les milers, amb l’única gota grossa que s’hi haurà format. Altres, amb una mica més de sort, viuran una mica més, però totes acabaran en el mateix indret, abraçades, conjuntes, esperant ser tornades al seu núvol. Segurament, el camí cap a casa el faran juntes, però cadascuna pararà en un portal diferent. No importa. Des de la finestra veig aquell infant pretèrit a qui algú li ha llançat el dau de cartolina al bassalet d’aigua mentre li cridava tot un diccionari temàtic d’insults sobre l’obesitat. He volgut anar a rescatar-lo del temps, a dir-li que no s’hi capfique, que ni se li ocórrega plorar més, que les busques del rellotge posaran la vida al lloc que li correspon. Quan hi he arribat, l’infant no plorava, no mostrava cap tipus d’emoció o de sentiment; em mirava com qui mira aquell horitzó que barreja el mar i el cel. M’he agenollat a agafar-li el dau per intentar refer-lo, però el xiquet ja no hi era. Les gotes de pluja també havien acabat de donar-li el dramatisme a l’escena. A la part interior de la cartolina he llegit el meu nom. No he pogut evitar exclamar entre dents que el causant d’aquella desgràcia, que ara es dedica a fer espectacles amb cartolines i que de segur que voldria fer desaparéixer els pares, era un fill de puta.

20141111_133523

Publicat dins de Creacions | Deixa un comentari

La tardor enguany no hi ha arribat tard

0

Veritat? Enguany sembla que la tardor hi ha arribat puntual, hi ha arribat quan la gent ja se’n fartava, de l’estiu. I hi ha arribat, ha tocat a la porta, toc-toc, que hi ha algú? I qui li ha obert la porta li ha dit, avant, avant, passa i seu, que tens tres mesos fins que l’hivern et prenga el relleu. Hola, hola, què tal, estiu? Va, et toca descansar fins l’any que ve. O, potser, millor: tu, refilldeputa, vés-te’n a prendre pel cul fins al juny que ve. És tan imprevista l’educació de les estacions de l’any. Quatre, eh? Eh? Quatre estacions, amb tres mesos cadascuna. Podríem jugar a numerets, perquè els tres mesos faran uns noranta dies (i escaig), que multiplicat per quatre són tres-cents seixanta dies, més cinc d’ací i d’allà, i sense comptar si l’any és bixest (quina paraula més estranya, redéu!). I ja pare de dir tonteries, perquè és l’única cosa que sembla que faig. Bé, també respire, menge, pixe, cague i a voltes isc a córrer. Córrer o running. Quina “modernor”! Córrer de tota la vida, redéu. O les cupcakes, o els selfies. Caguentot, magdalenes i autorretrats. Per què variem el nom dels mots? Qui ho mana, això? Eh? Eh? Ara les fotos d’un mateix es diran selfie, i tot el món a fer-se’n, de selfies. Alguns, fins i tot, mentre mengen cupcakes. No vos desitge res de dolent, però hauríeu d’anar de cagueroles fins que se vos lleve aquesta quimera, Cristo! Però d’això no tractava aquesta entrada; de què tractava? A sí, de jo, de jo i de la tardor que enguany no s’ha fet de rogar tant com l’any passat, que no va ser fins novembre que… Sí, sí, ja ho sé, que vos interessa ben poc, doncs això, no seguiu llegint. Total, des d’un primer moment no sabia massa bé què hi volia dir. Mira, escriuré sobre la tardor. Sobre les fulles grogues, sobre la fresqueta que ja fa, sobre… Tonteries. Quin sentit té dir el que tothom veu? Eh? Eh? Cap. Ganes d’omplir la blogosfera d’imbecil·litats. Que si tot és bonic, que si a la gent li agrada que ploga i que faça fred, que si… I a mi què? Eh? Eh? De veres, que em fan posar de mala llet. Quan fa molt, molt de fred, preguen que hi arribe l’estiu. Quan fa molta, molta calor, vendrien l’ànima al diable perquè hi vinguera l’hivern. I la primavera la sang altera i etcètera. Però ningú -o gairebé ningú- sol lloar la tardor, pobra, i per això està de tan mal humor, cony d’humanitat. Sense la tardor no seríeu ningú, eh? Eh? Tantes fotos a les platges, tants peus per les xarxes socials, i, i… Mira, calle perquè si no, en fi, per a què? Total, hem de quedar igual. O no? Ha, ha, ha, ara va i es constipa, el tros d’inútil d’aquest intent d’escriptor. Li pot la pressió d’apuntar-lo amb la pistola, eh? Eh? Què fas desgraciat? Borra, borra això immediatament si no vols que et, et faafaijkadueujhjahduawyuhadjsaheuiajsaisw.

Publicat dins de Creacions | Deixa un comentari