Blocs de VilaWeb

Són les tres i quart d’una vesprada de dijous de febrer, i havent dinat després de huit hores i dos minuts de treball, seu al sofà: un sofà blanc, en un espai blanc de decoració minimalista, en què l’harmonia albina només es veu alterada pel verd de les fulles d’una planta artificial de l’Ikea i pel negre del televisor. Sols de pensar que demà a la nit quedarà amb la Marta per fotre un clau, i ja li creix una inflor a l’entrecuix, però prefereix deixar de banda l’onanisme i reservar la benzina per a l’endemà.

Podria posar-se una pel·lícula de Netflix, o aquella sèrie de què tant li han parlat sobre uns fumadors amb boina, però primer passeja per Twitter. Sembla que ha esclatat la guerra a Ucraïna perquè el boig rus -és que són més roïns… sempre ho han sigut; mai no han estat de fiar- amb ànsies imperialistes ha decidit envair aquell país. El nostre protagonista no acaba de conéixer exactament les causes del conflicte, però @Elteuhistoriadordehui apunta que Putin vol crear la nova URSS. Putos comunistes de merda!, no pot evitar-ho. Segueix lliscant cap amunt, i @Geopolitikvlc n’assenyala un altre motiu: Rússia combat el nazisme a Ucraïna. Home, és que els nazis es reprodueixen com un mal pandèmic!, externalitza amb un punt -lleu- de resignació. Per a @MGueroleta94, no s’entén que el dictador haja decidit iniciar l’ofensiva justament ara que gairebé hem passat el coronavirus. Té raó, tio, a qui collons se li ocorre?, crida a la pantalla. @Ladelsegundoderecha, per la seua banda, demana a Putin, per favor, per favor (hi col·loca l’emoticona de les dues mans unides en senyal de pregària), que pare els atacs sobre la societat civil. Encara té temps d’analitzar l’aportació de @EmaSdridP: La culpa és de #PerroSanxe per permetre que #ElColetas entrara al poder i per cedir davant les pressions dels independentistes i dels proetarres. És que menut casoplón es va comprar, el molt malparit, eh?, s’indigna en veu alta. Se succeeixen les raons (i els comentaris; les comenta totes, tooootes), una rere l’altra (i un rere l’altre), una rere l’altra (i un rere l’altre), pa-pa-pa-pa-pa (pa-pa-pa-pa-pa), que li conformen una visió polièdrica; ningú no li podrà retraure –com sempre li retrau el roig-desgraciat-catalanista de l’Àngel– que s’haja quedat només amb una part de l’opinió pública: ha llegit totes les informacions que han passat pel seu timeline, fins i tot les dels periòdics de capçalera que llegeix, uns periòdics totalment independents que, en absolut, mostren cap línia editorial. Mostren la veritat, sense partidismes!, com els va defensar en una discussió amb aquell roig-desgraciat-catalanista.

Amb una idea, per tant, més o menys formada, deixa Twitter i entra a Instagram: les primeres imatges amb missatges de suport als ucraïnesos i requadres bicolor amb el blau i el groc; caricatures del president rus; stories d’aquest amb líders d’extrema dreta; fotografies d’aquest amb líders d’esquerra –perquè ja se sap allò dels extrems i tal i tot això i allò altre–; un vídeo de Putin amb Diego Armando Maradona ple de sobredosi d’excitació; etcètera. Són les tres i vint-i-set i amb una energia vital impròpia d’aquestes hores en què acostuma a fer una becaina –potser és la ira pels inicis del conflicte bèl·lic, potser és encara l’erecció–, decideix dir-hi la seua d’una manera necessàriament lacònica perquè, d’una banda, ningú no el prenga per un equidistant o per un insensible o, pitjor, per un desconnectat de l’actualitat, i, d’una altra, ningú no l’etiquete de comunista, feixista, pro-rus, pro-ucraïnés o pro-alguna cosa que el puga definir ideològicament, perquè ell serà moltes coses, però, sobretot, per damunt de tendències extremistes i de tot tipus de sigles, hi ha una cosa que no és: polític –de fet, sempre es descriu com apolític; tots els polítics són iguals, un tall de lladres mentiders. Llavors, sobre un fons negre, escriu en lletres roges “No a la guerra”. Perquè si hi ha alguna cosa bàsica que ens agermane és aquest desig, aquesta voluntat: no voler la guerra. (Ningú no vol la guerra, però putos catalanes, ojalá los bombardeen. Ningú no vol la guerra, però a por ellos. Ningú no vol la guerra, però, als bascos, els haurien de torturar. Ningú no vol la guerra, però si me hablas en valenciano te mato, hijoputa. Ningú no vol la guerra, però maricón de mierda, ojalá te contagien de sida. Ningú no vol la guerra, però la culpa es de las madres que las visten como putas. Ningú no vol la guerra, però con Franco vivíamos mejor i el golpe de Estado fue culpa de los rojos. Ningú no vol la guerra, però ací que no vinguen els immigrants negres que només que porten delinqüència i ens lleven la feina. Ningú no vol la guerra, però si tanto te gustan los refugiados –amb tonalitat fosca– ¿por qué no los metes en tu casa? Ningú no vol la guerra, però al desembre no es fan plans perquè és el mundial de Qatar i no ens el podem perdre per res del món. Ningú no vol la guerra, però tu deixa que els moros es maten entre ells i en pau. Ningú no vol la guerra, però, però, però.).

A les tres i trenta-dos, segueix passant stories i en veu una d’aquella xica amb qui va intentar intimar sense èxit una nit d’estiu; hi apareix en biquini –som a febrer, però diu que té ganes d’estiu–, es fixa en l’escot i pensa que sí, que alleugerirà la inflor, que el que va davant, va davant. Es torca amb el primer paper que troba i cau rendit. A les cinc i dotze es desperta, va a llavar-se les mans i les restes de paper-líquid-record de l’escot, i, animat com està (recordem-ho: és dijous a les cinc i dotze de la vesprada, ha descansat i demà a la nit ha quedat amb la Marta), es posa música i decideix posar una nova story amb la cançó del moment acompanyada d’un breu –en el poc de temps que el coneixem, ja sabem que és un home de poques paraules– Mañana, viernes, gente i d’un ninotet ballant. Es canvia de roba i surt a córrer, que cal estar en forma per aguantar demà durant prou de temps perquè en quede ben satisfeta, ha ha ha, ha ha ha ha, ha ha ha ha ha ha ha…

Nota: No em negaran, estimats lectors, que els directors de cinema o de sèries de televisió i els escriptors de ciència-ficció no ho tenen cada vegada més difícil per crear un producte que, per mitjà de l’exageració tecnològica, satiritze la societat actual.

Article publicat originalment a la revista Descriu el 28 de febrer de 2022.

Entre els diferents mals que patim els valencians hi ha el de la baixa autoestima; una baixa autoestima, si més no, des del punt de vista lingüístic i nacional. El penúltim episodi s’ha viscut fa només uns dies. Patrick Weimer, periodista de la televisió pública de Saarland, a Alemanya, va fer una crònica sobre el futur de Ford per al telediari d’À Punt. La notícia hauria passat desapercebuda –excepte per als treballadors de la factoria en Almussafes– si no haguera estat perquè Weimer la va realitzar en un perfecte català. Sembla que aquest fet –un periodista d’origen alemany parlant en la mateixa llengua de la cadena de televisió i dels teleespectadors als quals s’adreça– ha sorprès la població. Twitter i Instagram, de seguida, n’arreplegaren l’esdeveniment: els “quina meravella” i les comparacions amb el candidat espanyol del Partit Popular a la presidència de la Generalitat Valenciana van marcar la tònica dels comentaris. Des d’À Punt NTC, fins i tot, se li va fer una breu entrevista, gràcies a la qual hem sabut que “va tindre els primers contactes amb el valencià en discoteques i bars, però que l’aprenentatge es va intensificar en conéixer la seua dona, una valenciana del Cap i Casal i investigadora en literatura”, a més d’“estudiar català durant uns anys a la Universitat de Saarland”.

Personalment, el succés em ve molt bé per a les classes de català a Leeds, ja que me’n permet demostrar la internacionalització i la utilitat als estudiants. La majoria s’han matriculat a Llengua i cultura catalanes, perquè o bé volen treballar a Catalunya, o bé volen passar un curs a Barcelona, o bé tenen familiars o coneguts a Girona –un dels propòsits que m’he marcat és que descobrisquen el País Valencià, tot siga dit. (Tots, això sí, fan també classes d’espanyol, que, en alguna ocasió, m’hi fa de crossa. Sé que hi ha un cert corrent que no veu correcta o adequada la dependència d’aquesta llengua per a explicar el català; de l’italià o del francès, en canvi, sí que ens en podem aprofitar sense que les sensibilitats més pregones s’hi ressenten).

Ara bé, no són tots aquests motius els mateixos que ens porten a nosaltres a estudiar un segon idioma estranger? El problema –de marc nacional; fins a cert punt, inconscient, sense mala fe– es genera per un desequilibri lingüístic: quan no se situa la llengua pròpia al nivell de qualsevol idioma del món. No conec la biografia lingüística de Weimer, però m’atreviria a afirmar que, a banda de l’alemany i, ja ho hem vist, del català, té grans coneixements, com a mínim, d’anglès i d’espanyol. Més encara: que, per a ell, més enllà de l’hipòtetic amor cap a la llengua materna, les quatre li resulten iguals –un mitjà per a transmetre un missatge segons el destinatari. Altrament, podria haver optat, com tants tertulians, polítics o esportistes –Juan Ignacio Ponce, Ana Barceló, Lionel Messi, Gabriel Rufián; les dretes juguen en una altra categoria–, per la llengua constitucional, i tots plegats nos hubiéramos entendido muy bien como buenos hermanos.

Potser els teleespectadors valencians n’han fet un gra massa; bé, potser no: quin caldo han armat! Supose que la pandèmia ha impedit que en alguns barris de la ciutat de València s’hi organitzaren revetlles, que hi desfilaren bandes de música o xarangues o que s’arranjara algun concert d’homenatge al periodista alemany. Costa d’entendre, francament, que el comboiet imperant no s’haja mobilitzat en tromba per a exigir-ne una estàtua a les entitats que preparen els certificats oficials de valencià. Donem-los-hi temps…

Crec que la reacció desproporcionada en veure una persona de fora del domini lingüístic utilitzant el valencià no ens deixa en molt bon lloc com a poble. Si de cas, bé, és senyal que no tot està perdut i que encara hi roman un mínim de sensibilitat idomàtica ni que siga soterrada sota una capa de curiositat; jo també me n’alegre, ho celebre i en valore l’esforç, i tant de bo es contagiara la bona voluntat de Weimer a la resta de la professió i a la resta de les professions, faltaria més! Tanmateix, el fet posa en evidència diverses de les debilitats que històricament arrosseguem. Per un costat, la mentalitat de ser una nació petita i subordinada i, per un altre, la consideració de la subalternitat de la nostra llengua: ens creiem tan –però tan, tan, tan– ínfims, que se’ns presenta com una extraordinarietat que un periodista tinga la capacitat cognitiva d’aprendre l’idioma nacional que vostè i jo parlem. Però, sobretot, la desconeixença del que ocorre fora de les fronteres, no ja estatals, sinó autonòmiques: quants valencians coneixen el paper de l’Institut Ramon Llull a l’exterior? A Leeds, a Santiago de Xile, a Leipzig, a Sao Paulo, a Montreal, a Bratislava, a Michigan, a Harvard, a Lió, a Budapest, a Tòquio, a Cracòvia, a Porto o a Bucarest, entre moltes d’altres ciutats, cada dia anglesos, xilens, alemanys, brasilers, canadencs, eslovacs, nord-americans, francesos, hongaresos, japonesos, polonesos, portuguesos o romanesos mantenen converses en català. I, compte!, també a casa nostra: botiguers, professors, mecànics, traductors i intèrprets, carnissers, editors, d’orígens diversos, hi viuen catalanament.

No hauria de ser notícia que una persona nascuda fora dels Països Catalans use el català –llevat, és clar, que fora muda i, per obra i gràcia divina, de sobte, obtinguera el do de la paraula. No hauria de ser-ho, però ho és. I ho veiem i ho llegim, i somriem com idiotes enamorats, i creiem que encara hi ha esperança, que la llengua se salvarà si depassa límits territorials i si s’estén arreu del planeta, i etcètera. Però l’aposta decidida i ferma ha de partir d’ací: del país, dels països. Tenim moltes mancances –ens falten cadenes de televisió i molta premsa, cartells, publicitat, plataformes d’streaming, una Lecturas, un Sálvame, una Isla de las tentaciones, en català–, però hi ha una certesa incontestable: parlem una llengua normal. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra: normal –amb els corresponents diccionaris i gramàtiques; amb la corresponent literatura i cultura. Creguem-nos-en la normalitat, impostem-la, si cal –les circumstàncies, diguem-ne, ambientals, no ens són gens favorables, és cert–; però no la substituïm per una suposada inutilitat o per una presumpta falta de comprensió per part de l’altre.

Patrick Weimer ha narrat una crònica en català, i ho ha fet perquè en alguns bars i en algunes discoteques –en el carrer– algú va decidir continuar-hi amb la llengua materna. I perquè la seua dona –en la intimitat– tampoc no va menysprear allò que parlava, tan vàlid com l’espanyol o l’anglès. Autoestima i amor propi reals, no destil·lats de campanyes de màrqueting farcides de tòpics. La meua proposta inicial per a encetar l’Any Fuster –al marge de la parafernàlia institucional i dels aforismes esdevinguts frases-eslògan cada vegada més buides de sentit– seria, per exemple, fer un pensament: aquest.

Article publicat originalment a la revista Descriu el 31 de gener de 2022.