Alex, de Pierre Lemaitre
La setmana passada vaig acabar-me Alex, la segona entrega de la tetralogia del comandant Camille Verhoeven, després d’Iréne. La primera observació -i més havent llegit ja també la tercera part, Rosy & John– és que, al contrari que molts escriptors de sagues negres, Lemaitre no cau en la repetició, en el paral·lelisme argumentatiu. Irène era una novel·la -una brutalitat de novel·la, ja ho vaig dir- i Alex és una altra novel·la -una altra brutalitat de novel·la, ho dic ara-, que no hi té res a veure, més enllà de l’aparició d’una plantilla de personatges i d’històries internes que el lliguen a la primera obra. Així, per tant, si decidiu llegir Alex abans que Irène, ateneu-vos a les conseqüències: és plena de referències als fets que ocorrien al primer llibre. Dit això, se’m fa complicat parlar d’Alex sense desvetlar-ne part del contingut. Qui és Alex? Una infermera a qui li agrada posar-se perruca? Una infermera a qui li agrada anar a sopar al mateix restaurant? Per què la segresten? La diferència entre aquesta novel·la i l’anterior és el ritme: mentre que a Iréne esperàvem una mort “novel·lada” -basada en novel·les- rere altra, i viatjàvem a diferents indrets, i acabàvem acaçant el fill-de-puta-responsable-de-totes-les-morts, i saltàvem d’un cadàver a un altre, fins el tram final, a Alex ens posem en el metre quaranta-cinc centímetres de Camille per a reconstruir sense gairebé informació els viatges de la coprotagonista, Alex, de trenta anys que no consta en cap lloc. Per un costat, no hi ha el patiment compartit amb el comandant del primer llibre, però, per un altre, en aquesta obra se’ns plantegen tota una sèrie de dicotomies que intentem respondre juntament amb l’equip investigador. Si bé gran part dels es concentra en els dos primers terços, és en el darrer en el qual tenim, de nou, un d’aquells girs argumentals que tant agraden a Lemaitre: així, si ens posem en l’esquema maniqueu clàssic -fàcilment superable- qui és el personatge bo, si és que realment n’hi ha, en la història? Qui n’és el dolent? Quina és la veritat i on entra la justícia? No ha tingut l’espectacularitat d’Irène, d’acord, però en aquesta nova història, Lemaitre s’ha tornat a superar: la velocitat de l’interrogatori contrarellotge i els dilemes morals que se’ns ofereixen, en són només dues xicotetes mostres. A sobre, pel que es llig en l’apartat d’informació de l’autor, se n’està gravant la pel·lícula. Jo, si fóra vosaltres, m’enganxaria ara -encara esteu a temps abans que no vos facen espòilers a les diferents pàgines webs sobre cine- a aquesta Gran Novel·la de Camille Verhoeven que ja disposa de tres capítols. Del tercer, vos en parlaré més endavant, però. I tot això, mentre el quart, titulat Camille, està a punt d’arribar!
