Bloc de notes

Potser aquestes Fires haurem de renunciar a la Cerdanya. Teníem previst d’anar-hi dijous, divendres i dissabte d’aquesta setmana entrant (29, 30 i 31 d’octubre), però les restriccions horàries de mobilitat ens fan replantejar-ho perquè en P i l’A difícilment podran arribar abans de les 10 del vespre. Hem canviat les dates i ara preveiem d’anar-hi divendres 30, dissabte 31 i diumenge 1. Aviam.

Mentrestant, aquest vespre hem tornat a sortir uns companys per empaperar una mica les cartelleres municipals i alguna vitrina abandonada. És l’aniversari de la declaració d’independència i cal mantenir viva la memòria encara que els ànims estiguin baixos. O precisament perquè els ànims estan baixos.

Hi ha una lliçó del llibre que faig servir en què surten “nationalities” i he pensat de fer servir aquell text conegut que més o menys diu Your car is Japanese or German, your pizza is Italian, your democracy is Greek, your coffee is Brazilian or Colombian, your holiday is Moroccan, your numbers are Arab, your alphabet is Latin, etc… i després afegir-hi «is your neighbour a foreigner?» per tot seguit fer-los reflexionar sobre què vol dir ser estranger i què significa exactament. No ho podrem pas fer en anglès, òbviament, però estaré content de la classe si m’expliquen com ho veuen, com ho viuen.

Crec que fer l’esforç d’aprendre una llengua nova implica reflexionar sobre la manera de veure les coses. Em sembla que va ser en Carles Rahola que va escriure allò de la llengua d’un poble és la seva mateixa ànima feta expressió. Jo crec que és veritat i, encara més, que cada llengua és una interpretació del món, de la realitat. Per tant, aprendre una nova llengua vol dir també, almenys fins a cert punt, aprendre a veure les coses d’una altra manera, copsar detalls de la realitat en què potser no ens havíem fixat.

Totes les matèries, potser tots els continguts, es poden aprofitar per educar i ensenyar alguna cosa més que allò que surt a l’índex de continguts, però potser aprendre idiomes més que moltes altres matèries.

Sí, és veritat, d’això els meus alumnes de batxillerat en diríen una digressió.

He volgut repetir una sortida d’aquest agost per fer unes quantes fotos i poder penjar-les al wikiloc, que no n’hi havia desat gaires. És una ruta d’aquestes de rodar i rodar, tot i que amb pujades. M’agrada fer aquestes rutes quan estic rumiant alguna cosa perquè no em distrec pel camí i la repetició monòtona de la pedalada, un i altre cop, sembla que posi ritme als meus pensaments i no me’ls deixa córrer més del compte, per dir-ho així. Sovint penso tantes coses al mateix temps, o vull pensar tan de pressa, que no puc seguir el ritme de les neurones i acabo fet un embolic. El ritme pausat de les pedalades m’ajuda a mantenir un ritme de pensament. No sé si hi ha alguna explicació científica per a això, o si tot plegat només són il·lusions meves, però el fet és que sortir a la carretera i simplement fer rodar la bicicleta m’ajuda a rumiar més bé. Potser l’expressió és “més ordenadament”.

Doncs al final he comprat i llegit el llibre que deia l’altre dia, el d’en Bruno Patino.

Digueu-me malpensat o paranoic però no m’acabo de refiar d’aquest llibre. Sembla que digui d’internet el que tothom espera que digui: que hi dediquem massa temps i sobretot que ja no és l’espai lliure que al començament se suposava que seria sinó que els continguts arriben només des de quatre o cinc macroplataformes que són en realitat les que controlen internet. O les que controlen els continguts d’internet.

Una altra raó per mirar-me’l amb suspicàcia és que he vist que l’autor està patrocinat -entre altres- per El País i Telefónica. Què es pot esperar d’aquests dos puntals del règim? No són dues de les peces clau del sistema? Llavors, on porta aquesta crítica del sistema per part del llibre?

L’he desat a la tauleta del llit per repassar-lo quan tingui temps. Hauré de tornar a llegir-lo per pair més bé tot el que s’hi diu, que de bones a primeres sembla molt encertat, sobretot pel que fa a la dependència. Diu que no és pas un efecte secundari dels nostres hàbits de connexió sinó l’efecte volgut i buscat pels que gestionen les xarxes socials. De fet, una de les poques coses que vaig aprendre a la carrera de Psicologia és que des de la dècada de 1930 els “laboratoris de conducta” de les facultats de psicologia coductista de les universitats americanes estudiaven els comportaments associats a les addiccions i assessoraven a la indústria del joc; si ho feien al segle XX amb els casinos no ho fan ara amb internet?

Food for thought.

Un altre llibre que val la pena de fullejar. L’Alfons Salellas recomana un assaig d’un sociòleg italià que no coneixia en què analitza els populismes que patim i el populisme que patirem.

En Xavier Díez va publicar fa pocs dies un altre article que diu coses que cal tenir presents i no oblidar.

Quan he sortit de casa, la idea era repetir la ruta de la setmana passada (avui tot sol) per fer fotos més bones i poder-les penjar, però al cap de pocs quilòmetres ja he vist que la cosa seria més lenta del que em pensava i no acabava de rutllar prou bé. La fred em feia anar a ralentí i a més a més he anat parant molt sovint per tirar fotos, de manera que al cap d’una hora amb prou feines havia fet cinc quilòmetres i tot i això estava molt cansat. He girat cua i he arribat a casa esgotat. Com es diu “pàjara” en català?

Mentre a l’institut anem fent tests i tancant aules, en P s’esbargeix per mar i muntanya; ja li tocava, després de més d’un any d’estar pendent del seu germà i després encara fer temporada a Coma-ruga! Ahir va estar per les Alberes i va dormir al refugi lliure de Banyuls, i avui ens ha enviat alguna foto del cap de Creus i Cadaqués de les que fan venir ganes de deixar la feina i anar a mar.

Ja se saben els resultats de les proves que es van fer ahir a l’institut i de moment ja tenim confinats sis grups. Ja és també força mala sort perquè s’han trobat set alumnes que han donat positiu i resulta que són de sis grups-classe diferents, de manera que s’han hagut de confinar tots aquests grups en què hi havia al menys una persona positiva.

Si haguessin estat d’un o dos o tres grups-classe, per comptes d’haver de confinar més d’un centenar d’alumnes només hauria calgut fer-ho amb unes poques desenes.

“Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” és una d’aquelles sorpreses que de tant en tant trobes a les llibreries i t’alegren els dies que dura la seva lectura.

És la primera entrega del que diuen que serà la sèrie protagonitzada pel que diu la publicitat que va ser el primer detectiu de Barcelona, un tal Enric Cazeneuve. En sortirà una saga de llibres, d’aquí?

L’acció de la novel·la té lloc pels voltants de la Setmana Tràgica i tot i que no s’aprofundeix en les sacsejades polítiques i socials de l’època sí que s’hi fa referència i tot plegat s’ambienta de manera prou convincent. Per exemple, un dels protagonistes de la novel·la és redactor de La Vanguardia (sí, en aquells temps ja la patien!) i la veritat és que l’ambientació del que devia ser el diari en aquells temps és prou convincent. Les olors i pudors de la ciutat, el clop-clop dels cavalls i els carruatges que estiraven, els tramvies i ferrocarrils, els serenos, els reservistes al port, la corrupció del funcionariat, la vaga del 26 de juliol… tot això surt a les pàgines del llibre. Inclús hi ha un parell de referències a un senyor baixet i geniüt que dirigeix les obres d’una certa basílica que tot just comença a aixecar-se a l’Eixample de la ciutat.

La trama del llibre gira entorn la investigació d’una sèrie d’assassinats entre els quals els investigadors no troben cap relació però que nosaltres, lectors del segle XXI, veiem d’una hora lluny. És una ficció de manual: sense sorpreses ni atreviments narratius agosarats però enginyosa, amena i ben estructurada, amb algun punt de denúncia social.

Tot i això, i posats a criticar, trobo al llibre una cosa que fa de mal dir perquè són rastres o indicis que en realitat no proven res però fan sospitar, i és que jo diria que els autors… respiren peessacé. “Com dius???” Sí, ja ho sé, i això no té res a veure amb la qualitat literària del llibre, evidentment, però la veritat és que tinc una mica de tírria a aquest partit i també potser tinc la pell massa fina. La qüestió és que aquesta sospita m’ha fet patir per pair alguna pàgina.

Això que tants personatges facin servir paraules en castellà, i ja sé que a la Barcelona de l’època, com ara, hi vivia molta gent provinent d’Espanya, però això no justifica l’abús (més que l’ús) de tant de castellà. Canviar de llengua a mitja conversa és propi dels que no creuen gaire en la pròpia llengua, o no tenen clar si en tenen o quina llengua és la seva. Peessacé.

Això que un dels personatges respongui «Diuen, diuen, diuen» a una pregunta, igual que la Ferrusola amb allò de «els meus fills anaven amb una mà al davant i una al darrere», frase que també surt. N’hi ha que estan obsessionats amb el pujolisme: peessacé. Esclar que ells podrien dir que la tírria que ells tenen amb en Pujol jo la tinc amb ells, però jo no he votat mai Convergència ni penso fer-ho.

Una bona escapada amb en P. Hem sortit de Salt per la via verda fins a Anglès i d’aquí cap a Osor per carretera. Després hem baixat fins que hem estat altre cop a Anglès i l’he portat a St Julià del Llor a veure el pont perquè he pensat que després de tants anys ja no se’n recordaria.

Efectivament, no se’n recordava i li ha agradat, però encara li ha agradat més el que hem fet a continuació: travessar el Ter per la resclosa d’en Joga després d’anar riu avall cap a Constantins.

PD 28/06/2021: al juny he repetit aquesta sortida. Passava més aigua per la resclosa d’en Joga però menys per la resclosa del Comte (com s’entén?).

Escapada familiar a Sadernes (quins records!) amb en P, l’A, la MJ i jo. Les nenes eren amb el seu pare.

Feia molts anys que no venia per aquí, potser des del BUP o COU, que és com es deia el Batxillerat, amb una sortida que vam fer una colla. Llavors encara es podia acampar tranquil·lament a prop del riu.

Tot ho veig diferent però en realitat res no ha canviat. Els corriols, els penyasegats, els boscos, els torrents, les gorgues… tot continua al seu lloc, i per molts anys. Sóc jo, nosaltres, que hem anat canviant. La terra, la natura, continua allà mateix, impassible, i ens deixa estar perquè sap que quan nosaltres ja siguem pols ella continuarà aquí, tranquil·la, indiferent, impertorbable.

M’ha agradat veure el Bassegoda tan a prop. També és un lloc on he de tornar.

Quan es va saber que en Felip VI vindria a Barcelona va faltar temps perquè la gent s’organitzés per sortir al carrer i celebrés una crema de fotos del monarca a cada poble. Aquest dijous a les vuit del vespre davant de l’Ajuntament.

Sembla ser que la situació covid-19 a Salt és molt pitjor que la mitjana del país. Diuen que aquí es viu molt la comunitat i està demostrat que el contagi del virus evoluciona molt de pressa quan s’està més acompanyat. En conseqüència, el Departament de Salut ha decidit de fer uns cribratges massius a tots els centres educatius del poble. La data d’inici no se sap del cert però la cosa serà aviat i ràpida.

Es veu que les proves seran del tipus frotis nasal (“poc invasiu”, van repetint) i fins i tot s’està plantejant de fer la prova d’autopresa. Es veu que aquests PCR són igual d’efectius perquè el que es busca és tallar cadenes de contagi. És per aquest motiu, diu que comenta el Dr. Argimon, que el govern de Catalunya ha optat per fer les PCR de seguida que es coneguin casos positius. Hi ha països que els fan al cap de 7 o 8 dies del contacte, però fer-ho al principi facilita trobar “assimptomàtics” i tallar les cadenes de contagi. Avui, a Salt, tenim molts casos i “dispersos” en el territori; força grups i força persones a l’espera de PCR.

Pel que fa a la prova, serà a tota la comunitat educativa: alumnat, professorat, PAS, PAE, personal de neteja i famílies (això de les famílies no m’ha quedat clar com es durà a terme). Pel que fa a l’autopresa, està pensada per als adults però segurament provaran que l’alumnat de CCFFF també hi participi.

A les persones que els surti positiu se’ls farà a posteriori un test d’anticossos per saber si és actual o si la infecció ja ha passat, i si és una persona que el test demostra que ja ho ha passat no caldrà confinar.

Avui m’he entretingut a fer algunes fotos des del balcó de l’habitació.

A la primera es veu cal Mut i les cases del costat.

N’he fetes d’altres però el resultat no ha estat pas millor. Tot i això, després hem sortit a passejar i en tornant de les deveses me n’ha sortit una altra que també m’agrada prou.

M’agradaria saber-ne prou per fer bones fotos. Una de les meves frustracions és aquesta manca d’habilitat fotogràfica quan surto a fer escapades a peu o en bici. A Wikiloc tinc penjades un piló de rutes que quan vaig fer vaig gaudir, entre altres coses, per algunes vistes francament esplèndides. Malgrat això, a l’hora de passar-les a una pantalla no n’hi ha cap que faci la mateixa impressió que quan hi vaig ser i vaig contemplar l’indret personalment. Ja sé que això no es pot fer de debò debò, però sí que voldria ser capaç de fotografiar de tal manera que no hi hagués tanta distància entre el que vaig veure quan feia l’itinerari i el que després em surt a la pantalla.