De Sadernes a Talaixà
Escapada familiar a Sadernes (quins records d’adolescència!) d’en P, l’A, la MJ i jo. Les nenes eren amb el seu pare.
Feia molts anys que no venia per aquí. Potser des del temps de l’institut amb aquella sortida que vam fer una colla per acomiadar el curs. Llavors encara es podia acampar tranquil·lament a prop del riu. En tinc uns records boirosos i no gaire clars, amb una calor tremenda que no permetia estar-se a la tenda a les hores de dia, jocs de cucanya apresos al cau, alguna llàgrima d’alguna noia que s’havia sentit menyspreada per algun dels nois, cançons d’en Fèlix i en Jordi a prop del foc (sí, llavors es podia fer foc al bosc)…
Tot ho veig nou o diferent però en realitat res no ha canviat. Els corriols, els penya-segats, els boscos, els torrents, les gorgues… tot continua al seu lloc, i per molts anys que hi siguin! Sóc jo, nosaltres, que hem anat canviant. La terra, la natura, continua allà mateix, impassible, i ens deixa estar perquè sap que quan nosaltres ja siguem pols ella continuarà aquí, tranquil·la, indiferent, impertorbable.
M’ha agradat veure el Bassegoda tan a prop. També és un lloc on he de tornar.