Llegeixo amb retard una notícia sobre els plans de l’Ajuntament de Barcelona d’avançar cap a un Eixample més friendly, que és una manera guai de dir que està dissenyat tot pensant més en les persones que no pas en els cotxes.
I mentrestant, a Salt, què fem amb el Passeig dels Països Catalans?
L’Andreu Barnils entrevista l’Oriol Solé per a Vilaweb.
He començat a llegir “QualityLand“, un llibre que està complint totes les expectatives que hi vaig posar quan en vaig llegir la ressenya en un prestatge de la llibreria: “QualityLand és una sàtira futurista i corrosiva sobre les promeses i les trampes de la digitalització. Profètica, profunda i molt, molt divertida”.
L’he començat a llegir quan encara no he acabat el que tinc entre mans, un recull de narracions d’en Cortázar. Normalment llegeixo un llibre després de l’altre, rarament dos al mateix temps. L’única excepció és, de vegades, quan em costa d’avançar en un llibre i en començo un altre per pair més bé el que em costa. Em va bé per esbargir-me i airejar les neurones. O només per tenir la sensació que avanço en alguna cosa, no ho sé.
Feia quinze dies que no sortia a pedalar i em pensava que avui patiria, però com que la ruta tampoc no ha estat gaire exigent he pogut tornar prou bé a casa.
Tres fotos d’avui. La primera del Ter que he vist a la Pilastra. Després d’una mica de sequera, les pluges d’aquests dies han ajudat el riu a recuperar el cabal que li pertoca.
La pujada a les Serres és bastant fosca, alguns dies tenebrosa i tot, i no hi ha gaires vistes perquè la forest tapa el cel. Pinedes i alzinars revolt rere revolt fins que de cop i volta apareixen els cingles de St Roc.
A la tornada he volgut aturar-me un moment a Font Sabeu. L’avi no tenia gaire bona fama i aquest és un dels indrets on s’ho va guanyar, segons diuen.
També he pujat una mica, passat Llorà, a una urbanització on un dels carrers s’acosta al camí que du a la cova d’en Boratuna. Un dia llogarem un cotxe i hi anirem amb les nenes, aviam què en diuen.
Ahir o abans d’ahir a Vilaweb van penjar aquesta entrevista amb la dra Elvira Méndez en què es pregunta si els canvis horaris i de mobilitat que ha comportat la pandèmia es quedaran o s’abandonaran quan la covid ja no sigui una amenaça.
Estic segur que una part important del meu cansament és atribuïble al mal que em fa l’horari que porto. A vegades n’he parlat amb companys de feina i molts no estan d’acord amb mi que hauríem de canviar els patis per tal que es pugués dinar abans de la una i no pas a quarts de quatre quan mainada i professorat arribem a casa. I el sopar, igual de malament; jo soparia a les set per després poder tenir temps abans de ficar-me al llit, però les activitats extraescolars i en general els horaris que portem tots plegats ho fan impossible si volem sopar tots quatre alhora.
Aquests gavaits són una font de sorpreses: llegeixo que l’Assemblea francesa va votar ahir un text en què es criminalitza la glotofòbia.
He llegit al Nació Digital que avui dijous és l’aniversari de la mort d’Isabel la Catòlica, que va deixar aquest món tal dia com avui en el 1504. La reina de Castella va ser un dels mites de l’Espanya negra i un referent del franquisme, que la considerava la constructora de la unitat nacional espanyola amb el seu matrimoni amb Ferran d’Aragó. Exponent del catolicisme de combat, el seu llegat està vinculat a l’expulsió dels jueus i l’expansió de la Santa Inquisició. El problema, la cosa trista, és que resulta que Isabel i la seva manera de veure el país i la religió encara té partidaris que la voldrien veure als altars. Aquest dijous es fan una vintena de misses a tot l’Estat per demanar la beatificació de la reina castellana, i no només a Espanya; a Catalunya també: a Barcelona hi ha missa de glòria a la parròquia de l’Esperit Sant, a la Travessera de Gràcia, a les vuit del vespre. Quina pena!
En Maradona. Avui s’ha mort i els diaris i noticiaris en van plens; n’han creat una icona i això els ha ajudat a vendre.
És una més d’aquelles persones de qui no sabria fer-ne una valoració objectiva perquè em genera sentiments físics importants i enfrontats. Sí, sentiments físics, no sé com expressar-ho. Vull dir que no és simplement que em caigui bé o malament sinó que el meu cos segrega alguna cosa que fa pair Maradona de tal manera que produeix plaer, literalment, com quan el veus jugar a la tele, i al mateix temps un rebuig gairebé dolorós quan hi veig drogues, males companyies, violència i excessos verbals. Pot haver estat moltes coses, algunes indiscutiblement bones, i també té un costat fosc que em causa rebuig.
Sempre passa que és difícil de separar l’obra de l’artista. Va ser un jugador extraordinari, potser el millor de la història del futbol, però també és un exemple d’inadaptació, del mal que fan les males companyies i un model a evitar pel que fa a la gestió tant de la fama com dels diners. No puc evitar de pensar en alguns dels meus alumnes, fills com ell de la penúria econòmica i sovint també de la dissort familiar.
Estava pensant que ja fa masses dies que no parlo del Passeig dels Països Catalans quan un amic m’envia un seguit de piulades d’un tal Pau Ventura i Pericot (@VenturaPericot) que no conec i que diu coses prou interessants. Copio el seu fil gairebé literalment.
En aquests temps d’emergència, no només sanitària, sinó també climàtica, convé repensar la ciutat. Moltes grans ciutats del planeta ho estan fent… i per què les nostres no? Per què no podem estendre el model de les superilles adaptant-lo a les nostres ciutats i barris?
Amb més verd, menys soroll i contaminació.
Més espai per passejar per als infants i per la gent gran.
Més vida de barri i comerç de proximitat.
Per què no es poden formular projectes en positiu on hi guanyi tothom?
Amb millores en el transport públic.
Amb diàleg entre diversos actors: veïnat, entitats i tècnics.
Amb un procés gradual que pugui convèncer però mai imposar.A #Salt tenim el Barri Centre, amb densitats de població de fins a 750 habitatges/hectàrea (una bestialitat!). Tot dins una superfície de 21,1 ha. És a dir, amb una població de més de 17.000 persones. Amb una superfície destinada a:
Residencial: 13,08 ha (61,9%)
Equipaments: 0,56 ha (2,9%)
Parcs i places urbanes: 0,86 ha (4,1%)
Xarxa viària: 6,60 ha (31,2%)
*Aquest àmbit no és el límit administratiu recurrent del barri Centre sinó que abarca més superfície per aproximar-se a les 16 ha, superfície semblant a les #SuperillesBCN de 9 illes de l’Eixample.
Si repliquéssim el model, què es podria fer? Actualment l’espai públic està ocupat per un 32% de calçades i un 68% de voreres. Amb aquest petit exercici es podria passar a repartir-se l’espai públic amb un 92% de voreres i només un 8% de calçades.
Així doncs, es proposa que la #superillaSalt no es pugui travessar amb el vehicle privat i només veïns i veïnes hi puguin entrar per estacionar els vehicles als aparcaments privats. En qualsevol altre moment, tota l’amplada del carrer ha de ser per a les persones.
Les entrades a la #superillaSalt es podrien realitzar des de tres portes diferents, regulades mitjançant pilones retràctils o bé lectors de matrícules. Així mateix, les càrregues i descàrregues pels comerços s’haurien de realitzar en determinats horaris.
La velocitat màxima permesa dins de l’àmbit de la #superillaSalt no pot ser mai superior als 10 km/h. Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’un augment de les freqüències del transport públic (el bus en aquest cas).
A més d’una dotació de xarxa ciclable decent, que es podria localitzar en un dels grans eixos de la vila, com el Pg Països Catalans aprofitant l’ampla de la via i reduint el pas d’automòbils a un carril per sentit. I per què no, amb un servei públic metropolità d’aquest mode de transport?
Aquest és un exercici que ha estat pensat i representat en un matí. Tant de bo es poguès implementar alguna cosa semblant al nostre poble.
L’Adrià em passa un enllaç sobre una altra iniciativa que vol promoure l’ús de la bici. Quan m’ho ha dit em pensava que era una mena de wikiloc (excursions i viatges, pensat sobretot per al temps lliure) però quan li he fet un cop d’ull he vist que la idea és una altra.
El web està promogut per una colla que es diuen CycloCat, i segons que diuen el que volen promoure és l’ús quotidià de la bicicleta, la bici com a mitjà de transport. Al seu web hi ha el mapa de què em parlava l’Adrià, que en realitat és un recull de vies adients perquè els ciclistes hi circulin. En realitat, la bicicleta pot passar per qualsevol lloc, ja ho sabem, però el que volen dir és que cerquen vies directes, amb poques rampes i amb poc de trànsit automobilístic.
Espero que qui ho porta tingui empenta per tirar-ho endavant. Per altra banda, que jo sàpiga, a “Mou-te en bici” ningú ha demanat ni preguntat res relacionat amb aquesta iniciativa. Si es vulgués fer un mapa ben fet i que fos útil als ciclistes urbans o quotidians, no s’hauria de buscar suport/consell/opinió a alguna de les associacions de ciclistes urbans que ja fem feina per a aquest col·lectiu? De totes maneres, good luck! Salut i pedals!
Vet aquí el tret característic que ens distingeix més clarament de la resta de la humanitat i allò que fa més evident i justifica preservar l’existència d’aquesta nostra nació en el nostre racó de món: la nostra llengua.
Cal defensar la llengua com aquell que defensa les últimes balenes, els darrers tigres de bengala, les últimes sargantanes cua-roja que resten al món. Les llengües són tresors que expliquen, cadascuna d’elles, una visió del món, i el món serà una mica més pobre quan ja no hi quedi cap català.
Ja hi ha qui la defensa a tort i a dret però sembla que si no ens hi posem tots plegats la cosa va a males. Cal que en prenguem consciència i recuperem el terreny perdut si volem que sobrevisqui, si volem sobreviure.
Una altra de les meves cabòries em ronda pel cap. Espero no fer-m’hi gaire mal. Per si de cas, de moment ho mantindré en secret…
Ei, veig que TV3 es posa les piles i aviat oferirà una sèrie sobre medi ambient i sostenibilitat, no sé si en la línia del Capità Enciam.
El Capità em va enganxar ja una mica gran (devia tenir més de vint anys) però sempre recordaré que “els petits canvis són poderosos”!
Avui, per accident, ha vingut a la meva classe un noi que està estudiant per fer de professor en el futur. La idea (de la UdG) és que abans de llançar-se a la piscina ja hagi conegut una aula de Secundària, sàpiga com s’hi respira i no li vingui un atac de pànic quan s’hi comenci a guanyar la vida.
No sé si aquestes pràctiques són gaire útils per a ells, potser sí, però també als docents que ja fa anys que avancem ara caic ara m’aixeco en aquests hàbitats peculiars que són els instituts. A mi em fa pensar en la visió que tenia d’aquesta feina quan vaig començar: amb més ilusió?. Potser simplement ens ajuda a veure les coses amb perspectiva.
La visita d’aquest noi em fa pensar en una altra que no s’ha produït mai: la d’inspecció. Mira que fa anys que treballo fent classe i mai, cap vegada, ha vingut cap persona d’inspecció per comprovar si faig la feina que toca. Una vegada, sí, va passar un inspector, però és que la directora l’estava acompanyant perquè veiés una activitat concreta que jo ja estava advertit que vindria a veure. Des del punt de vista personal i corporativista, egoista, em va molt bé que Inspecció no funcioni, però si penso no només en el meu interès crec que és un desastre per al país que el Dpt d’Educació no dediqui esforços a fer retre comptes als treballadors que cobren de l’Administració per fer la feina. Potser el problema és que l’Administració no té clara quina és la nostra feina o que tant se li’n foti què fem a l’aula mentre el jovent estigui distret i no causi gaires problemes al carrer.
Fa uns dies en R ens va compartir aquest article d’en Carles Castellanos que no havia tingut temps de llegir. Ja de normal en Castellanos escriu bons articles i aquest també ho és: ens situa i fa propostes per avançar, cosa que s’agraeix. A escampar-lo!!!
