Ja han passat tres anys de l’1 d’octubre, la repressió continua desfermada i nosaltres continuem estabornits, aclaparats, desconcertats.
Però encara tenim memòria i aquest vespre ens hem vist a la plaça. Baldats i desorientats, continuem.
Ara tornen a dir que cal tornar a votar en massa per la independència, que si se supera el llistó del 50% del vot popular serà un salt endavant extraordinari que obligarà a fer canvis. Per mi, haurien de canviar molt les coses perquè la gent es decidís a votar. Em costa molt de creure que es puguin fer canvis amb els mateixos polítics i els mateixos partits que han degradat la dignitat de les institucions fins a l’extrem on som. Si les eleccions són tan importants val més que primer de tot els partits que es fan dir independentistes i volen que votem comencin a canviar ells mateixos.
Avui erem molts centenars de persones, potser milers, que protestavem a Girona per la inhabilitació del president Torra. Tanmateix, aquesta notícia relativament bona (que encara hi hagi gent disposada a sortir al carrer) no pot pas amagar un fet incontestable: la desorientació i desànim del moviment independentista. Cert que la Covid té a veure amb la desmobilització (tothom portava mascareta) però els partits que ens van passar al davant ens han decebut i nosaltres no som capaços de recuperar la iniciativa.
Per sortir d’aquest atzucac que ja fa massa que dura l’únic que podem fer és llepar-nos les ferides i mentrestant, si podem, mirar d’imaginar alguna estratègia que ens dugui cap endavant. Però primer llepar-nos les ferides, encara que només sigui el que deiem l’altre dia a can Pep: trobar-nos la colla cada quinze dies per petar la xerrada i fer teràpia de grup. Si a més a més ens veiem amb cor de dur a terme alguna acció, qualsevol, per petita que sigui, només per mantenir el caliu i saber-nos vius, ja serà collonut.
Avui ens han fet les PCR en el CAP. M’ha sorprès trobar-hi tanta gent fent cua, i és que no només hi havia l’alumnat del grup afectat (i part de les seves famílies) sinó també molta altra gent que deuen ser sospitosos d’haver agafat el virus per contactes amb qui sigui. No pas tothom és aquí pel nen que va venir a classe sinó perquè han estat en contacte amb altres casos positius del poble.
A primera hora de la tarda m’han trucat del CAP i més tard de CatSalut per confirmar que no tinc símptomes (com els he dit al matí, quan m’han fet la prova) i demanar-me que no sortís de casa fins a saber-ne els resultats. A pregunta meva han aclarit que del que es tracta és que no m’acosti a ningú, no exactament que no surti de casa, o sigui que tinc permís per sortir a passejar o pedalar per les deveses o al mig de la natura si vaig amb mascareta i procuro no tenir ningú a prop.
També han recomanat que no m’acosti a ningú a casa, i que si ho he de fer porti posada la mascareta.
…
Acabem aquest dijous de la segona setmana de classe amb 7 casos confirmats de Covid-19 a l’institut i un grup de 2eso que demà s’ha de quedar a casa mentre es fan proves a l’alumnat perquè en aquest grup hi ha un cas positiu conegut que s’havia d’haver quedat a casa però va assistir a classe. També ens hem de fer les proves dos professors i dues professores que vam estar en contacte amb aquest grup; dilluns en sabrem els resultats.
Aquests dies en què es torna a parlar de si l’escola pública o l’escola privada fa de bon recordar “l’obscura història de la sisena hora“, explicada prou bé en aquest article que deixa ben clara l’estafa que ha representat i representa aquesta jugada del lobby privat i els seus aliats al govern.
Un article brutal que m’havia passat per alt (és del gener) sobre els dèficits del sistema educatiu. Transcric un paràgraf que m’ha impactat especialment:
Mentre els think tanks del capitalisme busquen sotmetre completament l’educació a les seves necessitats, el sistema educatiu ignora que estem en una època crucial en la història de la Vida en el planeta: l’antropocè, l’era del supremacisme humà. Estem traspassant molts dels llindars de seguretat ecològics i socials globals. Però el jovent de 16, 18 o 25 anys pot sortir del sistema educatiu amb notes fins i tot boníssimes sense conèixer quatre dimensions que són i seran vitals per a la seva generació, unes vertaderes “zones cegues” de l’educació actual.
No sabrà res sobre l’explosió demogràfica de la nostra espècie, que s’ha triplicat des del 1950 i que assolirà 2.000 milions més d’aquí a 30 anys. El currículum no li haurà cridat l’atenció que el 80% de la població humana serà africana o asiàtica a finals de segle. No coneix res del món africà, xinès o indi.
Tampoc no hi ha hagut espai per copsar que hi ha una creixent, colossal, desigualtat arreu: ni idea que a penes 26 persones acaparen més riquesa que mitja humanitat. Que si ets dona i neixes a Nigèria, un estat que aviat tindrà més habitants que els EUA, la teva esperança de vida és d’un quart de segle inferior.
Aquesta indiferència dona ales als neofeixismes emergents, és clar. O més a prop: que a l’Estat espanyol la distància entre ser ric o pobre és la més extrema d’Europa, un dubtós honor compartit amb Letònia, Lituània i Bulgària. O que a Barcelona ciutat si en lloc de ser de Pedralbes ho ets de Torre Baró la teva vida s’escurçarà nou anys.
Dia a l’aire lliure!
Al matí, pedalada fins als Àngels i tornada per pistes i corriols que no coneixia, sobretot els de St Mateu de Montnegre fins a Llambilles. Molt bé!
A la tarda hem sortit a passejar amb la idea d’arribar fins al riu i gaudir la que potser serà l’última remullada d’aquest estiu.
Un altre gran article d’en David Fernández al diari Ara.
Tal dia com avui al 1973 el feixisme pinochetista torturava fins a la mort el cantant Victor Jara.
A partir de demà reculem oficialment uns mesos i tornem a les restriccions amb l’excusa del covid-19. Bars i restaurants (amb terrasses incloses) només podran obrir al 50% de capacitat i el govern recomana tothom que no surti de casa si no té una bona raó per fer-ho. Això s’afegeix a la prohibició de les reunions de més de 10 persones, etc.
Aquesta tarda havíem de tenir reunió d’ED i ja no la farem presencial sinó telemàtica. De fet ja s’havia dit a les instruccions de principi de curs que calia evitar reunions presencials però no quedava clar si les reunions amb més de 10 persones estaven prohibides o es recomanava de no fer-les. Ara està clar.
Un company mestre es plany que després d’hores i hores a l’escola demanant que la mainada es posi la mascareta, que es rentin les mans, que les desinfectem, que repetim “no tingueu contacte amb els de l’altre classe”, “la mascaretaaaaaa”, “rentar mans”, “he dit la mascareta si us plau!!”…i arriben les 16.30 i desenes de familiars sense mascareta o amb la mascareta mal posada a la barbeta s’apilen a les entrades suant de toooootes les consignes que matxaquem tot el dia a l’escola. I la mainada? Tal com surten de l’escola també es treuen la mascareta.
La mascareta és com el català, institucionalitzat a l’escola però invisible (inaudible) entre molts veïns i veïnes de Salt.
Altre cop ens hem banyat al riu tot i que la intenció no era ben bé aquesta sinó tan sols una ruta tranquil·la per passejar i potser descobrir nous racons a la riba.
Primer ens hem remullat quan hem travessat el Ter a la resclosa d’en Joga. Encara hi passa força aigua i hem pogut travessar perquè el Glòria va fer acumular moltes pedres i sorra al costat per on ve l’aigua, que fan com d’escaló que permet caminar tot al llarg de la part alta (no sé si se’n pot ir la coronació) tot agafant la bicicleta sense perill de relliscar.
Després, banyada com cal a la illa de la Pilastra. L’illa està bastant canviada de com la coneixíem i una mica masegada per les rodes dels camions i excavadores que l’ACA hi ha fet anar per «fer endreça». No estic segur que aquesta «endreça» calgui però sigui com sigui ha quedat una altra illa, també bonica i també viscuda: hem vist molts ocells i molts peixos que refan la seva vida després del trasbals d’aquest començament d’any.
Aquest matí he repetit la ruta del 26 de maig. Sovint repeteixo rutes per anar afegint detalls a la ressenya però avui ha estat com un déjà vu, com si estigués en el mateix dia de la primera vegada que feia la ruta. Un sentiment estrany.
Després, a la tarda, he estat a la concentració per la Diada. Tot l’espai ple però amb molta gent escampada, poc concentrada. Sentiment estrany, també. Què s’ha fet de l’esverament i alegria de fa tres anys?
An awkward day, sobretot a la tarda, que ve després de molts dies i mesos estranys. Hi som i no hi som.
Entre ahir que vaig portar la família a Ikea i els dos viatges d’avui a Tossa m’ha quedat una mica de complex de taxista per haver conduït el cotxe amunt i avall. Són viatges diferents però tot seria més fàcil i no caldria llogar cap automòbil si existís una bona política de transport públic.
Per cert, que quan aquest vespre tornava de deixar el cotxe a Girona he caminat cap a casa tot al llarg del carrer Major i se m’ha acudit de fer un recompte de totes les persones que m’anava trobant en el meu costat de carrer, a la meva vorera. Han estat just cent persones, de les quals:
Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya, deien abans. Ara es tracta d’Ikea, que ha complert els pronòstics de la gent assenyada, no pas dels demagogs, i no ha vingut a instal·lar-se a Salt.
Fa temps que busquem un moble i com que per aquí no el trobem (o el trobem caríssim) hem optat per anar a ca l’Ikea. Hem anat al de Sabadell, que segons el Sr Google és el que queda més a prop de casa.