marginàlies

La roba estesa crida l’atenció tafanera. Rere el seu posat d’espantaocells hi amaga punts d’incitació a fer-se una idea de qui la du i de remoreig subtil de xiuxiuejos i secretejades. Deixades a l’oratge o al vent, dels fils d’entendre estant, afermades per les gafes o les agulles, les peces per eixugar sembla que vulguin emancipar-se definitivament dels cossos que les esclavitzen. Així, podrien ser preses com a estendards d’alliberament.

Davant una estesa generosa de roba hom està temptat de passejar pels corredors que formen els fils estibats per olorar el perfum discret que hi ha deixat el sabó, que remet a la netedat que més civilitza.

De la mateixa manera que les rentadores acabaren amb els llavadors, safareigs o llavadossos, els pisos i les eixugadores han acabat per sempre amb les esteses de roba en els corrals o en les carreres; amb els fils llargs amb una forca enmig perquè la roba no tocàs en terra. I entre els llençols blancs corria la infanteria per fer enrabiar les dones que, si podien, repartien closcades a tort i a dret amb el vistiplau del veïnat. Ara, en el millor dels casos, la roba estesa colonitza per estones els terrats de les finques, lluny del carrer, a recer de mirades interessades i més a prop de la marginació que no de la quotidianitat que més domestica.

I la roba acabada de rentar agraeix l’oratge, l’exposició pública o casolana, l’ocasió de veure sol i carrer; agraeix l’alliberament momentani de l’obligació que se li ha assignat per decret.