En el marc del trenta-setè Festival de Música de Bunyola, dirigit per Bartomeu Quetgles, anit, al Teatre Municipal, s’hi ha projectat el film mut “La Réponse du destin”, de l’any 1924, del director francès André Hugon, que inicialment havia de dir-se “L’homme des Baléars” i que, a Espanya, s’estrenà com a “El jefe político”. La
Pico della Mirandola, mentre fugia amb Margherita, la dona de Giuliano Mariotto de Medici, que havia raptat, no pensava precisament amb la fi del món, ell que feia anar el cap com un rellotge. Pagar molt car el segrest, clar: es quedà sense Margherita i amb ferides lletges que curà, a Perugia, a força d’estudiar
El corral és seu des de fa una eternitat. Observar-les durant una bona estona és posar messions segures per aconseguir un estadi fronterer amb la placidesa, probablement l’efecte que cercam les bèsties humanes amb més avidesa però que ben poques vegades aconseguim per maldestres, potineres i apressades. Solen estar molt de temps aturades, les tortugues
Les persones, en relatar algun fet del que n’hem estat testimoni o en reproduir el relat que ens han fet, tendim a exagerar, a fer-ne un gra massa, a adherir als fets que han passat realment consideracions pròpies bé sigui per impressionar l’interlocutor, bé per fer més contador l’esdeveniment. Com si el relat precís i
Avui, a Bunyola, el meu poble, es respira molt millor, l’aire és més serratramuntaner que mai i així serà a partir d’ara: a la fi s’ha desmuntat la creu des “Caídos” que mai no va ser dels caiguts i això ho diu tot; diu clarament a qui es dedicava i per què, i a qui
Fa 106, mossèn Antoni M. Alcover, el mes d’agost, recorria la Vall d’Àneu a la recerca de mots. En una d’aquestes eixides filològiques arribava a Alòs d’Isil. Segons conta en el seu dietari hi arribà ben polsegós perquè la seva bístia no era la que obria el camí i s’havia d’engolir la pols que la
Faig un téntol altament necessari en la quotidianitat per la Vall d’Àneu. Allotjat en un hotel rural de la València d’aquest indret, “Lo Paller”, me’n duc una alegria gran en trobar a la sala de descans el llibre: “Antoni M. Alcover a les Valls d’Àneu (1906-1921)”, de Maria Pilar Perea i editat el 2009 pel
Ha caigut amablement i copiosa, la pluja, al meu poble, avui diumenge entrant al migdia. Ningú no se’n queixava, però, que també hem patit la canícula i ja s’enyorava l’olor de terra remulla i fins i tot xipollejar com les criatures. Ha arribat a ser molta, la set de la terra i de les pedres,
Guijo de Galisteo és un municipi extremeny, en el nord de Càceres, de 1700 habitants -cinquanta amunt, altres tants avall- repartits entre el nucli poblacional del mateix nom i els seus dos llogarets: El Batán i Valrío. La seva gent viu de l’agricultura i la ramaderia, tot i que a El Batán el sector serveis
Hi ha llocs i indrets que tenen el do de pacificar, això és, d’estamenejar els sentits; de posar-los el sostre alt perquè no sentin ofegor; de permetre que facin els estiraments que vulguin per tal de tonificar convenientment l’organisme. No tenen, necessàriament, dots d’oracle, aquests llocs i indrets, però quan hom hi entra en contacte
Ja he vist “El perfecto desconocido”, el primer llargmetratge de Toni Bestard, bunyolí com jo, nascut el 1973. I en vaig sortir notablement satisfet. En Toni ja havia demostrat a través de molts curtmetratges (entre d’altres “Sólo por un tango”, “El viaje” o “El anónimo caronte”) premiats arreu, que viu el cinema i està força
A les 11,57, el president de les Illes Balears, JRB, entra telefònicament a un programa especial d’IB3 televisió sobre la nevada que afecta pràcticament totes les quatre illes. En aquesta hora, feia pocs minuts que havia cessat un tempesta de neu que ha durat molt. Les conseqüències més serioses, setze trams de carreteres tallats a
No ha nevat a cota zero, almenys a l’arxipèlag balear, i n’hi ha que, per això, volen demandar els meteoròlegs (que s’equivoquen menys que els economistes, sosté el conseller Felip Puig); o a l’Altíssim, en darrera instància. Tots els mitjans de comunicació en van plens des de fa dos dies, dels estralls que pot provocar
Desar papers m’agrada poc perquè tenen el poder d’engalipar-me i els propòsits inicials de neteja s’esfumen just acarar-me amb el primer. Sempre trob algun impediment per no fer efectiva la destrucció pretesa. Així, els castells de lletres, lluny d’esvair-se, es van desplaçant d’una banda a una altra de l’estudi descrivint tota mena de formes esfèriques.
Ahir vaig anar de Deià a Llucalcari pel tirany més baix, el que s’abalcona als penya-segats. Feia bo, per a aquesta passejada, encara que les darreres batudes de sol havien espolsat les olors més recòndites de les mates i, en passar per certs redols de vegetació espessa, notaves la pesantor de l’aire. De bon matí,