No, no ho és gens, soberg, el silenci nocturn dels carrers vells que ho han viscut tot i tot ho callen per respecte i per juguera. És ben segur que en deixen penyores, de les històries infinites que poden testimoniar tot esperant que algú en trobi qualcuna i a partir d’ella en faci el romanç
Tot són dimonis, avui! No cal cercar dimònies, i que ningú no s’espanti: tampoc no cercam santes Antònies que facin el paper de l’eremita egipci, pare de tots els ermitans. Les màscares tenen això de bo: que amagant-ho tot, no són ningú, per molt que s’ho creguin. Rere una màscara hi pot haver qui sigui
El moix, amb el dematí acabat d’encetar i en amainar la pluja més desitjada, demana entrada a la casa amb un aucell mort a la boca. Sé que vol quedar bé amb mi, que per ell és una oferta, però no m’entén quan li dic que no calen aquests oferiments que, en el fons, m’ofenen
Els ordinadors Macintosh, una marca de la família Apple, han acabat dient-se “Mac”. La mania d’abreujar les paraules no és nova, però darrerament es fa avorridora. I en català, un mac és una pedra petita, un còdol, segons el DIEC. El diccionari Alcover-Moll precisa que a Mallorca i a Menorca “el mac no sol esser
La terra acabada de llaurar reclama la contemplació i l’olor que desprèn accentua encara més la suggestió que transmet. Hom diria que agraeix i tot la llaurada, la terra, com si sortís d’una excessiva letargia i a la fi pogués alliberar sentors i planys; com si la crosta provocada pel sol rabent l l’hagués condemnat
El carrer és molt vell, per ventura el més ancià de la vila, i no sap a quants veïns o passejants ha donat pas d’ençà que és carrer. I els que hi passen tampoc no es volen entretenir a atendre rucades com aquesta. I per ventura seria alliçonador saber quin afecte fa el panorama que
La llum crepuscular dels diumenges és diferent a totes les altres. I més encara les tardorals. Té molt de cloenda, de final, i per això sembla com si no volgués apagar-se, com una criatura que es rebel·la a fer el que no li plau. Les presses s’atabalen. Els carrers i tot llangueixen i els vilatans
Demà és Sant Mateu, patró de Bunyola, el meu poble, festa gran, per tant. Ara mateix, a l’hora d’escriure aquesta nota, des de casa sent força remor, senyal que algú ha “pujat a l’arbre” i s’ha fet amb el premi. Segons Bàrbara Suau, historiadora i qui ho sap tot de Bunyola, veritable cronista oficial de
La “Correguda en roba interior” de Bunyola, emmarcada en les seves festes patronals de sant Mateu, arribant a la seva setzena edició, es pot dir que està molt més que consolidada. De fet, singularitza el programa festiu santmateuer bunyolí. Agradi més o menys, com ha de ser, aquesta correguda –que no ho és, que és
Francesc Huguet, membre de l’Associació Cultural Grallalsac i en nom seu, ha llegit avui al Teatre Municipal de Bunyola, el pregó de les festes patronals de Sant Mateu, que en suposa el veritable tret de sortida, tot i que ja s’han celebrat alguns actes. Així, la xeremia, el nostre crit festiu per excel·lència, a més
Diu la nota del Consell de Mallorca (www.conselldemallorca.cat): “El Consell de Mallorca i el RCD Mallorca han establert un acord de patrocini per a la pròxima temporada 2022-2023 per seguir lligant l’illa a una destinació de turisme esportiu i a competicions d’alt nivell, que, a més de donar continuïtat a un acord anterior per mantenir
Sí, som una illa hipertraficada. 3.640 quilòmetres quadrats col·lapsats per tota mena de tràfics: terrestre, naval, aeri, d’influències, de narcòtics, de persones, fins i tot, que no fan més que maltractar els qui hi vivim el nostre patiment de cada dia. Una illa insuportablement transitada per prop de nou-cents mil automòbils que ens ofeguen la
Parlant amb el coc de Can Gazà a primera hora del matí, pressentint que la calor seria sufocant, avui, mossèn Alcover, d’imprevist, ha comparegut a la conversa en pensar en la casta d’homes que hi ha. Segons el coc, el mossèn de santa Cirga considerava que hi havia, homes, homenets i càgoles merdançanes. Per ventura
Una de les frases més aclaparadores que vaig sentir dir a ma mare i que em va sorprendre que la digués en ser una dona ultradiscreta en els afers íntims, tant seus com aliens, i molt poc donada a parlar de les aventures i desventures conjugals, va ser: “ditxosos els ossos que descansen els meus”.
A la terrassa ombrejada d’un cafè antic del barri de la marina mantingut amb la cara neta en la reforma europea d’una vila illenca geogràficament mediterrània –un temps ho era d’ànima; ara hi queden els renecs i certes escriptures no comercials-, cap al migdia d’un diumenge de maig extraordinàriament calorós, hi reposa de l’ardor irritant