Avui és sant Mateu, patró de Bunyola, la meva vila, i de Santa Margalida, encara que facin festa grossa el dia de la santa que dona nom a aquesta vila, que n’és copatrona. Les festes patronals de Bunyola, per això, són les darreres estiuenques de Mallorca. Sant Mateu és igualment el patró dels banquers. En
No és bo de fer cercavilar costa per amunt i en un dia que la calitja cuita de poder tallar l’aire. I tanmateix, els membres de la Banda de Música de Bunyola, després de l’homenatge a la vellesa de la vila (ja fa 55 anys ininterromputs que s’organitza), desafiant els elements –que diria un gasetiller
Tan brut és qui emporca com qui consent la brutor. Tan bruts són els qui fan malbé façanes amb gargots que volen fer passar per art urbà, com les municipalitats que ni els lleven ni fan res per evitar aquestes endemeses que no contribueixen a millorar la qualitat de vida de la ciutadania. És mal
La captaire de la plaça més concorreguda i abandonada per la municipalitat passa desapercebuda: n’hi ha que la prenen per una nosa voluminosa deixada a la vora d’una paparera. L’estampa d’un Bon Jesús entre tants que li fa de reclam sembla que espanti els caritataires. En el cul del tassó de material biodegradable, dues solitàries
Tots els racons del món tenen nom? Deuen quedar els que encara no han conegut la petja temible i paorosa de l’home. Ho ha explorat, descobert i conegut tot, l’home, ho ha explotat tot, de la terra? N’hi ha cap registre d’aquests indrets lliurats del coneixement de les bestieses humanes? ¿Qui no ha desitjat arribar
Al centre de Palma no cal cercar-hi cap taxi ; no n’hi ha de disponibles per als ciutadans. I telefonar per sol·licitar-ne un no és garantia d’èxit: pots esperar hores a què n’hi hagi de disponibles. I, a voltes, ni concertant el servei d’un dia per l’altre compareix el taxi. Li va passar a un
Fa cent onze any que el tren passa per la vila, per la seva part baixa, i que troba el primer túnel just després del primer revolt en tirar cap a la tramuntana. Els mateixos combois de fusta, la mateixa velocitat com d’anar a peu, la mateixa cadència en el sotragueig, com si el temps
Dijous passat va ser el Corpus, antigament un dels tres dijous que brillaven més que el sol, juntament amb el Dijous sant i l’Ascensió. Era –ara se celebra en diumenge- el primer dijous que seguia al vuitè diumenge després de Pasqua i celebrava, si no vaig errat, la presència real de Jesucrist en el pa
Qui se’n recorda dels porquers, dels oguers –o eguassers- o dels indioters –indiotaires per altres paratges- (Per amor de Déu, no faces / estimat meu, de porquer / ni tampoc d’endioter, / perquè són feines molt baixes)? I quines són les feines més baixes, ara? Qui són els nous i les noves porquers i porqueres,
Si els carrers de la ciutat que vessen gent diuen res, ningú no els entén, ni la resistència dels plataners a qui ha vençut l’al·lèrgia que provoca el seu pol·len i que mica en mica els va sacrificant, ni els grafits que sollen i emporquen façanes i racons encisadors. S’hi entremesclen, en els carrers, llengües
Avui a migdia, en el cementiri de Bunyola, s’hi ha celebrat la dinovena edició de l’Homenatge a la Segona República. Abans, a les 10, Bàrbara Suau ha dirigit l’itinerari “Memòria i històries de la República a Bunyola”. Els organitzadors tingueren la deferència de demanar-me que en fes el parlament i he dit això: Bon
El cafè –costa dir-li bar- és gairebé centenari, ha canviat de mans unes quantes vegades durant aquest temps, però conserva la distribució original, gran part del primer mobiliari i l’olor indefinible que el fa únic, l’element que el distingeix i guarda la seva memòria incòlume. Resisteix –ningú no pot preveure fins quan- en un dels
Retrobar paraules que podien donar-se en parador desconegut des de no es recorda quan o expressions enganxades als angles morts dels anys, pot suposar una injecció, sinó de coratge –no cal ser exagerats!-, sí de conformitat amb l’exigència que ens convé imprimir a tota mena d’expressions. “No siguis tu que…”, ens advertia ma mare quan
Avui, a la passa 6973, a una cinquantena del meu destí, amb un fred que trepanava, passava per davant la façana de l’església de sant Sebastià, de Palma, just quan el rellotge parroquial acabava de tocar les 10 del matí. Automàticament després d’anunciar les hores, el carilló s’ha posant a tocar “Perdona a tu pueblo,
En sortir de casa, cap a les onze i mitja, li arriba la fressa dels nins que són al pati de l’escola, una mena de música de fons que el reconforta no sap ben bé de què. I no pot evitar recordar el seu temps d’estudiant menor quan la menudea, tant a casa, com al