marginàlies

Diu la ta Maria -noranta-un anys més que fets- que quan era petita, per la Setmana Santa, l’únic entreteniment que tenien les nines era posar-se als costats del portal de l’església en acabar les processons del Dijous i del Divendres Sant i apagar els ciris i les atxes dels penitents i homes que anaven a la processó. A les dones no les hi volien, a les processons; a l’única que se’ls permetia participar, rere els homes òbviament, era en la que es feia el dilluns de Pasqua, la segona festa, que duien la comunió als malalts de la vila que no havien pogut combregar a la vetlla o a l’ofici de Pasqua. Era una processó sense caperutxes –careputxes, les deim a Bunyola- allunyada de tot vestigi idolàtric, que començava molt prest, cap a les sis del matí, i acabava al voltant del migdia. El colís avisava en arribar a la casa d’un malalt que anava a rebre la comunió i un cor d’homes cantava un himne pasqual.

La tia Maria és mala d’entretenir i la televisió l’avorreix, diu, motiu pel qual no segueix la retransmissió que fa la televisió illenca de les processons de Palma en les que, de genuí, només hi queda la imatge de la Sang.